CAPMANY I ROIG, ROIG I CAPMANY
Si us interessen les figures de Montserrat Roig o M. Aurèlia Capmany, ara podeu llegir en obert la meva peça " Mort i posteritat públiques de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig", que forma part del dossier sobre l'ús pòstum de les figures literàries a l'esfera pública, coordinat pels professors Helena Buffer i David Cao al darrer número (consultable en obert) de la revista de la catalanística a Alemanya, Zeitschrift für Katalanistik. L'article comença així:
Quan pensem en les pràctiques de commemoració dels nostres escriptors i escriptores, el primer que ens ve a la ment són probablement les activitats institucionals (premis, medalles, Anys, bateig d’instal·lacions), i no sempre tenim present la importància, en paral·lel, de tot allò que passa a (i gràcies a) la societat civil, entesa en el sentit més ampli: lectors individuals, associacions culturals, editorials, mitjans de comunicació, partits polítics... Els casos de Maria Aurèlia Capmany i de Montserrat Roig il·lustren molt bé la combinació (i la interacció) d’aquestes dues esferes. Com il·lustren també molt bé el treball conjunt i la complicitat entre dues escriptores a favor de la transmissió de la memòria col·lectiva. Tot evocant les paraules de Joseph Brodsky (sobre Nadezhda Mandelstam) que encapçalen el nostre article, consignades a Digues que m’estimes encara que sigui mentida –paraules que Josep M. Castellet reprendrà a la seva aportació al llibret publicat per la Generalitat poc després de la mort de Roig (Homenatge, 1992)–, Montserrat Roig subratlla que els lectors, posseïdors dels mots, desafien la finitud, i reprèn Brodsky dient que el lector, que la lectora «recorda perquè algú abans ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria». Aquest desafiament de la finitud i el paper en això de la memòria era compartit per M. Aurèlia Capmany, qui tanca així les memòries assagístiques Pedra de toc: "Per això m’adono que per defensar-me de tanta destrucció que em volta no tinc altra arma que la memòria. I recordaré, recordaré mentre les meves cèl·lules grises –com diu el meu amic Hèrcules Poirot– funcionin. Afortunadament, endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m’empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina" (Capmany, 1974: 185). Capmany i Roig, Roig i Capmany, són dos bons casos per a l’estudi de la repercussió pública que van tenir les seves morts, i com s’ha mantingut (o no) la memòria de les dues escriptores en la posteritat dels trenta anys transcorreguts d’aleshores ençà. Però ho són també pel fet que ambdues morts –i les dues figures– van estar relacionades, i són relacionables: parlem de dues escriptores pertanyents a dues generacions diferents (una d’adolescent va anar encara a l’Institut-Escola de la Generalitat republicana; l’altra coneix la primera també en l’adolescència, el 1961, com a professora seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) amb un paper destacat en tots dos casos en la literatura catalana dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX. I quan parlo d’un paper destacat no ho dic per cap galanteria o deformació acadèmica: com veurem més endavant, la mort de totes dues escriptores va ser notícia de primera pàgina al diari, i el nom de totes dues apareix i reapareix amb una certa regularitat en la societat barcelonina i catalana. Des d’aquest punt de vista, M. Aurèlia Capmany i Montserrat Roig ofereixen dos excel·lents casos d’estudi del que Marijan Dović i Jón Karl Helgason a National Poets, Cultural Saints (2017) anomenen el cultus als escriptors morts: és a dir, la producció i reproducció d’estatus canònic. La gestió del cultus la fan no els propis escriptors sinó postuladors i postuladores que generen, articulen, estableixen i difonen un estatut canònic nou per a determinats escriptors (en aquest cas, escriptores). Dović i Helgason subdivideixen el cultus en una primera fase de producció i una segona de reproducció de l’estatus canònic (Dović & Helgason, 2017: 81–96). A la primera, hi inclouen les relíquies (enterrament, restes, memorabilia), els memorials (monuments i plaques), l’escriptura (publicació d’obres completes i d’edicions crítiques, fons documental de l’escriptor/a) i la confirmació (bateig d’edificis o institucions, segells i monedes, festes oficials). En la segona fase de reproducció hi hauria els rituals (centenaris, rutes, banquets), les apropiacions (exegesis, mantres, mistificacions), la procreativitat (referències intertextuals, imitacions i paròdies, adaptacions a altres llengües i mitjans) i l’adoctrinament (la disseminació a través dels diferents nivells del sistema educatiu). Aquest article, focalitzat en la mort i els inicis de la posteritat literària per a totes dues escriptores, permet fer una primera llista, bastant precisa, dels fets, els elements i els noms propis que podríem relacionar amb aquest cultus en l’establiment de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig com a santes culturals (digueu-ne «figures emblemàtiques» o «autores canòniques», si l’altra fórmula sona estranya) de la literatura i la cultura catalanes del tombant de segle i de començaments del segle XXI. [+]
Entrades
