Costa molt, no fer res. Aquella alegria quan trobes una frase que pot servir igual per al dietari, el cap de setmana o el marbre de Montjuïc (amb o sense menció de Wilde).
Patricia Barber, que acaba de publicar Clique i al 2019 va treure Higher, ens dona la raó als dietaristes: "Crec que, si és curt, sembla fàcil. No ha estat fàcil". No és fàcil, mai no ho és.
(Per cert, parlant de poesia, al 2005 Barber va dir: "Jo escric cançons, que no és el mateix que ser poeta. La poesia és una passió, la meva guia i inspiració permanent. (...) No puc parlar sobre poesia, però conec la poesia. (...) Com la música, la poesia es crea a la boca, a l'orella i en l'aire.")
Un cop més, la lliçó desoladora: amb els ulls i el cor per fi encalmats, mentre responia correu i ajornava posar-me a corregir, al balcó de Farrera, llegeixo un tuit acabat en DEP que parla de Josep Igual. Desorientació. No voler creure-ho, com dies enrere amb Adam Zagajewski, però ara encara més a prop. I era que sí. Desolació. Digues als que aprecies que els aprecies, recoi, i fes per veure'ls més, per freqüentar-los. Sobretot ara.
David Castillo a El Punt/Avui: "Josep Igual (Benicarló, 1966) ens ha deixat després d’una llarga lluita contra el càncer. En donava fe en el seu dietari a les xarxes socials, en què explicava, amb tot detall, les visites a l’Hospital de la Vall d’Hebron, la conducció temerària de les ambulàncies i la simpatia o antipatia de les infermeres i metges. Ho feia, com sempre, alternant el calvari amb lectures –la devoció per Joan Fuster i Josep Pla era habitual–, amb descripcions dels paisatges de les Terres de l’Ebre, els ocells, els cels, el menjar o la música clàssica que col·locava a l’aparell de música, que anomenava 'la gramola'. Igual era un escèptic, convençut del poder de la paraula, però també de l’escassa repercussió que tenia."
Incert alberg. Quanta raó, Josep. Anirem un dia al Crist de la Mar, a Benicarló.
Us deixo l'enllaç a tres entrevistes extenses (cosa poc habitual, darrerament) i interessants amb escriptors catalans publicades aquests dies:
- Lourdes Toledo ha conversat amb l'assagista, poeta i dietarista Enric Sòria, a cavall entre València i Barcelona, per a eldiariocv.es ("Des de Barcelona València no es percep i punt"). Ho podeu llegir aquí.
-Joan Safont entrevista a Elnacional.cat ("La literatura moderna en català neix als diaris") el també assagista i dietarista Antoni Martí Monterde amb motiu de la publicació de París, Madrid, Nova York. Les ciutats de lluny de Josep Pla (Tres i Quatre), premi Joan Fuster 2018, i Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i de la reedició de L'erosió (Minúscula).
- Finalment, Julià Guillamon ha cedit a Núvol una entrevista feta als anys vuitanta a Joan Brossa ("No cal disfressar-se de poeta"), com una mena de bonus track del seu recent Deu entrevistes (Comanegra). També Betevé ha fet pública en obert una bona conversa brossiana filmada.
 |
| Foto: Pere Virgili |
Miquel Barceló passejant pel Museo del Prado amb el fotògraf Jean Marie del Moral com a testimoni a "El Prado de Barceló" (El País Semanal, 2-VI-19).
I llavors salta l'espurna, la meravella, l'alegria íntima en trobar-t'hi, d'alguna manera (modesta i banal si voleu), retratat: "Cuando voy a un museo, si puedo llevo siempre un cuaderno pequeño en mi bolsillo. Puede sorprender, pero suelo detenerme en los mismos detalles. No es para recordar, pero me ayuda a observar. En estos cuadernos también hay cosas que no tienen nada que ver: listas de compras, notas diversas… Hago los cuadernos como realizo mis cuadros: sin objetivo preciso. Son pulsiones. Los cuadernos no son estudios ni preparatorios de nada. Tomo notas por todos lados, no saco fotos, dibujo en mis cuadernos".
 |
| Foto: Jean Marie del Moral |
"Charles Péguy tenia una especial devoció pels Innocents. El seu Misteri dels Sants Innocents és una autèntica delícia. Ara ningú no el llegeix, i, a França, si parles bé de Péguy et miren amb mala cara. La França catòlica cada dia és més esvaïda i tot això dels llarguíssims poemes de Péguy no els interessa gens. Péguy parla amb una tendresa corprenedora d’aquests nens assassinats pel rei malvat. Al final del poema, cedeix la paraula a Déu i li fa parlar dels Innocents, i li fa dir que són nanos de la lleva del seu fill. I diu que, al cel, juguen a la rutlla, amb les seves corones i les seves palmes. Péguy va morir al començament d’una guerra que no va veure com s’acabava. Ara ha fet cent anys del final de la guerra que va capgirar Europa. La gent neix i viu en la història. La història transcorre i la gent s’hi mor, sense saber com acabaran moltes coses que l’han neguitejada profundament. Jo em puc morir demà, per exemple, i mai no sabré si els nostres presos viuen ja en llibertat, si els nostres exiliats han pogut tornar a casa, si el meu país, finalment, és un país lliure i sobirà, amo de la pròpia legislació, de la pròpia justícia. La història és cruel. Quan dic 'Jo no ho veuré', sempre penso que potser sí. Una ombra d’optimisme em fa les coses mínimament suportables. Però la veritat és que qui mana és la història, la que veu els moviments humans des del seu núvol llunyà i escriu el que passa. Potser cap dels catalans que som vius en aquest moment no veurem encara la llibertat del nostre país. O sigui que en tenim per a cent anys, com a mínim. Potser la veurem tots. Vivim en un estat d’ansietat que ens encoratja. Però que alhora ens fatiga, ens cansa. Això és la vida humana."
Narcís Comadira, "Fragments de dietari" (Ara, 28-XII-18)
Joan Garí, "Notes —estrictament— per a adults" (Posdata, Levante, 9-IX-17)
"Què som, els escriptors, sinó continuadors?". Entrevista a VilaWeb Lletres (23-III-17)
Miquel Àngel Llauger, "Jaume Subirana, escriptor i badoc" (AraBalears, 17-III-17)
Montse Serra, "Les propostes literàries de Bromera per a aquest Sant Jordi" (VilaWeb, 22-II-17)
Bernat Puigtobella, "Jaume Subirana. Pensar en adagio, actuar en scherzo" (Núvol, 21-II-2017)
Presentació a la llibreria Altaïr, dimarts 21 de febrer (gràcies, Pep Bernadas!)
Alguns aforismes destacats: #Cafarnaüm
Cafarnaüm al catàleg d'Edicions Bromera
XVIII Premi d'assaig Mancomunitat de la Ribera Alta
L'espai, els llocs on he treballat, cada lloc: entrades, escales, ascensors, passadissos, despatxos, taules, cadires, banys, sales, armaris, parets, finestres, finestrons, perspectives i perspectives cegues, prestatges, els llums, paper, l'olor, les tardes, tornar de dinar, tancar la porta, apagar el llum, passar-hi ara per davant, què hi ha, quan hi anava, què hi feia, què hi vaig creure. Els carrers i les cases, la cantonada, el primer dia que hi vaig anar, tornar a mirar al voltant, a escoltar, les paraules, totes, tantes paraules dites i escrites, les no trobades. Per què, i a qui. Els angles morts, la paperera. La il·lusió. La llum als plàtans, les rajoles, el passamà. Passamans i botons i sostres i portes de sortida. De cada entrada.
Aquesta gent que escriu coses sovint abstruses, posen cara d'estàtua i es critiquen (quan no es menyspreen) entre ells. Els poetes.
No tots. Tinc damunt de la taula dos dietaris de poeta, i un l'he deixat estar de seguida però l'altre el subratllo: compreu-vos i llegiu Sobre una neu invisible, de Vicent Alonso.
La pàgina d'un suplement de diari passada amb més força de la que cal, el coixí en un seient buit que s'enfonsa imperceptiblement... De vegades el que escriu un col·lega (ni que no el coneguis, ni que visqui en una altra llengua) et retrata una mica, i llavors somrius també una mica. El cap de setmana del 6 i el 7 de febrer jo no ho sabia però José Luis García Martín feia una mica de mi, i d'uns quants més. I en va deixar constància al seu Café Arcadia.
"Habla y habla sin descanso, suelta palabras por la boca como quien suelta lastre y arroja sacas por la borda. Sigue hablando mientras sube por el aire y se vuelve más ligero, más pequeño. Al final es un punto que se esfuma en el horizonte."
Jordi Doce, "Tómbola" (a Perros en la playa, bitácora de...)
Dies enrere em va passar una cosa estranya: vaig anar a la presentació d’un llibre i a la sala hi havia un nombre significatiu d’escriptors, crítics i editors, de gent del gremi. A més dels habituals amics i coneguts, vull dir. El llibre en qüestió era la reedició, passats vint-i-tres anys, de Mentre parlem. Fragments d’un diari iniciàtic, títol amb què Enric Sòria obtingué el 1990 el premi Joanot Martorell. Llavors l’obra la va editar (més per compromís que amb entusiasme) Edicions 62, però amb una retallada considerable producte no de cap problema ideològic sinó de les tan catalanes ganes d’ajustar despeses. Ara la millor editorial universitària d’Espanya, Publicacions de la Universitat de València, ha tornat a apostar pel llibre. I aposta, de fet, per l’autor, donat que fa poc ja reedità també el seu esplèndid volum de lectures Incitacions.
Fa ja una pila d’anys, amb motiu de l’aparició de Mentre parlem, vaig escriure que un dietari és una aposta a tot o res, perquè enalteix o ensorra un autor, sense mitges tintes. Amb aquesta segona edició ara completa entenc que no només el dietarisme enalteix o ensorra: també ho fa el temps. I em plau deixar aquí constància que Enric Sòria supera amb nota tots dos reptes. Han passat més de vint anys i les pàgines i les consideracions de l’autor sobre cultura local i literatura universal mantenen el seu interès com el mantenen als dietaris ja esgrogueïts de Tomàs Garcés, de Marià Manent, de Pere Gimferrer o de Valentí Puig. Potser sigui l’esgrogueïment, el bon senyal: passen les modes, canviem de vida i de feina i de pis i ens hem hagut de desprendre d’una pila de llibres, però aquests que els deia (com els d’Enric Sòria) encara ens acompanyen. I quan un dia els obrim evoquen no un temps pretèrit sinó la suma de l’autor i nosaltres en una magnífica suspensió d’intel·ligències i mirades feta raonament a base de paraules. Sòria parla de llibres, de metàfores, del País Valencià, d’algun premi literari, d’art, d’Ortega, de Pavese, de Fuster, de Borges. De les fibres que conformen el teixit immens que és la literatura. Escoltin-se’l.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 11-VI-14
Versión en castellano
MÉS
Francesc Calafat, "La literatura com a combat i joia" (El País, 11-VI-14)
"Rellegint" (F l u x, 9-VI-14)
"Puc dir que rellegir Mentre parlem de cap a cap per a aquesta reedició ha sigut un exercici també en certa mesura melancòlic. Algunes anotacions em sorprenien molt, d'altres m'entendrien; mentiria si no admetera que en més d'una m'he reconegut, o potser evocat, o si afirmara que cap no m'ha avergonyit. Sí, així escrivia jo. Així era jo. Dins aquest peculiar viatge al passat, molt sovint he sentit, no sense astorament, que eren just les parts llavors suprimides, que ara anava restituint una rere l'altra als llocs corresponents, les que se'm mantenien més vives, les que em transmetien una proximitat més íntima i cordial, potser perquè pel fet mateix d'haver restat tant de temps inèdites encara no me les havia embalsamades."
Enric Sòria, Mentre parlem. Fragments d'un diari iniciàtic (Universitat de València, 2013). Nova edició íntegra i revisada
Gent collonuda escrivint, també al seu diari. Vull dir Alan Bennett (sí, el d'Una lectora poc corrent):
"1 de febrer [de 1981]. 'Què és', ha dit avui Ariel C., 'el que ja no cal que faci ara que sóc una dona gran? Ah, sí, ja me'n recordo: dir la veritat.'"
Qui va ser que em va recomanar aquesta joia? Ara no aconsegueixo recordar-ho. No hi fa res: llegeixo subratllant mentalment, un cop i un altre.
"Uno empieza creyendo en la teoría de la manzana podrida y acaba convencido de la teoría de la cucaracha: si ves una, es que hay un montón."
Iñaki Uriarte, Diarios
"El 4 de juliol de 1765, amb un cel clar que alternava amb núvols, estava gitat al llit amb un llibre, la lletra del qual podia distingir perfectament, quan, tot d'una, vaig girar la mà que sostenia el llibre sense adonar-me'n, i a causa d'això vaig perdre una mica de llum; de la qual cosa vaig concloure que un núvol compacte es devia haver interposat davant del sol, i tot em va semblar més fosc, encara que no havia baixat la llum de la cambra. Així arribem sovint a les nostres conclusions: busquem lluny causes que sovint es troben ben a la vora, en nosaltres mateixos." [Quadern A, #35]
Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes
Ara que tanta gent vol moltes pàgines i molta acció, val a dir que un dietari no conté ficció, d'acord (o se suposa que no en conté), però sí clarament literatura. Com la poesia, ves per on.
Si hi ha un gènere excel·lent i obviat en la literatura catalana contemporània (la poesia és excel·lent i reconeguda) és el del dietarisme, en el sentit més ampli del terme. Però de vegades les elusions pateixen un parèntesi... Com si els hagués convocat o desfermat la bona nova de l’edició restaurada per Narcís Garolera d’un dels referents locals, El quadern gris de Josep Pla, ara mateix conviuen a les llibreries quatre mostres esplèndides de dietarisme contemporani, quatre bons exemples d’aquella antiga saviesa que sosté que en literatura per poder ser personal cal una certa distància. I que per parlar des de dins sovint cal sortir enfora, que per a certa mena de proximitat de vegades el millor és anar-se’n.
Els estic parlant dels darrers llibres d’Enric Casasses, Esteve Miralles, Toni Mollà i Francesc Parcerisas. I els parlo de dietaris però també de distància i d’anar-se’n perquè tots quatre llibres contenen o es basen en un viatge a l’estranger que és clau per al que se’ns hi conta. Una estada professional a la capital de la Xina en el cas del Parcerisas traductor i professor de La primavera a Pequín. Un dietari (Quaderns Crema); un semestre docent a Nova Anglaterra, a Brown University, en el cas del sociolingüista Mollà i Un adéu a la tribu (L'Eixam); una escapada catàrtica a la Toscana a Retrobar l’ànima (Empúries) de Miralles, i finalment el viatge a Escània, al sud de Suècia, a casa de la família d’una jove parella en el Diari d’Escània i Univers endins (Empúries) del poeta Casasses.
Si el dietarisme com a gènere ja duu al seu ADN la fórmula bàsica “jo+sortir del jo”, en aquest cas la casualitat (o no: hi ha ben poca casualitat, al món) ha fet que als quatre llibres de què els parlo el protagonista que transcriu la seva quotidianitat faci en un cert punt la maleta i surti no només d’ell mateix sinó també físicament de la dolça Catalunya (en el cas de Toni Mollà, de la gloriosa València) pàtria del nostre cor. I llavors, allunyats i entotsolats, ve que apareix la bona literatura dels jos.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-II-13
Versión en castellano
MÉS
"Enric Casasses, un model de llengua" (VilaWeb, 13-II-13)
"Esteve Miralles: retrobar l'ànima implica reconèixer..." (Núvol, 18-II-13)
"Francesc Parcerisas: Pequín pel forat d'un pany" (VilaWeb, 12-II-13)
Entrades
Comentaris
