Literatura, llengua i lloc... se'n va a Galícia. Dijous vinent, dia 26, a les 7h de la tarda, presentem el llibre en un dels meus llocs predilectes de Santiago: la llibreria Numax. En conversa amb els professors de la USC (i amics) Dolors Perarnau i Elias J. Torres Feijó.
A la vida hi ha encàrrecs que et fan il·lusió, i llavors ja ve això. La càtedra Rosalía de Castro de la Universidade de Santiago de Compostela, a la Facultade de Filoloxía, m'ha encarregat la II Lectura antolóxica de Rosalía, amb motiu de la commemoració del seu naixement, el proper 26 de febrer a la USC. I sí, les paraules que hem fet servir per al títol no són de Rosalía (sinó d'una carta d'Emily Dickinson, i això ja dona pistes de per on anirà la lectura), però no em direu que no queden bé així en gallec, que no podrien ser-ho...
Sí, la cultura és objecte de recerca, d'anàlisi i de discussió possibles. La setmana vinent, els dies 27 i 28 d'octubre, tindré la sort de compartir micro i discussions a la USC, a Santiago de Compostela, en el seminari "Investigações na Cultura", amb col·legues investigadors en cultura que admiro: Emilio Carral Vilariño, Itamar Even-Zohar, Antonio Monegal, Clara Saraiva, Rakefet Sela-Sheffy i Elias J. Torres-Feijó.
Les sessions seran retransmeses en obert en streaming a través de https://www.facebook.com/
Avui comença a la Universidade de Évora, amb una conferència de Joan Ramon Resina, el cicle online "Polibéricos", coordinat pel professor Antonio Sáez Delgado, que aplegarà fins a la tardor una bona selecció d'especialistes en la matèria:
- Joan Ramon Resina (Universidade de Stanford): Sueño y realidad de los Estudios Ibéricos | 21 de janeiro
- Xosé Manoel Núñez Seixas (Universidade de Santiago de Compostela): Os proxectos iberistas do galeguismo e do catalanismo: Utopias e Realidades | 18 de fevereiro
- Brad Epps (Universidade de Cambridge): Espectros (inter)nacionales: el cine a mediados del siglo XX en la península ibérica | 18 de março
- Jon Kortazar (Universidade de País Vasco): Perspectiva ibérica de los poetas vascos de la época republicana | 22 de abril
- Rosalía de Castro, desde más allá del neoiberismo Fernando Cabo (Universidade de Santiago de Compostela) | 18 de maio
- Teresa Pinheiro (Technische Universitat Chemnitz): Memória e Desmemória no espaço urbano das capitais ibéricas | 17 de junho
- Hacia un nuevo canon de las poetas del 27 Julio Neira (Universidade Nacional de Educación a Distancia) | 30 setembro
- Victor Martínez-Gil (Universidade Autònoma de Barcelona): Teixeira de Pascoaes, un referente poético português para la literatura catalana Victor Martínez-Gil (Universidade Autònoma de Barcelona) | 21 de outubro
- Carlos Reis (Universidade de Coimbra): Figuras e figurações realistas em contexto ibérico | 18 de novembro
A Eduardo
Amei a mar de Vigo.
Amei a luz que modifica a doctrina dos astros
a total curvatura que da unidade ás formas
cando a badía nace cada mañá
e ti agardabas.
Foi o móvil primeiro.
Amei o espacio único
cando decrece a chuvia pola banda da Guía
e a mar indefinida —paráfrasis celeste—
pode entregar a luz.
Amei o reino onde as aves inician unha curva
melódica para morrer de amor nos outonos diáfanos
do norde.
Amei os días indecisos. Había un río inmóvil.
Aínda ausencia implacable escribía
nunha letra miuda a nosa historia
e pechamos nun códice as derradeiras páxinas
do amor. Opera omnia.
Agora contemplamos a mar de Vigo xuntos.
Vemos caer a noite nun equilibrio ingrávido
e escoitamos a última sinfonía do crepúsculo nas avenidas
interiores dun xardín en penumbra.
Ben sei que ficarei neste sosego para sempre.
Mentres cruzamos pórticos transparentes
pontes iluminadas
espacios sucesivos
chegan coma mensaxe as horas extinguidas
no axioma da existencia.
Ben sei que ficarei neste sosego inda despois
da morte.
Luz Pozo Garza, Códice calixtino (1986)
Nunca choveu que não escampara.
MÉS
Al Refranyer multilingüe del Centro Virtual Cervantes
Aquest dijous a la tarda inaugurem a Barcelona, a l'auditori Mercè Rodoreda de la UPF, el tercer seminari de la International Society for Polysystem Studies (ISPS), coorganitzat enguany juntament amb l'Institut de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra i Trinity-in-Barcelona.
I ho fem amb una conferència sobre "Turismo como aliado o amenaza: identidades y espacios públicos en Santiago de Compostela" a càrrec del professor Elias J. Torres-Feijó, de la USC, i director de la xarxa Galabra.
L'acte és obert al públic.
Imatges i personatges i una cornamenta omnipresent en un documental sobre la celebració de la diada del patró Santiago a l'altra banda de tot: a les planes de Junín, al Perú.
Bon cap de setmana a tothom, i bon sant als que ens toqui.
Les lletres gallegues commemoren avui el dia del naixement de Rosalía de Castro (a Santiago de Compostel·la, el 24 de febrer de 1837, vuit anys abans que Guimerà i Verdaguer). A Mag Poesia hi trobareu un parell de versions catalanes de les que en féu Josep M. Llompart, entre les quals aquesta, d'una indiscutible actualitat, cantada fa molts anys per Amancio Prada.
LA JUSTÍCIA PER LA MÀ
Els qui tenen fama d'honrats a la vila
m'han pres tota quanta blancor jo tenia,
de fems em sollaren les gales més fines
i la meva roba esquinçaren a miques.
No em deixaren pedra on ho pogués viure;
sense llar ni cobri, vagava pels cingles,
vaig dormir en els boscos amb la salvatgina;
els meus fills, els àngels que jo tant volia,
van morir: moriren de fam que tenien!
Restí deshonrada, marciren ma vida,
un llit em pararen d'esbarzers i aritges,
i aquelles raboses de sang maleïda
en un llit de roses en calma dormien.
―"Oh, jutges, salvau-me!", vaig cridar... Follia!
De mi feren burla, mentí la justícia.
―"Bon Déu, ajudau-me!", vaig clamar esvanida.
De tan amunt que era, bon Déu no em sentia.
Com lloba, aleshores, sofrent o ferida,
d'un salt agafava la falç i sortia
a poc a poquet... Ni l'herba sentien!
La lluna es va pondre, la fera dormia
amb els seus companys en cambra polida.
Els vaig mirar freda, i amb la mà estremida
d'un cop, d'un sol cop!, els deixí sens vida,
i allà vaig restar, al peu de les víctimes,
tranquil·la, esperant que trencàs el dia.
I llavors... Llavors es féu la justícia,
jo, amb ells; la llei, amb la mà que els feria.
Rosalía de Castro
Trad. de Josep M. Llompart
A Santiago, a l'edifici de l'Instituto da Lingua Galega, la placa del fill predilecte de la vila, l'escriptor i historiador Antonio López Ferreiro, (corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres) que hi va néixer: bon gallec, bon sacerdot, bon historiador i bon literat. Què més es pot demanar?
Un dels poemes més coneguts de Rosalía, musicat llavors per Xoán Montes Capón, i cent cops interpretat, entre d'altres per Maria del Mar Bonet (sí, també per Luz Casal) i, en una versió esplèndida que és la meva preferida però que no trobo a Internet, per Amancio Prada.
Bon cap de setmana.
[PD. En Jaume de Son Vives em recorda (i em sap greu no haver-hi pensat) aquesta altra versió de la cançó/poema a càrrec de Roger Mas (cantant a més en gallec) i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, certament excel·lent.]
NEGRA SOMBRA
Cando penso que te fuches,
negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.
Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.
Si cantan, es ti que cantas,
si choran, es ti que choras,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a aurora.
En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me abandonarás nunca,
sombra que sempre me asombras.
Rosalía de Castro (Follas novas, 1880)
Demà hi ha coses importants en joc al País Basc i a Galícia, dues terres estimades. Esperem que d'alguna manera s'hi trenquin alguns silencis. He trobat aquest vídeo d'un acte de Manuel Rivas a Bilbao que, d'alguna manera, les agermana. Que el disfruteu.
BLUES
Só a noite é o paraíso: dormen os homes.
Os soños abren las xanelas
e lámbense as feridas nas praias e nas beiras
dos ríos.
Os soños cantan coa gorxa xeada.
Como esclavos, fan tocar os tambores.
Manuel Rivas
[Només la nit és el paradís: dormen els homes.
Els somnis obren les finestres
i es llepen les ferides a les platges i a les vores
dels rius.
Els somnis canten amb la gola glaçada.
Com esclaus, fan sonar els tambors.]
Amb estudiants de tres continents llegim en castellà A lingua das volvoretas de Manuel Rivas (el relat en què es basa la pel·lícula de José Luis Cuerda), i l'altre dia vaig aprofitar per recomanar-los que anessin a veure Pa negre dient-los que així tindrien dues visions "perifèriques" de la postguerra espanyola. Avui veig també a El País que Gerardo Iglesias ha recollit una vintena d'històries de la repressió a Astúries (al nostre curs d'aquí a unes setmanes hem de llegir La història universal de Paniceiros).
Trobo que el títol que Iglesias ha posat al seu llibre, Por qué estorba la memoria, està prou bé: enllà de simplificacions i mistificacions, la guerra civil espanyola i la llarga postguerra són com una mena de mirall en què durant anys i anys i encara avui molts s'esforcen a no mirar-se. Un mirall (o una finestra, o una tribuna) que mostra fins a quin punt la crueltat (i el seu germà bessò, l'abús de poder), la violència, el complex d'inferioritat i la tergiversació de les paraules han estat un paisatge habitual a Espanya. Han estat i són. No parlo de bons i dolents, de dretes o esquerres, de nacionals o nacionalistes: parlo dels que en volen parlar i ho volen documentar (amb l'esperança d'assumir-ho i superar-ho algun dia) i els que no: aquesta és la línia de front real. Una línia més o menys clara si ens referim avui a l'expulsió dels jueus o a la Inquisició però que es desdibuixa a mesura que ens acostem al segle XX. Perquè obviar que la violència de tota mena hi va ser (a un bàndol i a l'altre, sí, en proporcions i circumstàncies diferents) i que no ha estat públicament assumida i no se n'ha demanat públicament perdó ni se n'han exorcitzat les causes, acceptar que la societat espanyola de la postguerra és una societat construïda sobre la desposessió, els abusos i el silenci imposat, tot plegat pot semblar senzill i fins i tot pràctic però té un cost.
Veure les pel·lícules de Cuerda o Villaronga i llegir el que Iglesias retreu és trist, desagradable, però a mi em fa venir esgarrifances sobretot pel poc que costa fer-ne paral·lelismes (no en els fets, sí en la retòrica i les actituds) amb el que vivim avui. Episodis com els pals a les rodes de la llei de la memòria històrica (i la impossible votació de disculpa del Congrés dels Diputats), l'avís de reobertura del Valle de los Caídos, els homenatges i les lloes a Fraga, els comentaris als mitjans digitals sobre qualsevol notícia que implica bascos o catalans, la reaparició aquests dies d'aquell jove falangista dels anys setanta reloaded o fins i tot bona part de la retòrica antiestatutària del 2006 al 2010 avisen que quan governin els que segons les enquestes tindran majoria absoluta hi ha ben poques possibilitats d'anar en la direcció de posar-nos per fi, cinc-cents o sis-cents anys després, davant del mirall i acceptar alguna de les tristes tares celtibèriques. Els camperols i els mestres afusellats sense judici a Andalusia, les milicianes violades a Mallorca, els passejats a l'Arrabassada, els cremats vius asturians continuaran doncs pudint, tot i que molts no ho sàpiguen. I nosaltres ens preguntarem per què aquesta obsessió amb la unitat i la grandesa, com se'n pot dir igualtat de l'espoli i la institucionalització dels privilegis, d'on ve l'al·lèrgia a la diferència, com es pot enaltir amb tant d'orgull les tares.
"La poesia s'ha de llegir en la llengua original, i si no es coneix la llengua original també".
La frase és de Salvador Espriu, però qui l'adduïa ahir amb la seva vèrbola emocionada, fascinant, era Basilio Losada. Ell, que ha traduït més de cent cinquanta llibres de vuit llengües diferents, va deixar-ho estar davant de La pell de brau. Les cartes entre Losada i Espriu (a més d'altres articles i materials diversos dins el "Dossier Salvador Esrpiu i Galícia" i d'una interessant conversa inicial amb Joaquim Marco) són al número dos d'Indesinenter, l'"Anuari Espriu" dirigit pels professors Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil i pulcrament editat per Punctum i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.
Durant la presentació m'escoltava el gallec de Basilio Losada, mirava les formes pures, blau fosc sobre blanc, als vasos de Sargadelos, repassava la implicació amb una cultura literària pacient, treballada i entusiasta de molts dels presents a la sala i em temo que somreia per dins. Jo vaig intentar explicar-hi (no sé si me'n vaig sortir gaire) que, en un món comú hipertrofiat i accelerat però essencialment banal (a banda de venal), només des de la perifèria, des de nínxols o espais petits i especialitzats, es pot aportar un contingut i una reflexió essencials i (paradoxa) enyorats, reclamats. Una publicació d'aquesta mena va en aquesta direcció, i en el cas de l'espriuanisme se suma a l'edició crítica de les obres completes en curs, a reedicions habituals i traduccions no inhabituals, a la vinculació al territori i a l'imaginari via Arenys/Sinera, a la mateixa existència del CDESE... Al final, havent pres nota de l'admonició amb què he obert l'apunt, no vaig gosar llegir la versió gallega de "Les roses recordades" de Salvador Espriu traduïda per Losada per a una targeta de Nadal de 1968. Però després, tornant cap a casa, vaig pensar que sempre em quedava aquest bloc, i que segurament els Espriu, Losada, Sargadelos i tants d'altres que tiben la vela de la relació literària entre el gallec i el català, d'una banda a l'altra de la península, m'ho sabrien perdonar...
AS ROSAS LEMBRADAS
¿Lembras como traguíannos
aquelas mans as rosas
de Sant Jordi, a vella
craridade de abril?
Chovía manseniño.
Nosoutros, enfastiados,
trala fiestra ollábamos,
doentes quizais, a vida
da rúa. E naquel intre
ela chegaba, sempre
recendente, mainiña,
cas frores, e pechaba
fora, moi lonxe, a coita
do dragón, e decía
moi docemente os nosos
nomiños, e sorríanos.
Na parede, un mapamundi.
E colgando do ártico,
de Grenlandia aos mares cálidos,
un acio de figuriñas de pan
de San Andrés de Teixido.
Manuel Rivas, O pobo da noite
Entrades
Comentaris
