Una molt bona conversa (llarga, distesa, còmplice, amb noms i exemples) entre dos coneixedors de causa sobre cultura catalana, diplomàcia internacional, associacionisme i militàncies, accions i esperances degudes, possibles i impossibles. Carles Torner acaba de publicar un llibre sobre el tema.
Dissabte de Glòria. Tuit del Grup de Treball de Biblioteques Escolars. A la salut de tots els Plans (i planificadors) de Lectura catalans dels darrers trenta anys. Amb Cultura i Ensenyament transferidíssims.
Portem trenta anys retallant pressupostos. Confio que a hores d'ara com a mínim les tisores ja estiguin amortitzades.
Tornar a mirar de prop, de molt a prop. Tant que ja no hi hagi línies, ni lògiques, o si més no s'esclarissin, que hi torni a haver bàsicament colors, i gradacions.
Tinc la sort d’haver conegut (i ser-ne amic: avís de parcialitat activat) tres persones que abans de l'arribada dels autònoms i dels cursets d’emprenedoria van decidir convertir en professió allò que els agradava més, tot i que la “professió” en qüestió no existís. Fer-se la feina, per entendre’ns.
Màrius Serra, a més d’escriptor, és conegut com enigmista i viu dels jocs de paraules. Ara tots ho trobem normal, però quan va deixar la Filologia Anglesa per crear amb Anna Genís i Miquel Sesé una revista i una empresa d’encreuats en català molts pensaven que s’havien begut l’enteniment. Anys després Serra va tornar a remuntar el riu posant per escrit l’experiència de paternitat d’un fill polidiscapacitat, i ara torna a fer pans amb pedres convertint, amb Joan Arqué, el llibre i la història del Llullu en Qui ets?, esplèndida adaptació teatral que hem pogut veure a Hospitalet i al Lliure i que aviat comença gira per Catalunya.
Fernando Beltrán és, per als lectors, poeta, però viu de posar noms a les coses (empreses, vins, hotels, museus). Ell és “nombrador”, mot que la seva filla li va regalar anys enrere. A Matadero, al Madrid Gráfica 18, li han dedicat l’exposició “Las palabras que nombran”. I enguany en farà quinze que va crear a Astúries perquè sí l’Aula de las Metáforas, fundació privada dedicada a programar i promoure els versos, amb la millor biblioteca de poesia catalana d’aquesta Espanya que no acaba de saber llegir la seva Constitució.
Oriol Comas creu que, a més del llenguatge i la música, l’altre element comú de tots els grups humans és el joc, i va abandonar una vida de comunicador eficaç per convertir-se en promotor i dignificador del joc de taula. Al novembre dirigí per a l’Ajuntament la setena edició de la fira Dau Barcelona, omplint Fabra i Coats amb vint-i-sis mil assistents i més de cinc-centes taules de joc, i escriu i viatja movent-se com un més per un circuit professional que té Alemanya i França com a centres. Sí: es poden canviar les regles, es pot inventar el present, fer que siguin coses que no són. De fet d’això haurien d’anar la creació i la vida, oi?
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-II-19
Versión en castellano
Llarga entrevista a partir de Construir con palabras, gentilesa d'Esteve Miralles, avui al Núvol. N'hi ha que ens costa tenir la boca tancada.
Al documental “Silicon Valley: The Untold Story” s’esgrana l’èxit (i les crisis, cada cop superades) del lloc que avui és la Meca de l’alta tecnologia i el social media però que fa menys d’un segle (quan se’n deia vall de Santa Clara) eren tot camps de fruiters. M’interessen les raons que els especialistes i algun dels protagonistes de la història d’aquest espai aparentment màgic aporten per explicar per què tantes marques i tants invents avui essencials per a les nostres vides han nascut o han crescut justament allà, i no enlloc més. Un dels casos emblemàtics és el de Facebook, creat per Mark Zuckerberg a Boston però “fet” i expandit a Silicon Valley. I podríem afegir a la llista Adobe, Apple, Cisco, eBay, Google, HP, Intel, Netflix, Oracle, Tesla i tantes altres.
Els experts parlen d’una “màgia cultural” que fa que les coses funcionin, i a poc a poc concreten la suposada màgia: un ecosistema tecnològic, com una gran incubadora de talent, amb la combinació perfecta de condicions, gent i ambient; un espai relativament reduït amb una alta concentració de talent, amb l’ethos d’inventar i construir, la suma d’enginyers i emprenedors. En prenc nota mental pel que m’interessa, que és la cultura al meu país. O el meu país com a lloc on això podria passar al món de la cultura si sabéssim traduir-ho en termes nostrats. Com premiar les start-up culturals? Com augmentar la resiliència de les iniciatives? Com aconseguir empènyer empreses i institucions a abandonar, com recomana Don Valentine, fundador de Sequoia, allò en què ets bo per dedicar-te a una altra cosa en què pots ser millor?
No sóc babau, Catalunya no és Califòrnia. Però és bo buscar alternatives a l’anar fent, pensar fora de l’espiral de grans equipaments amb pocs recursos o subvencions i premis amb foto. Hàbitat favorable, gent amb talent, tothom connectat i condicions motivadores. Qui ha dit que l’alternativa al turisme no pot ser convertir-nos en un gran niu o hub cultural? Condicions i matèria primera hi són. Cal canviar dinàmiques i fer política. I això costa més que pagar una campanya de publicitat.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-XI-18
Versión en castellano
Aquest dijous a la tarda inaugurem a Barcelona, a l'auditori Mercè Rodoreda de la UPF, el tercer seminari de la International Society for Polysystem Studies (ISPS), coorganitzat enguany juntament amb l'Institut de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra i Trinity-in-Barcelona.
I ho fem amb una conferència sobre "Turismo como aliado o amenaza: identidades y espacios públicos en Santiago de Compostela" a càrrec del professor Elias J. Torres-Feijó, de la USC, i director de la xarxa Galabra.
L'acte és obert al públic.
D'aquí a un parell de setmanes s'aplegarà a Barcelona (després d'haver-ho fet en anys anteriors a Islàndia i a Trento) la International Society for Polysystem Studies (ISPS), creada per ser el punt de trobada dels que hem après a mirar-nos la cultura, en el sentit més ampli i més articulat, de la mà dels escrits i de la figura d'Itamar Even-Zohar, catedràtic emèrit de la Universitat de Tel Aviv.
Aquest tercer seminari internacional està coorganitzat per l'Institut de Cultura de la UPF i pel programa Trinity-in Barcelona. Si hi esteu interessats, aquí podeu fer un cop d'ull al programa i a la llista de participants de la trobada, que inclou especialistes provinents dels Estats Units, de Galícia, d'Holanda, d'Islàndia, d'Israel, d'Itàlia i del País Basc.
Per a un filòleg (d'Hispàniques, en dèiem abans) publicar a Ediciones Cátedra ve a ser com pujar el Tourmalet. Jo aquests dies en baixo a poc a poc, mirant de disfrutar el trajecte: ja és a les llibreries Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019), fruit de la beca i de l'estada de recerca l'any passat a la Universitat de Chicago però, tirant enrere, també d'un grapat d'altres estades i congressos i articles i discussions i marrades.
El llibre està pensat per a aquells que els interessa la història cultural, la literatura catalana i el que en diríem planificació cultural: la lenta elaboració d'una cultura compartida, mancomunada. Paraules sobre les paraules de la tribu.
El 1886 nou dones de Weston van comprar la bassa d’Oliver Farrar per fer-ne un parc públic, el primer de l’estat de Vermont. Avui, una junta de nou dones hereva de les pioneres gestiona el Weston Green, al centre del poble. El mateix any, Dorotea de Chopitea encapçalava el grup de barcelonins rics que va comprar uns terrenys al cim de Collserola per oferir-los al futur sant Joan Bosco. Ara trobem normal que se’n digui Tibidabo i que hi hagi una església, però com el Weston Green algú en va tenir la idea i la iniciativa, algú va pensar i va refer el fang i el turó. Contra l’oficialisme i l’estatalisme, hi ha llocs al món on bona part de les coses provenen de la iniciativa privada i, si de cas, les institucions després s’hi han afegit o ho han assumit.
L’any 1965 es va crear a Folgueroles Amics de Verdaguer, que el 1967 obrí la Casa Museu Verdaguer i, amb els anys, la Fundació Jacint Verdaguer. Folgueroles és un poble petit i la Fundació té un pressupost modestíssim, però la literatura catalana els deu iniciatives com la intervenció de Perejaume dibuixant a la riera la signatura del poeta l’any del seu centenari, l’enregistrament del “Canigó en 125 veus”, l’impuls de Verdaguer Edicions (aquí hem parlat de la impressionant tria de Canigó enregistrada per Lluís Soler) o, ara mateix, l’exposició “Verdaguer segrestat”. Tot això ha tingut des de 2002 al capdavant (al capdavant i al capdarrere) la Carme Torrents, una historiadora de l’art i museòloga enderiada a més a convertir la Casa Museu en un dels pilars de la xarxa del patrimoni literari català. I ho va aconseguir, amb la creació d’Espais Escrits el 2005. Ara la Carme es jubila, però la Fundació i la Casa i les Edicions continuaran.
En un país que, governat pels nacionalistes, ha reduït a la meitat el ja prou migrat pressupost de Cultura tot mantenint els sous dels alts funcionaris, en un sector precaritzat fins a la ratlla (vermella o groga, qui ho sap) de la inanició, dir Fundació Jacint Verdaguer i dir Carme Torrents és dir per on podem anar. Tant de bo que qui vingui després ho sàpiga fer igual de bé.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-IX-18
Versión en castellano
Avui comença el Barcelona Poesia, set dies de versos a la ciutat. Aquí en teniu el programa i el blog, que dóna notícia de les diverses activitats i els seus protagonistes, fins al Festival de dimecres vinent.
Tot el poder als controllers, i glòria al timesheet. Que sigui santificada la justificació. Amén.
Les solucions als problemes generen els seus propis problemes.
Peter Burke, Què és la història cultural? (2004)
"Que el nou conseller de Cultura no sigui ningú lligat directament a un partit polític o coalició electoral. Que per primera vegada en la història de la Generalitat moderna es busqui un escriptor, un artista, un pensador, algú que se senti incòmode amb el poder i que posi en crisi permanentment els comportaments viciats de la cultura entesa com un contrapès administratiu, com una rèmora d’aquests governs que fins ara li han dedicat uns pressupostos irrisoris.
Que aquest nou conseller, en conseqüència, faci política cultural de país en comptes de fer, com tots els seus antecessors, uns més que d’altres, política amiguista de partit. Que la prioritat sigui donar suport a aquelles iniciatives que per si soles mai no podrien existir perquè són i no poden ser més que deficitàries. Si les institucions no protegeixen la creació minoritària, estarem condemnats a les arts i a la literatura del gran consum, de les grans audiències, i ens ensorrarem encara més. Els diners públics no poden anar a parar on ja hi ha les iniciatives que enriqueixen els de sempre. [...]"
Joan M. Minguet, "Per a capgirar-ho tot cal una nova cultura" (VilaWeb, 2-I-18)
"La situation politique de notre pays n’est pas, malheureusement, normale. Notre action culturale et politique, qui s’était developpée jusqu’ici avec une liberté presque absolue, est à nouveau très serieusement limitée comme résultat des évènements révolutionnaires du mois d’octobre dernier. Malgré les difficultés de l’instant, bien qu’il ne nous sera peut être pas possible de vous offrir le programme que nous avions preparé, nous tâcherons de faire de notre mieux pour suivre l’exemple des douze magnifiques réunions précèdentes."
És un fragment de la carta adreçada pel PEN Català als escriptors d'arreu del món que havien d'assistir al Congrés internacional del PEN que va tenir lloc a Barcelona al mes de maig de 1935, amb consellers de la Generalitat empresonats i el president del PEN Català, Pompeu Fabra, acabat d'alliberar d'un vaixell al port.
Avui, vuitanta-dos anys després, arriben a Barcelona experts en organitzacions culturals i literàries internacionals per al seminari acadèmic "Polítiques de l’esperit: internacionalització de la modernitat hispànica a la primera meitat del segle xx" i em fa gràcia (per dir-ho d'alguna manera) constatar que els podríem donar la benvinguda llegint-los el vell text escrit pels Millàs-Raurell, Carles Riba, Marià Manent i companyia. Anem i tornem, i tornem i tornem.
Tot el que tenim, ho tenim només fins que al Ministerio corresponent se li acudi reclamar-ho.
MÉS
Josep M. Fonalleras, "El que tenim" (El Periódico, 29-XI-17)
Entrades
Comentaris
