LA CURSA DELS NASSOS

Aquesta gent que posa un cartell nou al que han fet altres i ho ven amb el seu nom dalt de tot i un somriure profidén. Els selfies professionals, n'hauríem de dir. Aquests són els que guanyen, aparentment.

MARQUES BARCELONA

El número 90 de la revista Barcelona Metròpolis inclou un ampli dossier sobre la "Marca Barcelona" amb peces de Gaziel sobre la Barcelona cervantina ("Mar alegre, tierra jocunda, aire claro", publicat el 1930 al Libro de Oro de la Exposición de Sevilla i aplegat per Jordi Amat a Tot s'ha perdut), del catedràtic de Stanford Joan Ramon Resina ("Desmarcar-se de la marca"), del mantenidor d'aquest blog ("Imaginar una ciutat"), de Francesco Indovina, professor de Planificació del territori a Venècia i a la Facultat d’Arquitectura de Sàsser ("Ciutat metropolitana o ciutat de ciutats"), de Juan Carlos Belloso ("Construir marca, fer ciutat"), expert en imatge i competitivitat de territoris, d'Enric Vila Delclòs ("El secret de Barcelona"), del director general de Moritz, Albert Castellón ("Barcelona-Catalunya: un ‘cobranding’ indispensable"), i de l'economista Miquel Puig Raposo ("Barcelona, on vas?").

Tots els articles són consultables en obert, i n'hi ha versió en català, castellà i anglès.

© Sagar Forniés

CANÇÓ

Escullo el blanc, però amb
taques vermelles, com la neu
a l'hivern amb les seves
baies de grèvol i el solitari

pit-roig, que és un foc a prop
del qual escalfar-se i com el Crist
ve a nosaltres en la seva feblesa
però amb una cançó intensa.

 R.S. Thomas
 versió de JS










MÉS
"Líquens" (F l u x, 28-VI-13)
"R.S. Thomas, Three Christmas Poems" (R.S. Thomas priest and poet)
RS Thomas 2013 (web del centenari)

FUNCIÓ DE LA POESIA

Com diuen els Pulp a "The trees", aquests arbres inútils produeixen l'aire que respirem.

ANGELICATA

"Avui és un bon dia per parlar d'àngels. De l'àngel naïf del naixement, és clar, el de «terracota pessebrista» -escrivia Jordi Sarsanedas- que s'enlaira damunt la cova o que, a la berenada dels pastors, es dedica a fer de missatger del diví. D'aquells àngels que salven, com el vell Clarence de Capra, dels que ens acompanyen amb un vel imperceptible, que no veiem però que hi és i que eviten «caure en el daltabaix», com deia Vinyoli. El poeta també té un àngel, d'«inusitat ardor», amb qui lluita i perd i, en la derrota, contempla com l'esperit alat li cedeix «part del seu foc» perquè contempli «l'escala de la llum, / per on els cants davallen / al solitari cor». Àngel de la creació, també com el de Roselló-Pòrcel, que fa que ens atansem «a la llum que defineix les coses / que han estat donades als noms». O com el de Comadira, que clama perquè no s'apaguin les esperances, fruits de l'amor per una llengua. Àngels tristos i venjatius, poderosos combatents (no pas amb correus dels quals ignoren el significat sinó amb missatges que ells qüestionen), dubitatius com els de Baudelaire («Àngel ple d'alegria, ¿no sents desassossec?), amables o tirans. Àngels que són a l'antologia que han preparat, per a Ara Llibres, Jaume Subirana i Carles Torner: 50 poemes amb àngel. Àngels que parlen amb Déu i que s'adrecen als homes, ponts. Com un àngel de plata que duc a la cartera i que m'acompanya i em desconcerta i m'atueïx."

 Josep M. Fonalleras, "Àngels" (El Periódico, 25-XII-13)













MÉS
Miquel àngel Llauger, "Poemes amb àngel, i un d'Antònia Vicens" (al seu blog, 6-XII-13)
Carles Torner, "La figura de l'àngel és molt diversa" (Catalunya religió.cat, 23-XII-13)
Álvaro Valverde, "Desangelados" (27-XII-13)
"Àngels a cal barber", by Rimbaud (F l u x, 21-III-13)
"Té, diu", by Comadira (F l u x, 21-III-12)

ADOLESCENTS ALS FGC

—I què estudiaràs quan acabis Batxillerat i recuperis la Sele?
—Un grau mitjà de cuina.
—Vols ser cuiner?
—No, jo vull ser fisioterapeuta, però s'ha d'estudiar massa!
—Ia...

SIMBOMBES FOSQUES

En dies gairebé successius m'he trobat parlant de versos que m'estimo amb persones que no coneixia amb les quals treballo en projectes relacionats amb poesia, paper i escena. Aquest deu ser el meu regal d'enguany. Un dels poemes era "Nadal", que no deixa de rondar-me pel cap, i tot i que sigui prou conegut (i ja figurés al supervendes per dir dalt de la cadira) he decidit reproduir-lo avui aquí, com una prèvia de la Nit més ditxosa. Els volts de Nadal són també aquesta simbomba fosca: un so greu i monòton repetit en la nit, com un avís o un lament del desconegut i tanmateix present. Fred i fosca i cant; foc i gall i lluna; demà i taula i nen... Sempre m'ha fet gràcia, que "Nadal" aparegués (aviat farà un segle) en un llibre subtitulat "Poemes d'avantguarda".

NADAL

                                  A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
                               i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
                               que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa        a la cuina
                                     prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna  que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes
                                i ja enyoren demà

Demà posats a la taula oblidarem els pobres
—i tan pobres com som—
                                   Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos        arrencarà a plorar

  Joan Salvat-Papasseit, L'irradiador del port i les gavines (1921)


MÉS
Eugeni Xammar, "Nadal a Barcelona (1939)"
Salvat-Papasseit a Lletra

ATARÀXIA

La cara que fan els homes que s'esperen a les perfumeries.

HAPPY XMAS

La nadala de Banksy de l'any passat. Però tant és: l'estampa continua sent actual. Com ara se suposa que fa dos mil i un grapat d'anys.

COM AQUESTS

Dies, i caps de setmana. Tants com calgui.

IRLANDESOS TOTS

Per cert, com a contrapunt als darrers esgarips de la Camacho sobre l'Ulster i a la llei antiavortament de Gallardon i els bisbes, recordem, per reconciliar-nos amb la Irlanda de Heaney i Jameson i el tractat Anglo-irlandès de 1921, que demà tindrem el lleó de Belfast i la seva pedra filosofal a casa nostra: Van Morrison actua al Liceu (quins llocs de triar, també) a les vuit del vespre. It’s Too Late To Stop Now...

ESTREPS

El que en castellà se'n diu estribación en català és un estrep, o un contrafort. Els de Collserola són petits turons pelats sense gaire gràcia, però amb nom propi. Ves: com nosaltres.

IMAGINAR UNA CIUTAT

Ara que tanta gent parla com si fos tan modern de branding i de “marca” aplicats a tantes coses, inclosos un país o una ciutat, potser val la pena apuntar que brand prové de l’anglès antic i apareix per primera vegada al Beowulf cap a l’any 1000 (com a brond) amb el significat literal d’una cosa cremada, marcada amb foc. Vull dir que l’assumpte ve de lluny i que la mena de marca a què es refereix –tot i que Barcelona amb els anys l’ha coneguda a bastament gràcies a gent com Al-Mansur, el duc de Berwick, Espartero o Pricolo– no acaba de ser fàcil ni dolça de relacionar amb una ciutat.

Quan es parla de “marca Barcelona” (o Espanya, o Formentera) s’està parlant d’associar la ciutat a una imatge. D’imaginar-la en el sentit de la primera accepció del diccionari: el de formar-ne la imatge mental, de representar-la en l’esperit. Podríem dir-ne “adjectivar” la ciutat, o rebatejar-la, o fins i tot tunejar-la, però subratllem que és d’imatges conceptuals (figures: símbols, al·legories, metàfores) i, doncs, d’imaginació del que estem parlant.

Barcelona, al llarg de la seva dilatada història, no només ha rebut diversos noms (Barcino, Barcinona, Barshiluna) i els ha sentit pronunciats de formes diverses, sinó que ha anat veient com sota diferents circumstàncies anava canviant també allò que s’afegia al nom estricte: l’adjectivació o el sobrenom o denominació paral·lels associats al nom de la ciutat. D’entre els sobrenoms que d’alguna manera han arribat fins als nostres dies, potser el més antic és el de “cap i casal”, provinent de l’edat mitjana, dels temps en què la ciutat era seu del comtat de Barcelona, i afegit per tal de subratllar-ne la importància (el mateix apel·latiu es feia servir al Regne de València per a la ciutat de València). D’aquesta època (o, més aviat, de la referència a aquesta època) ve també el sobrenom més habitual, encara avui: el de “ciutat comtal”, que per al sobiranisme mental té l’inconvenient que deixa la capitalitat en, diguem-ne, capitaleta. Llavors, a principis del segle XVII Miguel de Cervantes va ubicar a Barcelona un llarg episodi de la segona part de Don Quijote de la Mancha on s’evoca la ciutat com un “arxiu de cortesia” (“archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”): la fórmula va fer fortuna i, de fet, no ha deixat de ser usada fins als nostres dies, amb una clara preponderància en els temps en què el castellà era la llengua oficial dels que havien de referir-se a la ciutat de Boscà, Agustina d’Aragó o Juan Antonio Samaranch.      [La resta, aquí...]

 J. Subirana, "Imaginar una ciutat", Barcelona Metròpolis, 90 (dossier "Marca Barcelona")





MÉS
Versió en anglès de l'article: "Imagining a City"
Versió en castellà de l'article: "Imaginar una ciudad"

LEGISLACIÓ I MENTIDES

Ahir, a sala plena i amb gent dreta, vam cloure la presentació amb paraules d'un poeta fent el millor discurs polític que he escoltat en mesos. Per què no encarreguen més discursos polítics dels de veritat als poetes?

"Plató va dir que trauria els poetes de la seva República, ja que 'mentien massa'. No obstant això, el seu text, La República, és un gran mite, una visió totalitària que ningú no es va prendre seriosament fins al segle XX. Aquelles idees van ser desastroses, tant si van venir via Hitler com via Stalin. Els poetes, en canvi, es queden amb els vells mites simples que clarament són només històries senzilles, i no demanen (com a norma) intentar formular polítiques públiques. Les mentides dels poetes es veuen de seguida i no són perilloses perquè prometen ben poc. La Gran Mentida de Plató és sinistra perquè promet control i poder als líders.

La poesia és saludable, perquè no hi ha dubte que pertany a l’elusiu i igualitari regne de la imaginació. Això té la seva importància, ja que la imaginació és part de la vida del veritable jo. Els dirigents d’una nació no poden ordenar els sentiments més profunds de la gent; només poden aspirar a dirigir-los. En això competeixen amb els narradors i els poetes, i és per això que Shelley va dir que els poetes són els legisladors no reconeguts del món. De fet, els poetes d’alguna manera són 'legisladors', i és millor i més segur que això continuï sense ser-los reconegut. Els poetes (és a dir, tots els artistes) ajuden a donar veu a les formes, estils i valors vernaculars pels quals una societat s’assenta en la seva pròpia naturalesa profunda."

 Gary Snyder, "La veritable (no) naturalesa de l'esperit de la muntanya", a Les muntanyes són la teva ment (2013) 

"El funeral de Shelley", Louis Edouard Fournier

LA XOCOLATA, ESPESSA

A Antonio Balmón, alcalde de Cornellà però sobretot membre destacat de l'executiva del PSC de Pere Navarro, no li va agradar gaire l'entrevista d'ahir del president Mas, i reclama de bon matí a Catalunya Ràdio que el Molt Honorable doni ja la data de les properes eleccions catalanes: "Així tindrem tota la informació, de la A a la B!".

DEMÀ LLEGIM SNYDER

Demà a dos quarts de vuit de la tarda, a La Createca (c. Comte Borrell, 122), parlarem de Gary Snyder i en llegirem alguns poemes i fragments de la prosa recentment publicats en català al llibre Les muntanyes són la teva ment. Hi haurà l'editor de Tushita Edicions, Enric Soler, els traductors, José Luis Regojo i un servidor, i la també traductora Pauline Ernest, a qui hem demanat que posi veu en anglès als versos de l'amic de Kerouac i Ginsberg. Tots hi sou convidats.

Demà al vespre, a l'Eixample hi creixeran muntanyes.








MÉS
David Castillo, "Les muntanyes de la ment" (El Punt Avui, 13-XII-13)
"La poesia no és per explicar històries" (entrevista de Sam Abrams a l'Avui, 2-VI-11)
"Entre arrayos amb el bo d'en Gary" (Foravial)
"Les muntanyes són la teva ment" (El Muntanyenc)

AUTODETERMINACIÓ VARIABLE

M'escriu un amic israelià, una persona sàvia i ponderada, enviant-me l'enllaç amb el solemne "Los socialistas nunca estaremos a favor de la autodeterminación" d'Alfredo Pérez Rubalcaba a La Vanguardia d'ahir. L'amic, ja prou granat, hi afegeix una simple pregunta, per a la qual no tinc resposta: "Com expliquen aquests 'socialistes' el seu suport a un estat palestí"?

Només se m'acut pensar que el famós NIMBY (Not in my back yard) pateix a Espanya un clar decantament cap a la dreta de les sigles: my back yard. El pati és meu, i jo a casa meva hi faig el que vull. A més, és un pati, no fotem. Molts catalans no independentistes (o no especialment motivats per l'independentisme) veiem de fa mesos amb tristesa i fatalisme com els mitjans serveixen cada dia ració doble o triple d'aquesta idea d'Espanya com a finca privada dels jerarques del PP-PSOE (i l'amiga Díez) i com a territori exempt de les lògiques que fora de casa es permeten el luxe d'acatar i fins de pregonar. Però la pròpia, a casa amb la pata quebrada. I gràcies que li dono la paga.

NEKO

Aquest tornado passa demà per Barcelona, a quarts de deu de la nit a la Sala Apolo, a presentar-hi el seu nou disc "The Worse Things Get, The Harder I Fight, The Harder I Fight, The More I Love You" (ho sé, sembla catalana, la noia). Si no hi podeu anar, feu-ho servir d'excusa per repescar-ne els discos (el meu preferit és "Fox Confessor Brings the Flood"), amb o sense els New Pornographers.

I en tot cas, passeu com sempre un bon cap de setmana.

HOMENATGE

Cuando despertó, los catalanes todavía estaban allí.

SCHIFFRIN I RASPALL

Què tenen en comú un editor independent nord-americà i una poetessa centenària de Sant Feliu de Llobregat? A banda del fet circumstancial d’haver mort amb pocs dies de diferència, vull dir... El teòric de la cultura israelià Itamar Even-Zohar distingia fa anys el doble punt de vista possible en mirar-se la cultura “com a béns” i “com a eines”: hi ha d’una banda la cultura feta d’objectes preciosos, vista com una col·lecció de béns acumulables i avaluables (que sovint atorga a qui la té riquesa i estatus), i de l’altra la cultura entesa com un conjunt d’eines que organitzen la vida (individual i col·lectiva), sovint fent-la millor.

Joana Raspall ha estat bibliotecària, va ajudar a salvar llibres durant la guerra civil, va fer classes de català a casa en la postguerra, va col·laborar en la redacció de diversos diccionaris i ha escrit un grapat de llibres de poesia infantil que han ensenyat a llegir i a mirar la vida d’una manera més amorosa a milers de nens i nenes. Pocs béns i moltes eines.

André Schiffrin era fill de l’emigrant rus que fundà la Bibliothèque de la Pléiade a París i que n’hagué de fugir pels nazis, i esdevingué ell mateix editor als Estats Units, capitanejant durant prop de trenta anys Pantheon Books i convertint-se en emblema de l’edició independent. El 1990, quan Random House comprà Pantheon, Schiffrin es va quedar sense feina, i llavors va fundar un segell sense ànim de lucre, The New Press, i va escriure un llibre de títol prou significatiu: L’edició sense editors (1999). Pocs béns i moltes eines.

Vull dir que els hereus directes de l’un i de l’altra probablement deuen tenir poca renda a heretar, però els seus conciutadans en canvi tenim molt a repartir, en forma de tot el que ens han donat i com ens han ajudat. I no estic fent catequesi de primer grau: si mirem al nostre voltant amb ulls informats ens adonarem de fins a quin punt la cultura (assistencial, educativa, literària, musical, plàstica) en què vivim és filla i deutora dels Schiffrin i les Raspall.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 11-XII-13
Versión en castellano

ACATAR O A QATAR

"El Real Madrid es y ha sido político. Ha sido siempre tan poderoso por estar al servicio de la columna vertebral del Estado. Cuando se fundó en 1902 respetaba a Alfonso XIII, en el 31 a la República, en el 39 al Generalísimo, y ahora respeta a Su Majestad Juan Carlos. Porque es un Club disciplinado y acata con lealtad a la institución que dirige la nación."

 Raimundo Saporta, El País, 3-XII-1978

AQUESTS PERSONATGES

La Camarga, en Montoro, el Santa Mònica, aquell ministre d'Exteriors que ofèn sempre que parla, directors i directores públics fugaços que asfixien la societat civil i després s'hi van a fer una foto, Fabra a El Mundo i Rajoy a El País... Després d'una conversa afable amb un altre poeta que em guanya a escuder de la poesia en altres llengües, en arribar a casa i obrir un cop més l'últim llibre que ens ha regalat, em vénen a les mans aquests versos:

EL POLÍTIC

Havia estat collint herbes i me n'anava
a la ciutat a vendre-les quan em vaig aturar
a reposar al costat d'uns arbres, a la Porta
Blava. Vaig veure com s'acostava un genet.
El seu rostre era pàl·lid i feia una mirada
estranya, com de por. Parents i amics al seu
costat s'amuntegaven per dir-se adéu però ell
ni tan sols va alentir la marxa. Estranyat, vaig
preguntar a aquells que coneixia qui
era aquest personatge. Van dir-me que es tractava
d'un conseller privat els deures greus del qual
eren el fonament de l'Estat. La ració
de menjar que rebia valia per deu mil.
L'emperador solia anar a casa seva
tres vegades al dia. Ahir el convocaven
a la reunió d'herois. Avui l'han desterrat
al país de Yai-zhou. Als consellers dels reis
els sol passar que l'alba del favor esdevingui
al vespre la caiguda. És molt verda la gespa
dels barris orientals i enmig de l'herba hi ha
un camí que s'enfila als turons. Descansant
com si res entre núvols blancs, aquesta vegada
es pot dir que ha tingut un 'èxit' infal·lible!

 Bai Juyi
 Versió de Marcel Riera

INSTITUCIONS I IDENTITAT

Dijous i divendres vinent, 12 i 13 de desembre, el projecte de recerca en què participo (vinculat al grup de la UOC Llengua, cultura i identitat en l'era global, IdentiCat) organitza al CaixaForum de Barcelona un seminari internacional que duu per títol "Institucions i identitat en la cultura catalana de la normalització".

S'hi aplegaran experts nacionals i internacionals de diversos àmbits dels estudis de la cultura, amb un focus en la relació d'aquesta amb la identitat i la memòria en el cas dels anys de la Transició a Catalunya. Els dos ponents destacats són els professors Andrew Dowling, de la universitat de Cardiff, que recentment ha publicat Catalonia since the Spanish Civil War: reconstructing the nation, i Sharon G. Feldman, de la universitat de Richmond, autora de A l’ull de l’huracà: Teatre català contemporani (L'Avenç, 2011).

L'assistència hi és lliure i gratuïta. Aquí en teniu el programa.

AUSTER I STEVENSON: FER-HO VEURE

La Laia, bona lectora i editora, co-responsable que el Jardí de versos d'un nen de Stevenson es pugui llegir en català, m'envia un fragment memorialístic de l'Informe de l'interior de Paul Auster, acabat d'aparèixer, on l'autor de la Trilogia de Nova York explica que tot plegat va començar en vers, i amb aquells poemes de Stevenson...

"Per al vuitè aniversari, aquesta mateixa àvia estimada et va regalar una edició en diversos volums de les obres de Robert Louis Stevenson. La llengua de Segrestat i de L'illa del tresor era massa difícil per a tu a aquella edat [...], però vas avançar amb coratge per les pàgines de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, que no era tan gruixut, per bé que tampoc no et vas assabentar de bona part de la història. En canvi, et va encantar Jardí de versos d'un nen, que era molt més senzill, i com que sabies que Stevenson ja era gran quan va escriure aquells poemes, vas quedar admirat de veure la destresa i la convicció amb què utilitzava la primera persona al llarg de tot el llibre, fent veure que escrivia des del punt de vista d'un nen petit, i ara t'adones, de sobte, que aquesta va ser la primera noció que vas tenir dels mecanismes amagats de la creació literària, el procés desconcertant mitjançant el qual una persona pot ficar-se en un cervell que no és el seu. L'any següent vas escriure el teu primer poema, inspirat directament per Stevenson, ja que era l'únic poeta que havies llegit."

 Paul Auster, Informe de l'interior (Edicions 62, 2013)

GIVE A SMILE

Ahir va fer vint-i-cinc anys de la mort d'aquest senyor tan gran (el de les ulleres fosques i la perruca).

Bona resta de cap de setmana, a les guapes i a la resta.





[Aquí la seva veu (i alguna cosa més) també hi és...]

EN NOM DE

En un text sobre història i ficció, Michel de Certeau descriu i desmunta, ja fa anys, els telenotícies i les rodes de premsa ministerials d'avui (i de llavors, és clar):

"L'actualitat (aquest real quotidià) juga el mateix paper que temps enrere jugava la divinitat: els sacerdots, els testimonis o els ministres de l'actualitat la fan parlar per llavors ordenar en nom seu. (...) L'estructura és sempre la mateixa: consisteix a dictar inacabablement en nom del 'real' el que s'ha de dir, el que s'ha de creure i el que s'ha de fer".

 Michel de Certeau, "La història, ciència i ficció" (Histoire et psychanalyse entre science et fiction, 1987)

POSTMODERNIQUÈ?

"¿Com transmetre a les èpoques futures, com dur a la consciència dels germans llunyans separats de nosaltres per milers de llocs l'esperit i l'aparença de tota la joia i la vitalitat que omplen l'univers? Només l'art pot perpetuar la realitat vivent de les coses d'aquest món, i l'únic art capaç d'un benefici com aquest és l'art veritable que resideix en el regne de la genialitat."

 Katsushika Hokusai (1760-1849)














MÉS
"Chikudo" (F l u x, 2-X-13)

AIXÍ

El temps d’aclucar els ulls,
de dibuixar una lletra,
d'escurar el vas amb set,
de besar-li l’esquena,
d’escoltar una cançó.
Així, tota una vida.

                     JS

DE CONFIANÇA

"Has de tenir un mecànic de confiança", aconsella somrient. I m'adono que tal com estan les coses si pronuncio la paraula "oxímoron" es pensarà que renego.

XIMPLES IBÈRICS

Quin món tan absurd (o ximple, o idiota) que per ser-hi esclau has d'haver estudiat... Un col·lega i tanmateix amic atent i savi i amb arrels galaicoportugueses em passa l'enllaç a aquesta cançó dels Deolinda en la llengua d'Eugénio de Andrade, "Parva que sou". Podria servir com a himne de bona part dels fills, nebots i estudiants pels volts de la vintena que conec. Més avall en teniu la versió catalana.





XIMPLE QUE SÓC

Sóc de la generació sense remuneració
i no em molesta aquesta condició.
Que ximple que sóc!

Perquè això va malament i continuarà així,
ja és una sort que pugui fer pràctiques.
Que ximple que sóc!
I em poso a pensar,
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

Sóc de la generació de "a casa dels pares”,
si ja tinc de tot per què voler més?
Que ximple que sóc!
Fills, marit, sempre ho posposo
i encara em falta pagar el cotxe,
que ximple que sóc!
I em poso a pensar,
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

Sóc de la generació de "per què m’he de queixar?”
A la tele surt algú que està molt pitjor.
Que ximple que sóc!
Sóc de la generació de "jo ja no puc més",
que aquesta situació fa massa que dura
i jo no sóc ximple!
I em poso a pensar:
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

 Versió de Jaume Claret i JS


MÉS
La cançó versionada en català.
Al blog de Pol Bolíbar.

POPCORN

Ahir va caure un tirà, i el mateix dia un president mundial indultava dos galls dindi i la majoria absoluta corrupta d'un parlament local tancava l'única televisió en la llengua pròpia. Ja sabem que la història no fa mai justícia, però de tant en tant se li escapen regals així, arrebossats amb absurd, amargor i espectacle.

FUTBOL

"La més important de les coses menys importants de la vida". M'agrada, sobretot avui, el plantejament de Nils Liedholm, (el de "L'ofici d'entrenador és el millor del món, llàstima dels partits"). Potser només hi afegiria un toc meridional: la cosa més important de les menys importants... que de fet són les que compten.

LICORS

(...)
Fins que barrets de neu els serafins agitin
i a les finestres vagin els Sants, en gran estol,
per veure la noieta embriagada,
que es recolza en el Sol.

 Emily Dickinson, "Tasto un licor com mai ningú no el feia..."
 Versió de Marià Manent
 Publicat a 50 poemes amb àngel (Ara Llibres, 2013)

LLEGINT

Sovint (o en algun punt entre sovint i de tant en tant) em penso que entenc alguna cosa de pes, de fons. I llavors de seguida m'adono de fins a quin punt ens podem arribar a enganyar. Des dels altaveus, Allyson Morris (que diu "Windmills" per boca de Dusty Springfield, que la cantava per boca de Michel Legrand) ho acota a peu de pàgina: "Com el túnel que segueixes fins al túnel de veritat".

IL·LUSIÓ

Aquell moment, quan obres un pot de melmelada o una llauna de cafè, que sembla que n'hi haurà per sempre.

TOTI

Si no vau veure el documental "Toti Soler. D'una manera silenciosa", presentat al festival In-Edit d'enguany i emès fa uns dies al programa Sputnik, ara el podeu recuperar aquí, i no us en penedireu. Hi surten, a més del protagonista i la seva filla, Jeanette (sí, Jeanette), Om, Jordi Sabatés, Pau Riba, Diego del Gastor, Bach, Ovidi Montllor, un Empordà omnipresent...

Com aperitiu de cap de setmana (què seria el cap de setmana, sense aperitius?), us deixo amb la guitarra de Toti Soler i la veu de Sílvia Pérez Cruz interpretant la "Cançó de suburbi" de Josep Maria de Sagarra (amb una variació menor, ai, a la darrera estrofa), datada l'estiu d'ara fa com qui diu cent anys, l'agost de 1917.





    CANÇÓ DE SUBURBI

    M'estimo l'horta escanyolida
    que de la fàbrica es ressent,
    i em plau voltar la meva vida
    d'aquest paisatge indiferent.

    I em plau l'estona virolada:
    gent d'amanida i berenar.
    Una donzella espitregada
    i una cançó que fa plorar.

    I l'home humil que a l'aire ensenya
    un front valent i un ull esclau,
    i va amb la gorra i l'espardenya
    i el farcellet i el vestit blau.

    Aquí jo veig que el món se m'obre
    fred i terrible com la mort.
    I és tan mesquina i és tan pobra
    la campaneta del meu cor!

    Dels llagoters fuig la corrua
    i en el meu rostre no hi ha vel
    i em puc mirar l'ànima nua
    sense cap mica de recel.

    Estimo l'horta desolada;
    el presseguer ensopit que es mor,
    i l'arengada platejada,
    porró de sang, tomàquet d'or.

    Jo vaig seguint la vostra dèria,
    homes estranys de bones dents,
    que tornareu a la misèria
    una miqueta més contents!

    Durin els mals, durin les penes,
    llàgrima, rosa, perla i bes.
    Duri aquest cor i aquestes venes,
    duri aquest ull que no veu res.

    Vestit encès que el goig estripa,
    dansa per mi! Home lleial,
    vine, fumem la nostra pipa
    damunt de l'herba virginal.

    Digue'm les vives meravelles
    del teu treball, del teu turment.
    Sota el concert de les estrelles
    anem fumant tranquil·lament.

       Josep M. de Sagarra

IDIOTES

De com certs aparells i il·lusions i sorollets ens fan actuar com si fóssim...
(via @paualsina)



IDIOTS from BLR_VFX on Vimeo.

VERMELL, VERD

Trobo que és preocupant, l'esclat de daltonisme dels últims anys entre els ciclistes de vorera barcelonins. ¿Serà un virus, la mutació d'un cromosoma, un dèficit d'ordenança? En tot cas, algú hauria d'oferir ajuda als afectats.

NO EN VA

Avui fa cent cinquanta anys, l'endemà que a Barcelona obrís les portes el Teatre Romea, a l'altra banda de l'Atlàntic va pronunciar-se una de les al·locucions claus de la nació nord-americana i una de les millors peces de retòrica política de l'època moderna: el discurs de Gettysburg (Gettysburg address, als Estats Units), fet per Abraham Lincoln el 19 de novembre de 1863 a l'escenari d'una de les batalles de la Guerra Civil.

Ara fa tres anys, Julià Guillamon em va encarregar per a La Vanguardia una peça sobre la religiositat de Joan Maragall, i després de llegir i repassar i subratllar em vaig trobar lligant-la, d'alguna manera, a les paraules de Lincoln a Gettysburg: potser no sigui, doncs, un mal moment per tornar-hi. Aquí en teniu l'entrada al Flux, i aquí la versió castellana de l'article al suplement Cultura/s, "Que no hay tal muerte".

The Bachrach photo. Source: Library of Congress

A FAVOR DE LA NATURA

Premi Pulitzer, company de Ginsberg i Kerouac, monjo zen, ecologista, manobre, poeta llorejat: Gary Snyder ja és entre nosaltres. Vull dir que ja el tenim en català. Els que passeu per aquí de tant en tant sabeu que us n'havia parlat i que ja havia penjat algun tast de les versions que anàvem enllestint amb el José Luis Regojo, però ara, de la mà de Tushita Edicions, Les muntanyes són la teva ment ja és a les llibreries. I no me'n sé estar de recomanar-vos descobrir tant Gary Snyder com la seva poesia.



The Practice of the Wild (Trailer) from San Simeon Films on FORA.tv

MÉS
Per comprar el llibre a La Central
Fitxa editorial del llibre
J.L. Regojo, "Gary Snyder, poeta de la generació beat, en català"
Una entrevista recent a Polònia
Fragment d'una lectura al Berkeley Watershed Poetry Festival (2013)

CARRETERA I DESVIAMENT

L'INDICADOR

Hi deia Casgob, 2
milles. Però mai no hi vaig
anar: m’era com un bibelot
a la lleixa de la ment, cobert

amb la pols dels
estius; un lloc a règim
d’ecos de campanes
immòbils i veus d’infants;

blanca l’arquitectura
dels seus núvols, immòbil
la llum del sol. Valia més
així. Em cal un museu

per desar-hi les partícules
més fràgils del somni. El temps
és una carretera; l’eternitat,
el desviament que no agafem.

 R.S. Thomas ("The Signpost", Frequencies, 1978)
 versió de JS

DEMÀ?

Com si avui fos el Dia Internacional del Poca-solta Enyorat (DIPE). Del disc Lioness: Hidden Treasures. Que bé que cantava, la punyetera.

I bon cap de setmana, amb una abraçada digital subratllada als que el passin entrant i sortint d'un hospital.

RACIOCINIO COMO FORMA DE CONTROL DE LA FUERZA BRUTA

La Tauromaquia forma parte del patrimonio histórico y cultural común de todos los españoles, en cuanto actividad enraizada en nuestra historia y en nuestro acervo cultural común, como así lo demuestran las partidas de Alfonso X el Sabio, que ya en el siglo XIII contemplaban y regulaban esta materia.

Las fiestas o espectáculos taurinos, incluyen no sólo a las corridas de toros sino un numeroso conjunto de tradiciones y festejos populares vinculados al mundo del toro, que a su vez comprenden lo que hoy entendemos por «Tauromaquia». Todo esto es signo de identidad colectiva, y ello justifica que su preservación corresponda y competa a todos los poderes públicos.

El carácter cultural de la Tauromaquia es indiscutible y merece ser preservado como un tesoro propio de nuestro país, rico en culturas distintas. Esa específica manifestación cultural ha sido, incluso, exportada a otros países que la desarrollan, promocionan y protegen.

La Tauromaquia es una manifestación artística en sí misma desvinculada de ideologías en la que se resaltan valores profundamente humanos como puedan ser la inteligencia, el valor, la estética, la solidaridad, o el raciocinio como forma de control de la fuerza bruta. A ello hay que añadir que forma parte de la cultura tradicional y popular,
como conjunto de las manifestaciones, conocimientos, actividades y creencias pasados y presentes de la memoria colectiva, siendo uno de los puntos de referencia a partir del cual las iniciativas de la sociedad se enmarcan en un contexto configurador de la identidad nacional propia, arraigada en una pluralidad de formas de expresión popular.

La sociedad española es muy diversa y dentro de esa diversidad encontramos grandes aficionados y a su vez muchos ciudadanos que han manifestado su preocupación por el trato que reciben los animales durante los espectáculos taurinos. Conscientes de la heterogeneidad de la sociedad, también debemos admitir que, actualmente, existe un consenso en la aceptación mayoritaria del carácter cultural, histórico y tradicional de la Tauromaquia como parte esencial del Patrimonio Histórico, Artístico, Cultural y Etnográfico de España. Como tal, es responsabilidad de los poderes públicos asegurar la libertad del creador y, en este caso, del desarrollo de cualquier expresión artística, como es la Tauromaquia, y el respeto hacia ella. (...)

[Del "Preámbulo" a la llei 18/2013, de 12 de novembre "para la regulación de la Tauromaquia como patrimonio cultural", acabat de publicar al BOE. Una peça d'antologia que podeu consultar i descarregar-vos aquí. Bon profit.]

ENS HI SAP

El mateix dia m’arriben a les mans el nou llibre de poemes d’Enric Casasses i una llastimosa peça periodística que vol ser un panorama de la poesia catalana actual plena d’obvietats adverbialitzades i de llargues llistes de noms on se’l redueix a un simple dinamitzador de recitals.

El nou llibre de Casasses es diu T’hi sé, i el publica Edicions de 1984 a la seva sèrie de Poesia, allà on recentment van aparèixer els Poemes escollits de Joseph Brodsky traduïts per Judit Díaz Barneda (una joia que tota sola justificaria la col·lecció). Suposo que hem d’entendre que el Casasses poeta (descobert i divulgat per Empúries) ja no interessa al Grup 62, o que la deriva editorial del Grup 62 pel que fa a la poesia i a d’altres gèneres ja no interessa a Casasses: totes dues coses són ben comprensibles.

I el cas és que obres T’hi sé i tornes a trobar-te de cara amb el do de la llengua en estat pur. El do de la llengua, sí: allò que alguns (pocs) tenen, altres percacem i molts ni saben que existeix, o es pensen que és un joc banal o un simple peatge antropològic. Hi ha qui parla de Casasses i només hi veu un hippy sènior, qui no sap no evocar el copalta, la cullera de fusta. Però jo he estat en un recital seu amb un dels millors narradors del país, que no l’havia escoltat mai en directe, i l’he vist quedar literalment (i envejosament) trasbalsat. Perquè el copalta d’Enric Casasses és com la barretina de mossèn Cinto als Jocs Florals de 1865, i la seva cullera de fusta remena les paraules a l’olla barrejada del català com molt pocs escriptors vius ho saben fer. Casasses té alguna cosa nostra que ve de fa temps i que ningú no pot retenir, alguna cosa que també té Roger Mas cantant els poemes de Verdaguer i que tenien Ovidi Montllor dient Vicent Andrés Estellés i Joan Manuel Serrat cantant Salvat-Papasseit, o Joan Maragall donant veu al Comte Arnau: parla amb la veu de la llengua que es diu a ella mateixa, el català es diu en ell. Potser ni n’és conscient (tot i que jo crec que sí), però en qualsevol cas Casasses ens hi sap, i això reconforta. I ens honora.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-XI-13
Versión en castellano












MÉS
Una entrevista amb Enric Casasses sobre T'hi sé (VilaWeb, 19-XI-13)

CRISTÓBAL DESCUBRE LA RELATIVIDAD

La paga extra de Navidad de 2012... "No se quitó, se llevó adelante en el tiempo".

 Cristóbal Montoro, Ministro de Hacienda y Administraciones Públicas del Reino de España

FLÂNEUR

Acabo de creuar-me amb unes cames més llargues que una reunió plenària. I molt més interessants.

NÚVOLS TARDANS

L'altre dia vaig entrar a la llibreria a recollir un encàrrec antic i vaig sortir-ne amb tres llibres de versos nous: T'hi sé, d'Enric Casasses (1984 Poesia); Rendezvous, de Jordi Larios (Jardins de Samarcanda) i les Versions de Bai Juyi que ha publicat el Marcel Riera a Alabatre. Suposo que ja us n'aniré parlant, de tot plegat. De moment, transcric aquest poema breu d'un funcionari imperial xinès de fa molt de temps, de quan entre els funcionaris hi havia grans poetes...










AMB FLORS O SENSE FLORS

Amb flors o sense flors, amb boira o sense boira,
la mitjanit arriba i l'alba la segueix.
Arribem com si fóssim somnis de primavera,
ens esvanim com núvols tardans, buscant no res.

 Bai Juyi
 Versió de Marcel Riera

DUBTES DE FE

Es pot creure en Déu o no creure-hi, però si hi és, si hi fos, el que no es pot negar és que sigui de la broma, un catxondo (o un sàdic, però això m'agrada bastant menys), refregant-nos com ens refrega per la cara i els mitjans tothora aquesta caterva limitada i repetitiva de triomfadors i triomfadores buits, falsaris. Senyor! Veure el corrupte, la mentidera o l'egolàtra donar lliçons i ser aplaudits i acaparar micròfons i recursos: això sí que és una prova en el camí de perfecció de l'ataràxia. I diu que el Buda va dir: "Prengui cadascú en consideració el que ell mateix fa i no el que els altres fan o deixen de fer".

SAMBA BARCELONINA

I bon cap de setmana.

PARAULES I BARROTS

Bon programa, divers i escampat (a Santa Coloma, Barcelona, Agramunt, Mallorca i Eivissa), del PEN Català per commemorar el Dia Internacional de l'Escriptor Perseguit. Perquè hi ha problemes literaris enllà del "No ha sortit ni una ressenya de la meva novel·la" i el "No trobo qui em publiqui el meu poemari".

INTIMITAT

"Els dubtes, el més íntim que tenim."

 Albert Camus

TAZZA

LA LEVA CALCISTICA DEL '68

Sole sul tetto dei palazzi in costruzione,
sole che batte sul campo di pallone e terra
e polvere che tira vento e poi magari piove.
Nino cammina che sembra un uomo,
con le scarpette di gomma dura,
dodici anni e il cuore pieno di paura.
Ma Nino non aver paura a sbagliare un calcio di rigore,
non è mica da questi particolari che si giudica un giocatore,
un giocatore lo vedi dal coraggio, dall'altruismo e dalla fantasia.
E chissà quanti ne hai visti e quanti ne vedrai di giocatori
che non hanno vinto mai
ed hanno appeso le scarpe a qualche tipo di muro
e adesso ridono dentro a un bar,
e sono innamorati da dieci anni
con una donna che non hanno amato mai.
Chissà quanti ne hai veduti, chissà quanti ne vedrai.
Nino capì fin dal primo momento,
l'allenatore sembrava contento
e allora mise il cuore dentro alle scarpe
e corse più veloce del vento.
Prese un pallone che sembrava stregato,
accanto al piede rimaneva incollato,
entrò nell'area, tirò senza guardare
ed il portiere lo fece passare.
Ma Nino non aver paura di sbagliare un calcio di rigore,
non è mica da questi particolari che si giudica un giocatore,
un giocatore lo vedi dal coraggio, dall'altruismo e dalla fantasia.
Il ragazzo si farà, anche se ha le spalle strette,
questo altro anno giocherà con la maglia numero sette.

 Francesco De Gregori

REFLEXOS I DERROTES

No només el protagonista de Climent, va a la casa de Keats a Roma. Tal dia com avui va morir a l'exili, a Mèxic, un gran poeta i assagista, un dels grans.

Juan Luis Panero, recentment desaparegut, ho recordava anys enrere: la literatura és un esplèndid podrimener.










LUIS CERNUDA

En Madrid, donde me dieron la noticia de tu muerte,
en Sevilla, años después, en una extraña primavera,
en Londres, repitiendo tantas veces
el sonido de tu voz, el roce de tu mano.
En Nueva York, mirando caer la nieve
—junto a aquel cuerpo que tanto quise—,
y en México, bajo la lluvia, frente a la piedra rajada,
que nada guarda sino tu nombre y la ceniza de un recuerdo,
has estado conmigo, fantasma de un fantasma.
Y esta tarde de Roma —en la casa en que muriera Keats—,
bajo la luz transparente de principios de otoño,
he vuelto a sentir, casi un temblor, tu presencia,
la terca pasión de tu memoria,
algo remoto y familiar como tu fotografía.
Que esa presencia, esa memoria me acompañen
hasta el día en que sean reflejo fiel,
testimonio inútil de un sueño derrotado
y una mano cierre mis ojos para siempre.

 Juan Luis Panero, Desapariciones y fracasos (1978)

ENTORN 1900

Dimecres al vespre, a les set, s'inaugura a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB, un molt bon equipament diria que no gaire conegut ni prou valorat) l'exposició "Entorn 1900", amb una esplèndida selecció d'imatges recuperades d'un parell de fotògrafs amateurs de fa dos tombants de segle (entorn de 1900), fotografies fetes en excursions de cap de setmana a la serra de Collserola, amb corriols i turons i atzavares, masies, ermites, aplecs, nens afaitats de cap i parelles ballant a només uns centenars de metres d'allà on la ciutat acabava, d'allà on ara alguns compren el diari, van al metge, posen benzina o porten els nanos a escola.

Una mirada (moltes mirades) a la muntanya que encara hi és, si ens deixem mirar-la amb ulls de llavors.

TREBALL POSTMODERN

—He estat fent reunions...

(algú a les escales de la universitat)

OMBRES

Un dels poemes més coneguts de Rosalía, musicat llavors per Xoán Montes Capón, i cent cops interpretat, entre d'altres per Maria del Mar Bonet (sí, també per Luz Casal) i, en una versió esplèndida que és la meva preferida però que no trobo a Internet, per Amancio Prada.

Bon cap de setmana.

[PD. En Jaume de Son Vives em recorda (i em sap greu no haver-hi pensat) aquesta altra versió de la cançó/poema a càrrec de Roger Mas (cantant a més en gallec) i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, certament excel·lent.]





NEGRA SOMBRA

Cando penso que te fuches,
negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.

Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.

Si cantan, es ti que cantas,
si choran, es ti que choras,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a aurora.

En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me abandonarás nunca,
sombra que sempre me asombras.

 Rosalía de Castro (Follas novas, 1880)

SILENCI

"A veces, antes de entrar en la habitación y antes que ninguna de aquellas mujeres de compañía advirtiera mi presencia en el umbral, las sorprendía en silencio, junto al lecho de la enferma. Era un silencio impactante, el de aquellas mujeres –la de la mañana, la de la tarde–, un silencio que parecía estar muy lleno y al que yo podía acceder únicamente desde lejos. Yo sabía que cuando mis nudillos tocaran esa puerta, ese silencio mágico se rompería, que se perdería la suave tensión que reinaba en aquel cuarto, que el ángel que allí aleteaba se esfumaría en cuanto yo entrase.

La estampa de aquellas mujeres –la de la mañana, la de la tarde– junto al lecho de Sendino es de las más conmovedoras que guardo de todo este episodio en el archivo de mi corazón. ¿Cómo se puede callar tanto tiempo junto a un enfermo?, me preguntaba yo al verlas. ¿Qué tienen estos silencios que yo desconozco y que tanto me atraen? Y todavía: ¿No podría sentarme yo junto a ellas del mismo modo, tan silencioso? Las mujeres –la de la mañana, la de la tarde– se percataban al cabo de mi presencia. Se incorporaban. Sonreían. Daban una última caricia a Sendino y me dejaban a solas con ella, para nuestra entrevista. Como había supuesto, el ángel no tardó en esfumarse con las palabras. La mujer que me hablaba era ya distinta a la que yo había visto con la cabeza suavemente hundida en la almohada."

 Pablo d'Ors, Sendino se muere (Fragmenta Editorial, 2012)

CARNER PRESENT

Avui clausuren a la Biblioteca de Catalunya l'exposició "Josep Carner, de príncep a mite", comissariada per Anna Gudayol i Jaume Clarà, cap de Manuscrits i cap de Col·leccions generals de la Biblioteca respectivament. L'exposició ha estat oberta només unes setmanes, i ara em sap greu no haver-vos-en parlat abans, però els seus responsables em recorden que a Internet en queda tant el tríptic (amb la relació completa de les peces exposades) com una molt bona visita virtual que d'ara endavant caldrà incorporar al conjunt de recursos digitals sobre l'autor de Nabí, d'El giravolt de maig o de Tres estels i un ròssec. I trio aquests títols perquè em sembla que una de les virtuts de l'exposició és la de presentar-nos el Carner poeta, sí, però també al costat d'aquest el dandi, el diplomàtic, l'exiliat, el col·laborador de diaris i revistes, el corresponsal, el musicat, l'enyorat, el dissortat... Cartes, retalls de premsa, llibres, passaports, contractes, pàgines de diari: el paper imprès pren totes les formes possibles per anar fent més dens i més pregon el retrat d'un clàssic que tanta gent creu que pot definir amb quatre trets generals i repetits.

Mireu-vos l'exposició virtual, i tornem als versos i als llibres del Príncep viatger. Passat i present a la literatura d'aquest nostre racó de món.

(...) Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.

ALTAR DE MORTS

Mèxic és aquell país tan bonic, tan exòtic, on cada any assassinen unes quantes desenes de periodistes i on es van apagant tantes llengües indígenes. Avui el PEN Català, el nou Espai Mallorca i l'Associació Cultural Mexicanocatalana, Mexcat, han preparat un altar de morts per recordar-nos-ho.

LOU BONET BROWN

La primavera de 2007 l'Institut Ramon Llull va organitzar a Nova York un seguit d'activitats de presentació i promoció de la cultura catalana (en bona part concebudes per Emili Manzano, inaugurades per Josep Bargalló, coordinades per l'equip de Carles Torner). Una d'aquelles activitats va ser una lectura de poesia catalana moderna a càrrec de Laurie Anderson, Lou Reed i Patti Smith que va tenir lloc a Manhattan, al Baryshnikov Arts Center, els vespres del 23 i el 24 de març. L'enllaç amb els artistes havia estat Borja Sitjà, cap d'una de les àrees del Llull, i jo vaig tenir la sort que m'encarreguessin de preparar amb Xavier Albertí la selecció dels poemes (i de les versions) que s'hi havien de llegir. Escric "la sort" i hauria d'haver escrit el privilegi: escoltar Laurie Anderson llegint Maria Antònia Salvà i el "Manifest groc", Patti Smith interpretar "L'Elionor" de Martí i Pol o Lou Reed vacil·lar-nos dient "Al Brown" de Blai Bonet va ser una experiència que els presents a la sala, asseguts a les fosques en aquelles grades incòmodes, no oblidarem fàcilment.

El llibret de l'acte (accessible ara a Internet) contenia una breu presentació titulada "El tallapapers" que després vaig perdre en un dels cataclismes informàtics que ja formen part de les nostres vides, i que ara he pogut repescar. La transcric aquí en anglès, tal com va ser publicada, pensant en lectors que per primera vegada eren (o siguin) a punt d'escoltar Carner, Espriu, Ferrater o Marçal en la llengua de Yeats i Frost, de Dickinson i Thomas.

THE PAPER KNIFE

For those of us who love literature, the world can be contained in a study with a few shelves packed with books, a comfortable armchair, a desk to write on and a couple of windows through which the daylight filters in. Our world, the study, is full of sounds and smells and colors and objects, full of stimuli, each with its own story and relevance. But now let’s focus on one of them, just one, as Gabriel Ferrater, the poet, does:

   Among the objects of the world, among the few
   objects I have clung to, there is a paperknife:
   a short ivory blade,
   naked to my hand, which turns brown or pale
   according to the light of days and places.
                                           "El lector" (The Reader)

We are here today to propose to you that, among all the objects that fill the study of world literature, you let your eyes light for a few moments on this paper knife. Pick it up in your fingers; weigh it in your hand. It is not the largest object in the room, nor perhaps the first to catch your eye, nor perhaps the most valuable one, but its blade bears the memory of the gentle weight of centuries: the first treatise on verse in a Romance language; the first essays written in Europe in a language other than Latin by Blessed Ramon Llull, one of “God’s fools” who used words to try to convert infidels; the memory of the first translation in verse of the Divine Comedy; of Pope Alexander VI’s letters to his daughter Lucretia; of Tirant lo Blanc, the “finest novel in the world”, according to Miguel de Cervantes; of Catalan folk songs compiled in the Romantic period; of the first translation of Nietzsche in Spain; of Salvador Dalí’s postcards to his friends; of the many pages written, first from the trenches of the Spanish Civil War, and then later from exile. It is old, this paper knife. It is small, and sometimes gets lost among the great literatures stacked up on the desk in the study, or buried under canonical tomes but, somehow, it always finds its way back to our hand, settles in, and once again is of use to us. It is shaped like a knife, but what it tears open and pours into our hands are words: words in a language which, after eight long centuries, speaks of the world and all it contains, whether close up or far away. In his prologue to the poems of Gabriel Ferrater, Seamus Heaney suggests – in words applicable to Catalan poetry as a whole – that it is a poetry “in love with its own materiality but not altogether fulfilled by it. It is poetry convinced of its historical contingency but still insistent on its subjective rights”.

Let’s listen, just for a moment, to the paper knife. It will speak to us of painters and writers like Narcís Comadira, Perejaume and Miquel Barceló; of avant-garde pastry chefs like J.V. Foix or radicals like Joan Brossa; of Hellenists like Carles Riba; of contemporary troubadours like Enric Casasses; of exiled diplomats like Josep Carner; of unabashed Valencians like Vicent Andrés Estellés and visionary poets from the Balearic Islands like Blai Bonet. It speaks to us in the name of the prolific procession of Catalan poets over the last hundred years, of the multitude of Catalan writers today, of the stones on the peaks of the Pyrenees and the crystalline waters in the coves of Menorca; it speaks to us in the name of the sinuous shapes of Antoni Gaudí’s works and the vivid red in the paintings of Joan Miró; in the name of the ripening fruit on the trees in the Segrià region and of the first baby tooth lost by the young son of the latest Ecuadorian immigrant to arrive in Barcelona. The paper knife, all this poetry, is now in our hands, waiting to be heard. It beats in our ears with the ancient blood of verse. We don’t know exactly what it is trying to tell us, but we do know that it has something to say. Then we will turn back to the light of the days and the places and the other objects in the study, now with a small, yet palpable, new imprint of literature in the palm of our hand. Of Catalan literature, of literature belonging to all.

 Jaume Subirana
 (del programa de mà de Laurie Anderson, Lou Reed and Patti Smith reading Catalan poetry, Institut Ramon Llull, 2007)