dijous, 14 de novembre de 2013

ENS HI SAP

El mateix dia m’arriben a les mans el nou llibre de poemes d’Enric Casasses i una llastimosa peça periodística que vol ser un panorama de la poesia catalana actual plena d’obvietats adverbialitzades i de llargues llistes de noms on se’l redueix a un simple dinamitzador de recitals.

El nou llibre de Casasses es diu T’hi sé, i el publica Edicions de 1984 a la seva sèrie de Poesia, allà on recentment van aparèixer els Poemes escollits de Joseph Brodsky traduïts per Judit Díaz Barneda (una joia que tota sola justificaria la col·lecció). Suposo que hem d’entendre que el Casasses poeta (descobert i divulgat per Empúries) ja no interessa al Grup 62, o que la deriva editorial del Grup 62 pel que fa a la poesia i a d’altres gèneres ja no interessa a Casasses: totes dues coses són ben comprensibles.

I el cas és que obres T’hi sé i tornes a trobar-te de cara amb el do de la llengua en estat pur. El do de la llengua, sí: allò que alguns (pocs) tenen, altres percacem i molts ni saben que existeix, o es pensen que és un joc banal o un simple peatge antropològic. Hi ha qui parla de Casasses i només hi veu un hippy sènior, qui no sap no evocar el copalta, la cullera de fusta. Però jo he estat en un recital seu amb un dels millors narradors del país, que no l’havia escoltat mai en directe, i l’he vist quedar literalment (i envejosament) trasbalsat. Perquè el copalta d’Enric Casasses és com la barretina de mossèn Cinto als Jocs Florals de 1865, i la seva cullera de fusta remena les paraules a l’olla barrejada del català com molt pocs escriptors vius ho saben fer. Casasses té alguna cosa nostra que ve de fa temps i que ningú no pot retenir, alguna cosa que també té Roger Mas cantant els poemes de Verdaguer i que tenien Ovidi Montllor dient Vicent Andrés Estellés i Joan Manuel Serrat cantant Salvat-Papasseit, o Joan Maragall donant veu al Comte Arnau: parla amb la veu de la llengua que es diu a ella mateixa, el català es diu en ell. Potser ni n’és conscient (tot i que jo crec que sí), però en qualsevol cas Casasses ens hi sap, i això reconforta. I ens honora.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-XI-13
Versión en castellano













MÉS
Una entrevista amb Enric Casasses sobre T'hi sé (VilaWeb, 19-XI-13)

5 comentaris:

  1. Pel que fa a Casasses, només l'he vist recitar un cop i no va ser gaire memorable. Potser va ser una qüestió de mala sort, o un mal dia. Però crec que allò que fa més mal a Casasses i a la seva poesia és la llarga llista de poetes que "casassegen": els recitals van plens d'imitadors dolents del seu estil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és un tòpic que ja comença a cansar: que els joves o mig joves que reciten amb una mica d'energia... doncs casassegen... què et diré... hi ha de tot... i a més, com ho saps, que l'imiten si només l'has vist un dia que no estava fi? És que els altres també els has escoltat el dia que no anaven inspirats? Però, sobretot, més o menys ben recitat, val... però... i la poesia, què? què diu? què escriu? D'això ja no se'n parla tant.

      Elimina
  2. Els que casassegen, els que ribegen, els que maragallegen: mala peça al teler. Però en això Maragall, Riba o Casasses poc hi poden fer. Potser sí que vas tenir mala sort, però tampoc no vull fer d'advocat defensor ni d'agent literari de ningú: quan jo el llegeixo hi veig una capacitat per moure la llengua i per donar-hi forma que trobo en poca gent més, dels que respirem.

    ResponElimina
  3. Jo també admiro Casasses; i la força i "organicitat" del seu verb, que brilla quan recita. No m'estranya gens que el narrador es trasbalsés, perquè jo també quedo afectada pel torrent energètic de la poesia de Casasses dita per ell mateix.
    Vaig tenir l'oportunitat de sentir Casasses pel febrer a Sant Pol, i aleshores vaig escriure aquest comentari:
    A mi Casasses em va encantar l'altre dia en un recital que va fer a Sant Pol acompanyat de Feliu Gasull a la guitarra. No havia sentit mai Casasses en directe i vaig trobar que creixia, a més que la veu l'acompanya. En alguns poemes em va recordar Foix. Trobo que és vibrant, feliçment cru i lluminós. Gestiona el lèxic amb la destresa d'un prestidigitador. I l'ensamblatge amb Gasull és d'una gran exquisidesa.

    Gràcies, Jaume, per tenir.nos al dia i compartir!

    ResponElimina
  4. Sant-Simon14/11/13 16:08

    Això és un do que Casasses té (depèn dels dies o dels anys, tot sigui dit), tant si el que recita és seu com si no ho és. No fa massa el vaig sentir recitant Brossa i de veritat que posava els pèls de punta. És per això que han de saber destriar la creació de l'exhibició. Jo vaig quedar esborronat el dia que vaig sentir un enregistrament de Sagarra recitant el Poema de Nadal; quin espinguet, atiplat i fals! Per contra, un altre poeta ara incomprensiblement (?) homenatjat i el nom del qual no diré, que escriu com un autèntic ploramiques, però si se'l sent fa de de més bon passar que no llegint-lo. El que no entenc és que n'hi hagi algun altre, francament bo, que publica força i malgrat això s'entesta a recitar i recitar, palesant un "xava" infecte i alhora dissuadint de llegir-lo. Tampoc dic noms.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió