[F l u x d'estiu, #5. Deu anys de versions]
Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"
No em demaneu que parli de la pàtria...
Al número de gener de L'Avenç hi ha sortit la conversa que vam mantenir amb l'escriptora Berta Piñán sobre llengües, política, poesia i altres assumptes que ens vinculen. Va passar a la llibreria La Central, dura una bona estona i hi vam parlar cadascú en la seva llengua, en asturià i en català, com hauria de ser més habitual. La veritat és que hi vam xalar, i vull creure que això es nota.
Des de fa uns mesos les converses tenen una versió en vídeo que es pot veure al canal Youtube de la revista. Cal agrair a L'Avenç que continuï sent un espai on la gent pot parlar llarg i sense traves. Sobre història, cultura i memòria, com diu el nou subtítol de la publicació. Una bona manera d'avançar.
Altres vegades que la Berta Piñán i els seus versos han aparegut ja al Flux.
Al balcó, al davant,
una dona
menja una poma.
No hi ha emoció
en el gest,
només un deix
d’insistent abandó,
de vell rosegador
a la seva cova.
Al balcó, a l’ombra,
aliena ja al pes
dels anys,
rosega una poma.
Lliurada al silenci
–qui sap quant temps fa
que el seu estel va apagar-se–,
res no delata l’instant,
aquell ajornar l’hora
amb mossegadetes
al goig.
Berta Piñán, La ferida (El Gall Editor, 2018)
Traducció de JS
NEL BALCÓN
Nel balcón, enfrente,
una muyer
cueme una mazana.
Nun hai emoción
nesi xestu,
namás un aquel
d’insistente abandonu,
de vieyu roedor
na so cueva.
Nel balcón, en sombra,
ayena yá al fardel
de los años,
ruca una mazana.
Entregada al silenciu
–quiénsabe cuántu hai
que allumó la so estrella–
nada delata l’instante,
esi apalazar la hora
con petisos mordiscos
a la dicha.
Berta Piñán, La mancadura (2010)
Si voleu llegir més Berta Piñán, podeu tafanejar per aquí. O venir a la llibreria La Impossible el proper 20 de març: ella serà una de les convidades a l'acte que organitza el PEN Català amb motiu del Dia Mundial de la Poesia.
La versió catalana de La mancadura de Berta Piñán, La ferida, segueix el seu camí xiroi. Aviat (dilluns 18 de juny a les set de la tarda) serà a la terra dels editors, a Palma, a la llibreria Drac Màgic.
Berta Piñán torna al català amb la traducció del seu darrer llibre, La mancadura, i serà a més a Barcelona divendres vinent a Laie i dissabte 12 a la Setmana de Poesia.
Et mires la roda i de vegades no saps si es mou de tan lenta que gira, o de tan de pressa quan els radis volten rabents i queden com suspesos. Es posen en marxa alhora diversos projectes editorials i gairebé puc passar ja la mà per les raimes de paper que d'aquí a uns mesos algú estamparà en part per culpa meva.
El primer de tots és l'edició de la versió catalana de La mancadura de Berta Piñán a Pollença a càrrec d'El Gall Editor, i la presència de l'autora a la Setmana de la Poesia de Barcelona. Per celebrar-ho, aquí teniu el poema que dóna títol al llibre.
Per a la legió d'enfitats amb torrons, concentracions, declaracions vanes i egos translúcids, aquests versos patriòtics a la seva manera (i a la meva, i a la d'Andrade, i a la de tantes i tants altres), escrits per algú llegit i despert en una llengua menuda i menyspreada:
VARIACIONS SOBRE UN POEMA
D'EUGÉNIO DE ANDRADE
No em demaneu que parli de la pàtria.
La meva pàtria és la del cargol,
la del llimac, la del tord,
la pàtria que fa olor de naixement,
de roselles als vorals.
Una pàtria petita,
un solar a on vénen les nenes
en sortir d’escola
i on juguen a ser grans.
La pàtria de l’eriçó, la del cuc,
les petjades dibuixades, invisibles,
als camins, el rastre del salmó
que remunta, incansable, els rius
de la memòria,
l’olor dels orins
quan entrem a la quadra
de la mà
i el món encara és una bola de neu
abans que comenci
a fer-se fosc.
Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
Versió de JS
Caminem a poc a poc fins al cor
del bosc. Busquem el començament d'una cosa
que no sabem desxifrar, una cosa que neix
aquí, just al cor del bosc.
Caminem a poc a poc deixant rastre, petjades
de pell per entre els arbres
"per a la tornada", diem, "per si de cas".
Però tot aquest temps sabem que no hi haurà
tornada quan arribem al cor
del bosc.
Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
Versió de JS
Les rodes dels primers
cotxes dibuixen
pentagrames
sobre la pàgina en blanc
dels carrers.
Per entremig,
les nostres passes,
una melodia silenciosa
de corxeres.
Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
Versió de JS
Això és el que promet el programa de la Setmana de la Poesia de Barcelona d'enguany, que ja és consultable a la xarxa. Del 12 al 18 de maig hi ha una mica de tot, per triar i remenar. Des d'aquí, escombrant cap a casa, us convido a venir dimarts 12 al vespre al TNC (a l'hora del Barça: cada assistent valdrà per dos) al recital de Fernando Beltrán, Gemma Gorga, Miquel Àngel Llauger i Berta Piñán (i Clementina Arderiu, Maria-Mercè Marçal, Sharon Olds i R.L. Stevenson) llegits a l'ombra del títol "Generacions. Poesia i família", d'acord amb l'eix temàtic de la temporada al teatre. L'acte és gratuït, però cal fer reserva prèvia dels seients.
I després de la gentil invitació, un favor. Us aviso que al XXXI Festival de Poesia, dilluns 18 al vespre al Palau de la Música, hi haurà Charles Simic i Sharon Olds en vivo y en directo: poques vegades tindreu dos grans grans del gènere tan a prop.
Acaba d'aparèixer, a les Edicions de la Guerra de Denes Editorial, després de mesos d'espera, Un mes i altres poemes de Berta Piñán. Si no el tingués tan a prop us el recomanaria sense prejudicis. Com que el tinc tan a prop, us el recomano amb prejudicis i tot.
La espera
Como quien nun teme
la muerte y anda sola
los puertos, los caminos,
el mio corazón anda a la
busca. Como quien al fríu,
a les besties del monte,
al silenciu ciegu del olvidu
nun lu teme, pelos mapes del
tiempu, sola, ensin tregua,
ando buscándote.
Y en casa, yá de vuelta,
echo fuera los perros,
que marchen al escape,
que lladren como llocos
y sigan el to rastru
tola nueche.
Berta Piñán, Temporada de pesca
L’espera
Com qui no tem
la mort i camina sola
els ports, els corriols,
el meu cor camina
buscant. Com qui el fred,
les bèsties de la muntanya,
el silenci cec de l’oblit
no tem, pels mapes del
temps, sola, sense treva,
camino buscant-te.
I a casa, de tornada,
faig fora els gossos,
que surtin corrent,
que bordin com bojos
i segueixin el teu rastre
tota la nit.
Traducció de JS
Mesos enrere, quan amb Pauline Ernest vam publicar la traducció de Llum elèctrica, el que llavors era el darrer llibre de poemes de Seamus Heaney (n'acaba d'aparèixer District and Circle), un bon traductor i poeta doblat de ressenyador va retreure'ns a les pàgines del "Quadern" d'El País que les nostres versions catalanes no tinguessin vocació poètica, que no hi respectéssim prou el ritme i (quan n'hi havia) la rima dels poemes en anglès. Vint anys enrere, jo hauria signat una cosa semblant. Ara ja no.
Tret d'estranyíssimes excepcions en què la proximitat de les llengües i el geni del traductor ho permeten, són poc més que una quimera les versions poètiques que pretenen combinar a un nivell màxim per una banda el manteniment o traslació de la forma mètrica (accents, síl·labes, rima) i per l'altra, alhora, la fidelitat a les paraules i el que evoquen (dir en català tant com sigui possible del que es diu en l’original, afegint-hi el mínim del que no s'hi diu). Sí, ja sé que hi ha Marià Manent (poseu-lo, quan no se’n va d’excursió, al rengle de les excepcions abans esmentades). Però una peça de referència com el Baudelaire de Benguerel, per exemple, em sembla que mostra que sovint la preocupació per la mètrica i la rima en català acaben desvirtuant la suposada traducció, posada al costat de l’original. Perquè mentre es mantingui la versió original a pàgina esquerra (cosa que hauria de ser obligada), el traductor pot baixar un graó d’humilitat, pot esperar que el lector comenci per l'original (o que hi vagi a parar de seguida) i jo diria que ja farà prou si versiona tan bé com sap el que hi ha a la mà de la subtilesa (no només les paraules, és clar: els jocs, els dobles sentits, les referències), deixant en segona opció accents i rimes. Ara bé, tot plegat potser tampoc no té gaire importància: qui sap si d'aquí a vint anys més no hauré tornat a canviar de criteri...
Aquests dies, passo les hores traduint la poesia de Berta Piñán i, de tant en tant, obro una carpeta gastada on tinc els poemes del que vull que sigui el meu proper llibre de versos. Quan hi vaig arribar, el poema inicial del tercer llibre de l’asturiana, Temporada de pesca, de seguida va cridar-me l'atenció. Aquesta n'és la versió literal més afinada que he aconseguit fins ara:
ART POÈTICA
Al paper traço els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
A poc a poc compto les síl·labes
primeres. Dic casa, dic riu
i els seus secrets.
També amb compte amido
el pas dels anys, les cendres,
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així compleixo i celebro
amb poca traça els dies:
donar forma a la paraula és l'enigma.
Però com que el gran luxe de l'estiu són les hores per endavant, a base d'apuntar amb llapis variants lèxiques i algun dubte gramatical a la versió primera, aquí a sobre de la fusta de la taula va anar prenent cos un segon poema cosí germà de l'anterior però també, cada vegada més, del que jo escric, dels que hi ha a la carpeta vella només un pam més enllà. I amb un parell de llibertats i d'afegits, de cop, el poema m’anava d'allò més bé per incloure'l entre els meus: l'estiro, me l'emprovo i és com si sempre l’hagués tingut a l’armari. Cosa que tampoc no és tan estranya, tenint en compte que sóc jo que he volgut traduir Piñán, i qui li he proposat la tria de poemes. La versió primera, fidel, literal, duu a través de la complicitat al joc del retoc i a l'apropiació. És un exercici que vaig llegir per primera vegada a L'edat d'or de Francesc Parcerisas però que després he anat retrobant en molts poetes que m'agraden: la versió lliure, en què el traductor passa (aquí sí) a intervenir enllà de l'original i a convertir-se per tant en copropietari. Versions enteses com una mena de reversió: hi evoquem un estat previ al poema en què autor i traductor haurien pogut coincidir, amb la qual cosa la nova versió té quelcom d’homenatge, és clar, però alhora de retorn a un altre possible antic propietari que fins que va llegir el poema no va adonar-se que ell o ella també l'hauria pogut escriure, amb variants. I ara sóc aquí, de moment:
ART POÈTICA
(Versió lliure de Berta Piñán)
Traço al paper els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l’aigua, a la paraula.
 |
| Louis-Jean-François Lagrenee, 1774 |
SAN ANTOLÍN DE BEÓN
Quina estranya, absurda matèria, la poesia:
desvela amb precisió les tenebres de l'ànima
i no arriba a parlar del color exacte
que el mar deixa aquesta tarda als teus ulls.
Berta Piñán (traducció de JS)
Sempre parlem per boca d'altres, i amb mots d'altres: només els rucs o els egòlatres (i els rucs egòlatres, és clar) es creuen originals. Així, no té res d'estrany que de tant en tant trobem escriptors cosins llunyans nostres (o que ens agradaria que ens fossin cosins) en altres llengües. De tant en tant, a més, tenim la sort d'arribar a coneixe'ls. I de tant en tant ens ho fem venir bé per mirar de traduir-los, perquè no hi ha millor camí de reescriptura que la traducció. Aquest es el cas, en el meu cas, de Berta Piñán, de qui miro d'enllestir unes versions de l'asturià. Com ara aquesta...
PAPER EN BLANC
Ja ho veus, jo no sabia que un paper
en blanc també talla, que amaga
fulles secretes de navalla. I ara, mira,
la carta que mai no em vas escriure arriba
en el somni, avui, a les meves mans
i esquinça per sempre el silenci, escampa
el buit per les cambres: obre d’un cop
les venes d’aquesta nit immensa, absurda,
on t’espero.
Entrades
Comentaris
