[F l u x d'estiu, #5. Deu anys de versions]
Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"
No em demaneu que parli de la pàtria...
Al número de gener de L'Avenç hi ha sortit la conversa que vam mantenir amb l'escriptora Berta Piñán sobre llengües, política, poesia i altres assumptes que ens vinculen. Va passar a la llibreria La Central, dura una bona estona i hi vam parlar cadascú en la seva llengua, en asturià i en català, com hauria de ser més habitual. La veritat és que hi vam xalar, i vull creure que això es nota.
Des de fa uns mesos les converses tenen una versió en vídeo que es pot veure al canal Youtube de la revista. Cal agrair a L'Avenç que continuï sent un espai on la gent pot parlar llarg i sense traves. Sobre història, cultura i memòria, com diu el nou subtítol de la publicació. Una bona manera d'avançar.
Altres vegades que la Berta Piñán i els seus versos han aparegut ja al Flux.
Al balcó, al davant,
una dona
menja una poma.
No hi ha emoció
en el gest,
només un deix
d’insistent abandó,
de vell rosegador
a la seva cova.
Al balcó, a l’ombra,
aliena ja al pes
dels anys,
rosega una poma.
Lliurada al silenci
–qui sap quant temps fa
que el seu estel va apagar-se–,
res no delata l’instant,
aquell ajornar l’hora
amb mossegadetes
al goig.
Berta Piñán, La ferida (El Gall Editor, 2018)
Traducció de JS
NEL BALCÓN
Nel balcón, enfrente,
una muyer
cueme una mazana.
Nun hai emoción
nesi xestu,
namás un aquel
d’insistente abandonu,
de vieyu roedor
na so cueva.
Nel balcón, en sombra,
ayena yá al fardel
de los años,
ruca una mazana.
Entregada al silenciu
–quiénsabe cuántu hai
que allumó la so estrella–
nada delata l’instante,
esi apalazar la hora
con petisos mordiscos
a la dicha.
Berta Piñán, La mancadura (2010)
Si voleu llegir més Berta Piñán, podeu tafanejar per aquí. O venir a la llibreria La Impossible el proper 20 de març: ella serà una de les convidades a l'acte que organitza el PEN Català amb motiu del Dia Mundial de la Poesia.
La versió catalana de La mancadura de Berta Piñán, La ferida, segueix el seu camí xiroi. Aviat (dilluns 18 de juny a les set de la tarda) serà a la terra dels editors, a Palma, a la llibreria Drac Màgic.
Berta Piñán torna al català amb la traducció del seu darrer llibre, La mancadura, i serà a més a Barcelona divendres vinent a Laie i dissabte 12 a la Setmana de Poesia.
Et mires la roda i de vegades no saps si es mou de tan lenta que gira, o de tan de pressa quan els radis volten rabents i queden com suspesos. Es posen en marxa alhora diversos projectes editorials i gairebé puc passar ja la mà per les raimes de paper que d'aquí a uns mesos algú estamparà en part per culpa meva.
El primer de tots és l'edició de la versió catalana de La mancadura de Berta Piñán a Pollença a càrrec d'El Gall Editor, i la presència de l'autora a la Setmana de la Poesia de Barcelona. Per celebrar-ho, aquí teniu el poema que dóna títol al llibre.
Per a la legió d'enfitats amb torrons, concentracions, declaracions vanes i egos translúcids, aquests versos patriòtics a la seva manera (i a la meva, i a la d'Andrade, i a la de tantes i tants altres), escrits per algú llegit i despert en una llengua menuda i menyspreada:
VARIACIONS SOBRE UN POEMA
D'EUGÉNIO DE ANDRADE
No em demaneu que parli de la pàtria.
La meva pàtria és la del cargol,
la del llimac, la del tord,
la pàtria que fa olor de naixement,
de roselles als vorals.
Una pàtria petita,
un solar a on vénen les nenes
en sortir d’escola
i on juguen a ser grans.
La pàtria de l’eriçó, la del cuc,
les petjades dibuixades, invisibles,
als camins, el rastre del salmó
que remunta, incansable, els rius
de la memòria,
l’olor dels orins
quan entrem a la quadra
de la mà
i el món encara és una bola de neu
abans que comenci
a fer-se fosc.
Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
Versió de JS
Caminem a poc a poc fins al cor
del bosc. Busquem el començament d'una cosa
que no sabem desxifrar, una cosa que neix
aquí, just al cor del bosc.
Caminem a poc a poc deixant rastre, petjades
de pell per entre els arbres
"per a la tornada", diem, "per si de cas".
Però tot aquest temps sabem que no hi haurà
tornada quan arribem al cor
del bosc.
Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
Versió de JS
Instal·lat a casa d'una amiga asturiana (escriptora, d'acord), hi trobo un vell diccionari escolar de català, el primer que vaig comprar quan vaig poder estudiar la meva llengua. El fullejo mentre a l'altra banda dels vidres del finestral per fi veiem ploure, i em pregunto a casa de quants escriptors catalans (a banda dels dos Jordis) hi deu haver un diccionari d'asturià, quants de nosaltres sabem escriure orbayu i distingir-lo del ziri-miri o del calabobos per parlar d'aquesta pluja menuda que refà els verds, cada verd amb un lleu accent divers.
Els tertulians mandrosos i els liberals de manual es pensen que l’ecologisme és un luxe, a més d’una pèrdua de temps. Consideren que lluitar per salvar les balenes és poc més que un hobby de diletants. Però les balenes (com els drets humans, com les llengües minoritàries) són un dels termòmetres de la salut de la diversitat al món, a cada país del món, i de la diversitat en depèn el futur de tots plegats. Sense respecte i promoció de la biodiversitat el futur que ens espera és el del màrqueting de les transnacionals.
Els que seguim des de fora la literatura asturiana (vull dir la literatura en llengua asturiana) ens topem sovint amb el mig somriure suficient del menyspreador de l’ecologisme: “Asturià?” Sí senyor, asturià (o asturlleonès, si ens volem posar filològics). Una llengua i una comunitat petites –com a una altra escala ho són tantes altres segons amb què les comparem–, i precisament per això d’un interès excepcional per conèixer la salut cultural i democràtica d’Espanya, com el que passa a la Val d’Aran o als altres territoris (respectem els xantatgistes institucionals valencians i no diguem “país”) de la nostra parla ho és per establir la salut de la cultura catalana.
Què en sabem els catalans de l’asturià? Doncs per poc que volguéssim, d’uns anys ençà, gairebé tot el que ha escrit l’autor més reconegut d’ençà del Surdimientu, Xuan Bello, puntualment traduït a la llengua de Gabriel Ferrater per Adesiara, editorial exemplar que s’està guanyant a pols ser cas d’estudi en algun màster local d’edició. De la mà de Jordi Raventós, responsable d’Adesiara a més de traductor, ens acaba d’arribar Unas poucas cousas guapas, publicat el 2008 i ara convertit en Unes quantes coses boniques. Hi trobaran sarrons, arbres, illes, parcs, viatges, mentides, records... Jo quan llegeixo Xuan Bello mai no acabo de saber si llegeixo ficció, alguna mena de quadern de notes, un fals dietari o unes memòries enriquides. El que sí sé és que mai no m’hi avorreixo, i que en surto sempre una mica més savi i amb un somriure als llavis. Cosa que, ben mirat, em sembla tot un programa vital. O nacional. O editorial.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 18-III-15
Versión en castellano
Amb estudiants de tres continents llegim en castellà A lingua das volvoretas de Manuel Rivas (el relat en què es basa la pel·lícula de José Luis Cuerda), i l'altre dia vaig aprofitar per recomanar-los que anessin a veure Pa negre dient-los que així tindrien dues visions "perifèriques" de la postguerra espanyola. Avui veig també a El País que Gerardo Iglesias ha recollit una vintena d'històries de la repressió a Astúries (al nostre curs d'aquí a unes setmanes hem de llegir La història universal de Paniceiros).
Trobo que el títol que Iglesias ha posat al seu llibre, Por qué estorba la memoria, està prou bé: enllà de simplificacions i mistificacions, la guerra civil espanyola i la llarga postguerra són com una mena de mirall en què durant anys i anys i encara avui molts s'esforcen a no mirar-se. Un mirall (o una finestra, o una tribuna) que mostra fins a quin punt la crueltat (i el seu germà bessò, l'abús de poder), la violència, el complex d'inferioritat i la tergiversació de les paraules han estat un paisatge habitual a Espanya. Han estat i són. No parlo de bons i dolents, de dretes o esquerres, de nacionals o nacionalistes: parlo dels que en volen parlar i ho volen documentar (amb l'esperança d'assumir-ho i superar-ho algun dia) i els que no: aquesta és la línia de front real. Una línia més o menys clara si ens referim avui a l'expulsió dels jueus o a la Inquisició però que es desdibuixa a mesura que ens acostem al segle XX. Perquè obviar que la violència de tota mena hi va ser (a un bàndol i a l'altre, sí, en proporcions i circumstàncies diferents) i que no ha estat públicament assumida i no se n'ha demanat públicament perdó ni se n'han exorcitzat les causes, acceptar que la societat espanyola de la postguerra és una societat construïda sobre la desposessió, els abusos i el silenci imposat, tot plegat pot semblar senzill i fins i tot pràctic però té un cost.
Veure les pel·lícules de Cuerda o Villaronga i llegir el que Iglesias retreu és trist, desagradable, però a mi em fa venir esgarrifances sobretot pel poc que costa fer-ne paral·lelismes (no en els fets, sí en la retòrica i les actituds) amb el que vivim avui. Episodis com els pals a les rodes de la llei de la memòria històrica (i la impossible votació de disculpa del Congrés dels Diputats), l'avís de reobertura del Valle de los Caídos, els homenatges i les lloes a Fraga, els comentaris als mitjans digitals sobre qualsevol notícia que implica bascos o catalans, la reaparició aquests dies d'aquell jove falangista dels anys setanta reloaded o fins i tot bona part de la retòrica antiestatutària del 2006 al 2010 avisen que quan governin els que segons les enquestes tindran majoria absoluta hi ha ben poques possibilitats d'anar en la direcció de posar-nos per fi, cinc-cents o sis-cents anys després, davant del mirall i acceptar alguna de les tristes tares celtibèriques. Els camperols i els mestres afusellats sense judici a Andalusia, les milicianes violades a Mallorca, els passejats a l'Arrabassada, els cremats vius asturians continuaran doncs pudint, tot i que molts no ho sàpiguen. I nosaltres ens preguntarem per què aquesta obsessió amb la unitat i la grandesa, com se'n pot dir igualtat de l'espoli i la institucionalització dels privilegis, d'on ve l'al·lèrgia a la diferència, com es pot enaltir amb tant d'orgull les tares.
Interessant pel tema i simptomàtic pel to, l'article a El Periódico d'ahir sobre el fet que els jugadors del Paraguai es comuniquen entre ells al camp en guaraní no podia evitar frases sensacionals com ara "Els jugadors es senten còmodes parlant en la seva llengua"... Gran notícia, sí.
De tota manera, ara que el senyor Paniagua i altres periodistes peninsulars desplaçats a Johannesburg han tingut l'oportunitat de descobrir que a Sud-àfrica no es parla sud-africà i que la llengua oficial parlada per la part més gran de la població de Paraguai és el guaraní, potser podríem aprofitar l'avinentesa per comunicar a la concurrència i sobretot al flamant nou president del FC Barcelona, Sandro Rosell (que ahir al discurs d'investidura va demostrar el seu poliglotisme selectiu adreçant-se als presents als jardins de la Masia en català, castellà i anglès), la notícia que el màxim golejador de la selecció espanyola i recent fitxatge del Barça, David Villa, asturià de Tuílla, és asturianoparlant i un dels deu mil signataris de la campanya "Yo doi la cara pola Oficialidá", per tal que la reforma de l'estatut asturià reculli l'oficialitat de la llengua de la comunitat (cosa que ara mateix no passa). Potser això facilitarà que Villa aprengui un mínim de català funcional, i podria ajudar a explicar als altres jugadors de la plantilla que a Espanya, com a Sud-àfrica i al Paraguai, no tot és tan monolingüe com es pensen i repeteixen mitjans, anunciants i presidents.
RESSONS
Màrius Serra, a La Vanguardia
Les Noticies (7-VII-2010)
A Astúries hi ha un racó increïble, exemple de la potència de la bona suma de públic i particular, l'"Aula de las metáforas", on un pot trobar-se convidat a xerrar sobre poesia catalana o sobre literatura i memòria i que Fernando Beltrán es posi a llegir en castellà, amb la vella edició bilingüe de Seix Barral a les mans, "Josep Carner" de Ferrater, que llavors et demanin de llegir-lo en català i que després d'escoltar...
JOSEP CARNER
En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.
Xuan Bello es tregui un paper de la butxaca i llegeixi:
JOSEP CARNER
No cimero y más fosco de la nueche, nun quiero sentir
l'olor de mayu que boria allá fuera, y ye pequeñu
el candil col que tengo abondo p'allumar
les páxines tenues del llibru, les poesíes de Carner,
que tu me disti ayeri. Has dos años y cuatro meses
que-y di esti mesmu llibru a otra moza. Palabres
que lleí cuidando nella, y qu'ella lleó
pa min, y son del too nueves agora
que les lleo por ti, cuidando en ti.
Palabres que nos falaron a tous tres, y fain
que nos parescamos. Palabres que permanecen,
mentes varien los díes y camaden los sentíos,
ofrecíes pa que les volvamos entender. Como una patria.
I com que els has dit que tu ets tu i les teves lectures, sense cronologies ni fronteres, no deuran trobar estrany que un acte i un espai com aquest allarguin i reforcin la cadena dels teus parents i germans. Que surtis a la pluja i a la fosca de fora més ben acompanyat, amb una mica menys de fred, amb les butxaques una mica més plenes de paraules, de palabres, de palabras, com pàtries.
L'irlandès Seamus Heaney llegeix en asturià versos seus sobre aquesta terra que només fa uns mesos versionàvem amb la Pauline des del pis de Sarrià i que ara han traduït, amb els llibres a la vista de Visor i Edicions 62, Xuan Santori i Xuan Bello, que seu al meu costat. Som en una sala solemne de la Junta General d'Astúries i a fora mig plou (l'orbayu és una pluja molt fina, apunta en Xuan) mentre a dins els representants de tots els grups polítics es van acostant al micro amb un somriure d'orella a orella i mirant a les càmeres (són els representants dels mateixos grups que han menystingut aquestes paraules que ara diuen, els que se n'han burlat, els que les han ignorades o les neguen encara, també els que les defensen) per llegir versos contemporanis en una llengua que no consta a l'Estatut de la comunitat, i ara el director general de Promoció Cultural, Carlos Madera, llegeix a "Paniceiros":
Un mundu que yera altu luminosu esbeltu
Naciente y fonte y vocación de ríu
Onde los homes callen y el silenciu ye renuncia
Onde escaecimos el ser Onde claudicamos
(...)
Entrades
Comentaris
