Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salvat-Papasseit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salvat-Papasseit. Mostrar tots els missatges

dissabte, 11 d’abril del 2026

ALEGRIA NOMINADA

Cada nominació és una alegria, però aquesta una mica més, perquè és compartida amb Mireia Calafell, Emily Dickinson, Nicolau Dols, Vicent Andrés Estellés, Joan Maragall, Sònia Moll, M. Antònia Salvà, Joan Salvat-Papasseit, Sèneca, Adam Zagajewski... 

L'IBBYcat, el Consell Català de literatura infantil i juvenil (LIJ), ha triat Joia és el meu nom. Poemes d'alegria com un dels millors llibres per a joves de 2025.

 

MÉS
Les altres antologies de la sèrie (aquesta és la quarta).

dissabte, 27 de gener del 2024

LA BARCELONETA, SEGLE AMUNT O AVALL

La platja de la Barceloneta, en una fotografia de Wolfgang Weber de cap al 1927. És l'any d'El somni de Tomàs Garcés. Fa poc que ha mort Salvat-Papasseit i aviat s'inaugurarà a la ciutat l'Exposició Internacional. El PEN Català i la Llibreria Catalònia s'obren pas. Josep Pla publica Relacions, i Carles Riba, Els marges. 

Un govern inquiet faria servir imatges així per promoure Barcelona.

(via @CatalunyaColor)


 

dimarts, 12 de juny del 2018

SALVAT A LA SELE

Mentre reviso segones proves i organitzo l'índex de noms del llibre, Ediciones Cátedra ha donat permís al blog de Llengua i literatura catalanes de la UOC per reproduir un dels capítols de Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019), producte de l'estada a Chicago i que se suposa que a la tardor ja serà a les llibreries.

Atès que El poema de La rosa als llavis és una de les lectures prescriptives de literatura catalana per a la Selectivitat d'enguany, que just comença avui, hem escollit el capítol sobre Joan Salvat-Papasseit. Aquí el teniu sencer. A veure què us sembla.

I sort a la Selectivitat als que la feu, als que la vigileu, als que la corregireu i als pares i germans que també la patiu.



divendres, 9 de març del 2018

LLEGINT L'ACTUALITAT

"¿Dónde está el hombre justo, que no lleve un revólver sino un libro, que no sea un soldado pero sí un misionero para la libertad?"

  Sant Joan (Salvat- Papasseit), Humo de fábrica (1918)



dimecres, 28 de febrer del 2018

TODO ES JEFATURA

"Todo es aquí en España jefatura. Hay jefe del Estado, a quien no ha de tocarse ni mentarse; hay jefe del gobierno, a quien no ha de tocarse ni mentarse aunque os toque a vosotros y aunque os mente a vosotros; hay jefes de partido, a quienes tocaréis y mentaréis mientras os dé la gana si no tienen guerrillas a modo de "mamporros" o a la de "requetés"; hay jefes de fracciones de partido; hay jefes de secciones de fracciones; y aún hay jefes de grupos de secciones..."

    Joan Salvat-Papasseit, 7-VII-1915 
    ("Altres textos de Los Miserables", dins J. S-P, Obra completa. Poesia i prosa, Galàxia Gutenberg, 2006, p. 843)




dijous, 11 de desembre del 2014

POESIA PÚBLICA

Sóc a Palma al congrés internacional "La poesia en la contemporaneïtat: reptes genèrics, identitat i incidència pública", organitzat pel grup LiCETC i les universitat de les Illes Balears, de Santiago de Compostela i de Vigo, i dirigit per Margalida Pons.

Demà, tot parlant sobre "El retorn dels versos. Presència pública i reinstitucionalització de la poesia i els poetes catalans al darrer terç del segle XX", hi comentaré imatges com aquestes:

















dijous, 9 d’octubre del 2014

NEL PAPAVERO (SALVAT EN ITALIÀ)

i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
—només per dir com és la boca d'Ella...

Si voleu sentir-ho recitat en italià i us ve de gust conèixer la primera versió completa d'un llibre de Salvat-Papasseit en la llengua de Petrarca i de Pavese, dimarts vinent a dos quarts de vuit esteu convidats a l'Istituto Italiano di Cultura di Barcellona a la presentació de Il poema de La rosa sulle labbra, traduït per Marcello Belotti i recentment publicat per Editori Internazionali Riuniti, amb l'ajut de l'Institut Ramon Llull.




dimecres, 2 d’abril del 2014

EL QUE COMPTA

“La tradició (...) compta, però compta més la justícia i la llibertat d’investigar”. Paraules de Joan Salvat-Papasseit a J.V. Foix, segons les transcriu aquest a Catalans de 1918.




Vladimir Maiakovski, A plena llum (1923)


dimarts, 24 de desembre del 2013

SIMBOMBES FOSQUES

En dies gairebé successius m'he trobat parlant de versos que m'estimo amb persones que no coneixia amb les quals treballo en projectes relacionats amb poesia, paper i escena. Aquest deu ser el meu regal d'enguany. Un dels poemes era "Nadal", que no deixa de rondar-me pel cap, i tot i que sigui prou conegut (i ja figurés al supervendes per dir dalt de la cadira) he decidit reproduir-lo avui aquí, com una prèvia de la Nit més ditxosa. Els volts de Nadal són també aquesta simbomba fosca: un so greu i monòton repetit en la nit, com un avís o un lament del desconegut i tanmateix present. Fred i fosca i cant; foc i gall i lluna; demà i taula i nen... Sempre m'ha fet gràcia, que "Nadal" aparegués (aviat farà un segle) en un llibre subtitulat "Poemes d'avantguarda".

NADAL

                                  A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
                               i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
                               que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa        a la cuina
                                     prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna  que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes
                                i ja enyoren demà

Demà posats a la taula oblidarem els pobres
—i tan pobres com som—
                                   Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos        arrencarà a plorar

  Joan Salvat-Papasseit, L'irradiador del port i les gavines (1921)


MÉS
Eugeni Xammar, "Nadal a Barcelona (1939)"
Salvat-Papasseit a Lletra

diumenge, 6 de gener del 2013

EPIFANIES, ENCARA

 







"L'adoració dels Reis", Hieronymus Bosch (1495, Museu del Prado)



Quin resplendor té el Guadarrama,
quin resplendor carena endalt,
tota la serra està nevada
però és la nit dins un mirall.

Passen els Reis. Què els portarien,
si va un estel al seu davant:
-aquests poblets potser escriuen,
potser els Reis no ho reben pas.

Però el resplendor és a la muntanya,
potser no escriuen i Ells hi van:
Senyors, deixeu a aquestes terres
la comprensió i l’amor que els cal.

Ompliu-los ben bé les galotxes
i reposeu a l’Escorial.
Senyors, beneïu-los aquests sostres:
Que els quedi un xic de voluntat.

  Joan Salvat-Papasseit, "L’epifania a Castella" (Les conspiracions, 1922)

dimecres, 9 de febrer del 2011

SUD-OEST

[Un tros d'una peça en curs, com una mena de conversa amb el nínxol de Salvat-Papasseit a Montjuïc. S'admeten comentaris.]











als nostres peus passen lliscant
vaixells de càrrega entre grues
tinglados i contenidors i el cel
està guixat amb ratlles mudes
pel guix blanc dels avions
que ens fa alçar la mirada
com si ens cridés dalt del terrat
la noia blanca el fil la roba blanca
mentre remuga en algun lloc secret
un baix vibrant com una eruga
per sota els arbres com un grill
de pneumàtics brunzents
de camions plens de fruita
de motors insistents
tots d’adreça al mercat
a la feina al raval a les roderes
on giren carreters i pau per sempre

a poc a poc la tarda cau
i cau el fred com una mà suau
que torna allà d’on mai no va marxar:
què hi fem aquí entre tanta calma?
cau emmandrida imaginada
sense esma sense pausa
una neu que no es veu cau a barrals
sobre els flandes i els melis i els cartells
de la Barceloneta damunt de les paelles
al moll que tu guardaves on dormen els creuers
als baixos de l’asil les teves Galeries
a tota la ciutat als peus de Montjuïc
a sobre el ionqui negre i l’àngel blanc
un fred que no fa olor calla i s’escampa
i la revolució sona a paraula
d'anunci de desodorant

diumenge, 24 de maig del 2009

QUÈ ÉS LA POESIA

És sabut que un dels moments de pànic dels poetes (bé, d'alguns poetes) és quan ens pregunten allò de què és per a nosaltres la poesia. Certament, hi havia Gabriel Celaya que hi veia un arma cargada de futuro, i recordo haver llegit per alguna banda que Gabriel Aresti l'associava amb un martell. Cap de les dues no és que em serveixi de gaire. També hi ha la tòpica fugida d'estudi becqueriana, però aquesta encara val menys...

Dijous passat, el Quadern d'El País va dedicar les seves pàgines destacades a una enquesta urgent sobre el gènere i, a banda de les potser inevitables patinades megalòmanes, hi destaca el punt de vista de Jaume Sisa: "Gamoneda, parlant de Benedetti, ha dit que la poesia no és això, que està bé, però que no és això. Hi ha molts tipus de poesia ; jo, entre la que està a frec de la quotidianitat —Benedetti, un poeta per a cantautors— i la que ho està amb la metafísica i el que és innombrable —Valente, el mateix Gamoneda—, em posicionaria entremig, en una síntesi galàctica". No sé si la solució és una suma o una síntesi, ni si la síntesi bona fóra la galàctica, però em consta que n'hi ha molts que ens agraden (segons quan i per a què) tant Benedetti com Valente o Gamoneda (i Riba i Salvat-Papasseit, per entendre'ns, o Ferrater i Estellés). A més, a alguns ens incomoda especialment la fal·lera d'uns quants, quan no saben com definir els límits d'una cosa, per començar dictant lleis d'estrangeria sobre tot el que no és (poesia, en el nostre cas). A banda de les paraules de Sisa, la perla de les pàgines del Quadern són les declaracions de Feliu Formosa, que inclouen una excel·lent definició del que sí és la poesia, viable i del tot assumible, amb només tres paraules: música i metàfora. Així de simple i de clar. I de ric. Música i metàfora. (Per al que no és, adreceu-vos als aiatol·làs habituals.)













[Parlant de poesia, no us perdeu l'acudit de la setmana: ¿quan se celebra al Palau el Festival Internacional de Poesia, per celebrar que enguany celebra els seus 25 anys? Dimecres al vespre, que no sé què més passa. Eso es... vista, que dirien els Luthiers.]

dimarts, 30 de setembre del 2008

TRADUCTORS DEL MÓN

Ahir participava en la presentació de les quatre-centes cinquanta-sis pàgines de l'esplèndida edició completa de la poesia de Salvat-Papasseit en castellà a càrrec de Jordi Virallonga (i de Juan Ramon Ortega: a qui els amants de la poesia comencem a deure-li una llista prou llarga de favors), i avui al vespre, si tot va bé, seré a l'Espai Mallorca als actes que el PEN Català organitza com cada 30 de setembre per commemorar el Dia del Traductor: a dos quarts de vuit una taula rodona centrada en la via literària del rus al català (amb Helena Vidal, Ramon Pinyol Torrents, Ricard San Vicente, Maria Bohigas i Andrei Guelàssimov) i, a partir de les nou, un recital dels grans noms de la poesia russa en versió original (a càrrec de Maria Ignatieva i Xènia Dyakonova) i traduccions catalanes de Puixkin, Akhmàtova, Mandelstam, Pasternak, etc. Si no heu sentit mai recitar en rus, no us ho perdeu. I si sí, tampoc.

Els lectors no seríem res, sense els traductors. És clar que tampoc no ho serien les esglésies, les empreses de comunicacions, el teatre, els guàrdies de fronteres, el turisme, les universitats, el cinema, les Nacions Unides, la Unió Europea, els jocs olímpics ni els polítics monolingües. I sí, ja sabem que traduir bé és tan difícil i traduir poesia directament impossible. Però, com va dir Samuel Marshak, "cada cas és una excepció a la regla". O sigui que gràcies, traductor(e)s.

[Un bon bloc local sobre traducció: Per a lectura i decoració]

dilluns, 5 de novembre del 2007

A DALT I A BAIX

S’han fet servir diverses imatges i metàfores per descriure una cultura, una literatura. I és curiós que se sol anar a parar no pas a idees o ens abstractes sinó més aviat a cossos o masses (figures geomètriques, un arbre, un edifici) on inevitablement acaba havent-hi el que queda per sobre o per sota d’un altre. Sense pensar-hi gaire, molts respondríem que els elements acadèmics i la feina dels especialistes formen part de l’alta cultura i, en canvi, que les propostes de divulgació i la cultura popular són a la base, als peus, a baix, per entendre’ns. I ja sabem fins a quin punt el dalt i el baix jerarquitzen.

Darrerament, la cultura literària catalana (sotmesa durant dècades a un règim ric d’exquisideses i migrat en productes bàsics) ha assistit a la confirmació internacional de l’èxit de La pell freda i al manteniment durant mesos de més d’un programa de llibres alhora a les televisions, ha vist passejar-se als autobusos metropolitans la notícia de l’aparició d’una aposta decidida per escampar el llibre de butxaca en català per llibreries i grans superfícies, i ha viscut la inundació mediàtica de la invitació a la Fira de Frankfurt, un aiguat que no ha deixat ningú indemne en una generalització de la marca "literatura catalana" només comparable a un sant Jordi que durés mesos. Al costat d’aquests bons senyals per a la confrontació de les lletres amb el gran públic, també se’n van produint d’altres més especialitzats i, doncs, amb molta menys repercussió, com ara l’aparició d’Indesinenter, anuari dedicat a Salvador Espriu, o la bona feina callada de Galaxia Gutenberg-Cercle de Lectors amb volums d’obra completa com els de Palau i Fabre o Salvat-Papasseit. Hi ha qui veu uns senyals i els altres com fenòmens separats, i hi ha qui fa veure que no veu la part de la lluna que el sol no il·lumina. Però d’aquí a dir que la lluna no és rodona hi ha un bon tros: podem discutir què de tot plegat és a dalt o a baix, però en qualsevol cas el gran públic i l’edició erudita pertanyen al mateix cos, a la mateixa figura, a un edifici comú que sense finestres no té llum i sense porta no s’hi entra.

 Publicat a El Periódico (Èxit), 18-X-07