BON VIATGE, PAUL

 I gràcies per tanta bona lletra.

UNA ALTRA FESTA D'ANIVERSARI

Parlant del fet de fer-se vell (de fer-nos vells), diu que el poeta George Oppen va dir un dia al seu amic Paul Auster, sent tots dos ja granadets: "Quina cosa més estranya, que li passi això a un nen".

AUSTER I STEVENSON: FER-HO VEURE

La Laia, bona lectora i editora, co-responsable que el Jardí de versos d'un nen de Stevenson es pugui llegir en català, m'envia un fragment memorialístic de l'Informe de l'interior de Paul Auster, acabat d'aparèixer, on l'autor de la Trilogia de Nova York explica que tot plegat va començar en vers, i amb aquells poemes de Stevenson...

"Per al vuitè aniversari, aquesta mateixa àvia estimada et va regalar una edició en diversos volums de les obres de Robert Louis Stevenson. La llengua de Segrestat i de L'illa del tresor era massa difícil per a tu a aquella edat [...], però vas avançar amb coratge per les pàgines de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, que no era tan gruixut, per bé que tampoc no et vas assabentar de bona part de la història. En canvi, et va encantar Jardí de versos d'un nen, que era molt més senzill, i com que sabies que Stevenson ja era gran quan va escriure aquells poemes, vas quedar admirat de veure la destresa i la convicció amb què utilitzava la primera persona al llarg de tot el llibre, fent veure que escrivia des del punt de vista d'un nen petit, i ara t'adones, de sobte, que aquesta va ser la primera noció que vas tenir dels mecanismes amagats de la creació literària, el procés desconcertant mitjançant el qual una persona pot ficar-se en un cervell que no és el seu. L'any següent vas escriure el teu primer poema, inspirat directament per Stevenson, ja que era l'únic poeta que havies llegit."

 Paul Auster, Informe de l'interior (Edicions 62, 2013)

FER LA CARTA

Quantes coses de la nostra més pura infantesa mantenim en l'edat adulta amb aquella il·lusió i sense ombra de vergonya? En un racó de l'agenda hi duc començada de fa dies la llista de Reis, i ja hi he posat el DVD d'edició limitada anunciat recentment al Metrònom Ferrater; un lector digital (ho hem de dir així? e-book, o llibre digital, és el que hi descarreguem) dels de can Leqtor.com; el nou disc de Badly Drawn Boy, que sembla que és la banda sonora d'una pel·li per estrenar i de fet no ha aparegut encara al Regne Unit (però als Reis els encanten, aquests reptes); la nova novel·la de Paul Auster (interessant apunt al bloc del Llibreter) i un parell d'exemplars (un per mi i un per regalar a l'altra banda de la Mediterrània) del dietari ple de fotos magnífiques de les aventures iraquianes del pare Bonaventura Ubach recentment editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

No l'aniré a tirar, la carta: he après (això sí) que no cal. Quan escrius ja envies.

UN JOC

"L'art és un joc que cal prendre's seriosament."

Paul Auster

DE QUÈ PARLA L'ESCRIPTOR

Douglas Healey/AP



Interessant entrevista amb un dels escriptors contemporanis que diria que cal escoltar-se: Philip Roth. Recordo un parell de converses amb gent de lletres dels Estats Units que, davant de la meva entranyable admiració per Auster, indefectiblement apuntaven els noms de Bellow i Roth amb un mig tancament d'ull conciliar. Algun altre també va dir Irving, però per aquesta banda confesso que encara no els he fet gaire cas... A la llarga conversa periodística (més llarga, la veritat, per la banda de l'entrevistador) hi trobareu respostes sucoses per als que ens interessa la política (formidable el retrat que hi fa del president Bush), per als que encara ens considerem lectors de poesia, per als idòlatres de les pantalles, per als preocupats per la vellesa i fins i tot, a la darrera pregunta, un descarnat i ben assumible al·legat sobre Catalunya. El que us deia: hi ha escriptors que es fan escoltar, a banda de fer-se llegir (i per una vegada, sense que serveixi de precedent, aquí dissenteixo de la Teresa).

UNA FRACCIÓ DE RES

"Havia començat amb grans esperances, pensant que arribaria a convertir-me en novel·lista, pensant que al final seria capaç d’escriure alguna cosa que commouria la gent i els canviaria la vida. Però va anar passant el temps, i de mica en mica vaig anar veient que allò no passaria. A dintre meu no hi havia cap llibre d’aquesta mena, i va arribar un moment que em vaig dir que havia de deixar córrer aquests somnis. Mal que mal, era més fàcil anar escrivint articles. Treballant de valent, enllestint un article i començant-ne de seguida un altre, més o menys em podria guanyar la vida; i, vulguis o no, veure el teu nom imprès constantment també fa gràcia. Entenia que les coses haurien pogut ser molt més depriments del que eren. Encara no havia fet els trenta i ja tenia una certa fama. Havia començat amb crítiques de poesia i de novel·la, i ara podia escriure sobre gairebé tot i fer-ho d’una manera creïble. Pel·lícules, obres de teatre, exposicions, concerts, llibres, partits de beisbol i tot: no havien de fer més que demanar-m’ho. El món em veia com un jove brillant, un crític que prometia, però en el meu interior jo em sentia vell, em sentia ja gastat. El que havia fet fins aleshores era, tot plegat, una mera fracció de res. Era com pols, i el vent més lleuger s’ho podia endur." (Paul Auster, L’habitació tancada). I qui diu trenta, diu quaranta.