Cada nominació és una alegria, però aquesta una mica més, perquè és compartida amb Mireia Calafell, Emily Dickinson, Nicolau Dols, Vicent Andrés Estellés, Joan Maragall, Sònia Moll, M. Antònia Salvà, Joan Salvat-Papasseit, Sèneca, Adam Zagajewski...
L'IBBYcat, el Consell Català de literatura infantil i juvenil (LIJ), ha triat Joia és el meu nom. Poemes d'alegria com un dels millors llibres per a joves de 2025.
MÉS
Les altres antologies de la sèrie (aquesta és la quarta).
[F l u x d'estiu, #19. Deu anys de versions]
Emily Dickinson, "Que mor el mot..."
POEMES ANTERIORS
"The Carriage held but just Ourselves – And Immortality" / "Al Cotxe anem Nosaltres dos – i la Immortalitat".
Aquest vers d'Emily Dickinson, aquest poema i aquest duet de Susan McKeown i Natalie Merchant posant-hi veus són (o si més no a mi em resulten de fa anys) magnètics. Jo ja m'ho sé, per què hi torno avui. A passeig amb les paraules, mirant el cap dels cavalls. I passen segles i som al mateix dia.
We never know how high we are
Till we are called to rise;
And then, if we are true to plan,
Our statures touch the skies—
The Heroism we recite
Would be a daily thing,
Did not ourselves the Cubits warp
For fear to be a King—
Emily Dickinson
Escriure una cosa així, o cantar-la com Susan McKeown i Natalie Merchant, ni que s'hi assemblés remotament, i llavors ja poder jeure per la resta dels teus dies, passat el sol ponent.
Mentrestant, bon cap de setmana. I visca la Dickinson.
BECAUSE I COULD NOT STOP FOR DEATH
Because I could not stop for Death –
He kindly stopped for me –
The Carriage held but just Ourselves –
And Immortality.
We slowly drove – He knew no haste
And I had put away
My labor and my leisure too,
For His Civility –
We passed the School, where Children strove
At Recess – in the Ring –
We passed the Fields of Gazing Grain –
We passed the Setting Sun –
Or rather – He passed us –
The Dews drew quivering and chill –
For only Gossamer, my Gown –
My Tippet – only Tulle –
Emily Dickinson
Sabeu que ja s'ha estrenat la pel·lícula de Terence Davies sobre Emily Dickinson, amb Cynthia Nixon fent el paper de la poetessa (que en vida no va ser més que una dona estranya)? This is my letter to the world, That never wrote to me...
Es diu A Quiet passion (els grans retitoladors espanyols, amb el seu conegut esforç a favor de l'obvietat, ho han traduït com Historia de una pasión). A Barcelona, la fan als Méliès a les deu de la nit.
Sobre el punyetero pas del carruatge de la mort, que aquests dies no para de fer soroll pels carrers d'aquí al voltant, Susan McKeown i Natalie Merchant cantaven fa uns anys aquell poema de l'al·lucinada d'Amherst que comença dient:
Com que jo no em podia aturar per la Mort –
Ella per mi, amable, s'ha aturat –
A dins del Carruatge hi anem Nosaltres sols –
amb la Immortalitat.
BECAUSE I COULD NOT STOP
FOR DEATH
Because I could not stop for Death –
He kindly stopped for me –
The Carriage held but just Ourselves –
And Immortality.
We slowly drove – He knew no haste
And I had put away
My labor and my leisure too,
For His Civility –
We passed the School, where Children strove
At Recess – in the Ring –
We passed the Fields of Gazing Grain –
We passed the Setting Sun –
Or rather – He passed us –
The Dews drew quivering and chill –
For only Gossamer, my Gown –
My Tippet – only Tulle –
We paused before a House that seemed
A Swelling of the Ground –
The Roof was scarcely visible –
The Cornice – in the Ground –
Since then – ‘tis Centuries – and yet
Feels shorter than the Day
I first surmised the Horses’ Heads
Were toward Eternity –
Emily Dickinson
Potser els sonarà a boutade, però una pila de grans escriptors no escrivien llibres, i bona part de tot el que s’ha escrit no ho tenim sencer, ni ordenat. Dit això, sempre he pensat que a la llista de coses que segons l’adagi és millor no saber com han estat fetes, al costat de les salsitxes i les llistes electorals, s’hi hauria d’afegir les edicions de textos. Pensin per exemple en Homer, Ausiàs March, Emily Dickinson o Kafka; la seva obra no seria avui a les llibreries si no hi hagués hagut pel mig la feina (la mediació) de gent experta a llegir, destriar i organitzar les paraules: els filòlegs. La filologia, nascuda de combinar les arrels gregues d’amor (philos) i paraula (logos), permet donar forma de text actual i tancat (o si més no llegible) a allò que en molts casos l’autor no considerava acabat o literari, que no va ser pensat per a un llibre o que no estem del tot segurs de com era en origen. El filòleg és un reconstructor documentat.
En aquesta columna ja vam parlar fa poc de la represa de Jaume Coll i les Edicions de la Universitat de Barcelona, cent anys després de la seva aparició, de La paraula en el vent carneriana. Aquests dies arriba a les llibreries el volum 9 de les Obres Completes-Edició Crítica de Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna, publicat originalment el 1949 i ara editat per Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil, amb introducció i notes de Rosa Delor. Les obres completes i les edicions crítiques costen de vendre (pel preu) i espanten els no iniciats (per l’aparat): cal doncs agrair a Edicions 62 el compromís dilatat amb aquest projecte, segurament el més important que té en curs la filologia catalana contemporània. Això, com publicar la recent antologia de Francesc Fontanella a càrrec dels professors Valsalobre, Miralles i Rossich, són estructures de país reals: cada text ben editat és aparentment només un totxo, una rajola, del gran edifici de la cultura i la identitat col·lectives, però les coses grans es fan posant un totxo damunt d’un altre, una rajola al costat d’una altra.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-I-16
Versión en castellano
(...)
Fins que barrets de neu els serafins agitin
i a les finestres vagin els Sants, en gran estol,
per veure la noieta embriagada,
que es recolza en el Sol.
Emily Dickinson, "Tasto un licor com mai ningú no el feia..."
Versió de Marià Manent
Publicat a 50 poemes amb àngel (Ara Llibres, 2013)
[Transcric el final del segon article de la sèrie "El lloc i l'ombra", acabat d'aparèixer al número de juny de L'Avenç, sobre Emily Dickinson i el seu lloc al món: Amherst, MA]
"[...] Tot sumat, vida i poesia, no ens ha d’estranyar la imatge d’excentricitat que ha quedat associada a Dickinson. Ella mateixa es presenta en una carta com un Cangur enmig de la Bellesa: bé, doncs això. En aquesta nostra època que enalteix fora mida el desplaçament i el canvi (amb el viatge com a emblema de totes dues coses), Emily Dickinson representa un antimodel fascinant (com Miquel Bauçà o el J.D. Salinger madur). En la seva època que adorava els models va optar per no assemblar-se a ningú: “Llevat de Shakespeare, Dickinson manifesta més originalitat cognitiva que cap altre poeta occidental des de Dant”, ha escrit Harold Bloom.
'La Fama és una abella', diu en un poema famós que em va brunzint a l’orella. I com les abelles té una cançó, té un agulló i té, és clar, una ala. I mentre jo camino a poc a poc per aquest novembre de dos segles després ella hi torna: 'Si abolíssim el gebre/ no acabaria l’estiu'. Emily Dickinson va ser (i és) gebre i abella, i per a totes dues coses no li calia anar-se’n gaire lluny del lloc on havia nascut i on havia après a mirar-se les coses més properes. La seva poesia creix cap endins, plena d’ales i agullons, i s’evapora i torna a aparèixer amb cada nou lector i amb cada nova lectura. En té prou amb un jardí que mai no se li acaba. El jardí en què trepitgem el gebre que ella va trepitjar i on imaginem la cançó d’unes altres abelles que continuen sent l’abella de la seva Fama. El jardí que ens acull només d’obrir un seu llibre, cosa que no hauria passat mai (ni que ens acollís ni llegir-la en un llibre) mentre fou viva. Visca, doncs, la seva Mort."
JS, "Dickinson a Amherst: gebre i abella", L'Avenç, 380 (juny 2012)
MÉS
Emily Dickinson Museum
"Un alcohol així" (F l u x, 14-V-12)
"Coqueta, salvatge" (F l u x, 15-V-12)
"Dickinson, l'escriptora. Com la caracteritzem? És epigramàtica, lacònica, brusca, sorprenent, pertorbadora, coqueta, salvatge, encisadora, metafísica, provocadora, blasfema, tràgica, divertida -i la llista d'adjectius podria ser més llarga, ja que tenim gairebé 1.800 poemes on recórrer. El que va sorprendre (i encara sol sorprendre) els lectors era que els poemes de la seva maduresa eren tots molt breus. Molts dels escriptors admirats per Dickinson s'havien embarcat de manera ambiciosa en epopeies, drames, narracions llargues, sèries de sonets i monòlegs teatrals, però Dickinson mai no va provar aquests gèneres. La seva tenacitat per conservar una forma en miniatura va fer que alguns lectors, fins i tot al segle vint, fossin condescendents amb la seva obra. Sembla com si ella mateixa s'hagués fet aquesta pregunta fonamental sobre l'elecció de la mida -per què uns poemes tan breus?- i hagués respost amb un poema excepcional, 'Ashes denote that Fire was' (1097). Els seus poemes, afirmava -tot defensant la seva reduïda forma- són les Cendres d'una conflagració prèvia que va destruir 'la Criatura Partida' (the Departed Creature) ara morta (encara que aquesta Criatura, en la mort, 'planava' breument per sobre les Cendres del seu jo interior). Per entendre la desapareguda Criatura de la qual les cendres són el residu, un s'ha de convertir en Químic, i deduir quina és la naturalesa de la persona consumida pel Foc a partir dels Carbonats restants."
Helen Vendler, "Dickinson, l'escriptora" (a Emily Dickinson, Quaderns de Versàlia, 2012)
Demà farà molts anys de la mort d'un dels més grans poetes occidentals contemporanis. Coincidint amb això, aprofito per recomanar-vos el volum Emily Dickinson (Quaderns de Versàlia, II) que acaben de publicar a Sabadell la gent de Papers de Versàlia (Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez, Quilo Martínez, Josep Maria Ripoll), amb articles inèdits en català de Helen Vendler, Paul Giles, Jefferey Simons i d'altres sobre l'escriptora d'Amherst, versos en homenatge i un interessant joc de traduccions paral·leles al català i el castellà d'alguns dels seus poemes.
TASTO UN LICOR COM MAI NINGÚ NO EL FEIA
Tasto un licor com mai ningú no el feia:
en veires emperlats prou el veureu servir.
Ni en les bótes del Rin maduraria
un alcohol així.
Em sento tota embriagada d’aire
i faig tentines: he begut rou pur,
aquests dies d’estiu, que són llarguíssims,
als hostals de l’atzur.
Quan facin fora els amos, embriaga, l’abella,
que a l’hostal d’una flor cerca recés,
i quan les papallones el seu licor no vulguin,
jo encara en beuré més!
Fins que barrets de neu els serafins agitin
i a les finestres vagin els Sants, en gran estol,
per veure la noieta embriagada,
que es recolza en el Sol.
Emily Dickinson, versió de Marià Manent
A word is dead
When it is said,
Some say.
I say it just
Begins to live
That day.
EMILY DICKINSON
Que mor el mot
quan ja s'ha dit,
es diu.
Jo dic que tot
just surt llavors
del niu.
Traducció de JS
Que en castellà podria ser també, en versió lliure (o que escombra cap a casa, professionalment parlant) del traductor Juan Gabriel López Guix:
La palabra muere
cuando se traduce,
hay quien dice.
A mí me parece
que empieza a vivir
sólo entonces.
Trobo i compro uns quaderns de notes Moleskine primets, perfectes per dur a la butxaca, i el paquet de tres duu una mena de postal amb una citació d'Emily Dickinson sobre l'escriptura que ve a dir, traduïda: "No conec res al món que tingui tant de poder com la paraula. De vegades n'escric una, i me la miro, fins que comença a brillar"... Estripo el plàstic del paquet i en trec un quadernet. L'obro a poc a poc, en passo les pàgines en blanc. I el blanc reverbera.
Entrades
Comentaris
