TRADICIÓ, CREACIÓ I SOLITUD

"Qualsevol escriptor, en qualsevol moment, té una actitud solitària respecte del seu temps, però és una actitud sentida, de ser conscient de quina és la teva tradició i del teu paper aquí. Agamben diu que no escriu pels coetanis, ni pels que vindran, sinó pels morts. Jo m’hi apunto. I ésclar que hi ha aquesta connexió. Potser és que he tingut la sort de tenir força relació amb Perejaume, que és un cas del que diem. I Cornudella! Ell aguanta tota la part de la tradició del Grup 62! El dia que s’acabi Cornudella ja ens podem calçar, eh?", Toni Sala

"La tradició és l'únic que no et pots vendre" (Quadern, El País, 22-V-24): entrevista molt recomanable d'Adrià Pujol a Toni Sala arran de la publicació de Tradició i creació i altres notes sobre literatura (L'Altra Editorial), "una lectura personal de grans escrits de la nostra tradició literària, que és com dir de la nostra riba al mar de la literatura universal".

 

LA COSA MÉS ULTRALOCAL

"Completament. Sobre això hi ha dues coses: l’abstracció i la universalització. En el cas de l’abstracció, és clar, si concretes molt, acabes fent abstracció. I després hi ha la universalització. Hi ha qui pensa que sense context l’obra es torna més universal. Però és tot el contrari: la cosa més ultralocal és la cosa més universal. Llegint qualsevol escriptor una mica seriós ho trobes, això. La literatura sempre parla de coses íntimes. I una cosa íntima la trobes en la cosa més immediata. Mireu: quan van traduir Els nois als Estats Units, feia ben poc que hi havia hagut els atemptats de la sala Bataclan de París. L’endemà dels atemptats, a Vidreres es va trobar un cotxe amb armes. De cop, el centre del món era Vidreres. I, justament, una revista americana m’entrevistava pel llibre Els nois, que passa a Vidreres, en el mateix moment que el món havia centrat la mirada en aquest poble."

Llegiu, llegiu l'entrevista de Montse Serra a Toni Sala al VilaWeb d'avui. I la novel·la Persecució, és clar (a L'Altra Editorial).

2017 O 1935

A principis de 1935, el dramaturg Josep Millàs-Raurell, secretari del PEN Català, escrivia a la seu central de Londres per avisar els delegats que havien de venir al Congrés internacional que se celebrà a Barcelona el maig d’aquell any: “La situació política del nostre país no és, malauradament, normal. La nostra acció cultural i política, que s’havia desenvolupat fins ara amb una llibertat gairebé absoluta, torna a ser greument limitada com a resultat dels esdeveniments revolucionaris del passat mes d’octubre”. El govern de la Generalitat i unes 3.000 persones (entre elles Pompeu Fabra, president del Patronat universitari i del PEN) estaven empresonats. Ai, els paral·lels.

L’altre dia discutíem amb un col·lega fins a quin punt la inversió pública en cultura afavoreix la creació de bon art, si una cosa no té res a veure amb l’altra o si podria fins i tot ser a l’inrevés: que justament el fet que vagin mal dades (sempre tinc al cap Mercè Rodoreda) esperoni la creativitat. Però no parlem només de creativitat: també de lucidesa, de capacitat per explicar allò complex, ambigu, dolorós. Hi ha l’inconvenient de la immediatesa, és clar (d’aquí que aquests llibres al sector se’n diguin instant books), però la millor crònica-retrat de la caiguda Jordi Pujol la va fer Toni Sala en una sèrie d’entrades al seu blog després recopilades a El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny (L’Altra), premi Ciutat de Barcelona 2014.

Avui tenim ja una primera collita de llibres parlant del Procés, de moment en format pamflet: n’acaben de publicar un informat observador intern, Jordi Amat (La confabulació dels irresponsables, Anagrama), un autor diguem-ne exiliat, Eduardo Mendoza (Qué está pasando en Catalunya, Seix Barral), i un extern amb encàrrec de Planeta, Fernando Savater (Contra el separatismo, “un golpe directo a la sinrazón de los separatismos”). Jo espero amb interès les relectures relligades dels vots, declaracions, empresonaments, banderes i cops de porra d’aquests últims mesos d’articulistes i bons escriptors com Josep M. Fonalleras, Antoni Puigverd, Marta Rojals o Francesc Serés.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-XII-17
Versión en castellano

NAVEGAR EL MÓN

Per circumstàncies que ara no vénen al cas, estic llegint un munt de novel·les recents en anglès destacades pels lectors. Això em complica seguir les novetats en català, però puc afirmar que Joan-Lluís Lluís i Assiscle Xatot, el protagonista d’El navegant, no tenen res a envejar a molt del que em passa per les mans amb etiqueta de “shortlisted” a premis internacionals. Per això, l’altre dia vaig voler recomanar a una col·lega nord-americana un llibre de Lluís en anglès... i no vaig poder, perquè no n’hi ha cap traducció a la llengua de Paul Auster i Alice Munro. Una llengua que tradueix molt poc i a la qual és molt difícil accedir, ho sé (la feliç excepció recent és The Boys, de Toni Sala)... Però és que tampoc n’hi ha un sol títol traduït al castellà, i mira que els agradaria llegir El dia de l’ós o les Cròniques del déu coix.

Enguany farà deu anys de la presència de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira de Frankfurt, tretze de l’anada a la de Guadalajara, a Mèxic, i quinze de la fundació de l’Institut Ramon Llull, l’organisme que projecta la cultura (i doncs la literatura) catalana a l’exterior. Poca broma: a l’abril serem el país convidat a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya. Vull dir que s’ha fet feina i s’ha fet ben feta: hi ha un abans i un després per a la promoció internacional de la literatura catalana des que l’IRL existeix, amb tarannàs diversos segons els governs i els directors però amb el denominador comú de bons professionals i feina articulada. Dit això, potser sigui l’hora (i més en aquest context d’escanyament pressupostari) de passar de la promoció universal (d’ajudar la traducció de tot llibre que interessi a algun editor estranger) a la introducció d’elements discrecionals: empènyer per corregir l’anomalia evident que Joan-Lluís Lluís no estigui traduït, per exemple. Concentrar esforços a col·locar certes peces, per comptes d’esperar que ens vinguin a comprar qualsevol cosa. Fa dos-cents anys Charles Darwin ja va argumentar que les espècies que sobreviuen no són les més fortes, ni les més intel·ligents, sinó les que millor s’adapten als canvis.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-II-17
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats

1 & 12

1 any, 12 relats: molt bona proposta del diari Ara a l'apartat d'Interactius, amb 12 fotografies escollides de l'any 2015 a partir de les quals dotze escriptors (tots canviaríem noms de la llista, però alguns dels millors sens dubte hi són) han escrit un relat inèdit. Com una antologia en prosa del dia (bé, de l'any), amb sants.

LA INNOCÈNCIA I LA CULPA

O Pujol i Catalunya. O Comadira i Sala (i Carner). De què tracta el Nadal, si no? Bé, doncs quan un escriptor com Narcís Comadira sap enllaçar l'article nadalenc anual ("Nadal", publicat a l'Ara d'ahir) amb el cas Pujol, amb el darrer llibre de Toni Sala, amb el futur de Catalunya i amb Gaziel, Pla i Carner, què volen que els digui, jo crec que el millor i el més just és citar-ho in extenso:

«De cara a preparar-nos per a tota l’allau mediàtica que provocarà el judici als Pujol, les seves declaracions, els secrets que mai no sabrem, els recomano un llibre extraordinari: El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny, de Toni Sala. Sala va tenir una breu relació amb l’expresident, el va visitar a la seva oficina expresidencial, li va fer preguntes i, de tot plegat, en va publicar un article a la premsa. Ara repassa aquell article i les seves circumstàncies en aquest llibre seriós i profund, ple de pensaments sobre el cas i sobre el país. Sala pertany a la generació formada sota el pujolisme, a diferència de la meva, formada sota el franquisme. Per a ell -Pujol va marcar la seva adolescència- s’entén que la data del 25 de juliol sigui una data en què alguna cosa es va trencar definitivament. Per a mi, en canvi, més escèptic simplement per raons d’edat, és simplement una data més que corrobora la meva desconfiança congènita. Aquest llibre de Toni Sala és un llibre inesperat, i un gran llibre, m’atreveixo a dir. I ho dic perquè d’entrada no ho sembla. Escrit seguint els comentaris a la situació que ell mateix feia al seu blog, dia a dia, pot semblar una cosa merament periodística, circumstancial. Però no. Sala és un escriptor seriós, compromès amb l’escriptura fins al fons de tot i cosa que escriu, cosa que té un pes considerable. De fet, el seu llibre, motivat pel cas Pujol, com ell en diu, és un assaig sobre el país i sobre una cosa molt més interessant: la innocència i la culpa. En un cert moment, a propòsit de la carta de l’expresident, interpretada com a document expiatori per molts, parla de Gaziel i de la seva definició de Catalunya com a devoradora de hombres. Escriu Sala: “Carner és la víctima més trista d’aquesta història perquè és, de tots ells -Pijoan, Xènius, Cambó, citats per Gaziel com a devorats pel seu país-, l’home amb una personalitat més profunda. Gaziel, Pla, tots els escriptors de la Costa Brava, jo mateix, som més grecs que cristians. Duem l’escepticisme a la sang i la nostra fe és pagana. De Maragall no ho acabo de saber, però no és el cas de Carner. Carner és un cristià, un redemptor, i la humanitat de la seva poesia transcendeix l’obra de tots els altres. Carner va escriure per als besnéts dels nostres besnéts: va escriure per la futura innocència dels catalans. És l’únic autor que puc estar segur que Pujol no té a les mans en el moment que li fan la foto. L’únic de qui Pujol no es podria enriure a la cara”. Poques vegades he llegit una reflexió tan profunda sobre el país i sobre el cas Pujol. La innocència dels catalans! Abans ha parlat de la cultura: “L’arbre del bé i del mal. La consciència i, de bracet, la culpa. Pujol a darrere el finestral amb un llibre, personalment encara no derrotat”.»

 Narcís Comadira, "Nadal" (Ara, 19-XII-14)

AL PRIMER TOC

"Gaziel definia Catalunya com una ànima en pena que va per la història buscant en qui reencarnar-se. Una manifestació és una concreció, una encarnació d’un esperit: donar-li un cos i un temps concrets. El problema serà, ara, què fer-ne, d’aquest cos. Potser no hi eren tots, però de catalans, tots n’érem. Què en farem, ara, dels catalans?"
 Toni Sala

"La España que representa esta selección no existe. Existiría si 10 de los 17 ministerios españoles estuviesen instalados en Catalunya, con todo lo que eso comportaría desde el punto de vista cultural y financiero. Si las inversiones en infraestructuras aeroportuarias fueran en la proporción Cat Lemmon. Si la lengua catalana fuese de uso normal (no preferente) en cualquier parte del terreno de juego, como cuando Puyol le dijo a Xavi 'posa-me-la' antes de rematar."
 Màrius Serra

"Entestar-se –tal com fa la sentència– en la idea que a cada Estat li correspon una sola nació i, en consonància, que a cada nació li correspon un Estat propi és tancar-se en el vell nacional-estatisme del segle XIX. Tota la seva doctrina sobre sobirania, competències i finançament es fa derivar d'aquesta equació. D'aquest discurs agafen força i justificació les reclamacions independentistes que beuen de la mateixa font."
 Josep M. Vallès

"Els catalans són el motor de la selecció, com Catalunya ho és d'Espanya i, tanmateix, la sensació de treballar per altri se'ns fa més aclaparadora que mai."
 Miquel Berga

"Cierto: los moderados también estaban allí. Seguramente eran mayoría, pero callaban. El TC les ha dejado sin palabras. ¿Qué palabras pueden articularse en favor de la concordia cuando el más alto tribunal te obliga a escoger entre sumisión o insurrección? Los moderados somos los grandes derrotados del TC."
 Antoni Puigverd

"Quan feia 15 minuts que havia començat el partit i els jugadors d’Espanya havien començat a marejar els holandesos, vaig tenir un còlic de personalitat. Me’n vaig anar a buscar els meus jocs reunits del doctor Freud i em vaig psicoanalitzar en 30 segons, els que trigava Xabi Alonso a recuperar-se d’una entrada banzai de De Jong. Llavors ho vaig comprendre: si disfrutava del futbol com si fos Cruyff és perquè l’estava mirant amb ulls blaugranes."
 Jordi Puntí

"(...) segons la meva opinió, l'element de pes de la sentència ha estat el de frenar, si no paralitzar, l'impuls de transformació i, en la mesura que sigui possible, eliminar el que per a la innovació del model d'Estat suposava l'Estatut d'autonomia de Catalunya."
 Miguel A. Aparicio

PARANT CASA

Un bol, millor que una capsa. Perquè manté les coses juntes i deixa que les vegis una per una, i fa més fàcils les entrades i sortides.

(I mira, m'adono que mig sense voler també he acabat escrivint la peça sembla que inevitable amb les meves idees sobre en Laporta i sobre l'independentisme, com li ha passat al Toni Sala a l'esplèndid "Una màquina d'escriure".)

PORCEL I PORCEL I PORCEL

Demà hi faig referència a la columna d'El Periódico, però no deurà ser cap problema que ho avanci ara aquí: no us perdeu la llarga sèrie d'entrades ("Consideracions marginals", en diu ell) que Toni Sala ha dedicat aquest estiu a evocar la figura de Baltasar Porcel.

Va començar pocs dies després de la mort del novel·lista mallorquí, a principis de juliol, amb uns apunts sobre tertulians i pallassos, i a la darrera peça, que és la que fa divuit, hi transcriu part d'una conversa amb Joaquim Molas sobre paraula, memòria i poder. Com sol passar amb els papers del Toni, no acabes de saber què és el que tens a les mans però sí que t'adones que es llegeix sense pausa i amb l'agraïment creixent del lector no enredat. Una esplèndida suite memorialística.

ENSENYAR (A LLEGIR)

Vaig fer-me professor de literatura perquè m’agradava llegir, i m’agradava llegir perquè algú me n’havia ensenyat. Forma part de qualsevol plaer el plaer de transmetre’l. La literatura és un plaer solitari, però també és un plaer que es basa en la comunicació. Comunicació entre qui escriu i qui llegeix i, a través de la lectura, comunicació amb un mateix. Potser la mateixa intimitat de la lectura inciti a comunicar-la. La comunicació és al cor de la docència, com és al cor de l’escriptura.

Vaig fer-me professor per agraïment als mestres i professors que m’havien ensenyat a llegir. Poden comptar-se amb els dits d’una mà, tot i haver fet la carrera de filologia. Són pocs, però un bon professor sempre ha valgut per cent. Vaig dedicar-me a la docència per tornar el favor. Als mestres i als professors, però també als llibres. No veig diferències entre un bon mestre i un bon llibre. Un bon llibre sempre ensenya.

S’ensenya per contaminació. La literatura no és un coneixement pràctic. En la immediatesa, és una font de plaer; a la llarga, no ho sé. Sempre deia als meus alumnes que no hi ha plaers fàcils. Llegir requereix, d’entrada, un esforç. (...)

Toni Sala, "La defensa de les humanitats"

A MI TAMBÉ

Llegeixo a cal Biel Mesquida aquest apunt sobre l'últim llibre de Toni Sala. Jo el vaig llegir lluny d'aquí i, a la tornada, amb ganes de veure quina reacció i quin diàleg havia generat, quanta gent li demanava a l'autor que iniciés una sèrie de neohomenots, m'adono que a ell també li passa que els llibres passats pocs mesos és com si s'haguessin fos. Com que coincideixo de ple amb el Biel, incorporo les seves paraules al Flux...

TRES AMICS DE TONI SALA. Som un fa de Toni Sala des que vaig llegir Pere Marin (Edicions 62), una novel·la inquietant d’adolescents amb una escriptura seductora, nova i uns ambients extraordinaris. Des de llavors he seguit la trajectòria d’aquest autor jove i puc recomanar la Petita crònica d’un escriptor de secundària, Goril·la blanc (Edicions 62) i Rodalies (Edicions 62). Aquesta darrera novel·la, que val l’alegria per un català fred i dúctil, novellíssim, va guanyar el premi Sant Joan i el premi Nacional de Literatura. Ara acab de fruir el llibre Comelade, Casasses, Perejaume (Edicions 62), que vol ser un homenatge a tres artistes catalans que segons diu: «els seus seguidors fruïm directament, immediatament, perquè encara no han estat gaire popularitzats pels mitjans ni massa baquetejats pels estudiosos.» Des d’un bon principi m’encanta el seu llenguatge que penetra el músic, el poeta i el pintor-poeta. Ens temem que ha passat molt de temps amb ells: ha acompanyar a Comelade a un concert a Figueres; a Perejaume a una excursió pel Monegros i a Casassas en un trip empordanés. En aquest viure plegats, Sala no s’atura de contar-nos, amb un llenguatge descriptiu i amable, la intimitat d’aquests artistes amb els quals parla, menja, viatja, camina, riu i plora. L’esforç de cadascun pel seu mester, les mancances econòmiques, la situació de la cultura catalana, etc. formen l’entrunyellat d’un llibre que es llegeix com una narració. Gustós.

[Aquí, un comentari inesperat sobre el llibre; aquí, la crítica de Joaquim Noguero a l'Avui, i aquí un apunt d'en David sobre el recital conjunt de Casasses i Comelade al Grec.]

PORCEL MESTREJA, LA POESIA RAPEJA

El millor homenatge a Baltasar Porcel en aquestes setmanes d'aniversari, premis i reconeixements deurà ser escoltar-lo: al web de Televisió de Catalunya es pot contemplar sencera i fora d'hora (una altra cosa estupenda per agrair a internet) l'entrevista que li va fer Emili Manzano a "L'hora del lector". Porcel és, a més d'allò que abans en deien un narrador de raça, un dels més bons conversadors del gremi: xerrant sense guió té una força, un magnetisme, una imprevisibilitat, inqüestionables. De propina, també el podem veure dir un dels seus poemes predilectes: "La relíquia", de Joan Alcover.

Per completar l'enllaç televisiu cal apuntar també a la intervenció sobre Porcel i la nova narrativa catalana llegida per Toni Sala a les recents sessions d'homenatge de Caixa Catalunya. Que Toni Sala se sumi a la coral de webs i blocs, ni que sigui amb "una mena de calaix per anar desant textos, d'accés obert", és una d'aquelles notícies que et fa sentir content fins i tot el dia que els teus han rereregalat la lliga amb la trista col·laboració d'uns que només arriben a celebrar fotre els veïns. Sort que jo era a l'Auditori amb la boca oberta davant de la transformació de Josep Pedrals de la mà de Guillamino. Certament, la música s'endú la poesia a territoris insospitats. En voleu més proves? No us perdeu un dels millors espais digitals inaugurats aquests mesos, Música de poetes, producte de la col·laboració de Lletra i la SGAE, amb l'ajut de la ILC. Hi escolto i torno a escoltar els meus poemes favorits inflamats per la veu d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Pau Riba o Raimon i després reprenc la versió al·lucinatòria (segur que al poeta el farà somriure) de les "Rates" de Màrius Sampere a "En/doll", que algun dia hi anirà a parar.

"CONTE" ENRERE

Ahir, al partit entre el Barça i l'Espanyol, es van repartir vuitanta mil exemplars de l'opuscle "Lletres al Camp", amb onze textos inèdits sobre lletres i futbol de Lolita Bosch, Ada Castells, Antoni Dalmases, Julià de Jòdar, Jordi de Manuel, Pere Guixà, Gemma Lienas, Jordi Puntí, Ignasi Riera, Toni Sala i Ramon Solsona. Havia de ser el Sant Jordi conjunt de la Fundació Futbol Club Barcelona i la ILC, però el calendari d'aquesta Lliga estranya ho ha anat movent de data fins al darrer partit de la temporada, amb els escriptors a la llotja però sense poder sortir a la gespa per la celebració del títol...

En tot cas, des d'avui diumenge els textos aniran apareixent a VilaWeb, un cada dia fins al 17 de maig, sota l'epígraf "Conte enrere cap a la Final".

HOMO DE HUMO

Jo no comparteixo el tòpic que les persones siguem cendra (i encara menys que en cendra ens convertim). Sí que estic convençut, en canvi, que som terra. La idea no és meva, és clar, sinó d'un dels pares de l'Església, de sant Bernat de Claravall: homo de humo, l'home és fet de terra.

De tota manera, ahir Antoni Pladevall va recordar-nos que també Lucreci digué que homes, dones i criatures som natura (i, doncs, que no podem esquivar el paisatge, el territori, sense esquivar-nos a nosaltres mateixos). I Toni Sala hi va afegir l'apunt que la llengua és precisament el punt de confluència entre home i paisatge. Vull dir que som terra, però que aquest fet ha de ser dit. Heus ací la literatura.

GEOLOGIA DE L'ÀNIMA

Què pensen els escriptors catalans sobre la seva terra, sobre el territori? Si ho voleu saber, haureu de venir avui dimecres a les 19:30h a l'Auditori Caixa Catalunya, a La Pedrera (Pg. de Gràcia, 92) a escoltar els participants a la taula rodona "Geologia de l'ànima", que és part del preprograma del Congrés del Món Rural.

La nòmina és de luxe: Maria Barbal, Perejaume, Antoni Pladevall i Toni Sala, moderats per Carme Torrents, directora de la Casa-Museu Verdaguer.

Homo de humo.

NOMS SÓN MONS

Lletra acaba d'obrir pàgina dedicada a Mercè Ibarz (amb un text d'Enric Sòria sobre A la ciutat en obres), a Jordi Puntí (amb una peça feta a mida per Jordi Galves) i a Joan-Lluís Lluís (amb un text també escrit expressament per Julià Guillamon). I jo espero el proper Sala i la propera Moliner i el proper Guixà i el proper Fonalleras i el proper Galceran i el proper Pons i la propera Monsó i el proper Bezsonoff i la propera Castells i el proper Pairolí i la propera Bosch i el proper Pedrals i el proper Casasses i la propera Gorga (són només exemples!) assaborint pàgina a pàgina La força de la gravetat de Francesc Serés, i amb la novel·la del Màrius Serra, els articles d'en Sòria a l'edició valenciana d'El País i els Hostes d'Isidre Martínez Marzo ja apuntats a la llista de sant Jordi... Quan m'embranco a parlar de literatura catalana d'ara amb entusiasme i ja veig que el meu interlocutor somriu condescendent i em demana si l'optimisme em ve de família o és professional, darrerament miro m'abstenir-me d'enfilar gaires arguments, més aviat recomano una volta desimbolta pels taulells de novetats de les llibreries, unes hores de lectura, una mica més de curiositat, una mica menys de prejudici...