dijous, 26 de juliol de 2018

DESATENCIÓ

Una altra vegada preparo maletes i carpetes. Em sembla que el blog estarà un temps inactiu. Enjoy.


diumenge, 22 de juliol de 2018

BE HAPPY

La vanitat és incompatible amb la felicitat.

   Choderlos de Laclos











(via Rodamots. Cada dia un mot)

divendres, 20 de juliol de 2018

COMADIRA AL MIL TRES-CENTS

De vegades –cada vegada més– se'm confonen els pintors i els segles: avui he trobat un Comadira del XIV al monestir de Pedralbes, a la capella de Sant Miquel, acabada de restaurar (si encara no hi heu anat poseu-ho a l'agenda com un sí sí sí).




dissabte, 14 de juliol de 2018

QUÍMICA ESTIVAL

Enmig de tanta tonteria ambiental, sàpiguen que acaba de sortir el primer senzill d'un disc nou (Evening Machines) de Gregory Alan Isakov. Als senyors @ClaretVives, @danicapoblog i a mi una cosa així ens arregla el mes. Espero que ara a algú altre, si no el coneixen, també.

Apa, i bon cap de setmana. Ah, i visca els països petits.





dijous, 12 de juliol de 2018

ALLÀ I AQUÍ

Quan arribes allà, allà no hi ha cap allà. (Gertrude Stein, with a little help of the zen i tal com sabem bé per experiència els pescadors de canya)




dilluns, 9 de juliol de 2018

DOS AMIGOS

M'encanta el joc que s'ha posat en marxa informalment a Twitter, similar en part al "Cartoon caption contest" del New Yorker, a partir de la foto del rei Felipe VI i Barack Obama drets davant del Gernika, amb la gent imaginant què devia dir el rei d'Espanya a l'expresident nord-americà. I no he sabut estar-me'n de fer-hi la meva aportació.

"Picasso lo tituló 'Gernika'. Que en vascuence significa 'La ley es la ley,
en España manda el Rey. Y por eso lo trajimos a Madrid'."


diumenge, 8 de juliol de 2018

PERLES DE RUMI, MANENT, SHAKESPEARE I VINYOLI






Tot és u: l'onada i la perla, la mar i la pedra.
 Rumi


Alguna cosa em ressona dins del cap, i deixo que ressoni. Hi ha aquella quasi-cançó de Marià Manent amb el mar i enmig una perla, com una rosa al mig de la terra trista... Pot ser que Manent hagués llegit Rumi? O tots dos van somiar coses similars?

DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA 
Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,

tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista. Quin trepig

fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,

tu, com una rosa.

Sabia res Manent del sufisme? El que havia llegit segur és Shakespeare i La tempesta, com Joan Vinyoli. Aquí, la traducció d'aquest de la "Cançó d'Ariel" shakespeariana:



Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:
dels ossos seus se n’està fent coral,
el que eren els seus ulls són perles ara,
ni una mica del que és en ell mortal
no s’ha perdut; una mudança clara
de mar el torna en cosa rica i rara.
Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring
escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.


Vinyoli havia escrit una "Cançó de mar" que acaba amb el vers "i se m'han fet totes les perles ulls", i llavors va adonar-se que allò



era una rèplica gairebé literal del tercer vers de la cançó d'Ariel --el que eren els meus ulls són perles ara-- (escena segona, acte primer de La tempesta, de Shakespeare). Va meravellar-me que el meu poema, nascut arran d'un somni, fos tot ell com preparat per arribar al "màgic" vers final, que li dóna, al meu entendre, un peculiar encís i entitat, gràcies a la referència al de Shakespeare. No em va sorprendre, però, que fos així, perquè l'extraordinària cançó d'Ariel em va colpir ja a la primera lectura i me l'he repetit de memòria moltes vegades, tantes almenys com m'he interrogat sobre l'"essència" de la poesia lírica". Aquest senzill i breu poema deixa l'ànim en suspens, fascinat per la simple descripció lírica de les mutacions que sofreix el cos d'un negat, el qual, tanmateix, no s'altera, ans solament es transforma en una cosa rica i rara.

[J. Vinyoli, "Nota a 'Cançó de mar' i a 'Cançó d'Ariel'"]




MÉS
Miquel Àngel Llauger fa la llista de les diverses versions catalanes de la "Cançó d'Ariel" de Shakespeare (a partir d'aquest article acadèmic de Dídac Pujol).


dimecres, 4 de juliol de 2018

ARENAS, AMBAIXADORA

Un dels aspectes que caracteritza la democràcia, comparada amb altres règims que la imiten, és la capacitat per rellevar els dirigents que no han fet bé la feina (i els que l’han feta molt malament, és clar). Si per comptes de democràcia parlem de democràcies avançades, un dels trets que les distingeix és que a més de rellevar els poc competents saben agrair, quan arriba el moment del relleu, la feina dels que sí que han estat eficaços i marxen deixant la seva ciutat, entitat o país millor de com els van trobar. No és el nostre cas: aquí cada dia veiem mostres que la discussió sobre el càstig als inútils és molt més llaminera que pensar com agrair i recompensar els bons dirigents.

Des de 2010 i fins fa un parell de setmanes la filòloga i editora Carme Arenas ha presidit el PEN Català, i en aquests vuit anys de feina intensa ha dut l’entitat literària a un envejable nivell d’activitat, de visibilitat i de reconeixement (inclosos diversos premis als darrers anys). Arenas és a més una valorada traductora de l’italià (d’autors com Italo Calvino, Umberto Eco, Salvatore Satta o Italo Svevo) i va ser abans secretària general de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i també del PEN (amb Dolors Oller com a presidenta), a més de comissària dels centenaris de Carles Sindreu i Joana Raspall. Òbviament, no ha fet la feina sola: ha tingut sempre al costat la napolitana Raffaella Salierno, responsable del programa Escriptor Acollit de la xarxa ICORN de ciutats refugi, però quan una entitat va bé el president o presidenta és qui simbolitza la feina. Exigent, constant i discreta, en aquest cas. En un moment internacional dolç, a més, en què Carles Torner és el Director Executiu del PEN Internacional i Simona Škrabec la responsable del Comitè Internacional de Traducció i Drets Lingüístics.

En el 95è aniversari de l’entitat, Joan Safont ha titulat el llibre commemoratiu PEN Català, un exemple de diplomàcia cultural. No hi ha diplomàcia sense diplomàtics: amb aquestes ratlles volem deixar constància que Carme Arenas ha estat una ambaixadora extraordinària. Cap govern no l’hi agrairà. Per això ho fem nosaltres.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 4-VII-18
Versión en castellano



diumenge, 1 de juliol de 2018

DOS O RES

«No es pot entendre un idioma fins que no n'entens com a mínim dos», Geoffrey Willans (via @sklla1).

Això en anglès, en castellà, en xinès, en francès, en italià. I anar-ho escampant, més que discutir.