He pensat que pot ser un bon moment per recuperar el costum de penjar, els dissabtes, una cançó en vídeo. I que avui aquesta d'Elvis Costello (remasteritzada no fa gaire) lliga bastant amb tot plegat.
Apa, bon cap de setmana per a tothom, tret dels follets taronges.
"Abans de parlar, informa't" (Sir 18, 19); "Un enraonar inoportú és com riure en un funeral" (Sir 22, 6); "Ensenyar un estúpid és voler enganxar terrissa trencada" (Sir 22, 9).
Quin descobriment, el Siràcida, el llibre de la saviesa de Jesús Ben Sira.
M'adono que no he recollit enlloc les coses que van apareixent lligades amb la versió catalana de Whale Day, El dia de la balena, el llibre de versos de Billy Collins publicat per Godall.
Aquí ho teniu:
- Josep Porcar, "Billy Collins i el dia de la balena" (Núvol 7-IX-23). Notes de lectura del poeta i responsable de Salze Editorial
- Tina Vallès, "Deixa'm doncs que ara et descrigui les oques" (VilaWeb, 7-IX-23). Una columna on l'autora explica com llegeix Collins...
- Jean Murdock, "La funció de la poesia" (Lletraferit, 9-V-24)
- Un taller sobre la poesia de Collins a la llibreria Nollegiu
- 4 estrelles a Goodreads
- La fitxa del llibre a Godall Edicions
- Set elefants drets sota la pluja: l'altre Collins (el primer) a Godall
- Collins al F l u x (la dèria fa temps que dura)
Sociopatia acadèmica i periodística sumades. Les Illes i el País Valencià són el camp de batalla, i els catalanoparlants som la nosa a eliminar.
Recollir els ganivets, abaixar la persiana, desparar taula, buidar el correu. El mort ja no ho podrà fer.
Si ens deixessin posar-nos noms, com els indis, no m'importaria gens que el meu fos El Que Ve a Regar.
Si us interessen les figures de Montserrat Roig o M. Aurèlia Capmany, ara podeu llegir en obert la meva peça " Mort i posteritat públiques de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig", que forma part del dossier sobre l'ús pòstum de les figures literàries a l'esfera pública, coordinat pels professors Helena Buffer i David Cao al darrer número (consultable en obert) de la revista de la catalanística a Alemanya, Zeitschrift für Katalanistik. L'article comença així:
Quan pensem en les pràctiques de commemoració dels nostres escriptors i escriptores, el primer que ens ve a la ment són probablement les activitats institucionals (premis, medalles, Anys, bateig d’instal·lacions), i no sempre tenim present la importància, en paral·lel, de tot allò que passa a (i gràcies a) la societat civil, entesa en el sentit més ampli: lectors individuals, associacions culturals, editorials, mitjans de comunicació, partits polítics... Els casos de Maria Aurèlia Capmany i de Montserrat Roig il·lustren molt bé la combinació (i la interacció) d’aquestes dues esferes. Com il·lustren també molt bé el treball conjunt i la complicitat entre dues escriptores a favor de la transmissió de la memòria col·lectiva. Tot evocant les paraules de Joseph Brodsky (sobre Nadezhda Mandelstam) que encapçalen el nostre article, consignades a Digues que m’estimes encara que sigui mentida –paraules que Josep M. Castellet reprendrà a la seva aportació al llibret publicat per la Generalitat poc després de la mort de Roig (Homenatge, 1992)–, Montserrat Roig subratlla que els lectors, posseïdors dels mots, desafien la finitud, i reprèn Brodsky dient que el lector, que la lectora «recorda perquè algú abans ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria». Aquest desafiament de la finitud i el paper en això de la memòria era compartit per M. Aurèlia Capmany, qui tanca així les memòries assagístiques Pedra de toc: "Per això m’adono que per defensar-me de tanta destrucció que em volta no tinc altra arma que la memòria. I recordaré, recordaré mentre les meves cèl·lules grises –com diu el meu amic Hèrcules Poirot– funcionin. Afortunadament, endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m’empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina" (Capmany, 1974: 185). Capmany i Roig, Roig i Capmany, són dos bons casos per a l’estudi de la repercussió pública que van tenir les seves morts, i com s’ha mantingut (o no) la memòria de les dues escriptores en la posteritat dels trenta anys transcorreguts d’aleshores ençà. Però ho són també pel fet que ambdues morts –i les dues figures– van estar relacionades, i són relacionables: parlem de dues escriptores pertanyents a dues generacions diferents (una d’adolescent va anar encara a l’Institut-Escola de la Generalitat republicana; l’altra coneix la primera també en l’adolescència, el 1961, com a professora seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) amb un paper destacat en tots dos casos en la literatura catalana dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX. I quan parlo d’un paper destacat no ho dic per cap galanteria o deformació acadèmica: com veurem més endavant, la mort de totes dues escriptores va ser notícia de primera pàgina al diari, i el nom de totes dues apareix i reapareix amb una certa regularitat en la societat barcelonina i catalana. Des d’aquest punt de vista, M. Aurèlia Capmany i Montserrat Roig ofereixen dos excel·lents casos d’estudi del que Marijan Dović i Jón Karl Helgason a National Poets, Cultural Saints (2017) anomenen el cultus als escriptors morts: és a dir, la producció i reproducció d’estatus canònic. La gestió del cultus la fan no els propis escriptors sinó postuladors i postuladores que generen, articulen, estableixen i difonen un estatut canònic nou per a determinats escriptors (en aquest cas, escriptores). Dović i Helgason subdivideixen el cultus en una primera fase de producció i una segona de reproducció de l’estatus canònic (Dović & Helgason, 2017: 81–96). A la primera, hi inclouen les relíquies (enterrament, restes, memorabilia), els memorials (monuments i plaques), l’escriptura (publicació d’obres completes i d’edicions crítiques, fons documental de l’escriptor/a) i la confirmació (bateig d’edificis o institucions, segells i monedes, festes oficials). En la segona fase de reproducció hi hauria els rituals (centenaris, rutes, banquets), les apropiacions (exegesis, mantres, mistificacions), la procreativitat (referències intertextuals, imitacions i paròdies, adaptacions a altres llengües i mitjans) i l’adoctrinament (la disseminació a través dels diferents nivells del sistema educatiu). Aquest article, focalitzat en la mort i els inicis de la posteritat literària per a totes dues escriptores, permet fer una primera llista, bastant precisa, dels fets, els elements i els noms propis que podríem relacionar amb aquest cultus en l’establiment de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig com a santes culturals (digueu-ne «figures emblemàtiques» o «autores canòniques», si l’altra fórmula sona estranya) de la literatura i la cultura catalanes del tombant de segle i de començaments del segle XXI. [+]
i com si fos d'avui. Eu hai vist temps que no em plasia res... Qui no ha viscut dies, sense ser presoner, en què res no li agradava i, passat el temps, valora fins allò que l'entristeix? Som potser també una cobla llargament sostinguda, repetida. Composta per Jordi de Sant Jordi, cantada per Raimon (no sencera, ep), conservada en un manuscrit antic.
No digueu Eixample, digueu Konilòsia.
«Els konilosians, gent d'una història gloriosa, rodolaren i encara rodolen per un pendent d'una decadència inacabable (...) Tracten el seu patrimoni col·lectiu, espiritual i material, amb la més grossa de les indiferències», Salvador Espriu
Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res.
--Jacint Verdaguer, "Vora la mar" (Flors del calvari, 1896)
La relació entre el vagó del silenci de l'AVE i el silenci ve a ser com la que hi ha entre la democràcia espanyola i la democràcia: la majoria compleix, i uns quants creuen que les regles no s'han fet per a ells.
"Qualsevol escriptor, en qualsevol moment, té una actitud solitària respecte del seu temps, però és una actitud sentida, de ser conscient de quina és la teva tradició i del teu paper aquí. Agamben diu que no escriu pels coetanis, ni pels que vindran, sinó pels morts. Jo m’hi apunto. I ésclar que hi ha aquesta connexió. Potser és que he tingut la sort de tenir força relació amb Perejaume, que és un cas del que diem. I Cornudella! Ell aguanta tota la part de la tradició del Grup 62! El dia que s’acabi Cornudella ja ens podem calçar, eh?", Toni Sala
"La tradició és l'únic que no et pots vendre" (Quadern, El País, 22-V-24): entrevista molt recomanable d'Adrià Pujol a Toni Sala arran de la publicació de Tradició i creació i altres notes sobre literatura (L'Altra Editorial), "una lectura personal de grans escrits de la nostra tradició literària, que és com dir de la nostra riba al mar de la literatura universal".
Això és avui i demà. Hi parlarem de diplomàcia cultural i de diversos casos catalans. I jo, per això, del PEN i d'Even-Zohar, amb permís de la Simona krabec (amb qui vam escriure una peça llarga apareguda en anglès al llibre Culture as Soft Power publicat per De Gruyter. Si us interessa, aquí us la podeu descarregar).
Avui fa anys Ted Kooser. No baixeu mai de les vostres xanques vermelles.
El quadre és de Don Williams. El plaer llegint-lo, nostre.
Kooser al Flux.
Web d'acompanyament de Xanques vermelles (Godall Edicions, 2021).
Un dia de felicitat per culpa seva ("Un dinar a Dwight amb Ted Kooser", Núvol, 2017).
"Memory alone is awake with me" / Només hi ha el record, despert amb mi
— W.S. Merwin, "Early one morning"
Senyors i senyores, nois i noies: Paul Weller no ens abandona. Cançó nova i disc en perspectiva. I bon cap de setmana a tothom, una mica millor als que cantem cada dia, ni que sigui per dins.
Coses bones de tenir un projecte de recerca finançat. Això és dilluns dia 15 a les 4h de la tarda a l'Auditori del Campus de Ciutadella de la UPF (c. Ramon Trias Fargas, 25). Activitat gratuïta i oberta a tothom.
%20(1).png)
La Catalunya que viu (perquè ja no treballa) a Empuriabrava (o a l'Empordà, o a la Cerdanya): "Que malament que està Barcelona..."
(Parella gran de visita capitalina, mentre dinen en un restaurant car)
M'adono que fa massa dissabtes que he deixat de penjar-vos suggeriments musicals. I avui que he topat amb aquesta perla amb una interpretació peculiar d'una de les meves cançons preferides del Boss, hi torno. "Thunder Road". Amb aquell porxo al vespre i la porta prima que s'obre i l'aparició d'ella i Roy Orbison sonant de fons...
Una altra presentació de la cançó, de "Thunder Road", al 2005, amb Springsteen al piano i xerrant i explicant-se mentre el toca.
Ahir a la llibreria Nollegiu, al Poblenou, vam fer un taller de (desmuntatge i) lectura de la poesia de Billy Collins. Per als interessats en el tema, us deixo aquí alguns dels enllaços que vam mencionar o visitar:
Arriben bones notícies de Kalandraka i els Bitxopoemes i altres bèsties de Leire Bilbao, un llibre que no para de moure's en quatre versions lingüístiques (l'original èuscar, el català, el gallec i el castellà), i que al seu dia ja va obtenir el Premi Euskadi de Literatura.
"La poesia sobreviu perquè obsessiona, i obsessiona perquè és alhora perfectament clara i profundament misteriosa, perquè no pot ser entesa del tot, no pot ser exhaurida."
~Louise Glück, poeta, premi Nobel de literatura
La platja de la Barceloneta, en una fotografia de Wolfgang Weber de cap al 1927. És l'any d'El somni de Tomàs Garcés. Fa poc que ha mort Salvat-Papasseit i aviat s'inaugurarà a la ciutat l'Exposició Internacional. El PEN Català i la Llibreria Catalònia s'obren pas. Josep Pla publica Relacions, i Carles Riba, Els marges.
Un govern inquiet faria servir imatges així per promoure Barcelona.
(via @CatalunyaColor)
Costa molt, no fer res. Aquella alegria quan trobes una frase que pot servir igual per al dietari, el cap de setmana o el marbre de Montjuïc (amb o sense menció de Wilde).
Divendres a la universitat hi fem això, per si us ve de gust acompanyar-nos-hi. Jónas Hallgrímsson (1807-1845) és un dels promotors i potser el millor representant del romanticisme a Islàndia, i el dia que va néixer se celebra cada any el Dia de la Llengua Islandesa. El que va passar amb les seves despulles (conegut com “el cas dels ossos”), convertit en literatura per Halldór Laxness o Milan Kundera, permet una aproximació històrica i novel·lesca al nacionalisme cultural.
Confondre les quatre coses llegides amb la literatura. A tots ens ha passat, en un cert moment. Llavors alguns, en seguir llegint, vam entendre o assumir (o entendre i assumir) que allò duia a un defecte de perspectiva. I altres no.
Entrades
Comentaris
.jpg)
