De la sèrie "Com pot ser que no hagués vist mai abans aquesta foto?" (que és, de fet, una postal de l'època). Àngel Guimerà davant del monument a Rafael Casanova, al que llavors era el Saló de Sant Joan (avui passeig Lluís Companys), a l'entrada a l'Exposició de 1888 venint de l'Arc de Triomf.
"Fes-te fotre, fill de ta mare", o potser "Merda, fill de..." És precís recordar Suetoni... I tenir present que Shakespeare era per damunt de tot dramaturg. O, com diu Carner, que els diccionaris de butxaca no només deformen la butxaca.
M'ha tornat a les mans aquesta meravella de Cole Porter en una pel·lícula de George Sidney on uns comediants de Broadway posen en escena Shakespeare. Honor també a James Whitmore i Keenan Wynn (i a Èsquil i Eurípides): "Ara les noies elegants volen versos com els d'abans..."
Llibres que no ens haurien de passar per malla: El teatre de Shakespeare en el seu context (Edicions 1984), de Jordi Coca. Assaig de primera, pel que diuen. Per exemple en aquesta entrevista de Jacinto Anton al "Quadern" d'El País: "Al final sembla que només hi hagi Shakespeare, Shakespeare i Shakespeare. Però ell només va ser la culminació -grandiosa culminació, sens dubte- d'una època i una tradició sense la qual no hauria existit. També d'unes circumstàncies molt concretes, com l'enorme augment dels teatres a Londres en el seu temps i l'entusiasme pel teatre, que va fer que se n’obrissin més. El Globe s'omplia amb 2.000 espectadors cada dia, en una població de 200.000 persones. Hi havia una afició gran i transversal, que anava des de la reina fins a l'artesà humil."
Ahir vam anar a veure (bé, a escoltar) Kae Tempest a l'Aliança del Poblenou, en l'obertura del Barcelona Poesia. I, dins del "Traps and Lessons" (quaranta-cinc minuts d'una tacada) va dir això.
Bon cap de setmana a tothom, els sols i els acompanyats.
“Amb son germà, lo comte de Cerdanya, / com àliga que a l’àliga acompanya, / davalla Tallaferro de Canigó un matí”... Si heu escoltat Vittorio Gassman dir la Divina Comèdia o Richard Burton recitant Dylan Thomas i heu pensat com jo que poques coses llibresques s’hi poden comparar, ara en teniu una de nostrada per posar al mateix nivell: Oir, la síntesi del Canigó de Jacint Verdaguer feta per l’actor Lluís Soler. Feta i dita. Soler va presentar la seva versió abreujada del gran poema èpic de mossèn Cinto (amb el permís de L’Atlàntida) el 2011 a Folgueroles, i després la va dur al TNC. Ara la gent de Verdaguer Edicions l’ha convençut perquè es fiqui en un estudi d’enregistrament i, sota la direcció de Roger Mas (de qui són les millors cançons amb poemes de Verdaguer que conec), deixi constància de la seva capacitat per dir tan bé com els millors uns versos densos i intensos, no pas senzills, que ja van camí del segle i mig de vida. El poema de la nació catalana restaurada, segons fórmula de Ricard Torrents.
Passaran els temps i els pressupostos, els grops i els governs, els ministres analfabets i els coronels venjatius, i Verdaguer seguirà dempeus. Passaran els llibres d’autoajuda, les traduccions apressades, els versets floralescos i els reculls de tuits, i Gentil i Flordeneu seguiran volant per damunt del Pirineu, com els campanars de Cuixà i Sant Martí ens admiren encara que la gent ja no sàpiga gaire què es un monestir. Ara tornen tots plegats a les llibreries, i potser tornaran també als escenaris, i en l’endemig s’han escolat, oh meravella, al meu Spotify, entre Bill Evans, Natalie Merchant i els Pulp, al costat de Burton i Gassman, de Bene i Branagh i Nunn i Rickman. Per poc més del que costa la samarreta de la manifestació de cada any (i per una desena part del que costa l’equipació també anual del club que és més que un club), aquí teniu Catalunya per posar-vos-la a l’orella, la de veritat, la que no passa sinó que deixa que ens hi reflectim nosaltres mentre passem. Tot plegat, gràcies a Verdaguer i a Lluís Soler. Oïu-los.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 27-IX-17
Versión en castellano
Tots drets, si us plau. Tal dia com avui de 1891 va néixer a Peru, Indiana, el mestre Cole Porter, compositor i lletrista i una font de plaer auditiu inesgotable mentre passen i muden els temps.
With a million neon rainbows burning below me,
And a million blazing taxis raising a roar,
Here I sit, above the town,
In my pet-paillated gown,
Down in the depths
of the ninetieth floor...
Què no deus poder trobar-te a Chicago? Ben emmarcat i penjat en lloc d'honor a l'entrada del bar d'un teatre alternatiu a Wicker Park, per exemple. Allò que no t'esperes encara t'alegra més la vista i el dia.
El Teatro Cómico/Teatre Còmic, "palau de la revista", reconegut escenari de sarsueles, era a la cantonada del Paral·lel amb el carrer del Poeta Cabanyes, on resistí fins a principis dels seixanta (a la postguerra era on actuaven Los Vieneses). Al Cómico s'estrenaven moltes obres provinents de Madrid. La camisa de la Pompadour, per exemple, amb música del maestro Guerrero i llibret de Joaquin Vela i Enrique Sierra, hi va triomfar la temporada 1933/34. El cartell prové d'un anunci al diari La Humanitat.
PS. Enric H. March ens recorda que Barcelona i Xicago de fet comparteixen paral·lel: el 41º.
El teatre (com la pintura, com la cuina) té aquesta màgia del directe, del real proper i tangible: hi ha obres que havent-les vist ja no se te'n van mai del tot de la memòria. A mi em va passar anys enrere, per exemple, amb Acorats de Toni Gomila i les seves Produccions de Ferro. A mi i a milers de persones més tot al llarg d'aquestes terres on matem i mengem porcs i on quan entrem en un lloc diem "Bon dia".
Acaba d'aparèixer el tràiler del documental que Joan Martí Mir prepara sobre aquest fenomen manacorí i teatral i alguna cosa més que teatral i manacorí. Aquí el teniu.
Tràiler d'Acorats, crònica d'un fenomen from Joan Martí Mir on Vimeo.
 |
| Foto: Víctor P. de Óbanos (2014) |
Aquesta setmana que tothom parla de triplet referint-se al món de la pilota, em temo que ha passat més desapercebut un altre tres de tres de caire, en aquest cas, cultural: em refereixo a la coincidència a les tres sales del TNC, el Teatre Nacional de Catalunya, de tres obres d’autor català amb les darreres funcions dels Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre, dirigit per Jordi Coca, a la Sala Tallers; L’Hort de les Oliveres de Narcís Comadira acabat d’estrenar a la Sala Gran, i la presentació pública i els darrers assajos a la Sala Petita d’Incerta glòria de Joan Sales, muntada per Àlex Rigola (i encara s’anuncia, a partir del 28 de maig, La nostra mort de cada dia, de Manuel de Pedrolo, dirigida per Marta Gil).
El fet no només és destacable perquè es tracti de tres autors catalans, quan temps enrere arribà a fer-se endèmica la queixa que a les obres autòctones els costava molt arribar als escenaris de la baluerna blanca de Bofill, sinó que s’ha de subratllar que són a més tres escriptors que han escrit teatre o s’hi han interessat però no pròpiament dramaturgs en el sentit d’autors reconeguts primer de tot com a tals. Així, se subratlla l’opció del TNC i del seu director, Xavier Albertí, gestionar el primer teatre públic del país no només vinculant-lo a una certa opció per la cultura catalana, entesa en el sentit més ampli del terme, sinó també al risc i a l’aposta, a una responsabilitat (no exclusiva, ni excloent, però sí present) diguem-ne de “quilòmetre zero” que ens ha dut o durà també aquesta mateixa temporada sarsuela en català, Serafí Pitarra, Feliu Formosa, el Tirant lo Blanc, Josep M. Muñoz Pujol i Lluïsa Cunillé. Al costat de Valle-Inclán, Bernhard o De Filippo, com voldríem que sempre fos: com ja és de fet a tantes col·leccions literàries, als taulells de les llibreries, als prestatges de casa nostra, a la nostra memòria de lectors i espectadors. D’aquí i d’allà en contrast i concurrència. Avantatges de les cultures no gegants, i poc cregudes.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-V-15
Versión en castellano
Avui fa cent cinquanta anys, l'endemà que a Barcelona obrís les portes el Teatre Romea, a l'altra banda de l'Atlàntic va pronunciar-se una de les al·locucions claus de la nació nord-americana i una de les millors peces de retòrica política de l'època moderna: el discurs de Gettysburg (Gettysburg address, als Estats Units), fet per Abraham Lincoln el 19 de novembre de 1863 a l'escenari d'una de les batalles de la Guerra Civil.
Ara fa tres anys, Julià Guillamon em va encarregar per a La Vanguardia una peça sobre la religiositat de Joan Maragall, i després de llegir i repassar i subratllar em vaig trobar lligant-la, d'alguna manera, a les paraules de Lincoln a Gettysburg: potser no sigui, doncs, un mal moment per tornar-hi. Aquí en teniu l'entrada al Flux, i aquí la versió castellana de l'article al suplement Cultura/s, "Que no hay tal muerte".
 |
| The Bachrach photo. Source: Library of Congress |
Amb mitja tuiterada ofesa pels regidors júniors alçabraços del PP, el ministre català opusdeístic o la patinada retòrica de Javier Cercas, no entenc que a algú com ell o als ministres de l'Espanya constitucional o a tota la colla d'experts hispànics en educació no els instem a pronunciar-se sobre el decret de Tractament Integral de les Llengües (TIL), la vaga general a l'ensenyament balear i el menyspreu sensacional de Bauzá i el seu govern (per dir-ne d'alguna manera) envers mestres, pares, nenes i nenes i fins i tot envers el Tribunal Superior de Justicia de las Islas Baleares. En aquests moments, és a les Illes on es juga de veritat el futur del català i de la nostra comunitat cultural i històrica, i això és molt més important que una sentència, un referèndum o un insult de més o de menys. És no sabent res, no volent saber res o no dient res sobre la manera de manar a les Illes i d'ofegar-hi la democràcia i la llengua pròpia per part de José Ramón Bauzá que els Cercas, Fainé, Fernández Díaz, García de la Concha, Juaristi, Lindo, Millo, Muñoz Molina, Navarro, Novell, Rivera, Rivière, Rubalcaba, Sánchez Camacho, Savater, Vargas Llosa, Wert i tants altres traeixen allò que abans se'n deia decència.
Si d'alguna manera no pangermànica sentiu també Mallorca com una cosa vostra i no heu vist en Toni Gomila a Acorar, podeu aprofitar l'actuació al Temporada Alta gironí. Segur que us impressionarà escoltar allò de "Primer callàrem, i oblidàrem ses cançons; després vàrem cloure els ulls i oblidàrem el paisatge, i ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d'avesar a viure dins un desert sense cap ombra. I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil, dins aquest ermàs... I, si el trobam, haurem de cremar batzers i romaguers i totes les definicions conegudes de LO NOS TRO".
És important, aprendre a llegir el que tenim davant dels ulls. Mirar d'evitar els errors de lipotímia, que diu en Rabinovich.
Bon cap de setmana.
Entrades
Comentaris
.jpg)
