Pregar
No cal que sigui
l’iris blau, podrien ser
llavors en un pot buit, o unes
pedres petites; només para
atenció, després ajunta
algunes paraules i no vulguis
fer-les complicades, això no
és un concurs sinó la llinda
de l’agraïment, i un silenci en què
potser parlarà una altra veu.
Mary Oliver, “Praying” (Thirst, 2006)
Versió de JS
Més de Mary Oliver.
Una altra mena de poesia, de molt bon escoltar. Aja Monet. Va bé, tombar per les altres bandes.
I bon cap de setmana a totes i a tots.
(Gràcies, Marià)
Cançons estupendes que, malauradament, pel que fa al que diuen, no perden vigència. Com ara "Mercy Now", de Mary Gauthier. A tots ens aniria bé una mica de pietat, ara mateix. Esglésies i països inclosos.
Bon cap de setmana a tothom.
"Si vius prou temps, la gent que t'estimes es fan vells". Sí, vaig ser a casa dels pares. I sí, aquesta cançó de Lori McKenna i aquesta versió en concret són d'or.
Apa, bon cap de setmana a tothom, abans que les cases, la neu, els fills, les tardes, els quaranta-cinc, les partides, la pescada, abans que tot plegat passi tan de pressa.
Ahir citava per aquí dos versos d'una cançó de Jeffrey Foucault. Remenant a internet vaig trobar una perla ben poc habitual, i no me'n sé estar de compartir-la. És poc habitual que els artistes expliquin amb detall les circumstàncies creatives d'una seva obra (un quadre, un poema, una cançó), i no és gens però gens habitual que ho expliquin tan bé com Foucault explica en aquest tall de vídeo què va passar-li en un concert a Des Moines, Iowa (el Miquel Àngel i l'Alba saben on és). El seu concert gairebé perfecte. Els que el seguim sabem que el que conta surt a pinzellades en una cançó titulada precisament "Des Moines". I en el meu cas resulta que és una cançó predilecta que escolto de vegades en bucle durant molta molta estona. Aquí ho teniu: un cantant explicant-se, no cantant, i val molt la pena.
Del disc recent de versions de Kathleen Edwards, feliçment i generosament retornada al món de la música. "Crawling Back to You": una cançó un pèl llangorosa de Tom Petty (de Wildflowers, 1994). Val a dir que no és la primera versió d'ell que fa. (No m'havia adonat mai que els que també canten "crawling back to you", tot i que amb un estil bastant diferent, són els Arctic Monkeys a "Do I Wanna Know?". Les voltes que fan les frases fetes!)
Apa, versionadors tots, bon cap de setmana.
Roda, en català en diem roda, o roda de fira. La de l'Exposició Universal de Chicago de 1893 era a on ara hi ha el Midway Plaisance, a quatre passes de casa, i feia vuitanta metres d'alçada. Parlem dels anys en què tot just es construïen els primers gratacels, com el Rookery (1888), de dotze plantes i 55 metres d'alçada, més tard renovat per Frank Lloyd Wright.
L'any despres de l'Exposició van desmuntar la gran roda, i poc després, el 1896, la van convertir en l'atracció principal del Ferris Wheel Park (pel nom del constructor), al que avui seria Lincoln Park. De llavors n'hi ha una filmació feta pels germans Lumière que podeu veure a Youtube. Més tard encara la van desmuntar per segona vegada i la van tornar a muntar a Saint Louis, a l'Exposició Internacional de 1904.
Dimecres vinent els estudiants de la universitat de Chicago mantindran una conversa en línia amb Iban Zaldua sobre l'escriure en idiomes "estranys i poderosos", dins del curs promogut per la càtedra Coromines. Si no coneixeu Zaldua i us interessen aquests asumptes, no us perdeu els seus contes traduïts al català a Godall Edicions, ni el llibre que motiva la conversa, en castellà a Lengua de Trapo: Ese idioma rao y poderoso. Once deciciones cruciales que un escritor vasco está obligado a tomar (2012).
L'autoritarisme és com el Real Madrid, o viceversa. Té una estratègia, reescriu la realitat a base de consignes, ha descobert que comprar els mitjans és relativament barat (quan tens molts recursos) i et permet marcar els discursos públics, accepta el sistema mentre li va a favor i el qüestiona i deteriora si mai gosa jutjar-lo, emblanqueix la violència i es mou amb una lògica idolàtrica.
En aquesta interessant entrevista d'avui al diari Ara, la periodista francesa Salomé Saqué descriu molt bé algunes de les dinàmiques de l'extrema dreta (o de l'autoritarisme, o del nou feixisme: busquem-hi el nom adient) a França, tot subratllant que la qüestió és transnacional. Preguntada pel cas Sarkozy, per exemple, comenta: "El que em preocupa és com s'ha cobert mediàticament el cas: pocs periodistes han seguit el judici de prop i molts mitjans s'han limitat a repetir les paraules de Sarkozy, que ataca la justícia". A algú li sona? I no són només els periodistes: cadascun de nosaltres bastant alegrement reproduïm de vegades aquest comportament en la nostra pràctica digital, per exemple. Vist des de la gola del llop us puc ben assegurar que Saqué no parla només de França, ni només dels bojos que l'assetgen. Pregunteu-ho per exemple al rector de la universitat de Sevilla, o a la de Columbia. Hauríem de posar-nos tots plegats a pensar i a discutir estratègies democràtiques alternatives, i acords molt bàsics però radicals sobre com pensem reaccionar davant de l'abús de poder. Perquè d'això es tracta. I l'abusador no té cap intenció de deixar de guanyar.
Dissabte passat us parlava dels Nickel Creek. Aquesta és una de les seves cançons més conegudes, tocada aquí en acústic l'any 2021. "When you come back down": per si un dia no estem bé.
Mentrestant, bon cap de setmana a tothom.
"som a la tarda i doncs és l'hora de fer-ne un poema, alçar-se de sota de la tarda amb un llarg sospir i llançar-s'hi des de dalt: la tarda, l'hora daurada: no tenir altre tema que el món, la vida i el món, la vida al món, la textura de la vida, la textura de cada minut mentre passa [Kalymnos, març 20/64]"
—Robert Lax, "A Greek Journal", dins Love Had a Compass. Journals and Poetry
Si no fas el que vull (si no em dones el que vull, en aquest cas), et quedes sense feina. La revenja com a política laboral. Al segle XXI li sobren un parell d'aspes.
Demà el quartet de Carmen Stokes fa un homenatge a Etta James al Winter's, a tocar del riu, i jo hi seré. Jazz o soul o R&B o joquèsé, com a alguns ens agrada.
I mentrestant, com que ara és dissabte reprenc el costum de les cançons recomanades, o celebrades. Àpali, bon cap de setmana.
Anys després, torno per uns mesos a Chicago, a la universitat de Joan Coromines, a tocar de la seu de la gran exposició internacional de 1893. Aviat alguna foto i alguna nota en aquesta pantalla.
[F l u x d'estiu, #19. Deu anys de versions]
Emily Dickinson, "Que mor el mot..."
POEMES ANTERIORS
Entrades
Comentaris
