TU DORMS

[F l u x d'estiu, #14. Deu anys de versions]

Wendy Cope, "Al tren"  

Tinc el llibre que llegia
a la falda. Tu dorms (...)

POEMES ANTERIORS

W.B. Yeats, "Política"

Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"

R.S. Thomas, "El prat il·luminat"

Wislawa Szymborska, "Possibilitats"

Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"

William Shakespeare, sonet CXXX

Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"
Wendell Berry, "Du Fu"  
Gary Snyder, "L'altra cara de cada moneda"

Billy Collins, "Palermo"  

Sasha Dugdale, "El cor de l'albada"

AL TREN

Tinc el llibre que llegia
a la falda. Tu dorms.

És bonic, a fora:
camps, estanys i arbres d'hivern
sota el sol de febrer,
els aparcaments són mosaics brillants. 

Llargs minuts resplendents,
la teva mà a la meva,
encara càlida, encara.

                          Wendy Cope, "On a Train"

                          Versió de JS

AVE

La relació entre el vagó del silenci de l'AVE i el silenci ve a ser com la que hi ha entre la democràcia espanyola i la democràcia: la majoria compleix, i uns quants creuen que les regles no s'han fet per a ells.

LLUNA AMB TRENS

Coses que passen amb la lluna plena. Un dels grans començaments de cançó de la cançó moderna.

Apa, deixeu la finestra oberta i bon cap de setmana, un més.

A PUNT DE FUGA

Quan ja veus o sents venir una cosa a l'horitzó.

GENTLE ON MY MIND

Ara que tot és 1968, una gran cançó escrita aquell any per John Hartford (i carregada de Grammys), en una versió i un duet de barretada. La millor tonada per a un bon cap de setmana.

(Aquí podeu comprovar com pot anar-se'n de lluny una versió d'una altra, i somriure. Tot i que aquí la cosa millora –per la veu, és clar, no per la producció, tirant a horrorosa–).





It's just knowing that the world
Will not be cursing or forgiving
When I walk along some railroad track and find
That you're movin' on the back roads
By the rivers of my memory
And for hours you're just gentle on my mind

DOS AMB TREN

Fins ara, Billy & Joe era per a mi un llibre de converses (ben recomanable) entre Billy Wilder i Joseph L.Mankiewicz. Ara serà també per sempre aquest disc, Shine A Light: Field Recordings From The Great American Railroad, el resultat de posar junts Billy Bragg i Joe Henry, un homenatge conjunt al món dels trens i les vies i les estacions als Estats Units.

No us en perdeu les cançons... ni els vídeos. Spreading the word.





MÉS
Joe Henry fins ara aquí al F l u x (gràcies a l'antiga recomanació del Jaume i de l'altre Jaume).
Bragg i Henry presentant el disc a duo en un NPR Music Tiny Desk Concert.
"Finestra", de Carl Sandburg

FINESTRA

La nit a la finestra d'un vagó de tren
és una cosa fina, fosca, gran
tallada a ganivetades de llum.

                Carl Sandburg, Chicago Poems (1916)
                Versió de JS












MÉS
Més Sandburg al F l u x: "Sota un pal de telèfon".

VIATJANT

Al vagó silenciós de l'AVE, al seient de darrere meu, un paio amb americana pica al teclat com si estigués trinxant carn. Sort dels auriculars i d'Eva Cassidy, però així que ella agafa aire ja es torna a sentir el clec clec clec frenètic de fons, trinxant i trinxant.

ORELLA PARADA

Unes gotes més de l'alegria retòrica de viatjar amb tren i trobar-hi veïns de vagó d'aquells desinhibits i amb mòbil fàcil. Estranys besllums de la menudalla compartida, del no-res sota tarifa.

—Se ha cortao, sí. Es que estamos pasando por el túnel.

—Que coño... ¿qué hago?

—Digo, hombre, no sé estos, pero yo...

—Sí, Javi me llamó anoche y me dijo que tenía el bautizo de su sobrino.

—Que tenía que ir y que tenía que ir...

—Me dijo a mí Pedro que no está, que no.

—La gente tiene su vida.

—A mí en teléfono me pasa.

PARENTIU

Al tren, al seient del darrere, una cosina germana però de la banda de la família que no ens parlem gaire:

—¡Yo quiero que pierda el Barça siempre!

MALA/BONA PUNTERIA

La peça d'Antonio Ruiz del Árbol a eldiario.es serveix per il·lustrar que la corrupció no sempre viatja amb sobre. I per oferir-nos unes quantes històries d'aquella espanyolitat rància i estrambòtica que tants voldríem superada. Com aquesta, per exemple, en què hi ha implicada una de les Savonaroles que van per teles i ràdios demanant que es faci neteja i rodin caps:

Diez años más tarde, la connivencia entre políticos y promotores inmobiliarios, tuvo ocasión de repetir la jugada en el primer tramo de la línea del AVE de Madrid a Barcelona. Así la estación del tren veloz en Guadalajara fue ubicada en Yebes, nada menos que a 10 kilómetros del centro de la ciudad. Junto a un complejo ferroviario de 12 millones de inversión, se proyectó una megapromoción inmobiliaria con el nombre de Valdeluz que debería albergar a unas 34.000 personas.

Entre los propietarios de los terrenos aledaños a la estación se encontraba la familia de Fernando Ramírez de Haro, marido de la entonces presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre. Con el paso de los años Valdeluz no ha superado los 2.000 habitantes y la estación del AVE de Guadalajara es la sexta de la red nacional que menos pasajeros recibe: poco más de 70 cada día. [...]

 A. Ruiz del Árbol, "La sospechosa ubicación de once estaciones del AVE" (eldiario.es, 27-I-13)

S'OU EL XIULIT DEL TAF

Avui que hauria estat l'aniversari de Vicent Andrés Estellés i una mica pertot se celebra la tercera edició de la Festa Estellés, potser no deurà ser mala manera de sumar-m'hi reproduir l'inici de l'article acabat d'aparèixer al darrer número de L'Avenç, a la secció "El lloc i l'ombra".

CAPÇAL I NÍNXOL D'ESTELLÉS

L’Euromed va fent cap al sud, camí de València, i no puc evitar evocar els versos apesarats d’Estellés al seu Coral romput: “S’ou el xiulit del Taf que ve de Barcelona. / Pense en el llum més groc que tenen tots els trens / que fan el seu viatge el diumenge a la tarda. / Un llum groguenc de gents que han rebut pel matí el telegrama: ‘Vine. Papà s'ha posat mal’.” No és el meu cas, però de fa anys no sé anar a València sense pensar en Estellés. Estellés que no havia nascut a la ciutat (el van parir –com diu ell– “un dia a Burjassot”, el 1924) mentre qui sí que hi havia nascut (una mica abans, el 1900) era mon àvia. Quan baixo a València penso en la iaia Antònia; en els parents dedicats al calcer en un petit taller de la ciutat; en Estellés plorant com una criatura assegut al meu costat en un recital a Barcelona; en Ovidi Montllor fent-me plorar recitant-lo; en l’entusiasta fermesa de Vicent Alonso, que a principis de segle cada tres mesos repetia el petit miracle de Caràcters; en les edicions impossibles de Claes Andersson, Zbigniew Herbert, Adrienne Rich o Iorgos Seferis (també de Montserrat Abelló, Antoni Ferrer i Joan Navarro) que Vicent Berenguer s’ha anat traient de la màniga a les Edicions de la Guerra, en la prosa asserenada d'Enric Sòria, el millor dietarista d’aquest país nostre trencat a trossos. Berenguer és de Banyeres de Mariola, a l’Alcoià, Sòria d’Oliva, Alonso de Godella, Montllor d’Alcoi, Estellés de Burjassot... ¿Qui que posi noms a les coses és de València, a banda de mon àvia?

Ara el tren ja ha arribat a una estació d’un altre segle, i jo surto a poc a poc a la llum esclatant de la ciutat que acollí i féu home i pare Vicent Andrés Estellés. [...]

 JS, "Capçal i nínxol d'Estellés", L'Avenç, 382 setembre de 2012

ORIENTACIÓ PROFESSIONAL

Al tren de la costa, a l'alçada de Premià, una noia parla tota cofoia de la seva parella a qui sembla ser un company de facultat: "Él es carpintero, fotógrafo, empezó Periodismo pero lo dejó, y luego nos conocimos en Antropología el año pasado..."

APUNTS REPRESOS (X)

Dissabte 1 de maig de 2004

LECTURA DE TREN

VISIONS DE L'ETERN

Ara mateix
un pardal s’ha posat
a la branca d’un pi
just al davant
de la meva finestra
i s’ha envolat
una bufada
de pol·len groc.
TED KOOSER.
Una noia amb armilla
reflectant verda-groga
xarrupa una beguda
asseguda a l'andana
de la meva finestra.
El tren engega.
Mira el rellotge,
recull l’escombra.
Ja deu ser l’hora,
caldrà tornar-hi.

                  JS










Més Kooser al F l u x.

DEU MINUTS

La imatge del centre i la perifèria (dels centres i les perifèries) no només funciona geogràficament o socialment, també ho fa des d'un punt de vista històric: també ens mirem per damunt de l'espatlla i calibrem des del nostre punt de vista els fets i els assoliments del passat, com més llunyà més digne de misericòrdia. Això ve a tomb, aquests dies que només sabem parlar de transports, d'un titular sensacional que acabo de trobar-me al diari: ara fa cent cinquanta-nou anys, quan va inaugurar-se el primer ferrocarril d'Espanya, la línia Barcelona-Mataró, el tren feia el recorregut en trenta minuts. I avui (després de l'exposició de 1888, de la de 1929, dels Jocs del 92, de dos estatuts i mig, dues Champions i una Fira de Frankfurt) en triga quaranta. Deu minuts de diferència, doncs. A favor de fa dos segles.

[PS. M'apunten des de Mataró, coincidint amb sant Simó, que la causa de la llarga durada del trajecte actual són les parades.]

SKYTRAIN

He agafat el tren del cel un dia de boira, i la te de formigó elevada s'endinsa de pressa de pressa en una grisor difusa, lletosa, amb cases i carrers i cotxes i arbres i altres vies a esquerra i a dreta, uns metres més avall, i una veu va dient com si parlés dins d'una capsa el nom de les estacions, la gent entra i surt en silenci amb bosses de diumenge a la mà i viatgem, tots plegats, com si hi hagués destí, un final de línia al fons del fum moll suspès aquí al davant.