NADALA

 

 

 

DOGMA

 

Potser seria ateu

si no hi hagués

els àngels alts

i els querubins grassons

dins de núvols de plata

presidint tots aquests miracles.  

 

Billy Collins, Musical Tables (2022)

Versió de JS. Il·lustració de Giotto

 

TRANSPORT

Treballo a casa en aquest punyetero llibre que he de dur dimarts a l'editora i potser m'acabarà duent ell a mi vés a saber a on, i el dit màgic de l'spotify escull "I Wait for Late Afternoon and You" i la veu de Patricia Barber omple l'estudi. Apujo el volum, suspenc el paràgraf, tot d'una sóc al Green Mill amb ella asseguda al piano a pocs metres, les cambreres fent contorsions poc creïbles per entre les taules i el meu àngel dels viatges somrient aquí al costat, a les fosques, perquè ha tornat a guanyar la partida, taral·lejant I count on smaller things, minutes, seconds, days...

NADAL SEGONS GIOTTO

Cappella degli Scrovegni

Hi ha el bou i hi ha la mula
i hi ha la menjadora
i sant Josep, que pensa,
cara a l’espectador;
i un ramadet d’ovelles
i una cabreta bruna
i dos pastors d’esquena
que miren l’enrenou
que fan, sobre la cova
—la cova que no és cova—,
cinc àngels voleiant.
Cinc àngels que voleien
fent clares ballmanetes
davant d’un cel de fosca
que va perdent el blau.

I, al fons de tot de tot,
hi ha unes muntanyes grises,
fetes de roca dura,
tallades com cristalls.
I davant les muntanyes,
a un relleix de la penya,
estricte, hi ha el portal
—que no és un portal—.
És un sopluig de fusta,
precís, clar d’estructura,
senzilla arquitectura
per confegir un cobert.
I en el seu àmbit pobre,
hi ha la Verge Maria
i el Nen, que és la Paraula,
i que ara no diu res.

I treu el cap, sol·lícita,
en un racó, una dona,
i tot està aturat
en un moment etern.
I els nostres ulls sorpresos
s’ho miren, i una llàgrima
va congriant-se, càlida,
al cor del nostre hivern.

Narcís Comadira, Llast (2007)


MÉS
Comadira recita el poema, i versió en alemany.
Website de la Cappella degli Scrovegni.
Antologia de Narcís Comadira a Cátedra, El arte de la fuga.

HA PASSAT, I ARRIBA

"Ha passat Setmana Santa, amb la seva alegria de Rams, amb el Dijous Sant, que abans era festa, amb la celebració del Sant Sopar i amb l’angoixa de l'Hort de les Oliveres, amb traïció i aldarulls. Jesús és pres i té lloc la nit terrible de la vexació, els assots, la flagel·lació, les escopinades. Sant Pere nega Jesús tres vegades, canta el gall, i el deixeble plora amargament. Ha passat Setmana Santa, amb el Divendres Sant, que encara és festa, amb la pujada al Calvari i la crucifixió, la túnica que els soldats es sortegen, els lladres també crucificats, i aquell crit que fa tremolar la terra: “Elí, Elí, lemà sabactani?!” (Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?) I la tenebra, i el vel del temple que s’esquinça. I Josep d’Arimatea que s’acosta per fer-se càrrec del cos i el sepulcre nou, i els soldats que el guarden. I Dissabte Sant, quiet, temps d’espera i de desconcert. I ha passat el Diumenge de Pasqua. I les Maries que corren al sepulcre i el troben buit. I l’àngel que els diu que Aquell que busquen ha ressuscitat. I ha passat també el nostre Dilluns de Pasqua. La festa profana després de la intensitat dels dies sagrats. Ja ha passat tot. I ara ve una primavera llarga que no sabem com serà, amb unes eleccions municipals que tothom llegirà a la seva manera, i després vindrà l’estiu, que serà actiu, perquè s’acabarà amb unes altres eleccions que molts llegirem obertament d’una sola manera i els que no ho facin obertament també les llegiran d’aquesta manera, d’amagat, encara que no ho diguin. (...)"

 Narcís Comadira, "Abril" (Ara, 10-IV-15)

FEINES I FEINES

"Ara mateix no puc", "És que tinc molta feina", "Espera't, això és important", "Tu no saps quina responsabilitat"... Tanco els ulls i penso en els dos àngels del Judici Final del Giotto a la capella Scrovegni, dalt de tot a la dreta i a l'esquerra, que comencen a plegar la volta celest i deixen que filustrem el cel nou i la terra nova promesos i amagats darrere de tot plegat. Això és tenir feina.

AIXÒ ERA UN ÀNGEL

Al guió del recital hi ha, a més dels que surten al cartell, Bernardo Atxaga, Blas de Otero, Victor Hugo, Arthur Rimbaud, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Sampere, Màrius Torres, Jacint Verdaguer, Joan Vinyoli...

Us ho perdreu?

ÀNGELS HORIGINALS

Si us agraden els àngels més o menys encarnats, dimecres dia 19 a les vuit del vespre hi ha convocats al bar Horiginal, al Raval, David Castillo, Jaume Creus, Xènia Dyakonova, Oriol Izquierdo, Enric Gomà, Gemma Gorga, Vicenç Llorca, Josep Porcar, Carles Torner i altres poetes i traductors que han participat als 50 poemes amb àngel d'Ara Llibres, per a un recital-lectura de tot el que es mogui per la sala, amb o sense ales.

No cal dir que hi sou gentilment convidats.

"Tres àngels i Tobies" (1906), 
Jacek Malczewski

ANGELICATA

"Avui és un bon dia per parlar d'àngels. De l'àngel naïf del naixement, és clar, el de «terracota pessebrista» -escrivia Jordi Sarsanedas- que s'enlaira damunt la cova o que, a la berenada dels pastors, es dedica a fer de missatger del diví. D'aquells àngels que salven, com el vell Clarence de Capra, dels que ens acompanyen amb un vel imperceptible, que no veiem però que hi és i que eviten «caure en el daltabaix», com deia Vinyoli. El poeta també té un àngel, d'«inusitat ardor», amb qui lluita i perd i, en la derrota, contempla com l'esperit alat li cedeix «part del seu foc» perquè contempli «l'escala de la llum, / per on els cants davallen / al solitari cor». Àngel de la creació, també com el de Roselló-Pòrcel, que fa que ens atansem «a la llum que defineix les coses / que han estat donades als noms». O com el de Comadira, que clama perquè no s'apaguin les esperances, fruits de l'amor per una llengua. Àngels tristos i venjatius, poderosos combatents (no pas amb correus dels quals ignoren el significat sinó amb missatges que ells qüestionen), dubitatius com els de Baudelaire («Àngel ple d'alegria, ¿no sents desassossec?), amables o tirans. Àngels que són a l'antologia que han preparat, per a Ara Llibres, Jaume Subirana i Carles Torner: 50 poemes amb àngel. Àngels que parlen amb Déu i que s'adrecen als homes, ponts. Com un àngel de plata que duc a la cartera i que m'acompanya i em desconcerta i m'atueïx."

 Josep M. Fonalleras, "Àngels" (El Periódico, 25-XII-13)













MÉS
Miquel àngel Llauger, "Poemes amb àngel, i un d'Antònia Vicens" (al seu blog, 6-XII-13)
Carles Torner, "La figura de l'àngel és molt diversa" (Catalunya religió.cat, 23-XII-13)
Álvaro Valverde, "Desangelados" (27-XII-13)
"Àngels a cal barber", by Rimbaud (F l u x, 21-III-13)
"Té, diu", by Comadira (F l u x, 21-III-12)

LICORS

(...)
Fins que barrets de neu els serafins agitin
i a les finestres vagin els Sants, en gran estol,
per veure la noieta embriagada,
que es recolza en el Sol.

 Emily Dickinson, "Tasto un licor com mai ningú no el feia..."
 Versió de Marià Manent
 Publicat a 50 poemes amb àngel (Ara Llibres, 2013)

ÀNGELS A CAL BARBER

En el Dia Mundial de la Poesia, una blasfèmia clàssica, amb versió inèdita en català de propina a càrrec de Carles Torner i que serveix, a més, per anunciar urbi et orbi els 50 poemes amb àngel (títol encara provisional) que preparem junts per a la col·lecció d'antologies d'Ara Llibres.


ORAISON DU SOIR

Je vis assis, tel qu'un ange aux mains d'un barbier,
Empoignant une chope à fortes cannelures,
L'hypogastre et le col cambrés, une Gambier
Aux dents, sous l'air gonflé d'impalpables voilures.

Tels que les excréments chauds d'un vieux colombier,
Mille Rêves en moi font de douces brûlures :
Puis par instants mon coeur triste est comme un aubier
Qu'ensanglante l'or jeune et sombre des coulures.

Puis, quand j'ai ravalé mes rêves avec soin,
Je me tourne, ayant bu trente ou quarante chopes,
Et me recueille, pour lâcher l'âcre besoin :

Doux comme le Seigneur du cèdre et des hysopes,
Je pisse vers les cieux bruns, très haut et très loin,
Avec l'assentiment des grands héliotropes.

 Arthur Rimbaud




LA PREGÀRIA DEL VESPRE

Inclinat com un àngel que fos a cal barber,
empunyo fort la gerra mentre en degota escuma,
ventre i coll arquejats, mossegant la Gambier,*
em deixo dur ben lluny pel velam que s’esfuma.

Com excrements calents d’un colomar remot
mil somnis em turmenten d’una cremada viva.
També el meu cor és trist: sembla, de l’arbre, un brot
tot ple dels regalims daurats de la saliva.

Havent-me ja empassat els meus somnis a glops
me’n torno i he buidat quaranta cops la gerra.
Em concentro en la urgència entre la gent que xerra:

tan dolç com el Senyor, entre cedres i clops,
pixo fins dalt del cel, molt amunt i, ben xops,
s’inclinen, assentint, espígols fins a terra.

 Arthur Rimbaud
 versió de Carles Torner ©

* Una Gambier és una pipa barata, de fang.

LA KHÂGNE

Dins de la llista de narradors joves (bé, relativament joves: això ja se sap que va de bracet amb la perspectiva de cadascun) a tenir molt en compte hi ha sens dubte el Joan-Daniel Bezsonoff, nat a Perpinyà l'any que van matar en Kennedy i que es va morir Joan XXIII i responsable de Can Mitrofan, a més d'autor d'un seguit de llibres de primera entre els quals per a mi destaquen Una educació francesa (2009) i Un país de butxaca (2010), que si ho entenc bé ara complementa amb Les meues universitats. Avui a dos quarts de vuit el presenten (el presenta en Vicenç Pagès) a Laie, al carrer Pau Claris. I si no hi podeu anar el teniu ja a la vostra llibreria, és clar.

"Estimàvem les postes de sol, la companyia dels àngels, els croissants del matí, els diaris plens de tinta, els licors italians, les cançons de Frank Sinatra..."

TÉ, DIU

QUATRE PARAULES

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

 Narcís Comadira
 Poema escrit per a la celebració del Dia Mundial de la Poesia 2012











Franz Stuck, "El guardià del Paradís" (1889)


MÉS
Provisionals/Saragatona
Sega de mots
Blog de Álvaro Valverde
A La Vanguardia Digital (vejats miracle!)

BONES VOLUNTATS

Un parell de dies sense diaris no canvien l'assumpte: de tornada a les notícies, obris el paper (o el web) per la secció que l'obris el panorama fa feredat. Suposo que és una manera de consolar-nos com qualsevol altra: en el fons (i d'una manera un punt perversa, o patètica) deu ser com si les desgràcies vinguessin a dir-nos que tot continua com sempre (essent l'ombra l'ordinari) i que el nostre dia a dia no és pas tan dolent. A l'altra cara de la moneda, somriem sempre amb suficiència davant de l'esperança, o de la simple formulació de l'esperança.

Sense somriure, transcric (amb el permís de l'autor) un text d'Hilari Raguer sobre el darrer Nadal de Joan XXIII, l'anomenat "Papa bo".











PAU A LA TERRA ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT

Joan XXIII tenia ben ficades al cap unes quantes sentències bíbliques, que repetia sovint, per a ell mateix i de cara a l’Església i a tot el món. Li eren llum i força personals, i alhora les projectava al món com una energia divina. Una de les seves predilectes era el cant dels àngels la nit de Nadal: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes de bona voluntat”. La seva experiència de les dues guerres mundials havia creat en ell una veritable obsessió per la pau. Creia que, per a salvar-la, els cristians han de col·laborar amb tots els homes de bona voluntat. En la crisi dels míssils de Cuba, el 1962, va exhortar públicament “tots els homes de bona voluntat” a resoldre pacíficament el conflicte. Prèviament havia fet conèixer el text als Estats Units i a la Unió Soviètica, que, efectivament, van emprendre negociacions. Ell mateix es meravellava que els dos homes més poderosos del món li haguessin fet cas.

Aquell Nadal, Khruixov, sabent la greu malaltia del Papa, li va fer arribar aquest missatge: “Amb motiu dels sants dies de Nadal, li prego que accepti aquests desigs i felicitacions d’un home que vol per a vostè salut i energia per tal que pugui seguir esforçant-se contínuament a favor de la pau i per a la felicitat i el benestar de tota la humanitat”. Joan XXIII li va respondre: “Moltes gràcies pel seu gentil missatge de felicitació. L’hi retornem de cor amb les mateixes paraules vingudes de dalt: Pau a la terra als homes de bona voluntat”.

Després, volent avançar-se a futures crisis, Joan XXIII va publicar l’11 d’abril de 1963 l’encíclica Pacem in terris, “pau a la terra”, adreçada no sols als bisbes i als fidels cristians, com deien totes les encícliques, sinó també “a tots els homes de bona voluntat”. Ni abans ni després no hi ha hagut mai cap encíclica que tingués tanta ressonància.

  Hilari Raguer

GRANIT QUE MOSTRA

fotografia de W.S. Hartshorn (Library of Congress) LE TOMBEAU D'EDGAR POE Tel qu'en Lui-même enfin l'éternité le change, Le Poëte suscite avec un glaive nu Son siècle épouvanté de n'avoir pas connu Que la Mort triomphait dans cette voix étrange! Eux, comme un vil sursaut d'hydre oyant jadis l'ange Donner un sens plus pur aux mots de la tribu, Proclamèrent très haut le sortilège bu Dans le flot sans honneur de quelque noir mélange. Du sol et de la nue hostiles, ô grief! Si notre idée avec ne sculpte un bas-relief Dont la tombe de Poe éblouissante s'orne, Calme bloc ici-bas chu d'un désastre obscur Que ce granit du moins montre à jamais sa borne Aux noirs vols du Blasphème épars dans le futur.                                                 Stéphane Mallarmé LA TOMBA D'EDGAR POE Tal com en Ell el muda per fi l’eternitat, el Poeta suscita amb glavi nu des d’ara el seu segle aterrit per no haver-se adonat que la Mort triomfava en aquesta veu rara! Ells, com un vil esglai d’hidra antany escoltant l’àngel donar un sentit més pur als mots del poble, proclamaren ben alt haver begut l’encant d’una negra mixtura en algun doll innoble. Si amb la terra i el núvol hostils, oh falta greu!, no sap la nostra idea esculpir el baix-relleu que orni la fulgurant tomba que Ell ara habita, calma pedra caiguda d’algun desastre obscur, si més no aquest granit mostri en tot temps sa fita als vols de la Blasfèmia esparsa en el futur.                                                 Traducció de Xavier Benguerel

NADAL, HO DIC

                            Nadal, ara que ho dic,
                                   tot de veus que s'acosten.
                                           Jordi Sarsanedas

Nadal, si mai ho dic,
té un so de fusta antiga;
Nadal, ara que ho dic,
és molsa, llum, abric.
Nadal, si mai en parlo,
són l'àngel i els tres reis;
Nadal, ara que en parlo,
fa por de no trencar-lo.
Nadal, si ve la nit,
és una teia encesa;
Nadal, quan ve la nit,
abrusa el goig petit.
Nadal, mentre no arriba,
ressona en el record;
Nadal, si mai arriba,
durà veus a l'estiba.
Nadal, Nadal: ho dic.
Ho dic perquè ho escric.

                                   JS, de Rapala

EL VERS DE NADAL

Els he de confessar que sóc un home que s'emociona. No es tracta d'una exageració que es pugui percebre amb facilitat perquè miro de controlar els impulsos, com diu que feia la Rodoreda, en una carta a Joan Sales: "No és que sigui massa sentimental, o potser ho sóc massa i perquè ho sóc molt no em permeto d'ésser-ho". És a dir, que ho sóc, però me n'abstinc. Hi ha moments, però, que la pulsió cap a la llàgrima és massa intensa, incontrolable. Em passa, per exemple, quan veig l'escena final de Dublinesos. També és cert que el dia que deixi de plorar, veient la neu com cau a tot Irlanda, sobre els vius i sobre els morts, aquell dia em començaré a preocupar de debò.

Hi ha un altre moment delicat. És el dia de Nadal, quan els nens pugen dalt de la cadira per dir el seu vers. No hi ha res a fer. Ploro. Miro de no permetre-m'ho, és clar, però la barreja d'innocència, de temor, d'il·lusió, de neguit per ser allà dalt, aquesta barreja que veig en els ulls dels infants, m'aboca de manera irremissible a la llàgrima. Em vénen al cap molts dies de Nadal i molts versos i moltes cadires. I em veig a mi mateix, o a persones que estimo i que ja no hi són, escoltant o dient que els àngels "passen a volades" o mirant de desitjar que "no ens falti l'essencial", com si aquest essencial fos un producte que es pot adquirir en un supermercat.

El poeta Jaume Subirana ha publicat a Ara Llibres un recull de 50 poemes de Nadal per dir justament dalt d'aquella cadira on tots hem pujat. Aquesta joia breu i intensa ens parla de sentiments i d'infantesa. De la pàtria on reposen les emocions, de la pàtria on la paraula és una singular, refulgent epifania.

Josep M. Fonalleras, El Periódico, 5-XII-08
Versión en castellano

FIGURACIONS

Passejo per les sales del CaixaForum Barcelona (sense accent, no fos cas) movent-me per entre el devessall de pintura religiosa cedida pels Uffizi com si m'haguessin apuntat a una sessió de catequesi iconogràfica de diumenge de matí. M'envolten àngels, arcàngels, querubins i putti diversos en picats espectaculars, núvols prenyats i raigs de llum direccionals, l'Anunciació i el seu lliri, un sopar Sant, Resurreccions diverses, un Crist victoriós amb bandera georgiana, la nuesa simbòlica del Calvari, ombres d'infern, lluors de paradís... La veritat és que un es fa un fart de riure, quan sent parlar d'art figuratiu per referir-nos a l'art clàssic. O potser és que l'adjectiu no té a veure amb les figures, sinó amb l'afigurar-se. Això sí que sí. A més, llavors la paraula guanyaria rendibilitat: mirant enllà d'aquestes sales cap a l'actualitat informativa se m'acuden unes quantes matèries molt figuratives en aquest sentit, amb la política econòmica al capdavant.

Imatge: Alvise Benfatto, dit Dal Friso, Resurrecció del Crist (1575-1600)

MOLTS QUADRES JUNTS FAN UN MUSEU

Diumenge al migdia al CaixaForum a l’exposició "El pa dels àngels", que mostra una tria de quadres dels Uffizi. Enmig de la gentada, entra una jove parella enrotllada (rastes, pantalons amples de fil, bosseta penjant). I ella, sagaç, li diu a ell: —Hosti, m’estic enrecordant de quan vai 'nar al Louvre: quadres per un tubo...

METROPOLITÀ

Quadres i quadres i quadres, i llavors Cézanne. També, una mica més enllà, Van Gogh. Després he de tancar els ulls i anar a les palpentes fins a la llum matisada d'una petita exposició d'Antonello da Messina (amb l'extraordinària "Vergine Annunciata" de Palerm, la del drap blau tapant-li el cap i la mà estesa que gairebé et palpa, contemplant-te com si fossis l'àngel i duguessis la vora del vestit una mica descosida).

Encara camino d'esma una mica més enllà, fins a les dues madones de Bellini. Davant de la que resa amb el nen adormit, els ulls, badats, s'entelen. Torna el començament: Primo dierum omnium, / Quo mundus exstat conditus (En aquest primer dia, quan el món fou creat)...

ÀNGELS AMB PIJAMA

En Biel em reclama textos més llargs. Potser té raó. I me n'he recordat d'un que vaig publicar a la secció "Diàleg" de l'Avui (la culpa era de l'Enric Sòria) gairebé dia per dia ara fa deu anys: m'agrada pensar que just mentre torno a volar amb l'oceà sota els peus algun lector reprendrà paraules velles prou presents...












A TRENTA MIL PEUS

Benvolgut lector,

D'ençà que Miguel de Cervantes va compondre la immortal novel·la en què comentava amb tant d'encert alguns costums dels seus avantpassats, s'han multiplicat les crítiques de les nacions més cultes d'Europa en la ploma d'autors més i menys imparcials. Sovint, les crítiques que han tingut més acceptació han estat les que adopten la forma de cartes que se suposen escrites des d'aquell o aquell altre país per viatgers que hi arriben de regnes no només llunyans sinó de vegades fins i tot oposats en costums, clima i govern. El gènere epistolar en fa la lectura més còmoda, la distribució de temes més fàcil i l'estil més amè, i l'ambigüitat del caràcter dels suposats autors hi posa la resta perquè el conjunt, encara que de vegades no digui coses noves, assumeixi una certa novetat que té el seu què.

Deixa'm, doncs, que faci veure que sóc un viatger, que m'allunyo de casa i que me'n vaig, per exemple, als Estats Units. Per què precisament allà? Bé, al segle XVII hauria escollit París; al XVIII, Viena; al XIX, Londres, i avui el món té dos grans centres: Madrid i els Estats Units. I com que jo ja he vist el Prado, escullo la terminal A, camino fins a la B per esmorzar perquè a la d'internacional el nostre arquitecte més ídem no hi va posar bar i m'assec amb els diaris del dia a la falda a esperar que em diguin que el meu vol ja és aquí. Me'n vaig amb avió.

Viatjar en un vol transoceànic deu ser el que més s'assembla a un exercici combinat d'expiació i fervor creient, com si signéssim poders en nom d'algú a qui no coneixem de res. Així que ens acostem al taulell de la companyia triada comencem lliurant l'equipatge a algú que no sabem com es diu, refiats del simulacre de confiança que atorga un uniforme. A partir d'aquí, veiem circular les nostres maletes cap a una gola de goma negra i sospirem per convèncer el dimoniet del neguit que d'aquí a poques hores tornaran a sortir expulsades per una boca molt semblant però a l'altra banda de món. Tot seguit, seiem i callem (nosaltres que sempre anem amunt i avall xerrant), esperem i esperem (nosaltres que sempre tenim pressa), mengem a l'hora que ens diuen (i no quan ens agradaria), acceptem un menjar que arreu hauríem fet tornar (i pel qual ens estimem més no saber quina part proporcional del preu del bitllet hem abonat), deixem que el veí del costat ens clavi gentilment el colze al braç durant hores perquè mentre nosaltres clavem el genoll amb la mateixa generositat (i sense mala intenció: no hi ha manera de deixar de fer-ho) als ronyons del veí del davant, bevem cafè de finestreta dels pobres i somriem amb timidesa si l'hostessa ens n'aboca una mica pel damunt en un moment de turbulència, llegim fins i tot l'ABC, mirem amb resignació pel·lícules que a casa no hauríem anat a veure ni a mitjan mes d'agost i, quan ens diuen que ja baixem però que ens dipositaran a mil quilòmetres de distància d'on anàvem i quatre hores més tard del compte perquè la ràdio de l'avió s'ha espatllat i no han sabut arreglar-la i perquè ha passat el límit d'hores que el senyor capità i les senyoretes hostesses poden treballar seguit, obrim la boca... només per intentar destapar-nos les orelles. Vols dir que no em devia confondre i aquesta companyia tan nord-americana no deu estar participada per Iberia?

A trenta mil peus, som àngels amb pijama de "Todo a 100". El viatger aeri internacional fa, literalment, un salt en el buit, i això ajuda a entrar en l'onda de la irrealitat del viatge en general i d'aquestes cartes en particular. Com els indis, que només es pintaven per anar a fer la guerra però que en la nostra imaginació sempre apareixen pintats, el viatger és tot excepcionalitat. Hi sent, hi veu i olora més, però el seu univers de percepció s’empetiteix fins a la miniatura. Així, corre el risc de confondre les seves anècdotes amb regles de l’univers, però és que a la vegada se sent tan centre i té tant de temps... Aquí assegut, a trenta mil peus de la vulgar i per moments tan envejable mortalitat, amb el passadís a una banda, un seient buit a l’altra i hores i mesos d’excepcionalitat per davant, començo a escriure’t mentalment, benvolgut lector, la primera carta d’aquest indi despintat que ha deixat per un temps la reserva.