IDUS DE MARÇ

"Fes-te fotre, fill de ta mare", o potser "Merda, fill de..." És precís recordar Suetoni... I tenir present que Shakespeare era per damunt de tot dramaturg. O, com diu Carner, que els diccionaris de butxaca no només deformen la butxaca.

 

AQUEST CANT GENERAL

 

ENS HI ACLAMEM

Noranta-sis anys del naixement de Vicent Andrés Estellés. Celebrats amb un poema que ja és de tots. 

 

També està molt bé la versió de Pau Alabajos, que confesso que no coneixia.

VIDA NOVA

Toti Soler fa avui setanta anys (me n'assabento gràcies a Joan-Josep Isern). Cadascú sabrà com retre-li el seu homenatge particular. Jo que no sóc músic i no sé viure sense música mai no podré agrair-li prou aquesta guitarra envescada, fina, furetejant al costat d'Ovidi Montllor donant vida a Coral romput, d'una qualitat, una densitat, una intensitat d'un altre món: el món que alguns voldríem ajudar a construir, nota a nota, paraula a paraula.

Per molts anys i gràcies, Toti.

MORTS I NAIXEMENT

No sé si això on vivim serà mai una República, però al país que jo voldria i que d'alguna manera miro d'ajudar a fer néixer, amb uns quants còmplices escampats aquí i allà, hi haurà ritus col·lectius (òbviament, voluntaris) com ara veure o llegir o escoltar un cop a l'any determinades coses. Comparteixo, per exemple, amb gent com Joan-Josep Isern, el retorn periòdic al Coral romput de Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor i Toti Soler. I amb Josep Maria Fonalleras tornem a mirar-nos cada any pels volts d'aquests dies (si en coneixeu el conte o la pel·lícula, sabeu per què) Els morts de John Huston, basada en "Els dublinesos" de James Joyce, amb una escena quieta amb una cançó només sentida de lluny intensa com poques i amb aquell final que quan intentes explicar-lo sempre el fas malbé, un dels millors finals que he vist al cinema.





MÉS
"The Lass of Aughrim" interpretada amb la guitarra restaurada de James Joyce.
"Il·lusió, encara" (F l u x, 6-I-2010)

I SEGUESC EL CAMÍ

Aquests versos ja els vaig posar aquí anys enrere, quan ella morí, però no m'importa gens tornar-hi. Perquè avui, fa mil anys o fa quatre dies, ha nascut Vicent Andrés Estellés.

Aquí els podeu escoltar a més, mentre llegiu, dits i musicats per Ovidi Montllor i Toti Soler. Feliç ram convuls de síl·labes de vidre.










SONATA D'ISABEL

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any quaranta-vuit.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amants per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

 Vicent Andrés Estellés (fragm.)


MÉS
El mateix fragment del Mural del País Valencià, recitat ara per Pau Alabajos.
Entrevista de Montserrat Roig a Estellés al programa "Personatges", de TVE (1978).
Josep M. Espinàs entrevista Estellés al programa "Identitats" (TV3, 1987).

UNA AMABLE,

una trista, una petita pàtria ("El país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,/ el país del qual som amargs exiliats", VAE).




Perquè pugueu posar en pràctica una idea de @fonalleras

Més
Pere Ballart, "Poesia i modernitat: una lectura de Coral romput" (Els Marges, 56, 1996)
Jordi Sebastià, "Ovidi Montllor recorda Vicent A. Estellés" (El Temps)
Manuel Vázquez Montalbán, "Todos los ovidis" (El País, 11-III-1995)
J. Subirana, "Metamorfosis d'Ovidi" (Avui, 12-III-1995)

L'OCEÀ ESTELLÉS

Burjassot, el País Valencià i la cultura catalana (o la cultura en la llengua d'Ausiàs March, si hem de ser políticament correctes) tenen en Vicent Andrés Estellés un patrimoni literari, que vol dir cultural, de primera magnitud. Però la seva magnitud, en el sentit de grandor, és tant qualitativa com quantitativa: es calcula que Estellés deixà escrits més d'un centenar de llibres, publicats a més de forma desordenada ateses les circumstàncies polítiques i editorials de l'època, la qual cosa dóna a la seva obra una qualitat oceànica comparable a la d'un Pablo Neruda.

Dues vegades fins ara s'havia plantejat l'edició de la poesia completa d'Estellés. La primera, el 1972, ja a càrrec de l'editorial Tres i Quatre. Després d'un grapat d'anys i de diversos imponderables, entre els quals la mort del poeta el 1993 (i de la seva vídua, Isabel Lorente, el 2006), ara som davant del tercer intent i, sens dubte, del més seriós. L'editora, Laia Climent, ha confiat la coordinació de l'obra completa d'Estellés a dos professors reconeguts, Vicent Salvador, de la Universitat Jaume I, i Josep M. Murgades, de la Universitat de Barcelona, i el projecte té una durada prevista de quinze anys, a raó d'un llibre per any. En aquests moments ja és a les llibreries el primer volum de l'Obra completa, a cura de Ferran Carbó, que aplega de Ciutat a cau d'orella (1953) i La nit fins a La clau que obri tots els panys, el llibre on va aparèixer un dels tresors de la lírica estellesiana i de la poesia catalana del segle XX: "Coral romput", escrit el 1957 però que trigà força anys (com tantes obres de l'autor) a veure la llum. I que llavors va ser enregistrat per Ovidi Montllor i Toti Soler, el 1979, en un memorable doble disc d'Ariola durant molt de temps impossible d'aconseguir ("Una amable, una trista, una petita pàtria..."). Aquells que no coneguin Estellés, que comencin pel "Coral romput": si no queden enganxats per aquests versos (i per la veu d'Ovidi i la guitarra de Toti Soler) tenen el meu permís per passar al següent nom de la poesia catalana contemporània.

Ens acostem a l'oceà Estellés. Torna a arribar-nos una brisa oceànica, que prou falta que ens fa.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 9-VII-14
Versión en castellano

MÉS
Vicent Andrés Estellés entrevistat per Montserrat Roig a "Personatges" (TVE), el 1978.
Ovidi Montllor entrevistat per Montserrat Roig a "Personatges" (TVE), el 1978.

GIRONA, PARÍS, LONDRES

No ho feu mai, de viatjar amb la imaginació? Jo aquesta setmana, a banda d'acompanyar l'Enric Bou de banda a banda de l'Atlàntic, seguiré amb enveja com si hi fos el cartell d'activitats de la Setmana que acompanya, a Girona, el 33è premi Just M. Casero, amb actes, entre d'altres, al voltant de Miquel Pairolí, Vicent Andrés Estellés i Juan Luis Panero, tres dels autors que (el dia que finalment m'hi posi) no gosaré esporgar de la biblioteca de casa.

Aquí teniu el programa complet de la Setmana:

Dilluns dia 28, a les 20 hores
Lectura dramatitzada
19 D'OCTUBRE
de Francesc Ten, basada en el dietari Octubre de Miquel Pairolí.
Interpretat per Cristina Cervià, Georgina Asín, Xicu Masó, David Planas, sota la direcció de Cristina Cervià.

Dimarts dia 29, a les 18 hores
Recital de poesia
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Pau Alabajos diu "Mural del País Valencià"
El cantautor torrentí ret homenatge a Vicent Andrés Estellés, en el vintè aniversari de la seva mort.

A les 20 hores
ESPRIU I ROSSELLÓ-PÒRCEL
Conferència-presentació de Sebastià Alzamora, a l'entorn de la seva novel·la Dos amics de vint anys.

Dimecres dia 30, a les 20 hores
Acte de lliurament de 33 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero
Obertura de l'acte:
JUAN LUIS PANERO, en el record.
Amics i coneguts llegiran poemes i es projectaran imatges del poeta recitant a la Llibreria 22.

Dijous dia 31, a les 20 hores
Recital de poesia
MALEÏTS POETES (de Baudelaire a Bauçà)
amb Sílvia Bel. Tria realitzada per Andreu Gomila.

Divendres dia 1, a les 18 hores
Recital de poesia
JOSEP PREDALS
Recita els seus poemes.

Dissabte dia 2, a les 18 hores
Projecció del documental amb l'assistència dels seus realitzadors
Marc Faro, Miquel Àngel Navajas i Anna Teixidor
ELS ÚLTIMS DIES DE TOM SHARPE A LA COSTA BRAVA
(Premi Carles Rahola de comunicació).

Tots els actes (gratuïts) són a la Sala La Planeta.

VINT ANYS

EL POEMA

En un petit quadern que tens sobre els genolls
escrius com si les teues paraules,
com si tot el que escrius, amb una lletra breu,
fins i tot acurada,
anàs a necessitar-ho alguna persona, urgentment,
abans de tirar-se el grapat d’aigua matinal a la cara
i sortir al carrer:
com si depengués de tu, d’açò que escrius,
molt lent, amb tant d’amor,
la salvació d’una persona.
Si no escrivisses ara no podries dormir,
i potser la consciència, insomne, t’acusaria.
No saps per a qui escrius, per què escrius.
Una sintaxi elemental, unes paraules clares.
Recolzes el quadern als teus genolls
i tenaçment escrius al teu llit revoltat.
De sobte no podries dormir si no escriguesses,
una darrera l’altra, unes poques paraules.
Paraules per a ningú; és a dir, paraules per a tothom.
Qui sap? Ningú no sap res de res, res.
Després del seu treball diari, un home escriu
amb una lletra lenta, petita, clara, amarga.

  Vicent Andrés Estellés
  El poema dit per Josep Porcar


MÉS
Ovidi Montllor assabentat de la mort d'Estellés (VilaWeb)
Entrevistat per Montserrat Roig, el 1978
Estellés al F l u x abans d'ara

EL PAÍS QUE SE'NS DEU

Apago el televisor fastiguejat. En moments com aquest encara se'l troba més a faltar... He trobat el vídeo del "Projecte L'Ovidi", i he pensat que ara que s'acosta el temps de l'any en què va deixar-nos potser estaria bé incorporar al F l u x un parell de peces velles pròpies (la primera, avui, l'article escrit en la seva mort), ara que de tot plegat comença a fer-ne molt temps però alhora sovint les coses ens són encara tan presents. Al vídeo, Toti Soler afirma: "Jo no he sentit a ningú dir poesia com l'Ovidi". Jo tampoc.



Projecte L'Ovidi from Octavi Masiá on Vimeo.




METAMORFOSIS D'OVIDI


Encara és fosc. En silenci, escolto el "Coral romput" escrit per Vicent Andrés Estellés en la mort de la seva filla i dit per la veu d'Ovidi Montllor i les guitarres de Toti Soler i Toni Xuclà. La tristesa, el vitalisme, la ràbia i la passió d'Estellés hi troben camí ral en una interpretació que és un políedre que giravolta: la veu del rapsode passa de l'alegria de l'aigua a l'aspror del ferro roent, d'esquerdar-se com el guix d'una paret prematurament envellida a deixar-se acaronar amb una qualitat de fusta noble i antiga, patriarcal, herència preuada que presideix la sala. Montllor s'hi revela, per damunt de tot, com un intèrpret excepcional. No, excepcional no: extraordinari. Això, extraordinari. Ningú diu com ell:

Jo m'he posat a escriure sense saber què dir.
M'he proposat no escriure en un parell de mesos.
I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
sentir: deixe la ploma que escriga allò que vullga.

Ho escriu Estellés, ho diu Ovidi, i jo ho escolto. O bé parla Estellés, Ovidi ens escolta i sóc jo qui escriu que la presència i l'obra d'Ovidi Montllor han donat i donen forma al meu petit país particular i ja no sé si possible (Una amable, una trista, una petita pàtria, / entre dues clarors, de comerços antics...), una llenca de terra diferent d'aquesta altra dels esgavells i els mapes provincials unida només per l'asfalt d'una autopista. I ell apunta, amb aplom:

El país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,
el país del qual som amargs exiliats.

Però els països són essencialment les seves persones. I, avui que no està de moda parlar d'exemplaritats, no em fa cap vergonya deixar escrit que Ovidi Montllor és un exemplar únic però espero que (per al nostre bé) imitable de ciutadà. Marina Rossell declarava en el recentíssim homenatge "La Cançó amb Ovidi" retransmès des d'Alcoi per Televisió de Catalunya: "Ningú, mai, no m'ha parlat malament de l'Ovidi". I això, en una terra d'on la generositat s'escola gota a gota per una escletxa petita però irreductible al fons del sac dels somnis, val tant com el pes en or de tots els que mai no han sabut ni volgut parlar-ne malament, de tots els que ara a més admirem en la distància la seva habilitat posant veu a la malaltia. Perquè ell continua dient versos:

Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il·lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...

En aquesta matinada barcelonina prenyada de ressons, aquí assegut, tot sol, escoltant com canvia i creix i s'amanseix i ressona la veu de l'Ovidi, se'm desdobla el cos i sóc molts: sóc tots els que sabem que aquest país no es pot fer sense gent crítica amb els poders, tots els que ens hem sentit amb ell més alcoians, tots els que enyorem els seus enregistraments i no entenem el seu llarg silenci i per això el vam aplaudir deu minuts llargs en la seva reaparició al Regina o al darrer homenatge al còmplice Salvat-Papasseit, tots els que quan sentim aquest timbre inconfundible diem "Mira, l'Ovidi"...

Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre...

Vital, tossut, curiós, sincer, emprenyat a estones, Ovidi Montllor guarda un disc al calaix i continua treballant, segur que en prepara alguna. Té, ara arriba aquell tros de "Coral romput" que em posa, no sé per què, la pell de gallina:

Esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.

No és veritat que s'hagi mort: ara mateix s'està fent de dia i l'escolto, i la seva veu continua dient els versos de Vicent Andrés Estellés. Com sempre.

 Jaume Subirana, "Metamorfosi d'Ovidi", Avui, 12-III-1995


MÉS
"Alcoi descobreix una placa en record d'Ovidi Montllor" (VilaWeb, 3-II-13)

DE CONTRABAN

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cant l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cant l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.

 Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles

S'OU EL XIULIT DEL TAF

Avui que hauria estat l'aniversari de Vicent Andrés Estellés i una mica pertot se celebra la tercera edició de la Festa Estellés, potser no deurà ser mala manera de sumar-m'hi reproduir l'inici de l'article acabat d'aparèixer al darrer número de L'Avenç, a la secció "El lloc i l'ombra".

CAPÇAL I NÍNXOL D'ESTELLÉS

L’Euromed va fent cap al sud, camí de València, i no puc evitar evocar els versos apesarats d’Estellés al seu Coral romput: “S’ou el xiulit del Taf que ve de Barcelona. / Pense en el llum més groc que tenen tots els trens / que fan el seu viatge el diumenge a la tarda. / Un llum groguenc de gents que han rebut pel matí el telegrama: ‘Vine. Papà s'ha posat mal’.” No és el meu cas, però de fa anys no sé anar a València sense pensar en Estellés. Estellés que no havia nascut a la ciutat (el van parir –com diu ell– “un dia a Burjassot”, el 1924) mentre qui sí que hi havia nascut (una mica abans, el 1900) era mon àvia. Quan baixo a València penso en la iaia Antònia; en els parents dedicats al calcer en un petit taller de la ciutat; en Estellés plorant com una criatura assegut al meu costat en un recital a Barcelona; en Ovidi Montllor fent-me plorar recitant-lo; en l’entusiasta fermesa de Vicent Alonso, que a principis de segle cada tres mesos repetia el petit miracle de Caràcters; en les edicions impossibles de Claes Andersson, Zbigniew Herbert, Adrienne Rich o Iorgos Seferis (també de Montserrat Abelló, Antoni Ferrer i Joan Navarro) que Vicent Berenguer s’ha anat traient de la màniga a les Edicions de la Guerra, en la prosa asserenada d'Enric Sòria, el millor dietarista d’aquest país nostre trencat a trossos. Berenguer és de Banyeres de Mariola, a l’Alcoià, Sòria d’Oliva, Alonso de Godella, Montllor d’Alcoi, Estellés de Burjassot... ¿Qui que posi noms a les coses és de València, a banda de mon àvia?

Ara el tren ja ha arribat a una estació d’un altre segle, i jo surto a poc a poc a la llum esclatant de la ciutat que acollí i féu home i pare Vicent Andrés Estellés. [...]

 JS, "Capçal i nínxol d'Estellés", L'Avenç, 382 setembre de 2012

EL PAÍS QUE SE'NS DEU

Germán Garcia (AFP)

XXXI

he llançat el pot a l’aljub

mentre veia el migdia calent dels garrofers.

crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.

amb el cordell, he pouat després l’aigua.

era una aigua verdosa,

o m’ho semblava a mi,

era un petit miracle d’aigua.

n’he begut lentament i complagudament.

he comprès que m’estime així la vida,

aquesta aigua petita, transparent, d’un aljub,

distretament beguda.

 Vicent Andrés Estellés, Horacianes

FESTA ESTELLÉS

Sé que hi arribo gairebé a misses dites, però encara que no hi pugui ser i llegir el que m'hauria agradat de llegir-hi no vull deixar passar l'oportunitat de convidar-vos a dir Vicent Andrés Estellés amb motiu de la "Festa Estellés" (a can VilaWeb, al carrer Ferlandina, si sou de Barcelona).

La cita és avui a partir de les set de la tarda, i oberta a tothom. Si no hi podeu anar (bé, si hi aneu també) només us caldrà punxar al vídeo d'aquí a sota i hi retrobareu un Estellés primigeni en la veu de l'Ovidi, un dels primers convidats a taula...





Aquí podeu veure completa l'hora d'entrevista amb el poeta al programa "Identitats" de Josep M. Espinàs de 1987 (fantàstic, el rebost de TV3). Per als amants de les notes a peu de pàgina, Estellés hi comenta que no té el batxillerat, fa algun apunt interessant sobre la gènesi de Coral romput (al minut 9:37), conta amb una simplicitat espaordidora la mort de la seva filla de mesos (16:53) i explica com havia escrit algun llibre per pura necessitat i que li trucaven a hores intempestives gent que després no deia res o que l'insultava, i com van fer esclatar el bust que van instal·lar-li en homenatge al seu poble.

QUÈ ÉS LA POESIA

És sabut que un dels moments de pànic dels poetes (bé, d'alguns poetes) és quan ens pregunten allò de què és per a nosaltres la poesia. Certament, hi havia Gabriel Celaya que hi veia un arma cargada de futuro, i recordo haver llegit per alguna banda que Gabriel Aresti l'associava amb un martell. Cap de les dues no és que em serveixi de gaire. També hi ha la tòpica fugida d'estudi becqueriana, però aquesta encara val menys...

Dijous passat, el Quadern d'El País va dedicar les seves pàgines destacades a una enquesta urgent sobre el gènere i, a banda de les potser inevitables patinades megalòmanes, hi destaca el punt de vista de Jaume Sisa: "Gamoneda, parlant de Benedetti, ha dit que la poesia no és això, que està bé, però que no és això. Hi ha molts tipus de poesia ; jo, entre la que està a frec de la quotidianitat —Benedetti, un poeta per a cantautors— i la que ho està amb la metafísica i el que és innombrable —Valente, el mateix Gamoneda—, em posicionaria entremig, en una síntesi galàctica". No sé si la solució és una suma o una síntesi, ni si la síntesi bona fóra la galàctica, però em consta que n'hi ha molts que ens agraden (segons quan i per a què) tant Benedetti com Valente o Gamoneda (i Riba i Salvat-Papasseit, per entendre'ns, o Ferrater i Estellés). A més, a alguns ens incomoda especialment la fal·lera d'uns quants, quan no saben com definir els límits d'una cosa, per començar dictant lleis d'estrangeria sobre tot el que no és (poesia, en el nostre cas). A banda de les paraules de Sisa, la perla de les pàgines del Quadern són les declaracions de Feliu Formosa, que inclouen una excel·lent definició del que sí és la poesia, viable i del tot assumible, amb només tres paraules: música i metàfora. Així de simple i de clar. I de ric. Música i metàfora. (Per al que no és, adreceu-vos als aiatol·làs habituals.)













[Parlant de poesia, no us perdeu l'acudit de la setmana: ¿quan se celebra al Palau el Festival Internacional de Poesia, per celebrar que enguany celebra els seus 25 anys? Dimecres al vespre, que no sé què més passa. Eso es... vista, que dirien els Luthiers.]

ACÍ

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tregueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se'n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l'epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest... Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

   Vicent Andrés Estellés

UNA AMABLE, UNA TRISTA, UNA PETITA PÀTRIA

El mateix dia que he llegit a dos llocs diferents la poesia de Vicent Andrés Estellés amb la mateixa atenció i interès per part de l'auditori, m'assabento que el Senat espanyol de forma unànime i el Congrés amb el vot en contra del PP han aprovat sengles mocions instant el govern espanyol a garantir la recepció recíproca de TV3 i Canal 9.

Que el president Camps torni a treure just en aquest moment (assetjat per casos de corrupció amb noms i cognoms connectats amb el Palau de la Generalitat del sud) la mòmia vella i esparracada de l'anticatalanisme gairebé és entranyable. Tant li costa d'entendre que nosaltres, catalans, també volem poder-lo veure des de casa, que ens agradaria escoltar com ens explica la seva no relació amb Orange Market i com han millorat el litoral de la Comunitat i entendre tot d'una en una llengua que li agradaria que no sabéssim el temps que fa cada dia a Burjassot?

NOTES ROMPUDES

Un parell d'emails d'amics insistents i l'amable referència a la meva prèvia a l'espectacle del Josep Duran al seu bloc, m'empenyen a no deixar passar més dies esperant l'estona tranquil·la per escriure un text raonat i raonable sobre l'anada a veure el Coral romput de Joan Ollé al Lliure: sé per experiència que això sol ser la porta al silenci (com a molt, al silenci amb mala consciència). Agafo doncs la llibreta i miro de transcriure —i reprendre, ep— les notes apuntades a les fosques (ho heu provat mai, d'escriure sense veure-hi? La sensació és curiosa). Som-hi...

Per què tanta gent a escena? La coralitat del text és de veus, no de gent junta. De veus successives, no simultànies. Però m'agrada el joc de les tres (de vegades quatre, quan hi afegeix la Carulla, que no sembla però cridada a encarnar-se en aquest text) personificacions de la veu del poema.

Veient l'espectacle i aquesta sala gran plena cada dia et vénen unes ganes també grans d'escopir al plat (per ser educat) dels gestors i governants valencians que no només renuncien a aquest patrimoni, sinó que el silencien. O n'abominen.

Què hi pinta aquesta noia despullada de cos impressionant que es va passejant per les escenes sense badar boca?

En un país una mica més espaviladet, a la sortida (o dilluns a la llibreria) el públic podria comprar una edició del llarg poema per rabejar-s'hi. Ni els que ens en sabem trossos de memòria, podem dir que el tenim al cap. Ara, sortint d'aquí, em tocarà fotocopiar un cop més "la lletra" per a un grapat de gent.

El millor que puc dir del muntatge (a banda del seu ressò públic, miraculós): et fa percebre coses noves a l'obra, tantes lectures després.

La proposta escènica d'Ollé potencia o subratlla aspectes del text original que als dos discs d'Ovidi Montllor queden una mica aplanats o confusos sota el pes de la veu d'ell, de la llengua dita. El trenat de les diverses fibres amb què l'obra és construïda, per exemple: Itàlia, l'ascensor (i altres vehicles de tracció: el tramvia, el tren), la revetlla al carrer, l'interior del pis, els records personals, l'escriptura. L'aparent (en una lectura o escolta ràpida, o fragmentada) acumulació desendreçada de l'obra té molt, de fet, de trena, de successió, d'ensamblatge.

Quina capacitat per evocar temps i ambients, la de la bona poesia!

M'havien dit que el final era de calfred i públic dempeus, però jo m'he quedat assegut, incòmode, a la cadira. A qui se li ha acudit la idea suïcida de recuperar-hi la veu de l'Ovidi? És com fer un remake de Citizen Kane i acabar amb els cinc darrers minuts del metratge de Welles. L'homenatge (impressionant homenatge) al doble elapé de 1979 ja és haver aixecat aquest espectacle, estrenar-lo, omplir la sala, tornar a fer parlar els mitjans de la tríade Estellés/Montllor/Soler. Aquest homenatge dins l'homenatge final apunyala la intensitat, el clima lentament construït durant cent minuts.

I per damunt de tot aquest Coral romput el que ens diu és que Estellés i la seva obra volen sols. Que la bona poesia té molt de camp per córrer. Que a la nostra literatura el que li calen són sobretot bons bussos, bons lectors. Com ho era Ovidi Montllor. Com ho és Joan Ollé.

CORAL

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats...

Ahir vaig empassar-me sencer un cop més, escoltant en silenci amb aquella mena d'atenció a què els grans textos t'obliguen, el Coral romput d'Estellés, Montllor & Soler, com em consta que fa també un grapat escollit de lectors entre els quals hi ha bons amics i excel·lents crítics i poetes. El Coral uneix i discrimina. Ara, després de l'estrena a Girona, el muntatge de Coral romput a càrrec de Joan Ollé arriba al Teatre Lliure, i ha generat una reconfortant (i insospitada) onada de reaccions i enllaços. Com que em compto entre els membres fundadors del CAC veritablement important (la Confraria d'Amics del Coral), no puc ni voldré ser gaire objectiu. Però reservo el meu punt de vista per després d'haver vist l'espectacle, i ara us deixo amb els comentaris d'alguns que ja l'han vist i amb diversos enllaços destacats sobre la figura d'Ovidi Montllor:

Comentari a ca L'efecte Jauss.
Comentari d'en Joan-Josep Isern (un dels del CAC).

Al Xevi Planas el muntatge no li va agradar gens. Al David Figueres d'Els dies i les dones, en canvi, sí.

Fitxa de l'espectacle al Teatre Lliure.

La notícia a VilaWeb.

Llarga entrevista amb Toti Soler a l'Avui.

Declaracions d'Ovidi Montllor sobre Vicent Andrés Estellés.

Isabel Lorente al F l u x.
Arxiu Personal Ovidi Montllor.
Web (molt complet) del Centre Cultural Ovidi Montllor.