CAPMANY I ROIG, ROIG I CAPMANY

Si us interessen les figures de Montserrat Roig o M. Aurèlia Capmany, ara podeu llegir en obert la meva peça " Mort i posteritat públiques de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig", que forma part del dossier sobre l'ús pòstum de les figures literàries a l'esfera pública, coordinat pels professors Helena Buffer i David Cao al darrer número (consultable en obert) de la revista de la catalanística a Alemanya, Zeitschrift für Katalanistik. L'article comença així:

Quan pensem en les pràctiques de commemoració dels nostres escriptors i escriptores, el primer que ens ve a la ment són probablement les activitats institucionals (premis, medalles, Anys, bateig d’instal·lacions), i no sempre tenim present la importància, en paral·lel, de tot allò que passa a (i gràcies a) la societat civil, entesa en el sentit més ampli: lectors individuals, associacions culturals, editorials, mitjans de comunicació, partits polítics... Els casos de Maria Aurèlia Capmany i de Montserrat Roig il·lustren molt bé la combinació (i la interacció) d’aquestes dues esferes. Com il·lustren també molt bé el treball conjunt i la complicitat entre dues escriptores a favor de la transmissió de la memòria col·lectiva. Tot evocant les paraules de Joseph Brodsky (sobre Nadezhda Mandelstam) que encapçalen el nostre article, consignades a Digues que m’estimes encara que sigui mentida –paraules que Josep M. Castellet reprendrà a la seva aportació al llibret publicat per la Generalitat poc després de la mort de Roig (Homenatge, 1992)–, Montserrat Roig subratlla que els lectors, posseïdors dels mots, desafien la finitud, i reprèn Brodsky dient que el lector, que la lectora «recorda perquè algú abans ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria». Aquest desafiament de la finitud i el paper en això de la memòria era compartit per M. Aurèlia Capmany, qui tanca així les memòries assagístiques Pedra de toc: "Per això m’adono que per defensar-me de tanta destrucció que em volta no tinc altra arma que la memòria. I recordaré, recordaré mentre les meves cèl·lules grises –com diu el meu amic Hèrcules Poirot– funcionin. Afortunadament, endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m’empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina" (Capmany, 1974: 185). Capmany i Roig, Roig i Capmany, són dos bons casos per a l’estudi de la repercussió pública que van tenir les seves morts, i com s’ha mantingut (o no) la memòria de les dues escriptores en la posteritat dels trenta anys transcorreguts d’aleshores ençà. Però ho són també pel fet que ambdues morts –i les dues figures– van estar relacionades, i són relacionables: parlem de dues escriptores pertanyents a dues generacions diferents (una d’adolescent va anar encara a l’Institut-Escola de la Generalitat republicana; l’altra coneix la primera també en l’adolescència, el 1961, com a professora seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) amb un paper destacat en tots dos casos en la literatura catalana dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX. I quan parlo d’un paper destacat no ho dic per cap galanteria o deformació acadèmica: com veurem més endavant, la mort de totes dues escriptores va ser notícia de primera pàgina al diari, i el nom de totes dues apareix i reapareix amb una certa regularitat en la societat barcelonina i catalana. Des d’aquest punt de vista, M. Aurèlia Capmany i Montserrat Roig ofereixen dos excel·lents casos d’estudi del que Marijan Dović i Jón Karl Helgason a National Poets, Cultural Saints (2017) anomenen el cultus als escriptors morts: és a dir, la producció i reproducció d’estatus canònic. La gestió del cultus la fan no els propis escriptors sinó postuladors i postuladores que generen, articulen, estableixen i difonen un estatut canònic nou per a determinats escriptors (en aquest cas, escriptores). Dović i Helgason subdivideixen el cultus en una primera fase de producció i una segona de reproducció de l’estatus canònic (Dović & Helgason, 2017: 81–96). A la primera, hi inclouen les relíquies (enterrament, restes, memorabilia), els memorials (monuments i plaques), l’escriptura (publicació d’obres completes i d’edicions crítiques, fons documental de l’escriptor/a) i la confirmació (bateig d’edificis o institucions, segells i monedes, festes oficials). En la segona fase de reproducció hi hauria els rituals (centenaris, rutes, banquets), les apropiacions (exegesis, mantres, mistificacions), la procreativitat (referències intertextuals, imitacions i paròdies, adaptacions a altres llengües i mitjans) i l’adoctrinament (la disseminació a través dels diferents nivells del sistema educatiu). Aquest article, focalitzat en la mort i els inicis de la posteritat literària per a totes dues escriptores, permet fer una primera llista, bastant precisa, dels fets, els elements i els noms propis que podríem relacionar amb aquest cultus en l’establiment de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig com a santes culturals (digueu-ne «figures emblemàtiques» o «autores canòniques», si l’altra fórmula sona estranya) de la literatura i la cultura catalanes del tombant de segle i de començaments del segle XXI. [+]

AL MAPA

Va ser George Steiner qui va definir els carrers i les places de les principals ciutats europees com una caixa de ressonància de les grans fites històriques de la comunitat. En general, en aquest ressò hi solen destacar reis, batalles i glòries pàtries diverses, però també hi treuen el nas de tant en tant els escriptors i la literatura.

L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura dirigida per Marina Espasa, vinculada a la xarxa homònima de la Unesco, acaba de publicar un bell “Mapa literari de Barcelona” que ubica damunt del traçat de places i carrers domicilis d’escriptors (d’Àngel Guimerà a Montserrat Roig i Gabriel García Márquez), llibres “barcelonins” reconeguts, biblioteques, llibreries i altres elements literaris com estàtues, fundacions i bars i cafès. Busquin-lo (és gratuït) i dediquin una estona a tafanejar-hi: segur que aprendran coses que no sabien, i descobriran que a prop d’allà on viuen o treballen hi batega o hi ha bategat la vida literària. Perquè, al nostre voltant, allò que va ser encara hi és; el que algú en algun moment va imaginar és tan cert com el que es va arribar a construir; l’espai on algú va viure ha quedat d’alguna manera guixat pel que aquella persona (aquí, aquell escriptor) va dir o imaginar o escriure o fer.

Per a mi, per exemple, l’estret i breu carrer Craywinckel (ves, un altre militar), a Sant Gervasi, amb la seva pizzeria, la botiga d’electrodomèstics, la benzinera, és i serà per sempre tant com això una filmació extraordinària d’un antic tramvia en què no vaig arribar a pujar mai i, sobretot, el pis on vivia Marià Manent. Perquè tots caminem i mirem, però el que veiem no és objectiu: la nostra mirada és essencialment subjectiva, o condicionada, i com a tal pot ser enriquida: en temps de pantalletes omnipresents i omnipotents, el gest (amb un punt d’antiquat) d’imprimir un mapa de paper ens recorda que la memòria i la bellesa i la riquesa es guixen, s’estripen, s’obliden, sí, però també se sumen i ens orienten. Per casa nostra.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 10-IV-19
Versión en castellano

UN NOU SANTORAL, LAIC I CATALÀ

Endreçant papers m'adono que han passat tres anys des de les primeres sessions de treball amb l'historiador Jaume Claret per preparar la presentació pública que havíem de fer (a l'Anglo-Catalan Society) de la recerca conjunta sobre la munió d'entrevistes a personatges destacats de la cultura catalana als anys seixanta i setanta, ara finalment convertida en l'article "Un santoral laic de referència. Les sèries d'entrevistes a figures culturals en el tardofranquisme", acabat d'aparèixer a Catalan Review (no en obert, ho sento).

A l'article hi ha Baltasar Porcel i Montserrat Roig com a entrevistadors i protagonistes, però les pàgines són plenes d'una plèiade d'altres noms, d'entrevistadors (Lluís Busquets i Grabulosa, Joaquim M. Puyal, Antoni Ribas, Robert Saladrigas, Joaquín Soler Serrano) i sobretot d'entrevistats, centenars d'entrevistats, amb una llista preciosa cap al final de la peça.

Miro les dates dels papers i penso que en molts casos cal fer-se càrrec, en l'àmbit de les humanitats, que aquest és el ritme per a la recerca&presentació&redacció&discussió&revisió&publicació acadèmiques. Com amb l'arròs o amb els fills, amb el coneixement compartible no hi ha manera de forçar que les coses vagin més de pressa, si no les volem de supermercat.

MONTSERRAT ROIG, TOT TERRENY

Fins al 30 d’abril tenen l’oportunitat d’anar a veure l’exposició “Montserrat Roig, 1977. Memòria i utopia” a El Born Centre de Cultura i Memòria (cert: els gestors municipals han tingut millors dies, rebatejant). Roig va ser escriptora i periodista (a més de feminista, antifeixista, catalanista i algun altre adjectiu que em dec descuidar), i la inspirada autora de l’adagi que diu que a la literatura catalana un o una, faci els anys que faci que s’hi dedica, sempre està tornant a començar.

Potser no és mala idea, doncs, tornar a Montserrat Roig, perquè ha passat més d’un quart de segle de la seva mort, els seus llibres costen de trobar a les llibreries, van desapareixent els darrers testimonis directes dels camps d’extermini (per a nosaltres la memòria dels deportats no morirà mai gràcies al seu Els catalans als camps nazis, premi de la Crítica Serra d’Or, promogut per Josep Benet però assumit per ella amb passió professional i personal fins a fer-ne un tros de la seva vida). I perquè la magnífica sèrie dels retrats fotogràfics que va fer-li la seva amiga Pilar Aymerich mostra una veritable donassa (donota com a femení d’homenot és un d’aquells substantius, ai, amb gènere marcat) i il·lustra bellament dues dècades, els setanta i els vuitanta, centrals per a la cultura catalana moderna.

Roig va ser, amb Baltasar Porcel, la gran entrevistadora d’aquells anys: a l’exposició, seguin sense pressa a veure fragments de les seves entrevistes en el blanc i negre del temps en què molts pensaven que tot estava per fer i tot era possible. Es va estrenarl'any 1977 amb el programa Personatges al Circuit Català de TVE, en un mitjà nou on el català també començava a obrir-se pas. En literatura havia debutat amb els contes de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, premi Víctor Català (va rebre’n la notícia tancada amb a Montserrat per protestar contra els consells de guerra de Burgos), i la novel·la Ramona, adéu, i ja no va parar fins als reculls d’articles dels seus darrers dies. Inquieta, directa, entusiasta, generosa. En vida i ara també en aquesta memòria exposada, a la recerca de la utopia.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-III-18
Versión en castellano

FABER & ROIG

Què vol l’administració pública de nosaltres, simples administrats? Confiança i obediència (i un bri d’entusiasme cada quatre anys). L’obediència es legisla, però la confiança... ¿Hem de creure, per exemple, en el Ministerio de Fomento quan promet inversions que mai no s’acompleixen, en cada Conseller que diu que té un Pla d’allò a què es dedica, en inversions milionàries en aplicatius digitals que sabem que es descartaran amb la fi de la legislatura?

Per això reconforta conèixer amb pocs mesos de diferència dues iniciatives en què es gira la truita i l’administració pública confia en els particulars. A la tardor a Olot va obrir la Faber Residency, una residència internacional d’arts, ciències i humanitats on es convida escriptors i artistes en el sentit més ampli del terme a estades curtes de treball i convivència. Al darrere hi ha l’Ajuntament d’Olot i la paciència i l’entusiasme d’un escriptor, Francesc Serés, que a més de ser un dels millors prosistes actuals té la tenacitat de la terra seca. Més recentment, el programa Barcelona Ciutat de la Literatura de la UNESCO acaba d’anunciar la primera convocatòria de les beques Montserrat Roig per a autors que escriguin sobre la ciutat, obertes a qualsevol gènere i llengua. La promotora de la iniciativa i responsable del programa és en aquest cas Marina Espasa.

He subratllat que per una vegada (bé, dues) l’administració confia en la gent, i no a l’inrevés, perquè aquesta no sol ser la tendència. Però les coses no es fan soles: Espasa i Serés són tots dos escriptors (coneixen la solitud del corredor de fons, el fred de les liquidacions), tots dos estan també ara mateix doblats de gestors, i servirien de contramodel del responsable públic xuclat d’egomania i interès personal. Potser això sigui el que necessitem: d’una banda una administració que convida i confia, i de l’altra més ciutadans amb biografia real i bitllet d’anada i tornada pensant i empenyent projectes públics, implicats des de la fe i la independència. Com feia Montserrat Roig, per cert.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-I-17
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats

L'INFERN DE LES DONES

Avui no hi ha música simpàtica, ho sento.

Per continuar el fil de la sèrie "Corbs" he repescat aquest documental del programa "30 minuts" de TV3: "Ravensbrück, l'infern de les dones". Al minut 2:24 Neus Català hi diu, amb una picada d'ull no sé si conscient a Primo Levi: "l'infern Dante l'ha descrit, però no ha conegut Ravensbrück".





[Apunts sobre Ravensbrück en homenatge a Neus Català]
Corbs, I
Corbs, II
Corbs, III
Corbs, IV
Corbs, V
Corbs, VI

MÉS
Montserrat Roig entrevista Neus Català al programa "Personatges" (TVE, 1978).