"Abans de parlar, informa't" (Sir 18, 19); "Un enraonar inoportú és com riure en un funeral" (Sir 22, 6); "Ensenyar un estúpid és voler enganxar terrissa trencada" (Sir 22, 9).
Quin descobriment, el Siràcida, el llibre de la saviesa de Jesús Ben Sira.
"Porta segura del cel: guia la ment, dirigeix la vida. Que les meves accions a tu siguin confiades". Aquesta (bé, aquesta: IANUA CERTA POLI DUC MENTEM DIRIGE VITAM: QUAE PERAGAM COMMISSA TUAE SINT OMNIA CURAE) és la inscripció amb fines majúscules negres que hi ha al daurat de l'interior de la cúpula imaginada (i pintada) per Giovanni Bellini l'any 1488 al seu tríptic de Santa Maria dei Frari, a Venècia, una Mare de Déu amb l'infant i sants que presideix l'actual sagristia de l'església, antiga capella de la família Pesaro (a Ca' Pesaro hi ha avui el Museu d'Art Oriental, i va ser un encàrrec dels Pesaro la impressionant Pala Pesaro de Tiziano, avui a la nau principal de la mateixa basílica).
La Madonna i el Nen presideixen l'escena davant d'un brocat venecià roig i daurat, enlairats per la perspectiva, de forma similar a com ho fan a la Pala di San Giobbe, de la mateixa època, conservada a l'Accademia. Tenen sant Pere i sant Nicolau a una banda i a l'altra sant Marc i Sant Benet, amb la gran taca fosca de l'hàbit negre damunt del qual destaca com una lluerna el Llibre sant obert, la línia recta del qual fins al daurat de l'absis passa just per sobre del cap del Salvador.
La porta (o entrada, si volem) del cel s'obre mirant amunt, a una il·lusió. Porta segura del cel... Pregària, lema imaginat, escrit, pintat, enunciat. I tot torna a començar.
Que el capitalisme porta d'alguna manera (o de diverses maneres) a la devastació ho hem après intel·lectualment, fent l'esforç de distingir el nostre benestar puntual de la mà de dades i d'informació a l'abast sobre els efectes indesitjables per a tanta altra gent. A Detroit ho entens de cop i sense paraules perquè ho veus en forma de solars buits, fàbriques abandonades i edificis esventrats al bell mig del que va ser la capital mundial de la indústria automobilística, amb els Ford, Cadillac, Studebaker, Dodge i Chrysler rivalitzant als carrers, a les fires i als aparadors, i a l'òpera, al Riverfront i a la borsa. Veus el que queda del que havia estat, contemples el capital i una capital esdevinguts no res, buit i runa. T'adones que fonamentar i arrasar potser no sempre són antònims. I vas a buscar aquell verset desolat de l'Eclesiastès (Coh 2,11) on el Predicador escriu: "després de repassar totes les obres que havia dut a terme i tot el que havia aconseguit amb el meu esforç, em vaig adonar que tot és en va i afany inútil: sota el sol, no es treu res de cap treball".
Heus aquí: jo llegeixo versos frescos. Vosaltres no sabeu la sort d'alguns quan versaires bons i això no obstant amics ens feliciten les Pasqües amb versos acabats de pescar, encara tremoladissos pels encavalcaments i amb aquella lluentor a les metàfores... Com aquests dos llobarros de primera a què ara us convido també a vosaltres des d'aquí:
DESERT
Chaque étoile fixe une direction véritable. Elles sont toutes étoiles des Mages.
Antoine de Saint-Exupéry
Fa una nit tan tranquil·la,
tot sol s’hi està tan bé,
el fum de la foguera
s’enfila tan lleuger,
el cel és una copa
de pell tan transparent
que totes les estrelles
són l’estrella dels Reis.
Miquel Àngel Llauger
EL SEGON BALTASAR
Per quin record tornar, per quina febre?
Trenta anys després d’aquell viatge
seguint l’estel fins al pessebre
per adorar un nadó,
vas agafar el bastó
i et vas posar en camí. Anaves sense patge,
tenies menys respostes, eres
silenci endins més insubmís,
potser més savi. Et vas trobar un país
en guerra contra els pobres i, en un camp de figueres,
Jesús. Et vas fer batejar
al riu Jordà.
L’infant que tu vas adorar s’havia fet profeta:
“Serem itinerants, sempre en camí, va dir,
tenim per meta
fer-ho tot nou, Baltasar.”
Des de la mar
de Galilea fins aquí,
has viscut pas a pas, rere seu, de pregar
i caminar.
Ara mires els ulls de l’home que has seguit:
els va tancant el mal de la tortura,
clavat en creu. Això estava escrit?
Qui tindrà cura
dels que ens perdrem després d’aquest Calvari?
Tot és confús, no hi pots sentir, tot és desvari.
O potser sí,
com ventijol molt lleu
un fil de veu et parla: “Sempre estimar i servir.”
Dus la mirada
del Salvador dins teu.
Reps una fuetada,
grups de soldats t’empenyen al camí
de bell nou, Baltasar.
No dubtes ni un segon:
viatjaràs a Síria i d’allí
fins a la costa Malabar
i més enllà, més lluny... No a la fi del món,
però, a la fi mai: vas al començament
per adorar altre cop i sempre el Naixement.
Carles Torner
"En el marco del sistema educativo actual no se desarrolla, salvo honrosas excepciones, una formación en principios y valores éticos o morales fuera de la asignatura de religión." (#24)
"La enseñanza religiosa escolar ha de hacer presente en la escuela el saber científico, orgánico y estructurado de la fe, en igualdad académica con el resto de los demás saberes." (#73)
"Ponemos este proyecto en manos de la Virgen María, catequista de Jesús en Nazaret, maestra de la fe, animadora de la esperanza y, sobre todo Madre, testimonio vivo del amor de Dios."
Conferencia Episcopal Española, "Orientaciones pastorales para la coordinación de la familia, la parroquia y la escuela en la transmisión de la fe" (2013)
 |
| Paràbola del Fariseu i el cobrador d'impostos (J. Schnorr von Carolsfeld, 1750) |
 |
| Marc Chagall, "Càntic dels càntics II" (1957) |
No es podria pensar una distància més gran entre la llegenda que justifica Jonàs per salvar la fe particularista i el Llibre de Jonàs bíblic que problematitza Jonàs per introduir el gir cap a una fe universalista. Al Llibre de Jonàs, la transició del dogmatisme de l'antiga fe en Déu que excloïa els gentils com estranys a la seva aliança amb Israel al Déu que en el futur els vol abraçar amb la seva misericòrdia, té lloc davant dels nostres ulls d'una forma que duu el conflicte entre normes no 'teòricament', sinó a una nova forma narrativa clarament creada pel propi narrador.
Hans Robert Jauss, "El Libro de Jonás. Un paradigma de la 'Hermenéutica de lo extraño'",
dins Caminos de la comprensión (La Balsa de la Medusa, 2012)
Diu la llegenda que, havent enllestit l’estàtua de Moisès per al que havia de ser la tomba del papa Juli II a Roma, Miquel Àngel, admirat de la pròpia obra, va clavar-hi un cop de maça al genoll cridant: “I ara, parla!”
De la mateixa forma que el Moisès ha acabat essent una de les obres clau per a la consideració de Miquel Àngel com escultor (enllà del fet que no sigui ara allà on l’autor va imaginar-la, ni dins del gran grup per al que va ser pensada), Poesia és un dels llibres pels quals no podem passar de llarg del nom de Josep Carner com escriptor (a banda que potser no sigui el que ell hauria preparat com a obra completa en circumstàncies una mica menys excepcionals). De les tretze seccions de Poesia, la darrera, “Absència” (que el 1958 havia d’obtenir la Lletra d’Or com a millor “llibre” aparegut en català l’any anterior), aplega els poemes més recents, bona part d’ells inèdits en llibre i molts centrats en el tema de la llunyania i l’exili.
D’entre la quarantena de poemes d’“Absència”, molts d’ells memorables i alguns (com ara “De lluny estant”, “Cor fidel”, “Si em vaga”, “Bèlgica” o “Lleialtat”) cridats a esdevenir referències d'antologia, destaca pel meu gust una peça major de la poesia carneriana: “Dedicació”. El poema (el llarg poema, de 59 versos) havia estat publicat en llibre per primera vegada al volum bilingüe (amb traducció al francès) Paliers, editat a Brussel·les a càrrec de l'autor l'any 1950. Després aparegué dins de Llunyania, publicat a Santiago de Xile el 1952. Era, doncs, un poema desconegut per als lectors catalans quan els primers exemplars vermells de Poesia arribaren (de puntetes, com ho feien llavors els llibres en català) en algunes llibreries del país al mes de desembre de 1957. L'autor, a més, vivia exiliat a Bèlgica passada ja la setantena, allunyat de Catalunya des de feia més de vint anys.
Diu el poema:
DEDICACIÓ
Després de tot,
ara que els arbres donen brot,
aquesta llum desarraulida
em farà, vell, mudar de vida.
Perquè en la fulla ja amatent
però tot just sabuda,
trobo la por, l’assecament,
el vent geliu, el gran turment
i la caiguda.
Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
Una esperança vull seguir
sense esperança per a mi,
sense esperança ni recança.
No pas que em prengui la malura
de dar-me estil d’omnipotent.
(Déu, tot sencer dins del present,
no s’hi complau ni s’hi detura.)
Dèbil, esclau,
sé la poquesa que m’escau;
però si veig que resta
un poc de mon albir,
em vagarà d’alçar la testa
amb un sospir
que faci d’ales i guiatge,
malgrat el vent incert,
a la sement que es descoratja
abans de caure al solc obert.
No voldré, doncs, massa dormida
en abatuts coixins,
perquè gemec és tota vida
i l’aire tot camins.
Que sigui així mon goig de viure,
aquesta mica de no-res.
El cor oprès,
per nou espai es torna lliure.
En món encara no palès,
res com no puc, m’és tot permès.
Só del futur que lleva.
L’esdevenir roda sens treva:
vull que s’acuiti el seu trepig
i retre, en ell l’ànima meva
al que ultrapassi el meu desig.
I aqueixa sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.
Oh Moïsés, qui sabrà dir
la gran virtut del teu destí,
oh seny ardent, oh força tesa
fins a morir—
sens cobrament de la promesa
per a no veure-la marcir
en nit planyent o foll camí!
[Continua aquí (II) i aquí (III).]
—Quina gent, aquests...! Et volen immòbil, com una estàtua. Per a ells, viure està prohibit.
Però Jonàs defensava els seus deixebles:
—Tu no ho pots entendre —li deia a Rateau—. A tu t'agrada tot el que faig.
Rateau reia:
—Diantre: no són els teus quadres, el que m'agrada; és la teva pintura.
Albert Camus, "Jonàs o l'artista mentre treballa" (L'exili i el regne)
Entrades
Comentaris
