ANGELICATA

"Avui és un bon dia per parlar d'àngels. De l'àngel naïf del naixement, és clar, el de «terracota pessebrista» -escrivia Jordi Sarsanedas- que s'enlaira damunt la cova o que, a la berenada dels pastors, es dedica a fer de missatger del diví. D'aquells àngels que salven, com el vell Clarence de Capra, dels que ens acompanyen amb un vel imperceptible, que no veiem però que hi és i que eviten «caure en el daltabaix», com deia Vinyoli. El poeta també té un àngel, d'«inusitat ardor», amb qui lluita i perd i, en la derrota, contempla com l'esperit alat li cedeix «part del seu foc» perquè contempli «l'escala de la llum, / per on els cants davallen / al solitari cor». Àngel de la creació, també com el de Roselló-Pòrcel, que fa que ens atansem «a la llum que defineix les coses / que han estat donades als noms». O com el de Comadira, que clama perquè no s'apaguin les esperances, fruits de l'amor per una llengua. Àngels tristos i venjatius, poderosos combatents (no pas amb correus dels quals ignoren el significat sinó amb missatges que ells qüestionen), dubitatius com els de Baudelaire («Àngel ple d'alegria, ¿no sents desassossec?), amables o tirans. Àngels que són a l'antologia que han preparat, per a Ara Llibres, Jaume Subirana i Carles Torner: 50 poemes amb àngel. Àngels que parlen amb Déu i que s'adrecen als homes, ponts. Com un àngel de plata que duc a la cartera i que m'acompanya i em desconcerta i m'atueïx."

 Josep M. Fonalleras, "Àngels" (El Periódico, 25-XII-13)













MÉS
Miquel àngel Llauger, "Poemes amb àngel, i un d'Antònia Vicens" (al seu blog, 6-XII-13)
Carles Torner, "La figura de l'àngel és molt diversa" (Catalunya religió.cat, 23-XII-13)
Álvaro Valverde, "Desangelados" (27-XII-13)
"Àngels a cal barber", by Rimbaud (F l u x, 21-III-13)
"Té, diu", by Comadira (F l u x, 21-III-12)

LA GENT ES MOR

Que la gent es mor és una obvietat. Que de vegades mor algú proper pot ser una realitat ajornada, però també acaba essent evident. El que depassa la simple evidència és la capacitat per parlar de la mort amb paraules que no sonin buides, ni ensucrades, ni mentideres. Parlar-ne o escriure'n. Això és el que fa Josep M. Fonalleras a la seva darrera novel·la, Climent (Ara Llibres), amb un escriptor en potència que reprèn la feina encallada d'un altre escriptor abduït per la idea de l'agonia. Sona greu perquè ho és, però sap deixar-nos al cervell la intensitat de les coses certes. Que són a l'extrem oposat de les òbvies.

Just això venia a dir l'altre dia a un grapat de lectors atents Sergio del Molino, autor de la impressionant La hora violeta (Mondadori) sobre la malaltia d'un fill de pocs mesos. «L'he escrit contra el melodrama i contra l'asèpsia», deia. I reivindicava el seu dret a estar trist. Quin descans, vaig pensar, algú que no et ven una altra «cosa» «divertida» i «excitant». I quina tristesa tan de veritat, tan emocionant, tan ben escrita...

Jo avui els pensava parlar de la llum de juny, i recomanar-los l'exultant versió del Càntic dels càntics de Salomó que han fet per a Fragmenta un hebraista i un traductor poeta, Joan Ferrer i Narcís Comadira, però aquí em tenen lloant llibres sobre la mort. Per culpa de Baudelaire, que va escriure «Je sui­s la plaie et le couteau». Tots ens hem sentit ferida, en algun moment. I molts ens haurem vist també com un ganivet. Però va haver de ser un escriptor (un gran) qui digués que ell era alhora (i amb ell qui volgués llegir-lo) ferida i ganivet. L'escriptura no fa el món, no crea coses que no hi fossin abans, però quan és gran el refà d'una manera que ens permet viure-hi com si l'aire dugués més oxigen. La gent es mor i jo de fa dies no em trobo gaire bé, com deia aquell. Però per sort alguns ho saben contar, i en llegir-los em torno més persona (que ve del mot llatí de la màscara amb què els actors, parlant-hi a través, sonaven més fort): llegint sóc jo i un altre una mica millor. Gràcies, doncs, no a la mort sinó a la bona literatura. No al tema sinó a l'art.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-VI-13
Versión en castellano

GRANIT QUE MOSTRA

fotografia de W.S. Hartshorn (Library of Congress) LE TOMBEAU D'EDGAR POE Tel qu'en Lui-même enfin l'éternité le change, Le Poëte suscite avec un glaive nu Son siècle épouvanté de n'avoir pas connu Que la Mort triomphait dans cette voix étrange! Eux, comme un vil sursaut d'hydre oyant jadis l'ange Donner un sens plus pur aux mots de la tribu, Proclamèrent très haut le sortilège bu Dans le flot sans honneur de quelque noir mélange. Du sol et de la nue hostiles, ô grief! Si notre idée avec ne sculpte un bas-relief Dont la tombe de Poe éblouissante s'orne, Calme bloc ici-bas chu d'un désastre obscur Que ce granit du moins montre à jamais sa borne Aux noirs vols du Blasphème épars dans le futur.                                                 Stéphane Mallarmé LA TOMBA D'EDGAR POE Tal com en Ell el muda per fi l’eternitat, el Poeta suscita amb glavi nu des d’ara el seu segle aterrit per no haver-se adonat que la Mort triomfava en aquesta veu rara! Ells, com un vil esglai d’hidra antany escoltant l’àngel donar un sentit més pur als mots del poble, proclamaren ben alt haver begut l’encant d’una negra mixtura en algun doll innoble. Si amb la terra i el núvol hostils, oh falta greu!, no sap la nostra idea esculpir el baix-relleu que orni la fulgurant tomba que Ell ara habita, calma pedra caiguda d’algun desastre obscur, si més no aquest granit mostri en tot temps sa fita als vols de la Blasfèmia esparsa en el futur.                                                 Traducció de Xavier Benguerel