PARTIT 4

Una lliçó de bàsquet en tres minuts (que són sis). Per això ens agrada tant aquest esport, també.

 

F1 ROAD SHOW

No digueu Eixample, digueu Konilòsia.

«Els konilosians, gent d'una història gloriosa, rodolaren i encara rodolen per un pendent d'una decadència inacabable (...) Tracten el seu patrimoni col·lectiu, espiritual i material, amb la més grossa de les indiferències», Salvador Espriu  

 

LLIURES

Fer servir el vers lliure em ve tant de gust com posar-me a jugar a tennis sense xarxa.

 Robert Frost

AIXÒ ÉS FUTBOL

Via un medievalista savi i futboler, Xavier Renedo, he anat a parar a aquest poema de l'escriptor (i comentarista esportiu) Musa Okwonga (@Okwonga), en un muntatge en video promogut per l'Associació Anglesa de Futbol per celebrar el seu 150è aniversari (com farien els d'aquí amb la Marta Sánchez, per entendre'ns). Hi surt gent com Steven Gerrard, Arsene Wenger, Theo Walcott i un llarg enfilall d'històries, imatges, tòpics i records, i en un dels versos la gran frase de Bill Shankly. Futbol i molt més que futbol, doncs.

FITNESS

He vist coses que vosaltres els no socis no us creuríeu mai de la vida. He vist homes drets i fets agenollats davant d'una màquina fent-li reverències amb el cul en popa. He escoltat crits i gemecs com el cruixir de dents aquell de l'Escriptura. He trobat gent més ben vestida per venir aquí que per anar pel carrer, i n'he vist clenxinar-se després com si els esperessin en una comunió d'upa. He conegut jovenassos que vénen quatre cops per setmana i diuen que no tenen temps per res que els faci perdre el temps. He vist homenets capficats mirant les gotes de condensació caure avall com llàgrimes en la pluja. Ara ja va sent hora de plegar. Al cel del múscul i la salut per la penitència de la suor i la contrició de les fiblades. Anem.

EN TEORIA

"En teoria no hi ha diferència entre teoria i pràctica. A la pràctica, n'hi ha".

La frase és de Yogi Berra (1925-2015), jugador de beisbol nord-americà que es va fer famós, a més de com a catcher, per les seves frases paradoxals i enginyoses parlant de l'esport i de la vida. Moltes han passat a formar part de la cultura popular.

INTOLERÀNCIES

Un es mira el logo del Consejo Superior de Deportes, amb la corona reial plantada a sobre i una bandera d'Espanya voltant per allà estil galàxia torta i, mal gust a banda, s'entén que no entenguin res, o que no hi hagi manera d'entendre'ns.

Ells sostenen que xiular un himne és un acte d'intolerància, parlen de perversions i enfrontament i repeteixen que no s'hauria de barrejar mai esport i política. Molts de nosaltres considerem que aquest logotip pretensiós i maldestre, la seva institució (filla de la Delegación Nacional de Deportes, creada el 1941 amb vincle directe amb la Secretaría General del Movimiento), el fet que depenguin del govern i les trajectòries d'alguns dels que hi treballen són el millor exemple de la pèssima (sí) barreja sistemàtica d'esport i ideologia a l'Espanya postfranquista.

El CSD, coronat i repenjat a la bandera, és com a mínim jutge i part.










MÉS
"Detenir el discrepant" (F l u x, 29-V-15)

DETENIR EL DISCREPANT

Diu que si demà xiulo em detindran. Probablement qui proposa aquestes coses no ha estat mai en un concert de música rock, en un embús monumental, en una assemblea universitària o en alguns partits de la Roja.

Aquests dies circula per Twitter un escrit anònim que de tan evident faria somriure si no fos per les dificultats que fa anys que la raó i l'evidència passen a l'Espanya institucional: s'hi diuen coses com ara que polititzar l'esport no és pitar un himne, sinó obrir amb l'himne (amb qualsevol himne) un partit de futbol; que quan un programa una cançó (o un discurs) i espera que al final la gent aplaudeixi per la mateixa regla de tres ha d'acceptar que alguns, molts o pocs, no aplaudeixin, o se'n riguin, o xiulin; que si som lliures per aplaudir un Rei hem de ser-ho també per callar o per xiular-lo. Curiós país aquest en què les obvietats circulen sense signar per Internet i la policia, moguda per les autoritats judicials i atiada pels mitjans, actua just en la direcció contrària.

Però ja sabem que no hi ha res de nou sota el sol: amb el professor Jaume Claret hem escrit una peça breu sobre els antecedents (malauradament nombrosos, i antics) de barreja de xiulada, futbol i repressió a l'Espanya de diversos règims polítics. Aquí en podeu llegir la versió (reduïda) que en publica avui La Vanguardia.










MÉS
"Pitos al himno" (El derecho y el revés, 1-VI-15)
"Intoleràncies" (F l u x, 1-VI-15)
Joan J. Queralt, "Tornem-hi amb l'himne" (El Periódico, 30-V-15)

ENLLUERNAMENT A MIG TÚNEL

La recuperació econòmica al país del Quixot i del Callejón del Gato és un fet esclatant: abans de començar, Espanya ja és al capdamunt de la classificació del Mundial de Futbol (pel volum de les primes promeses en cas de victòria).

Com deia aquell: Soy español ¿a qué quieres que te gane?

ESBANDIDA

Una peça brillant sobre la impostura política contemporània. I no és mania personal: és necessitat d'esbandir, de fer net en la cosa pública. Allà i aquí (aquí i allà).

"Ana Botella no se olvida de sí misma cada vez que habla en público. Y este jueves ha vuelto a ocurrir con una intervención que, según comentaba su jefa de prensa antes de que diera comienzo el desayuno informativo, iba a sorprender por su 'originalidad'. Espero que a la costumbre de los políticos de este país de no asumir sus fracasos no se le comience a llamar 'originalidad', que ya vamos sobrados de eufemismos (ay, lo políticamente correcto) y de idiotez. Inauténtica es lo que parece una persona cuando sus palabras van por un sitio y su gestualidad por otro, e idiota cuando sus palabras están tan perdidas como sus gestos. Ana Botella, consciente de su ineptitud ante el público, se columpia entre la falta de autenticidad y la tontura cada vez que tiene un auditorio delante (...)"

 Elvira Navarro, "Desayuno con el cadáver de Ana Botella" (eldiario.es, 12-IX-13)

"NO LISTEN THE ASK"

Una alcaldessa i un president de Comunitat Autònoma no escollits pels ciutadans i un president del Comité Olímpico Español plagiari visiten la capital d'una antiga colònia i hi protagonitzen una roda de premsa multinacional al·lucinatòria.

Demà sabrem si Madrid hostatja o no els Jocs Olímpics de 2020, però veient aquest vídeo ja es pot avançar que si aquesta és finalment la candidatura escollida l'assumpte haurà tingut molt de mèrit.

¡VAMOS!

Durant tota aquesta setmana tan llarga amb Arantxa Sánchez Vicario a tots els mitjans ploriquejant sobre si els seus pares l'estimen o no, és curiós que poca gent hagi comentat un detall geogràfic de la conversa: a on tenia l'espanyolíssima tennista barcelonina els diners que diu que els seus progenitors li han pispat (i a on no pagava, doncs, els seus impostos): a Andorra. Estalviava en català, ves per on. Ara a més sabem que el tennista Rafael Nadal, l'home de les canelleres castisses, ha liquidat durant anys els seus comptes al País Basc, amb la qual cosa entre pitos i flautes i gràcies al fuero que fa alguns espanyols menys iguals que els altres acabava pagant aproximadament un 1% d'impostos. En basc. Aquest és el nacionalisme que ens agrada: el del crit i la bravata mentre algú s'endú el maletí, el d'embolicar-se amb la bandera i que t'aplaudeixin els que defraudes. Ja ho diuen els cartells dels altres grans nacionalistes bons: Comprometidos con España.

VISCA QATAR

"[...] La directiva del Barça havia estat sorprenentment clara i havia reconegut dues coses molt importants: primera, que era el govern de Qatar, directament el govern de Qatar, qui pagava la samarreta; segona, que Qatar no era una democràcia. Es va inventar unes preteses eleccions municipals per dissimular el missatge i mirar de confondre l'ambient, però era difícil d'amagar l'obvietat: Qatar, una dictadura, paga la samarreta del Barça.

I un club com el Barça, més que un club i orgullós de ser-ho, s'ho pot permetre, això? S'ho pot permetre, això, un club com el Barça al qual tanta gent ens hem acostat perquè representava la democràcia i la lluita per la democràcia? La resposta dels compromissaris va ser d'evitar el debat, 'no parlem de política', ignorar del tot les raons morals i menjar-se la dignitat. Pels diners, per l'estabilitat, perquè hem d'anar tirant, perquè les coses són difícils [...]"

Vicent Partal, "La Catalunya més covarda" (VilaWeb)

LA VIDA DE LES COSES

No us proposeu de fer literatura, ameu l'esport. I una dona, sense reserves, si us és possible. Breu: connecteu directament la vostra vida a la vida de les coses. Després –si teniu sensibilitat– prou que sense adonar-vos-en ja fareu literatura...











No són meves, però sí que són paraules que signaria sense cap problema en aquesta setmana especial en què alguns tenim la impressió que es juguen tantes coses sense que nosaltres hi puguem moure directament una sola peça. Són paraules escrites per Carles Sindreu, de qui (i sobre qui) aquests dies es pot veure a la Biblioteca de Catalunya un excel·lent muntatge minimal (un actor, quatre coses en escena, una hora curta de durada): Match Ball Sindreu, estrenat anys enrere a la Primavera Poètica de la Garriga i ara arribat a la capital.

El que de veritat parla a favor d'una literatura petita (no menor) és la seva capacitat de sorprendre't, encara, passats els anys de sovintejar-la. Com una capsa o una maleta d'on vas traient i traient peces noves i inesperades sense interrupció, sense final aparent. Oi que no sabeu qui és aquest tal Sindreu? Doncs ja veureu com les seves paraules netes i originals, elegants i modernes, dites per Albert Vilar us semblen de primera. Que bé, no saber gaire què vas a veure i sortir amb aquest bon regust de cosa nova i vella alhora, entre sorprès i avergonyit i amb ganes d'arribar a casa i remenar els llibres per entendre quina lliçó vas saltar-te, que no el saps ubicar gaire enlloc... La gent de Pristins Fivallers seran a la Biblioteca, alternant-se amb El rei Lear d'Oriol Broggi, els dilluns i dimarts al vespre fins a l'11 de maig. Aneu-hi a deixar que us sorprengui la vida d'una de les coses que encara desconeixem de la nostra pròpia literatura. I ja me'n donareu les gràcies.

AVUI TINC BÀSQUET

LA CADIRA

Tots els actes del PEN World Voices, el festival internacional de literatura de Nova York, comencen amb una cadira buida a l'escenari i un/a presentador/a explicant que allà hi hauria d'haver assegut un escriptor xinès (cada dia ha tingut el seu nom propi) que no hi pot ser perquè és a la presó. Un petit inconvenient. I hi són per coses tan terribles com escriure un article en una revista local denunciant la deterioració del medi ambient o per assistir a una reunió informal sobre els drets humans al teu país. En aquestes setmanes que la flama olímpica es passeja envoltada de càmeres per mig món, i poc abans que a l'estiu els Jocs Olímpics a la Xina ocupin tots els mitjans per terra, mai i aire, un avís així sobre l'altra cara de les grans coses, aquest mínim apunt de dissidència, em sembla un senyal útil, remarcable, de quina pot ser avui la feina pública dels escriptors.

Aquí teniu els blocs del Festival.

Enllaç amb la campanya "Relleu del poema" del PEN Català.

MARCH MADNESS

"Si Déu no és un Tar Heel, com és que el cel és blau Carolina?" Em feia gràcia veure aquest adhesiu color blau cel a molts cotxes, tot i que jo se suposava que no anava amb North Carolina sinó amb els altres, amb Duke: a Carolina del Nord, amb dos dels millors equips de bàsquet universitari del país a una desena de quilòmetres l'un de l'altre (un amb quatre i l'altre amb tres campionats nacionals), els matisos del blau són importants. Ara, des de lluny, si bades corres el risc que et passi per alt la proximitat de la March madness, la follia del bàsquet que fa créixer tendes de campanya davant de les oficines del campus on es venen les entrades.

Aquesta temporada, els Blue Devils de l'incombustible Mike Krzyzewski van primers destacats de la divisió (fins fa poc no havien perdut ni un partit) i just avui, ja a les portes de la fase final, jugaven el partit de l'any --el derbi, per entendre'ns-- amb la UNC: blau fosc versus blau cel. Contra pronòstic, han guanyat els de Chapel Hill, 76 a 83... Indiferent al resultat, hauria donat qualsevol cosa per ser un dels nou mil bojos que cridaven al Cameron Indoor Stadium.

IMPROPIETATS

Potser no cal anar a buscar un Coromines, però de vegades la (in)capacitat lingüística de les veus que surten de la tele et deixa garratibat.

Aquest matí, mentre esmorzava, a Tele 5 narraven (per dir-ho d'alguna manera) el gran premi de la Xina d'automobilisme, i de cop sento que el saviet de torn sentencia: "Michael se marcha cariacontecido"... Alço els ulls i veig Schumacher de molt lluny caminant decidit amb el casc (i a sota, és clar, el passamuntanyes) posat. Però cariacontecido, se suposa. O gestoacontecido, qui sap. Poc després, amb motiu d'una segona neutralització de la carrera, el mateix comentarista sosté que al paddock de l'equip d'Alonso "Seguro que deben estar dando crédito". Es veu que, de la sorpresa, la casa Renault s'ha transformat en un banc. Per això, quan surto al carrer, vaig amb compte: avui no m'estranyaria que el cel s'em caigués al damunt...