[F l u x d'estiu, #5. Deu anys de versions]
Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"
No em demaneu que parli de la pàtria...
La Catalunya que viu (perquè ja no treballa) a Empuriabrava (o a l'Empordà, o a la Cerdanya): "Que malament que està Barcelona..."
(Parella gran de visita capitalina, mentre dinen en un restaurant car)
Les solucions als problemes generen els seus propis problemes.
Peter Burke, Què és la història cultural? (2004)
Avui 25 de gener fa anys, molts anys, que va néixer a Ayr el poeta escocès Robert Burns, i de fa temps els seus lectors organitzen el Burns Supper, o Robert Burns Night (Burns nicht, en scots), per honorar l'obra i la memòria del primer "poeta nacional" europeu.
Aquí podeu escoltar l'arxiconeguda "A Red Red Rose" dita per Tom O'Bedlam, i llegir-la en la versió catalana de les 23 roses per Sant Jordi.
MÉS
Podeu seguir a Twitter el hashtag #BurnsNight.
El país i la cultura i les complicitats que el sostenien s'enfonsen. Lentament, potser inapreciablement, però s'enfonsen. Mentrestant, potser caldria anar fent llista dels recursos, les institucions i la gent a l'abast per poder remuntar-ho tot plegat (reconstruir-ho, segons com) d'aquí a un, dos, cinc, deu anys. I ves qui m'ho havia de dir, ara em sono mig pujolesc: al capdamunt de la llista del "què tenim" hi apunto "la feina ben feta".
A La2, un documental nocturn de bon veure sobre els Eagles. I ara m'adono, tants anys després, que el vers final d'"Hotel California" anava pels catalans: "You can check out any time you want / but you can never leave".
Ja pols esdevinguda la muntanya,
com l'ennegrida fusta de la imatge,
i catalunya la paraula estranya
d'un oblidat llenguatge,
tu, no sé on, sense cognom ni cara,
seràs la mare de Jesús encara.
Pere Quart
Minut 70 al Camp Nou ahir contra el Llevant. Possessió enorme però 0 a 0, passis i passis, control d'aquell horitzontal i no hi ha manera que xutem. Un senyor gran a darrere nostre, veient que Villa ni hi va, que ningú no fa la passa endavant i s'arrisca, comenta enriolat: "Això és com la mare del Crivillé, que quan anava a una carrera li deia, 'Fill meu, no corris!'"
Em consta que no sóc l’unic lector de Salvador Espriu que un dia s’ha llevat de bon matí i després de sentir-ne a la ràdio un vers tret de context convertit en pseudoaforisme perdut entre melodies promotores s’ha demanat si allò era Espriu.
Em consta que no sóc l’únic admirador de la figura cívica, complexa i matisada, d’Espriu que va sentir vergonya aliena per la desmesura, la simplificació i les banderes a l’acte inaugural de l’Any celebrat al Palau de la Música Catalana el mateix dia que el Parlament aprovava la Declaració de sobirania.
Em consta que, en aquest any negre, no sóc l’únic soci d’una entitat literària en números vermells ni l’únic subscriptor d’una revista cultural a punt de tancar que ha llegit amb perplexitat les xifres dedicades al centenari espriuà i els seus satèl·lits.
Em consta que a més d’un i de dos consells de redacció o de direcció el nom d’Espriu ja ha estat descartat a l’hora de preparar un dossier o un acte públic perquè el gest no es llegeixi com un posicionament a favor de l’independentisme.
Podríem discutir si ara que començarem a tenir mitja dotzena de “centenariables” per any ens calen centenaris (sobretot convertits en aquesta mena de Citius, Altius, Fortius monògam), però en tot cas em sembla que estarem d’acord que convertir un poeta en oracle, un iberista en independentista, un independent en veu orgànica no sembla una estratègia cultural ni celebrativa gaire refinada. “Ens mantindrem fidels”, diu el lema oficial de l’Any Espriu. Fidels a què? No pas a la seva obra rica, irònica, anticomplaent. I qui? Perquè molts de nosaltres, admiradors de l’escriptor, veiem en bona part del que s’ha programat i en com es comunica una trista, pobra i dissortada rèplica del que hauria de ser un any literari: rèplica perquè enfosqueix i empetiteix el nom que se suposa que celebra. Potser s’hauria de crear, com una mena de vacuna, una Associació per a la Defensa dels Centenariats, que no en tenen cap culpa que els presidents, els publicistes i els patrons de torn confonguin l’alegria i l’encens, una vela amb una pala.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-IV-13
Versión en castellano
MÉS
Xavier Bru de Sala: "L'Any Espriu tindrà un caràcter cívic i ètic, no pas polític" (VilaWeb, 24-VII-12)
Xavier Bru de Sala: 'Gràcies a Espriu, la cultura tornarà a vertebrar la nació" (El Temps, 19-II-13)
Enric Casasses: "Espriu és el poeta de la Catalunya morta" (VilaWeb, 14-II-13)
Bernat Dedéu, "Ens deus 123.000 euros" (El Punt-Avui, 19-III-13)
Jordi Galves, "El partit dels 123.000€ i la resta" (Un dia en les carreres)
Jordi Puntí, "Diners caiguts del cel" (El Periódico, 11-III-13)
Manuel Cuyàs, "Trist Espriu" (El Punt/Avui, 1-VI-13)
De vegades va molt bé, i descansa, que altres escriguin el que a tu t'hauria agradat escriure...
"Contra los reiterados epítetos de 'fenicios', 'semitas' o, directamente, de 'judíos', era más perspicaz don Miguel de Unamuno cuando, hace un siglo, apostrofaba a los catalanes: 'Levantinos, os pierde la estética'. Pese a tantos tópicos y chistes sobre los catalanes y la pela, los agravios que una gran parte de nuestra sociedad ha ido acumulando con respecto al sistema de poder español son, muy mayoritariamente, de carácter simbólico, o moral, o —dicho a la manera de Unamuno— estético; no se sitúan en el terreno del dinero, sino en los ámbitos del reconocimiento, del respeto, de la dignidad.
Verbigracia, ¿quién se acuerda hoy de cuántos millones de más supuso para la Generalitat el Pacto del Majestic de 1996? En cambio, ningún catalanista ha olvidado el menosprecio de Aznar cuando se negó a discutir sobre 'las chapas de los coches' e impuso un sistema de matrículas automovilísticas rigurosamente uniformista que —por cierto— sigue en vigor a día de hoy. ¿Y qué queda, en la memoria colectiva, del trabajado acuerdo de financiación autonómica de julio de 2009? Desde luego, mucho menos que de la promesa incumplida de Rodríguez Zapatero: 'Aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña'.
Sí, claro que el contexto económico ha actuado como coadyuvante, pero el nuevo paisaje sociopolítico catalán que comenzó a dibujarse en 2010 e hizo eclosión en 2012 no es hijo de la crisis, sino de la humillación. ( + )"
Joan B. Culla, "No entender nada", El País Cataluña, 5-IV-13
"Deberíamos poder plantearnos algunos temas con más rigor. 1) La voluntad de decidir. Se engaña quien diga que el pueblo catalán no ha expresado mayoritariamente (110 sobre 135) su voluntad de ser consultado y de poder decidir democráticamente sobre su futuro. Esto es bueno para ejercer un derecho y muy necesario para no seguir viviendo en la confusión. La consulta tanto como un derecho político es una necesidad psiquiátrica. Todo el mundo habla del pueblo, en lugar de dejar hablar al pueblo. Y cuando éste lo hace, cada uno lo interpreta a su manera. Hay que encontrar la fórmula legal para una consulta, pero no hay marcha atrás. Mientras ello no ocurra, podemos seguir engañándonos todos sobre la realidad. Estamos, me temo que voluntariamente, confundiendo las cosas. No hay que identificar los que están a favor de la consulta solo con los que desean la separación. Y tampoco es razonable pensar que aquellos que, legítimamente, no apoyarían la separación, se deban ahora oponer a la consulta." [...]
Joan Majó, "El entusiasmo y el rechazo" (El País, 21-XII-12)
Al Núvol es fan ressò del seminari sobre "Resistencialisme i normalització: Usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània" de la setmana passada a la Universitat Oberta de Catalunya, amb un article-crònica de la professora Laura Solanilla ("Resistir i normalitzar") que inclou un bon muntatge d'imatges dels ponents.
Demà i demà passat a la seu barcelonina de la Universitat Oberta de Catalunya organitzem el primer seminari internacional del nostre projecte de recerca, sobre "Resistencialisme i normalització: usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània". Aquí en teniu el programa complet.
Hi haurà conferències destacades de Luisa-Elena Delgado (University of Illinois al Urbana-Champaign), sobre "El estado de consenso y la fantasía de la normalidad española", i del filòleg i investigador Jordi Amat, que parlarà sobre "L'Ametlla 1966. Un programa d'ofensiva intel·lectual", i un seguit de comunicacions dels professors Cristina Badosa (Universitat de Perpinyà), Enric Bou (Università Ca’Foscari, Venècia), Helena Buffery (University College Cork), Jaume Claret (UOC), Josep-Anton Fernàndez(UOC), Joan Fuster (UOC), Louise Johnson (University of Sheffield) i Anna Titus (UOC).
Quina mandra i quin oi, tornar a la Norma... Ara a més, com el Tintín o les abelles a l'ambre, suspesa en el temps, adolescent eterna, com si no haguessin passat els anys i els governs i les modes. Quin mal vam fer a qui i quan els catalans per no poder mai o no saber treure'ns de sobre aquest xancre?
Després de sentir Tennyson recitat (i ben dit i ubicat) en un James Bond, començo a pensar que potser sí que al final algun dia fins i tot arribarem a tenir referèndum.
Though much is taken, much abides; and though
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven; that which we are, we are...
Aquestes setmanes, donar suport a la coalició que ha votat més lleis econòmiques i socials amb el PP (a Madrid i a Barcelona) és progressisme. Si a més t'apuntes a allò de la Casa Gran del Catalanisme igual ja deus poder ser considerat un/a bolxevic. Gran oferta. Visca el roig!
La sal abans o després de l'oli? Amb i o sense i entre els cognoms? Gaudí era de Reus o de Riudoms? Quan sento o llegeixo aquests debats (i prou que alguns s'hi delegen) em pregunto si la tonteria als catalans ens ve d'abans o de després de néixer.
Què tenen Cuenca i el Huécar per a un empresari que no tingui Barcelona? Hem deixat enrere els minuts llargs i avorrits (per previsibles) del partit o la partida en què tothom juga a fer el que li han ensenyat, el que se suposa que ha de fer, i som en unes setmanes o mesos d'una interessant imprevisibilitat. Abans d'ahir, per exemple, Joan Barril va publicar a El Periódico un article ("El tema de Lara") aclaridor i valent parlant del suposat trasllat del grup Planeta a Zaragoza o a Cuenca en el cas que els catalans decidissin democràticament canviar la seva adscripció estatal, il·lustrat amb una anècdota de primera del senyor Lara i els seus cigars. Com que la claredat i la valentia són a la nostra premsa dues virtuts-bolet (ara se'n donen, ara no) potser valdrà la pena deixar constància de la peça i subratllar-la:
"Es tractava de buscar un empresari per fer por a la gent i que, paralitzada per la presumpció de pobresa davant una fuga de capitals, desisteixi de la quimera. A mi la independència de Catalunya ni em repugna ni m'apassiona. Crec simplement que es tracta de posar-li els punts sobre les is a un Estat ineficaç i catalanòfob. Però m'indigna especialment que el poder econòmic que ens ha portat a una de les crisis menys explicades del món tingui ara els nassos d'amenaçar amb el seu exili."
Joan Barril, "Tema de Lara" (El Periódico, 10-X-12)
Entrades
Comentaris
