Diu que Carner deia que havia vingut al món a passar l'estiu. Ara hi hauríem d'afegir una subcategoria nova: la dels que han vingut al món a passar pel DOGC, de càrrec en càrrec i de foto en foto, de roda de premsa en roda de premsa i de tuit en tuit, fins al no-res final.
No sé els altres o vosaltres, però jo la feina-feina només la faig amb hores per davant (sovint també per darrere).
L'olor a la palma de la mà d'haver espremut una llimona. Aquesta olor, envasada.
No he vist gaire cosa escrita sobre aquesta paradoxa per la qual com més hores tens a la teva disposició més a poc a poc treballes o, directament, més temps perds. Un altre exemple d'opulència en va. O de la teoria de la relativitat.
Em miro el pati del darrere, l'eixida (dubto com dir-ne, del backyard) de la casa on m'estic a Nova Anglaterra. Me'l miro sense pressa. Octubre. Si miro sense pla ni rellotge veig caure les fulles, ara una, ara una altra, de tant en tant un branquilló. Si miro molta estona en silenci, sense voler ni esperar res. Llavors és quan la tarda em regala totes aquestes fulles i les va deixant a terra, ara una, ara una altra, per a l'any que ve, si encara sé mirar amb calma. L'any que ja ve.
PS. Veig que a @llambreig li passa una cosa semblant.
Setmanes obrint cada dia la tapa de la gran bústia de fusta al porxo de casa. De vegades un sobre, un simple sobre, et pot fer feliç. Com un ganàpia amb sabates noves.
Als cementiris —oberts i ben cuidats— hi ha més banderes amb les barres i estrelles que creus o estrelles de David o altres símbols religiosos. La religió aquí és l'Estat, o també de l'Estat. L'eternitat té doncs un parell de segles.
Avui he fet un cafè amb llet perfecte. Ara ja puc posar-me a treballar en el segon tema important de la llista.
Entrades
Comentaris
