AUTORIA

Mesos després, l'autor del text va ser detingut lluny del lloc dels fets. Havia infringit una llei bàsica: no deixar-se veure.

 

AGUALUSA A BARCELONA

D'aquí a uns dies serà a Barcelona José Eduardo Agualusa, un dels narradors interessants del panorama internacional. El podreu anar a escoltar al CCCB (dins del festival Kosmopolis25, en diàleg amb el seu traductor, Pere Comellas) diumenge 26 a les 12h, i també dimarts 28 a la tarda al Cercle Artístic Sant Lluc, en una conversa amb Melcion Mateu organitzada pel PEN Català.

Anys enrere, Comellas va guanyar el premi PEN de Traducció per la seva versió de Teoria general de l'oblit, un llibràs que teniu a Periscopi.

MYOPIC BOOKS (O QUALSEVOL ALTRA)

Hi ha dies que una llibreria t'exalta, altres t'aplana. Llibres i llibres i més llibres, noms i editorials i lloms i cobertes i pròlegs i col·leccions, ambició, il·lusió, geni, banalitat: tot aquí aplegat i compactat, barrejat, apartat, conservat, abandonat. La diabòlica (sí, diabòlica) mania no només d'escriure sinó, a més, de voler publicar, i de fer-ho. I si ja anés remetent? Un llibre més, un altre encara? Qui sap. Al matí, E. em deia per telèfon "Segur que de tot això en surt un llibre". I no he sabut què respondre-li. Si puc, si vull, si crec, si encara. Llibres. 

TALENT, TREBALL I SORT

"Vittorio Gassman deia que l’actor s’aguanta amb tres potes: el talent, el treball i la sort". L'actor i l'escriptor, em sembla a mi; o com l'actor, l'escriptor. Ho addueix Lluís Soler entrevistat per Núria Juanico arran d'una Tempestat de Shakespeare.

 

 

 

ESPANHA DIVERSA

Què feu el 6 de març? La gent del projecte ESCORE sobre escriptors, comunitat i reconeixement ens n'anem a Lisboa a escoltar l'Helena Miguélez-Carballeira, i a xerrotejar al seminari "Cânone e periferias".

 

 

 

 

BIBLIOTECA J.V. FOIX

A Sarrià. De vegades ens en sortim. 

 

UN AVENÇ

Tinc permís per explicar-vos que ahir a La Central s'hi coïen coses bones de la mà de la revista L'Avenç. Aviat en paper i a la xarxa. I la primera claqueta de ma vida.

TRADICIÓ, CREACIÓ I SOLITUD

"Qualsevol escriptor, en qualsevol moment, té una actitud solitària respecte del seu temps, però és una actitud sentida, de ser conscient de quina és la teva tradició i del teu paper aquí. Agamben diu que no escriu pels coetanis, ni pels que vindran, sinó pels morts. Jo m’hi apunto. I ésclar que hi ha aquesta connexió. Potser és que he tingut la sort de tenir força relació amb Perejaume, que és un cas del que diem. I Cornudella! Ell aguanta tota la part de la tradició del Grup 62! El dia que s’acabi Cornudella ja ens podem calçar, eh?", Toni Sala

"La tradició és l'únic que no et pots vendre" (Quadern, El País, 22-V-24): entrevista molt recomanable d'Adrià Pujol a Toni Sala arran de la publicació de Tradició i creació i altres notes sobre literatura (L'Altra Editorial), "una lectura personal de grans escrits de la nostra tradició literària, que és com dir de la nostra riba al mar de la literatura universal".

 

LES RESTES DELS ESCRIPTORS

Divendres a la universitat hi fem això, per si us ve de gust acompanyar-nos-hi. Jónas Hallgrímsson (1807-1845) és un dels promotors i potser el millor representant del romanticisme a Islàndia, i el dia que va néixer se celebra cada any el Dia de la Llengua Islandesa. El que va passar amb les seves despulles (conegut com “el cas dels ossos”), convertit en literatura per Halldór Laxness o Milan Kundera, permet una aproximació històrica i novel·lesca al nacionalisme cultural. 

El nostre convidat, Jón Karl Helgason, en va fer un dels casos d'estudi a National Poets, Cultural Saints: Canonization and Commemorative Cults of Writers in Europe (Brill, 2017), escrit amb Marijan Dović, un dels millors assajos d’història literària i cultural comparada dels darrers anys.

 

 

 

UN ALTRE ADÉU

Un cop més, la lliçó desoladora: amb els ulls i el cor per fi encalmats, mentre responia correu i ajornava posar-me a corregir, al balcó de Farrera, llegeixo un tuit acabat en DEP que parla de Josep Igual. Desorientació. No voler creure-ho, com dies enrere amb Adam Zagajewski, però ara encara més a prop. I era que sí. Desolació. Digues als que aprecies que els aprecies, recoi, i fes per veure'ls més, per freqüentar-los. Sobretot ara.

David Castillo a El Punt/Avui: "Josep Igual (Benicarló, 1966) ens ha deixat després d’una llarga lluita contra el càncer. En donava fe en el seu dietari a les xarxes socials, en què explicava, amb tot detall, les visites a l’Hospital de la Vall d’Hebron, la conducció temerària de les ambulàncies i la simpatia o antipatia de les infermeres i metges. Ho feia, com sempre, alternant el calvari amb lectures –la devoció per Joan Fuster i Josep Pla era habitual–, amb descripcions dels paisatges de les Terres de l’Ebre, els ocells, els cels, el menjar o la música clàssica que col·locava a l’aparell de música, que anomenava 'la gramola'. Igual era un escèptic, convençut del poder de la paraula, però també de l’escassa repercussió que tenia."

Incert alberg. Quanta raó, Josep. Anirem un dia al Crist de la Mar, a Benicarló.

EL QUE DIEM QUE FEM

[El CoNCA em va convidar a participar en la iniciativa "Cultura en 300 paraules", on cent cinquanta veus del sector hem mirat de definir com ha de ser la cultura de l'endemà (s'entén que de l'endemà de la Covid). Reprodueixo aquí la meva resposta, i us recomano que feu un cop d'ull a la resta.]

TIRALLONGA

Podríem fer, d’entrada, el que diem que fem o farem i no fem. Dedicar el 2 % del pressupost de la Generalitat a Cultura. Donar suport efectiu a editors, llibreters, traductors i autors (amb crèdits, ajuts i encàrrecs; no amb un altre Pla de Lectura i la foto consuetudinària). Crear i dotar una xarxa de biblioteques escolars i de promotors de la lectura. Duplicar les retribucions en actes públics vinculats a la literatura (presentacions, lectures, festivals, conferències, taules rodones, jurats, articles, pròlegs), i exigir aquestes tarifes dignes com un requisit a qualsevol organització o entitat que tingui relació amb l’Administració, com l’Institut Ramon Llull exigeix un contracte amb el traductor a qualsevol editorial estrangera que demani un ajut. Posar en marxa programes de llibres a TV3 (més d’un alhora). Finançar generosament Espais Escrits, el Centre d’Art i Natura de Farrera, la Viquipèdia o Llegir en Català, i no duplicar mai des de l’Administració el que la societat civil tira endavant amb encert i esforç. Dissenyar un pla de beques a l’estranger i estades de formació per a joves escriptors, i un pla de publicació de clàssics literaris descatalogats amb els editors interessats o, si no n’hi ha, amb una Editora Nacional not-for-profit. Prohibir que els càrrecs públics prologuin llibres, facin conferències, comissariïn anys i inaugurin exposicions. Coordinar-se amb les altres administracions estatals per a una circulació fluïda dels productes literaris en les cinc llengües de l’Estat. Coordinar les administracions dels territoris de parla catalana per a una circulació fluïda dels productes culturals en català (això inclou TV3, és clar, però també els llibres publicats a Palma, a València, a Perpinyà i a Lleida). Ei, si pot ser.

I llavors, quan passi tot això que se suposa que ja passa, llavors podrem obrir el meló de com ha de ser la cultura de demà pel que fa a la literatura.

JS

PATRIOTISME ESMOLAT

"Patriotisme vol dir donar suport al teu país sempre, i al govern quan s'ho val."
  —Mark Twain

ESCRIPTORS VIUS

Avui fa 183 anys que va néixer Mark Twain, un dels escriptors il·lustres (i vius) vinculats a la ciutat de Hartford. Aquest tuit ens ho recorda.

EL MÓN D'AVUI

La setmana passada es va reunir a Pune, a l’Índia, a l’estat de Maharashtra, el 84è. congrés anual del PEN Internacional (amb la presència dels delegats catalans, nascuts tots dos al País Valencià). Una de les conferències convidades l’havia de fer l’assagista Ngugi wa Thiong’o, publicat en català de la mà de Raig Verd, en versions de Josefina Caball. Però no hi va haver conferència perquè l’escriptor kenyà, que ara viu als Estats Units, no va obtenir el seu visat per viatjar. Així és el nostre món, avui: màxima connectivitat, gran mobilitat i cada vegada més control, sense explicacions.

Suposo que Thiong’o, que ha viscut al llarg dels anys presó i exili i que, a partir del pas de la llengua anglesa al kikuiu com a eina literària, ha anat assumint la representativitat d’una veu altra, menor i menystinguda, s’ho devia prendre amb filosofia. En una entrevista al Pune Mirror no fa cap retret, menciona només la seva decepció, i subratlla en canvi els vincles en el camí de la desobediència civil i l’anticolonialisme entre l’Àfrica i l’Índia. També assenyala el repte de la literatura actual: generar una narrativa que apunti la imaginació dels lectors envers un món en què el benestar de la gent no depengui de la pobresa dels altres. Quan li pregunten per una de les seves cicatrius respon: “Tots portem a sobre senyals del colonialisme. Del que es tracta és de convertir els senyals en estels”.

El títol del congrés del PEN era “Experiments amb la veritat: llibertat, veritat i diversitat”, un ressò molt segle XXI de la tríada republicana francesa del XVIII. Tanco els ulls i evoco els noms d’escriptors i escriptores catalans que juguen, amb visat o sense, amb permís o sense, en aquest camp extens i enfangat on convergeixen llibertat, veritat i diversitat. En un món on encara hi ha presons i exilis i incomprensions i menysteniments: l’escenari de la nostra cultura, que és el de tantes altres cultures i literatures arreu del món, com si tots fóssim en un congrés mundial d’experimentadors amb la veritat.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-X-18
Versión en castellano

PROBLEMES AMB POLÍTICS

"Els llibres, a Angola, mai no han estat un problema, perquè els nostres polítics no llegeixen. Per tant el problema no són els llibres, el problema són les entrevistes. Entrevistes, reportatges o articles als diaris, però no els llibres" (32:42). José Eduardo Agualusa al "Diàleg de Sant Jordi" d'ahir organitzat per Biblioteques de Barcelona a l’Auditori Disseny Hub amb ell i amb Xavier Aldekoa.




MÉS
Discurs d'acceptació del International Dublin Literary Award 2017.

FABER & ROIG

Què vol l’administració pública de nosaltres, simples administrats? Confiança i obediència (i un bri d’entusiasme cada quatre anys). L’obediència es legisla, però la confiança... ¿Hem de creure, per exemple, en el Ministerio de Fomento quan promet inversions que mai no s’acompleixen, en cada Conseller que diu que té un Pla d’allò a què es dedica, en inversions milionàries en aplicatius digitals que sabem que es descartaran amb la fi de la legislatura?

Per això reconforta conèixer amb pocs mesos de diferència dues iniciatives en què es gira la truita i l’administració pública confia en els particulars. A la tardor a Olot va obrir la Faber Residency, una residència internacional d’arts, ciències i humanitats on es convida escriptors i artistes en el sentit més ampli del terme a estades curtes de treball i convivència. Al darrere hi ha l’Ajuntament d’Olot i la paciència i l’entusiasme d’un escriptor, Francesc Serés, que a més de ser un dels millors prosistes actuals té la tenacitat de la terra seca. Més recentment, el programa Barcelona Ciutat de la Literatura de la UNESCO acaba d’anunciar la primera convocatòria de les beques Montserrat Roig per a autors que escriguin sobre la ciutat, obertes a qualsevol gènere i llengua. La promotora de la iniciativa i responsable del programa és en aquest cas Marina Espasa.

He subratllat que per una vegada (bé, dues) l’administració confia en la gent, i no a l’inrevés, perquè aquesta no sol ser la tendència. Però les coses no es fan soles: Espasa i Serés són tots dos escriptors (coneixen la solitud del corredor de fons, el fred de les liquidacions), tots dos estan també ara mateix doblats de gestors, i servirien de contramodel del responsable públic xuclat d’egomania i interès personal. Potser això sigui el que necessitem: d’una banda una administració que convida i confia, i de l’altra més ciutadans amb biografia real i bitllet d’anada i tornada pensant i empenyent projectes públics, implicats des de la fe i la independència. Com feia Montserrat Roig, per cert.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-I-17
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats

LLOCS

De la sèrie "Llocs on no he estat mai i a on me n'aniria tot d'una": la cabana on Txékhov va escriure La gavina.  

 [via Valeria Bergalli i @OVinall]

PPP

"Ho paura di una morte violenta"... El suplement La Lettura del Corriere della Sera dedica una esplèndida selecció de fotografies als quaranta anys de la mort de Pier Paolo Pasolini.

LA LECTURA I LES VIDES

Aquest és un dels articles que un voldria no trobar-se escrivint, i la trucada del cap de la secció una de les trucades que m’estimaria més no haver rebut. Emili Teixidor ha estat (he escrit “és”, i llavors he hagut d’aturar-me i pitjar la tecla d’esborrar) un escriptor de referència, un dels millors narradors en català del moment, però tant com això és algú a qui molts trobarem a faltar d’una forma concreta, material i fonda.

Trobarem a faltar l’Emili Teixidor perquè era algú que allà on era es notava que hi era. Vital i sorneguer (fins al sarcasme de vegades), no encaixava gens bé en els ambients enravenats ni amb els discursos convencionals. I això, a casa nostra, creguin-me, val el seu pes en or. Tot i que també es pagui en unces d’or. Però tanco els ulls i el sento riure. Gràcies pel riure contagiós, Emili, i per la il·lusió.

El trobarem a faltar perquè era un narrador extraordinari. Ho era ja als relats de Sic trànsit Gloria Swanson (1979), però jo vaig tenir el privilegi de “descobrir-lo” quan al costat dels altres dos co-signataris de Joan Orja vam llegir encara en proves Retrat d’un assassí d’ocells per fer-ne la ressenya per a La Vanguardia. Durant anys vaig parlar bé d’aquella novel·la fina i esmolada que pel meu gust havia tingut un ressò massa discret i que després havia de quedar en l’ombra amb el Sant Jordi a El llibre de les mosques i sobretot amb l’esclat (bé, aquí ja se sap que els esclats literaris són a la catalana: sempre discrets) de Pa negre, que el 2004 se’n va endur en pocs mesos tres premis majors als quals no s’havia presentat –els que deixen més bon regust–: el Crexells, la Lletra d’Or i el Premi Nacional.

Trobarem a faltar Teixidor perquè ni quan escrivia ni quan opinava el que deia no era mai banal, ni fet de qualsevol manera (o fet i deixat estar). I perquè escrivia com vivia i vivia com escrivia: des de la il·lusió que tot plegat val la pena si es fa l’esforç de fer que valgui la pena. Preguntat sobre per què escrivia, va respondre: “Crec en una col·lecció particular d’imatges essencials que anem recollint al llarg del viure, de fragments de ficció seleccionats i conservats amorosament a la nostra biblioteca interior”. Teixidor no ha deixat de moure’s, de buscar, de recollir. I en aquest camí no ha deixat de crear.

El trobarem a faltar, també, perquè el preocupava, tant o més que la Literatura amb majúscula, el fet més comú i planer (però molt més transcendental) de la lectura: com es fan lectors, com es transmet i s’escampa l’hàbit, com es defensa el patrimoni intangible que el món de la imaginació escrita representa. Fruit d’això va ser La lectura i la vida (2007), però també moltes conferències i participacions en xerrades i debats. Perquè Emili Teixidor (pedagog, articulista, guionista, tertulià, narrador) va pagar al país i a la seva cultura el peatge de l’activisme, però ho va fer sense perdre el bon humor ni la fe en la paraula. Potser d’aquí li venia l’altra gran dèria dels llibres per a infants i joves. De fet, abans he escrit una mitja veritat: com tants altres, jo vaig conèixer Teixidor llegint L’ocell de foc, i durant mesos per ell vaig voler ser un joglar-nen vagant a la recerca d’aventures pels camins del meu país...

Quina jugada, Emili. Se’ns ha apagat el teu riure. Et seguirem llegint, és clar, però ja no serà el mateix. Dels centenars, dels milers de vides de la literatura amb tu se n’apaga una. I, just aquesta, la trobarem molt a faltar.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-VI-12
Versión en castellano


MÉS
"Sic Transit Gloria Mundi Swanson" (Atlàntida)
Entrevista a L'Avenç (2004)
"Si lees, quedas maldito...", "Contra" a La Vanguardia (2008)
Jordi Puntí, "Un fill de la Plana" (El Periódico, 20-VI-12)
Jordi Galves, "Emili Teixidor, incòmode" (Un dia en les carreres)
Joaquim Carbó, "Teixidor, escriptor i amic" (Núvol)

PONCIANA

Els diaris d'ahir informaven que el Govern balear ha decidit que Ponç Pons serà l'Escriptor de l'Any 2011. Després de Baltasar Porcel (el 2009) i Carme Riera (enguany), és la primera vegada que el reconeixement correspon a un poeta. Un bon poeta, a més. Un escriptor culte i llibresc sense parafernàlia; algú prou savi per escriure, assabentat del reconeixement: "Jo encara som aquell fiet de casa pobra d'un poble petit d'una illa que escrivia versos dalt sa cambra i tenia un somni: ser poeta. Supòs que a base d'esforç i molt de corregir un dia ho aconseguiré." Un poeta que quan convé sap dur espardenyes i, així, no ha deixat mai de trepitjar el sòl de la roqueta amb lucidesa i alhora amb ulls com d'infant que amb els anys no han perdut la capacitat per a la meravella. Els confrares del Gremi de Llibres de Meravelles ens congratulem que se li giri feina extra, l'any que demà passat comença.