Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irlanda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irlanda. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 d’agost del 2025

CAPVESPRES

[F l u x d'estiu, #18. Deu anys de versions]

Eavan Boland, "Aquest moment"   

Una dona s'ajup per agafar una criatura...




 POEMES ANTERIORS

W.B. Yeats, "Política"
Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"
R.S. Thomas, "El prat il·luminat"
Wislawa Szymborska, "Possibilitats"
William Shakespeare, sonet CXXX
Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"
Wendell Berry, "Du Fu"  
Gary Snyder, "L'altra cara de cada moneda"
Billy Collins, "Palermo"  
Sasha Dugdale, "El cor de l'albada"
Wendy Cope, "Al tren"  
W.S. Merwin, "La cançó nova"
Kay Ryan, "Àlbum"

 

dilluns, 23 de desembre del 2024

CANÇONS A LA TELE

Si aquests dies teniu la mala pata d'haver de veure els programes de Nadal a les televisions públiques i privades i us toca entomar les cançons que hi canten, recordeu que al 1993 a Irlanda al programa de Nadal del Late Late Show hi van portar aquesta noia a cantar aquesta cançó.

Visca Irlanda.

 

divendres, 22 d’octubre del 2021

FETS NOSTRES

Ja seguiu anostrats.cat, el web de traduccions de poemes (de molt bons poemes), un cada setmana, que coordina en Miquel Àngel Llauger?

Aquests dies, a més, en Miquel Àngel ha confirmat que a la primavera publicarà el primer llibre traduït al català d'Eavan Boland, de la mà de Salze Editorial. Ara fa uns mesos, precisament, a l'anostrats hi van acollir "Aquest moment".

 



diumenge, 3 de maig del 2020

MOMENT BOLAND

En la mort d'Eavan Boland, el poeta i traductor Xavier Farré, sempre atent des de les seves terres septentrionals, ens va convidar amb el Miquel Àngel Llauger a traduir-ne algun poema, atès que encara no hi ha cap llibre d'ella en català. El Miquel Àngel ha traduït "Quarantine" en una versió excel·lent que molts ja haureu llegit. Ara ve la meva contribució a la demanda del Xavier, la traducció de "This Moment".


AQUEST MOMENT

Un barri.
Al capvespre.

Les coses es preparen
per passar
sense que les veiem.

Estrelles i papallons nocturns.
I peles que es decanten de la fruita.

Però encara no.

Un arbre negre.
Una finestra groga com la mantega.

Una dona s’ajup per agafar una criatura
que just ara corre
als seus braços.

Surten les estrelles.
Els papallons voleien.
Les pomes es fan dolces en la fosca.

     —Eavan Boland, In a Time of Violence (1994)













MÉS
L'autora llegint el poema.
Una anàlisi del poema (a PoemAnalysis).
Entrevista a "The Writing Life" (2008): "Eavan Boland on loss, history and poetry" (28:42).

dissabte, 29 de setembre del 2018

AIRLANN

Què els donen, a Irlanda? Apa, bon cap de setmana a tothom, menys als policies que celebren haver atonyinat ciutadans i als ciutadans que celebren que la policia atonyini compatriotes.





Aquí en teniu més.


diumenge, 22 d’abril del 2018

PROBLEMES AMB POLÍTICS

"Els llibres, a Angola, mai no han estat un problema, perquè els nostres polítics no llegeixen. Per tant el problema no són els llibres, el problema són les entrevistes. Entrevistes, reportatges o articles als diaris, però no els llibres" (32:42). José Eduardo Agualusa al "Diàleg de Sant Jordi" d'ahir organitzat per Biblioteques de Barcelona a l’Auditori Disseny Hub amb ell i amb Xavier Aldekoa.




MÉS
Discurs d'acceptació del International Dublin Literary Award 2017.


divendres, 29 de desembre del 2017

HEANEY I EL TERRORISME

"Abans de morir, al 2013, les darreres paraules que Heaney va escriure a la seva esposa van ser noli timere (no tinguis por). Pensant en el nou any, seria dolent no recordar-les. Perquè com més temem, més guanyen ells". Així es clou una bona peça del periodista Xavier Greenwood ("My family escaped the Manchester attack. Seamus Heaney’s words kept fear at bay") al Guardian sobre com Seamus Heaney (és a dir, la poesia) el va ajudar després d'un atemptat, i ens pot ajudar a nosaltres, a posar paraules a la por i a la vergonya. Per exemple.

PD. Quan tornarà a haver-hi un editor disposat a publicar Heaney en català?




dissabte, 7 d’octubre del 2017

REMEIERS

Si és cert que abans d'enviar-nos a l'estratosfera ens pensen muntar "un Ulster que os vais a cagar" (Cañas dixit), que no hi falti si us plau el Lleó de Belfast. Ara, passats els setanta treu disc nou, encara amb aquesta corda...

Apa, bon cap de setmana del Remei. O no.




dissabte, 18 de març del 2017

ESTEL POLAR

Per sant Patrici, un irlandès. I un bon cap de setmana a tothom. Amb un agraïment especial (per la descoberta) a l'altre Jaume, el que no sóc jo. Un dels.





MÉS
Més irlandesos: Pugwash, la recomanació de @malcombowie.
Més irlandesos: Lisa O'Neill, la recomanació de @raf_jaime.
Més irlandesos, ara del Canadà: The Irish Descendants, la recomanació de @ClaretVives.
Alguna altra recomanació?

dimarts, 5 de gener del 2016

MORTS I NAIXEMENT

No sé si això on vivim serà mai una República, però al país que jo voldria i que d'alguna manera miro d'ajudar a fer néixer, amb uns quants còmplices escampats aquí i allà, hi haurà ritus col·lectius (òbviament, voluntaris) com ara veure o llegir o escoltar un cop a l'any determinades coses. Comparteixo, per exemple, amb gent com Joan-Josep Isern, el retorn periòdic al Coral romput de Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor i Toti Soler. I amb Josep Maria Fonalleras tornem a mirar-nos cada any pels volts d'aquests dies (si en coneixeu el conte o la pel·lícula, sabeu per què) Els morts de John Huston, basada en "Els dublinesos" de James Joyce, amb una escena quieta amb una cançó només sentida de lluny intensa com poques i amb aquell final que quan intentes explicar-lo sempre el fas malbé, un dels millors finals que he vist al cinema.





MÉS
"The Lass of Aughrim" interpretada amb la guitarra restaurada de James Joyce.
"Il·lusió, encara" (F l u x, 6-I-2010)

dimecres, 15 de juliol del 2015

DEIXAR-HO

"Al 1969 vaig deixar les dones i l'alcohol; van ser els pitjors vint minuts de la meva vida."
  George Best

















Via Josep M. Fonalleras i Alejandro Fernández.

divendres, 20 de desembre del 2013

IRLANDESOS TOTS

Per cert, com a contrapunt als darrers esgarips de la Camacho sobre l'Ulster i a la llei antiavortament de Gallardon i els bisbes, recordem, per reconciliar-nos amb la Irlanda de Heaney i Jameson i el tractat Anglo-irlandès de 1921, que demà tindrem el lleó de Belfast i la seva pedra filosofal a casa nostra: Van Morrison actua al Liceu (quins llocs de triar, també) a les vuit del vespre. It’s Too Late To Stop Now...




dijous, 29 d’agost del 2013

dissabte, 30 de juny del 2012

SEMPRE S'APRENEN COSES

Al suplement "Llegim" parlen d'una antologia de poemes sobre Barcelona acabada d'aparèixer, i en citen el pròleg on per tal de separar les aigües i quedar a la banda dels perspicaços, com sol fer, l'antòleg etziba una coça a un de Reus, que és una cosa que sempre ve de gust: "Ferrater parteix d'una concepció triangular de la literatura; la base és la prosa, sobretot la narrativa; a dalt de tot hi ha el pinacle, el parnàs, representat per la poesia. Hi ha moltes cultures en què la base és la poesia; Irlanda és un cas obvi: els grans poetes són la base de la seva manera de fer".

Irlanda? Un cas obvi? I un s'imagina al Parnàs de veritat els Jonathan Swift, Laurence Sterne, Bram Stoker, Oscar Wilde, George Bernard Shaw, James Joyce, Samuel Beckett, Flann O'Brien passant-se l'article i assentint murris amb el cap, impressionats per aquest nou gir en la roda de la història de les literatures. Que no som res, nois, i cal que vingui un savi hiperbori del futur a dir-nos-ho.













MÉS
Colonialisme Abrams (Un dia en les carreres)

diumenge, 18 de març del 2012

LÁ FHÉILE PÁDRAIG


Vista la nòmina de músics i escriptors del país, sant Patrici bé deu poder ser també reclamat com a patró del vers i de la literatura. Bon cap de setmana de poesia, doncs, ara que ja n'enfilem el Dia Mundial.

I aprofito per felicitar des d'aquí en Marcel Riera, guanyador del darrer premi Carles Riba amb Llum d'Irlanda, ja a les llibreries.





(Aquí teniu la cançó interpretada pels Dubliners.)

dimecres, 6 de gener del 2010

IL·LUSIÓ, ENCARA

Sí, costen de veure. I més amb el pas dels anys. Però sabíem que arribarien, perquè haurem fet que arribin.











El dia de l'Epifania és el millor moment per veure Dublinesos (The Dead), aquest regal del rei Huston des de la cadira de rodes, amb els versos terribles de "Donal Óg" i la seva filla aturada a mig baixar l'escala havent sopat en sentir "The Lass of Aughrim" mentre la neu cau a poc a poc sobre l'univers i cau suaument també, com un final o un inici, sobre Irlanda, sobre el Mediterrani, en la fosca i el silenci, sobre els que estimen, els que recorden, els que esperen, els capaços encara d'il·lusionar-se per l'ombra d'una corona intuïda entre els borrallons, sobre cadascun dels vius i sobre els morts.

diumenge, 7 de juny del 2009

HEANEY ENTREVISTAT

El poeta asturià Jordi Doce dóna notícia al seu bloc Perros en la playa de la publicació d'una llarga entrevista ("La voz del equilibrio") amb Seamus Heaney a Minerva, la revista del Círculo de Bellas Artes de Madrid. En una de les preguntes inicials, l'entrevistador comenta al poeta i premi Nobel que sembla que la seva poesia qüestioni l'afirmació d'Auden a l'elegia a Yeats en el sentit que la poesia no fa que passi res. L'inici de la resposta de Heaney (la transcric sencera en castellà, com ha estat publicada) és il·luminador:

Creo que la poesía imagina una posibilidad… Hay dos afirmaciones sobre la escritura poética que me parecen bastante pertinentes en el caso de Irlanda del Norte. R. G. Collingwood, un filósofo y esteta inglés, dijo en una ocasión que el artista, al contar sus secretos, cuenta los secretos de la comunidad, lo cual era totalmente cierto en nuestro caso. Y Louis MacNeice, nacido en el Ulster, dijo que el poeta representa el impulso generoso de la comunidad. Si se piensa en los escritores de los sesenta en Belfast –Simmons, Longley y yo mismo; me temo que en esa época no había mujeres entre nosotros–, había en efecto un impulso generoso y a la vez se contaban secretos de la comunidad. Y también usábamos a los clásicos para confirmarnos… Uno de mis primeros poemas, «Helicón personal», relacionaba los pozos de mi tierra natal con las fuentes de inspiración de la Montaña de las Musas donde tenía su granja Hesíodo. Longley se había licenciado en clásicas en el Trinity College de Dublín, de modo que Ulises aparece una y otra vez en sus primeros poemas. Y finalmente llegué al omphalos. A pesar de que aprendí latín en el colegio y no griego, con el correr de los años me di cuenta de que el mundo de la antigua Grecia se parecía más al mundo que yo conocía que el de la Roma imperial; mi mundo era más doméstico. Los griegos, después de todo, no tenían ese componente imperial. Eran una congregación de pequeños pueblos y todo lo que ocurría estaba muy apegado a la tierra, eran como el gentío que se reúne en las fiestas locales. De hecho, en Stepping Stones digo que los festivales griegos se parecían a un céilidh irlandés. Estaban llenos de vida y energía descontrolada. Había todo tipo de diabluras, bailes, bebidas, discusiones y, por qué no, furia local…

Imaginar possibilitats, contar els secrets comuns, representar l'impuls generós de la comunitat... No és pas un mal programa, per a la poesia i els que han decidit dedicar-s'hi.

diumenge, 8 de febrer del 2009

D'AVIADORS IRLANDESOS











Hi ha poemes que ens subjuguen, que se'ns instal·len en un racó de la memòria sense que sapiguem gaire com ni per què. De vegades, sense que siguem ni tan sols capaços d'acabar d'entendre'ls. A mi em va passar amb "An Irish Airman Foresees His Death" des que el vaig llegir per primera vegada, diria que en aquell auroral El gran vent i les heures de Marià Manent a Laertes (quan Columna era només el nom d'una col·lecció), perquè el poema no figura a la tria de W.B. Yeats traduïda per Marià Villangómez i editada pels Quaderns Crema també l'any 1983.

Després va venir l'estranya versió entre recitada i cantada per Shane MacGowan (el vocalista dels Pogues) a Now and in Time to Be (disc que em consta que el JJ també s'escolta de tant en tant). Quina manera tan poc solemne, amb l'acordió de fons, de dir

I know that I shall meet my fate
Somewhere among the clouds above;
Those that I fight I do not hate,
Those that I guard I do not love;
My country is Kiltartan Cross,
My countrymen Kiltartan's poor,
No likely end could bring them loss
Or leave them happier than before.
Nor law, nor duty bade me fight,
Nor public men, nor cheering crowds,
A lonely impulse of delight
Drove to this tumult in the clouds;
I balanced all, brought all to mind,
The years to come seemed waste of breath,
A waste of breath the years behind
In balance with this life, this death
.

Llavors, mesos enrere, Josep Porcar va incorporar el poema, amb muntatge videogràfic seu i veu de Robert Nichol, a l'excel·lent selecció de vídeos de Blocs de lletres, fent servir per al subtitulat la versió catalana d'Albert Roig i Patrícia Manresa Ní Ríordáin a L'espasa i la torre (Edicions 62, 2005), que diu:

Un aviador irlandès preveu la seua mort

Sé que entre els núvols enlaire
Em trobaré amb el meu destí;
No odio aquells contra qui lluito,
No estimo aquells que defenso;
La meua terra és Kiltartan Cross,
Els meus els pobres de Kiltartan,
Sigue quin sigue el final ells res no hi perdran
Ni els farà més feliços que no eren.
Cap llei, cap deure m’ha dut a la lluita,
Els cabdills, la gentada que els aclama.
Un solitari impuls de joia
Va abocar-me a aquest tumult de núvols;
Vaig sospesar-ho tot, tot ho vaig evocar,
Em van semblar els anys a venir
Dies desesmats, dies desesmats els anys passats
A la balança d’aquest vida, aquesta mort.

[Traducció de Patrícia Manresa Ní Ríordáin i Albert Roig]

Com que jo preparava un curs en què m'anava bé fer servir el poema, ho vaig incorporar a la selecció de materials, però precisament perquè volia fer referència a l'ús de l'anàfora i al joc amb el ritme i la rima, la versió del vídeo no m'acabava d'anar bé. Tampoc una altra castellana que havia trobat (igualment bona pel que feia al sentit). Vaig desfer el camí fins a Manent, però la seva opció (com en bona part de les versions de poesia xinesa) és tan interessant com lliure (en el sentit d'alliberada de la literalitat) des del punt de vista poètic:

Un aviador irlandès preveu la seva mort

Prou sé que el meu destí m’espera
entre els núvols, pel cel ventejat;
no m’abrandà cap odi a la lluita lleugera,
i als que guardo no porto voluntat;
Kiltartan Cross és on neixia,
pobra gent de Kiltartan són els meus:
la meva fi cap dany no els portaria,
ni els farà les sofrences més lleus.
Cap llei, cap manament no em duia a la milícia,
ni homes públics, ni gent clamorejant;
un impuls solitari de delícia
em menà a aquest tumult de núvols onejant;
ho sospesava tot, en l’ànima reclosa:
els anys futurs mirava com una pobra sort
i els anys passats com una trista cosa,
comparats amb aquesta vida, amb aquesta mort.

[Traducció de Marià Manent]

Total, que a base de parlar-ne, de tornar a dir el poema, d'escoltar-lo i escoltar-lo en anglès i mirar de subratllar-ne l'estructura (que segueix la d'un elogi fúnebre segons la retòrica clàssica) i la mètrica, no vaig saber resistir la temptació de dir-hi la meva. L'excusa d'una antologia de poemes per a funerals a mig preparar (on els poemes només apareixen traduïts al català) va ser l'esca final, i ara sóc aquí on us deixo:

Un aviador irlandès preveu la seva mort

El meu destí, prou sé que el trobaré
en algun lloc als núvols, allà dalt;
combato sense odi pel rival,
defenso sense amor el més proper.
El meu país es diu Kiltartan Cross;
la meva gent, aquells que hi passen fam:
cap desenllaç els és cap pèrdua gran
ni cap un goig que sigui massa gros.
Cap llei, cap compromís m’han fet soldat,
cap orador, cap públic enardit:
un impuls solitari de delit
m’ha dut a aquest tumult ennuvolat.
Hi penso, sospesant la meva sort:
el temps passat em sembla un buf en va;
un buf en va, el temps que ha de passar,
el pes d’aquesta vida, aquesta mort.

[Traducció de Jaume Subirana]

No cal dir que suggeriments i comentaris seran més que benvinguts (just aquí a sota, clicant —no en sé més— allà on diu "09:10 AM").

dilluns, 16 de juny del 2008

AH, IRLANDA

[...] —Bon dia —repetí Stephen fent una inclinació davant de l'espatlla encorbada.
    Sortí pel porxo obert cap al camí de grava, per sota els arbres, sentint l'enrenou de les veus i els cops secs dels estics des del camp de joc. Els lleons ajaguts als pilars mentre passava la reixa; terrors desdentegats. De tota manera l'ajudaré en la seva lluita. El Mulligan em traurà un altre renom: el bard emparavedells.
    —Mr Dedalus!
    Corre darrera meu. Cap més carta, espero.
    —Només un moment.
    —Sí, senyor —digué Stephen girant-se cap a la reixa.
    Mr Deasy s'aturà panteixant i prenent alè.
    —Només li volia dir una cosa —digué—. Diuen que Irlanda té l'honor de ser l'únic país que no ha perseguit els jueus. Ho sabia? No. I sap per què?
    Arronsà el front amb severitat a l'aire transparent.
    —Per què, Mr Deasy? —preguntà Stephen esbossant un somriure.
    —Perquè mai no els ha deixat entrar —digué Mr Deasy solemnement.
    De la gola li sortí un estossec de rialles que arrossegava una rastellera xerricant de mucositats. Es girà de pressa, tossint, rient, fent anar els braços en l'aire.
    —Mai no els ha deixat entrar —exclamava altra vegada entremig de la seva riallada mentre picava amb els peus embotinats la grava del camí—. Per això.
    Sobre les seves doctes espatlles, a través del reixat de fulles, el sol projectava lluentons, monedetes en dansa.