INJÚRIA

 

PORTA DEL CEL

"Porta segura del cel: guia la ment, dirigeix la vida. Que les meves accions a tu siguin confiades". Aquesta (bé, aquesta: IANUA CERTA POLI DUC MENTEM DIRIGE VITAM: QUAE PERAGAM COMMISSA TUAE SINT OMNIA CURAE) és la inscripció amb fines majúscules negres que hi ha al daurat de l'interior de la cúpula imaginada (i pintada) per Giovanni Bellini l'any 1488 al seu tríptic de Santa Maria dei Frari, a Venècia, una Mare de Déu amb l'infant i sants que presideix l'actual sagristia de l'església, antiga capella de la família Pesaro (a Ca' Pesaro hi ha avui el Museu d'Art Oriental, i va ser un encàrrec dels Pesaro la impressionant Pala Pesaro de Tiziano, avui a la nau principal de la mateixa basílica).

La Madonna i el Nen presideixen l'escena davant d'un brocat venecià roig i daurat, enlairats per la perspectiva, de forma similar a com ho fan a la Pala di San Giobbe, de la mateixa època, conservada a l'Accademia. Tenen sant Pere i sant Nicolau a una banda i a l'altra sant Marc i Sant Benet, amb la gran taca fosca de l'hàbit negre damunt del qual destaca com una lluerna el Llibre sant obert, la línia recta del qual fins al daurat de l'absis passa just per sobre del cap del Salvador.

La porta (o entrada, si volem) del cel s'obre mirant amunt, a una il·lusió. Porta segura del cel... Pregària, lema imaginat, escrit, pintat, enunciat. I tot torna a començar.

QUAN FRANCO VEIA BÉ L'INDEPENDENTISME

L'altre dia a l'exposició "Barcelona. La metròpoli en l'era de la fotografia", a la Virreina, vaig seure embadalit a veure un parell de vegades els talls de la part del "Noticiario español (No-do)" de juny de 1952 sobre el XXXV Congreso Eucarístico Internacional a Barcelona. Podeu veure-ho aquí, a partir del minut 06:43, i si us espereu fins al 09:18 descobrireu amb mi que l'any 1952 al Caudillo, avançat al seu temps, no li semblava malament l'independentisme al si de la vella Europa, raó per la qual el congrés acollí i va veure desfilar per l'Avenida del Generalísimo amb cartell propi, entre tantes altres, les delegacions de Croàcia i Lituània (a més d'una altra de la Xina "lliure").

Al web de Televisión Española podeu veure també sencer un documental monogràfic sobre el Congreso Eucarístico de més de vint minuts de durada amb imatges de Barcelona l'any després de la vaga de tramvies (el port, la Rambla, la plaça Catalunya, la Via Laietana, la Catedral, la Diagonal), un metratge que fins i tot per als que en algun moment hem treballat el tema conté imatges i informació inèdites, precioses. A més de la dosi d'adoctrinament habitual (en aquest cas, per partida doble): "la alternativa del mundo es comunión o comunismo".

Per contextualitzar millor tanta doctrina, podeu veure també en obert el "Memòria popular" dedicat el 1981 pel canal català de RTVE al Congreso, on un Salvador Alsius barbut i amb cabells llargs coordina un debat-tertúlia amb Casimir Martí, Josep M. Ainaud, Néstor Luján i Borja de Riquer.

Pérez de Rozas/AFB

SANT JOSEP DE JESÚS

"Té una mística que cap altre club no pot igualar", ha dit amb un somriure liofilitzat en la seva presentació davant d'un altaret de marques comercials, acabat de sortir del barber i amb el nus de la corbata mal fet. Mística. Un club de futbol. Visca la batedora postmoderna. I que sant Joan, santa Teresa, sant Francesc, Ibn Gabirol, els sants sufís i tota la colla ens agafin confessats.

BARDISSA

M'avisen que ja comença a circular el número de la revista Qüestions de Vida Cristiana (el 249, si no m'erro) on es publica una tria prou extensa de les versions de poesia religiosa o transcendent de R.S. Thomas que tinc fa temps en preparació. Per celebrar-ho, a l'espera de rebre'n a casa el primer exemplar (aquesta espera, i la il·lusió que implica, és per a mi la marca que encara deu valer la pena persistir en la tossuda ressaca de l'escriure) us avanço la traducció del poema "The Bright Field", del recull Laboratoris de l'esperit.


EL PRAT IL·LUMINAT

He vist sortir el sol
per il·luminar una estona
un prat petit, i he seguit el meu camí
i me n'he oblidat. Però aquella era la perla
més valuosa, el prat que contenia
el tresor. Ara entenc
que he de donar tot el que tinc
per posseir-lo. La vida no és afanyar-se
cap a un futur minvant, ni anhelar
un passat imaginat. És anar-se'n
a un racó com Moisès cap al miracle
de la bardissa encesa, cap a una claror
que semblava fugaç, com la teva joventut
ho semblà, però que és l'eternitat esperant-te.

        R.S. Thomas, Laboratories of the Spirit (1975)
        Versió de JS

DUBTES DE FE

Es pot creure en Déu o no creure-hi, però si hi és, si hi fos, el que no es pot negar és que sigui de la broma, un catxondo (o un sàdic, però això m'agrada bastant menys), refregant-nos com ens refrega per la cara i els mitjans tothora aquesta caterva limitada i repetitiva de triomfadors i triomfadores buits, falsaris. Senyor! Veure el corrupte, la mentidera o l'egolàtra donar lliçons i ser aplaudits i acaparar micròfons i recursos: això sí que és una prova en el camí de perfecció de l'ataràxia. I diu que el Buda va dir: "Prengui cadascú en consideració el que ell mateix fa i no el que els altres fan o deixen de fer".

PENJADA

FIL PRIM

La meva fe
és un gran pes
penjat d'un fil prim,
talment com l'aranya
penja la seva cria en una xarxa fina,
talment com la vinya,
plena de branquillons, llenyosa,
sosté junts els grans de raïm
que semblen globus d’ulls,
com tot d'àngels
ballen al cap d'una agulla.

Déu no necessita
gaire fil per mantenir-la allà,
només una vena prima,
amb sang per dins que bomba enrere i avant,
i una mica d’amor.
Com se sol dir:
l’amor i la tos
no els pots amagar.
Ni que sigui una tos petita.
Ni que sigui un amor petit.
Així, si només tens un fil fi
a Déu no li importa.
Ell t’entrarà a les mans
tan fàcilment com deu centaus
feien sortir una cocacola.

 Anne Sexton, "Small Wire"
 Versió de JS

ADOREM MOLOC

Hi ha tragèdies que ens horroritzen en la distància (i, doncs, d'alguna manera també ens tranquil·litzen). D'altres se'ns asseuen a taula o al seient del costat al cotxe o a l'autobús i no hi ha manera d'allunyar-nos-en durant hores i més hores qu epassen a poc a poc, perquè són com una agulla clavada al cor bategant, tossut i animal, del dia a dia, del més ordinari i vital i familiar. Per què un altre jove? Per què tants innocents? Per què les escoles com a escenari repetit? Per què no una caserna, una església o alguna de les cinc mil fires d'armes que diu que se celebren anualment als Estats Units? Potser Moloc hi té alguna cosa a veure... El Carles em passa aquest enllaç a una magnífica peça (en anglès) sobre el carnatge de Newtown:

"Pocs crims són més durament prohibits a l'Antic Testament que el sacrifici al déu Moloc (vegeu Levític 18,21 ["No sacrifiquis cap fill teu cremant-lo en honor de Moloc: profanaries el nom del teu Déu. Jo sóc el Senyor"] i 20,1-5 ["Comunica això als israelites: Tothom, israelita o immigrant resident a Israel, que doni un fill seu en sacrifici en honor de Moloc, serà condemnat a mort"]). El sacrifici a què es refereix era el de criatures vives consumides en el foc de l'ofrena a Moloc. Des de llavors, l'adoració a Moloc ha estat el signe d'una cultura profundament degradada. Els antics romans van justificar la destrucció de Cartago apuntant que s'hi sacrificaven infants a Moloc [...]"

 Garry Wills, "Our Moloch" (NYR blog)

ENLLÀ DEL PARTICULAR

No es podria pensar una distància més gran entre la llegenda que justifica Jonàs per salvar la fe particularista i el Llibre de Jonàs bíblic que problematitza Jonàs per introduir el gir cap a una fe universalista. Al Llibre de Jonàs, la transició del dogmatisme de l'antiga fe en Déu que excloïa els gentils com estranys a la seva aliança amb Israel al Déu que en el futur els vol abraçar amb la seva misericòrdia, té lloc davant dels nostres ulls d'una forma que duu el conflicte entre normes no 'teòricament', sinó a una nova forma narrativa clarament creada pel propi narrador.

 Hans Robert Jauss, "El Libro de Jonás. Un paradigma de la 'Hermenéutica de lo extraño'",
 dins Caminos de la comprensión (La Balsa de la Medusa, 2012)

DÉU MANA?

Blasfèmia: 1 f. [LC] [RE] Paraula o expressió injuriosa contra Déu o els sants.

MARE DE DÉU

Diu que un bon dia un capellà recriminava al rabí de Praga, Avigdor Caro: "Hi ha una gran diferència, entre nosaltres. Les nostres esglésies, la casa de Déu, sempre són netes, cosa que no passa a les vostres sinagogues!" Llavors el rabí va respondre: "Deu ser que el vostre Déu té una mare que s'ocupa de la neteja."

PASTERA

Déu és la llum del Cel i de la Terra. La seva llum és un nínxol, a dins del qual hi ha una làmpara.

La inscripció, que prové de l'Alcorà (sura Ayat nal-Nur, XXIV: 35), és escrita al coll d'una impressionant làmpara de mesquita mameluca del segle XIV, una de les peces destacades de la col·lecció de vidre de l'Eretz Israel Museum. I de la paraula nínxol se'n pot dir també pastera, un forat en una paret. Vull dir que bon Nadal.

UNA HISTÒRIA SUFÍ

Un home va picar a una porta. I Déu va preguntar: "Qui hi ha?". "Jo", va fer l'home. "Vés-te'n, doncs", va dir Déu. L'home se'n va anar, i va retirar-se a l'àrid desert fins que va entendre l'error que havia comès, i llavors va tornar a la mateixa porta i va picar-hi una altra vegada. "Qui hi ha?", preguntà Déu. "Tu", va fer l'home. I Déu respongué: "Entra, doncs. Aquí no n'hi caben dos".

PROFETA

Una dona que crida al carrer. Bé, no crida: parla fort, prou fort perquè la sentin tots els que s’hi acosten. Es mou amunt i avall per la vorera en una línia de tres o quatre passes, amunt i avall. És jove, negra, va ben arreglada. Parla de Déu, del pecat, de la salvació, de Jesucrist, branda l’avantbraç amb vehemència. La gent se la mira i somriu, o ni se la miren, però tots la sentim abans d’arribar-hi. I mentre me n’allunyo jo penso en ella, no en Déu.