Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mar. Mostrar tots els missatges

diumenge, 3 d’agost del 2025

PLUJA D'ESTIU


Mentrestant
 
Dia rere dia aquesta pluja d'estiu
els impedeix instal·lar
la nostra làpida
amor quedem-nos junts a casa
sense saber
com la pluja no sap d'on ha vingut
i el mar que
ens envolta
no sap on comença

                    W.S. Merwin, "In the meantime" (de Garden Time, 2016)
                    Versió de JS

dissabte, 27 de gener del 2024

LA BARCELONETA, SEGLE AMUNT O AVALL

La platja de la Barceloneta, en una fotografia de Wolfgang Weber de cap al 1927. És l'any d'El somni de Tomàs Garcés. Fa poc que ha mort Salvat-Papasseit i aviat s'inaugurarà a la ciutat l'Exposició Internacional. El PEN Català i la Llibreria Catalònia s'obren pas. Josep Pla publica Relacions, i Carles Riba, Els marges

Un govern inquiet faria servir imatges així per promoure Barcelona.

(via @CatalunyaColor)


 

dimecres, 28 de juny del 2023

ENS EMBARQUEM

Què ha estat, la llarga història de l'Hora Curta World Tour, si no una bona embarcada?

Bé, doncs ara la culminem demà dijous a Madrid, a la Librería Alberti, i divendres 7 de juliol en mar, sortint del port de Llafranc i amb Gramon de premi i cartell de Marc Vicens. Qui li havia de dir, a aquell versaire mandrós i tirant a poc social!

 


dissabte, 15 d’abril del 2023

AFRODITES

Tenim disc nou de Natalie Merchant, nascut no sabem si del mar com Afrodita, de la xarxa o dels anys de silenci. Es diu "Keep Your Courage" (fem el que podem), i aquest és un dels primers temes que se n'ha difós, amb vídeo a més. O sigui que a escoltar-lo, i bon cap de setmana, als creients i als sense deessa.

Come and rise from the water, walk on the sandGoddess of beauty, take my handOh, come to meOh, come to meOh, come to me

dilluns, 20 d’abril del 2020

AGORA CONTEMPLAMOS A MAR DE VIGO

                                        A Eduardo
Amei a mar de Vigo.
Amei a luz que modifica a doctrina dos astros
a total curvatura que da unidade ás formas
cando a badía nace cada mañá
e ti agardabas.
Foi o móvil primeiro.

Amei o espacio único
cando decrece a chuvia pola banda da Guía
e a mar indefinida —paráfrasis celeste—
pode entregar a luz.
Amei o reino onde as aves inician unha curva
melódica para morrer de amor nos outonos diáfanos
do norde.

Amei os días indecisos. Había un río inmóvil.
Aínda ausencia implacable escribía
nunha letra miuda a nosa historia
e pechamos nun códice as derradeiras páxinas
do amor. Opera omnia.

Agora contemplamos a mar de Vigo xuntos.
Vemos caer a noite nun equilibrio ingrávido
e escoitamos a última sinfonía do crepúsculo nas avenidas
interiores dun xardín en penumbra.
Ben sei que ficarei neste sosego para sempre.
Mentres cruzamos pórticos transparentes
pontes iluminadas
espacios sucesivos
chegan coma mensaxe as horas extinguidas
no axioma da existencia.
Ben sei que ficarei neste sosego inda despois
da morte.

                    Luz Pozo Garza, Códice calixtino (1986)

diumenge, 23 de setembre del 2018

PER QUÈ EM PORTES JOGUINES?

Ja us la dec haver posat algun dia: la cançó és esplèndida i el poema, de Charles Causley, encara millor. Sóc tirant a pesat amb el que m'agrada molt. Demà ja us explicaré per què hi torno. Ara, de moment, bona resta de cap de setmana per a tothom.



diumenge, 8 de juliol del 2018

PERLES DE RUMI, MANENT, SHAKESPEARE I VINYOLI






Tot és u: l'onada i la perla, la mar i la pedra.
 Rumi


Alguna cosa em ressona dins del cap, i deixo que ressoni. Hi ha aquella quasi-cançó de Marià Manent amb el mar i enmig una perla, com una rosa al mig de la terra trista... Pot ser que Manent hagués llegit Rumi? O tots dos van somiar coses similars?

DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA 
Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,

tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista. Quin trepig

fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,

tu, com una rosa.

Sabia res Manent del sufisme? El que havia llegit segur és Shakespeare i La tempesta, com Joan Vinyoli. Aquí, la traducció d'aquest de la "Cançó d'Ariel" shakespeariana:



Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:
dels ossos seus se n’està fent coral,
el que eren els seus ulls són perles ara,
ni una mica del que és en ell mortal
no s’ha perdut; una mudança clara
de mar el torna en cosa rica i rara.
Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring
escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.


Vinyoli havia escrit una "Cançó de mar" que acaba amb el vers "i se m'han fet totes les perles ulls", i llavors va adonar-se que allò



era una rèplica gairebé literal del tercer vers de la cançó d'Ariel --el que eren els meus ulls són perles ara-- (escena segona, acte primer de La tempesta, de Shakespeare). Va meravellar-me que el meu poema, nascut arran d'un somni, fos tot ell com preparat per arribar al "màgic" vers final, que li dóna, al meu entendre, un peculiar encís i entitat, gràcies a la referència al de Shakespeare. No em va sorprendre, però, que fos així, perquè l'extraordinària cançó d'Ariel em va colpir ja a la primera lectura i me l'he repetit de memòria moltes vegades, tantes almenys com m'he interrogat sobre l'"essència" de la poesia lírica". Aquest senzill i breu poema deixa l'ànim en suspens, fascinat per la simple descripció lírica de les mutacions que sofreix el cos d'un negat, el qual, tanmateix, no s'altera, ans solament es transforma en una cosa rica i rara.

[J. Vinyoli, "Nota a 'Cançó de mar' i a 'Cançó d'Ariel'"]




MÉS
Miquel Àngel Llauger fa la llista de les diverses versions catalanes de la "Cançó d'Ariel" de Shakespeare (a partir d'aquest article acadèmic de Dídac Pujol).


divendres, 1 de desembre del 2017

A BRUSSEL·LES


"També hi vaig per tornar a veure un quadre meravellós que es conserva al Musée des Beaux Arts. Fins fa poc, el quadre era de Brueghel. Ara els savis, sempre hi ha d’haver savis esgarriacries, diuen que no ho és. Que, en tot cas, és una còpia d’un de desaparegut d’aquest pintor. Aquest pintor que deia: jo pinto la vida dels homes. Si és una còpia, és una còpia meravellosa. El quadre representa la caiguda d’Ícar, ja ho saben, aquella vella història del noiet, fill de Dèdal, que, tot volant, es va acostar massa al sol i l’escalfor va fondre la cera que soldava les plomes a les ales que li havia fet el seu pare. De fet, el quadre en qüestió porta per títol Paisatge amb la caiguda d’Ícar, i és que a Ícar gairebé no se’l veu. Unes cametes d’un cos que cau a l’aigua, tot molt petit, al fons, a la dreta. En primer pla, un llaurador que llaura. En segon pla, un pastor amb un ramadet de xais que pasturen. I al fons, el mar, amb un vaixell solemne que deixa a popa el xaf del noiet que cau del cel.

El quadre és famós per un poema de W.H. Auden que es titula Musée des Beaux Arts. El poeta anglès hi reflexiona, precisament, sobre el mirar cap a una altra banda. I sobre el sofriment que aquest mirar cap a una altra banda no deixa veure. Diu Auden que el llaurador havia d’haver vist una cosa mai vista, un noiet caient del cel, i que algú des d’aquell ric i delicat vaixell havia d’haver sentit el xaf. Però tots dos tenien coses a fer. El llaurador havia de llaurar i va continuar llaurant. I el vaixell tenia un lloc on anar i va continuar navegant calmosament. Els vells mestres mai van anar equivocats sobre el sofriment, diu Auden, i així, sempre hi ha qui no en fa cas. Mentre es martiritza algú, el cavall del botxí refrega el seu darrere innocent contra el tronc d’un arbre. I fins i tot, mentre el món espera el naixement miraculós (es refereix al de Jesús), sempre, diu, ha d’haver-hi nens que patinen en una bassa glaçada. La història, amb el seu sofriment, passa i molts no gosem veure-la. I altres no volen. (...)"

   Narcís Comadira, "La caiguda d'Ícar" (Ara, 2-XII-17)

MÉS
"Brasseurs" (F l u x, 21-X-14)


dimecres, 8 de febrer del 2017

CÀRREGUES PRECIOSES

Tir i Sidó, 'pals de cedre, veles de lli, rems de roure de Llevant': la veu del profeta Ezequiel ressona encara als ports. Hi ha càrregues precioses enfonsades en aquelles aigües. Les seves ombres són encara al fons, entre les restes del passat.

Ho escriu a "Ombres de ciutats mediterrànies" l'assagista Predrag Matvejević, nascut a Mostar i naturalitzat italià, autor del Breviari mediterrani (pot ser que no estigui traduït al català?). Les "Ombres..." són el text que clou un llibre de bandera, L'altra Venècia, i aquesta hi és la primera d'una sèrie de breus evocacions de ciutats històriques a la vora del mar que a tots ens va fer. Després vénen Atenes, Alexandria, Siracusa, Jerusalem, Roma, Cartago, Leptis Magna, Nàpols, Gènova, Marsella, Beirut, Barcelona (sí, Barcelona: "El mar ha empès la ciutat cap a terra, la terra ha empès la ciutat cap al mar. [...] En l'endemig, la ciutat ha buscat un destí català"), Dubrovnik/Ragusa, Sevilla, Salònica i Istambul.




MÉS
Podeu llegir La otra Venecia en castellà a Pre-Textos (2004), el Breviario mediterráneo a Destino (2008) i una meravella que es diu Nuestro pan de cada dia a Acantilado (2013).

dijous, 23 de juny del 2016

AIGÜES AVALL, LA VIDA

Aigües avall, la vida, com la nit i l’amor.
Però deixa penyores a la platja, vermelles.
Joan veu la badia, i el poble allargassat
vora mar, campanar rosegat pel salobre.
L’estel del navegant es fon a l’horitzó.
Estel i campanar, quina enyorança viva!
Amb gust de cendra, fina la nit de Sant Joan.
El sol acoloreix els darrers vels de l’alba.

  Tomàs Garcés, La nit de Sant Joan (1951)

MÉS
Albert Benzekry, "La nit de Sant Joan, de Tomàs Garcés" (al blog Sega de mots)
El llibre original sencer, escanejat, al portal de la Càtedra Màrius Torres.
Un text esplèndid d'Enric Sòria sobre Garcés, a Lletra.
Un altre poema de Garcés sobre la nit Sant Joan.


dimarts, 8 de març del 2016

#VEUSdeDONES













SAN ANTOLÍN DE BEÓN

Quin material estrany i absurd ets, poesia:
desveles amb detall les tenebres de l'ànima
i no arribes a dir el color en què es congria
la pàtina del mar als seus ulls a la tarda.

                           Berta Piñán. Versió lliure de JS