ANGELICATA

"Avui és un bon dia per parlar d'àngels. De l'àngel naïf del naixement, és clar, el de «terracota pessebrista» -escrivia Jordi Sarsanedas- que s'enlaira damunt la cova o que, a la berenada dels pastors, es dedica a fer de missatger del diví. D'aquells àngels que salven, com el vell Clarence de Capra, dels que ens acompanyen amb un vel imperceptible, que no veiem però que hi és i que eviten «caure en el daltabaix», com deia Vinyoli. El poeta també té un àngel, d'«inusitat ardor», amb qui lluita i perd i, en la derrota, contempla com l'esperit alat li cedeix «part del seu foc» perquè contempli «l'escala de la llum, / per on els cants davallen / al solitari cor». Àngel de la creació, també com el de Roselló-Pòrcel, que fa que ens atansem «a la llum que defineix les coses / que han estat donades als noms». O com el de Comadira, que clama perquè no s'apaguin les esperances, fruits de l'amor per una llengua. Àngels tristos i venjatius, poderosos combatents (no pas amb correus dels quals ignoren el significat sinó amb missatges que ells qüestionen), dubitatius com els de Baudelaire («Àngel ple d'alegria, ¿no sents desassossec?), amables o tirans. Àngels que són a l'antologia que han preparat, per a Ara Llibres, Jaume Subirana i Carles Torner: 50 poemes amb àngel. Àngels que parlen amb Déu i que s'adrecen als homes, ponts. Com un àngel de plata que duc a la cartera i que m'acompanya i em desconcerta i m'atueïx."

 Josep M. Fonalleras, "Àngels" (El Periódico, 25-XII-13)













MÉS
Miquel àngel Llauger, "Poemes amb àngel, i un d'Antònia Vicens" (al seu blog, 6-XII-13)
Carles Torner, "La figura de l'àngel és molt diversa" (Catalunya religió.cat, 23-XII-13)
Álvaro Valverde, "Desangelados" (27-XII-13)
"Àngels a cal barber", by Rimbaud (F l u x, 21-III-13)
"Té, diu", by Comadira (F l u x, 21-III-12)

HARMONIA SECRETA

Terje Adler Mork

ESPATLLA

Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

¿Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
¿Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada;

i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.

  Bartomeu Rosselló-Pòrcel

ONES QUE VOLEN

Buscant com sempre una altra cosa, m'aturo en aquest poema de Rosselló-Pòrcel (de qui per cert el 2013 arriba també el centenari: ens oferiran les institucions un altre bonic i absurd reguitzell commemoratiu combinat tipus Any Espriu-Rosselló-Teixidor?):










ARDENT HIMNE

Aquestes són les hores de sols velocíssims,
i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres,
per damunt les escales del vent, cavalls de somni.

S'eleven a fogueres abrivades,
mouen el fum vermell i la tenebra roja
i empenyen els reflexos de l'incendi.
Arriben a les nits que bateguen de foc,
corren per diamants cremats, arena, cendra.
Per les ones roents del paradís,
volen damunt les flames afuades.

Homes alats de llargues cabelleres combaten
amb l'espasa del vent i de la llum.

 Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Imitació del foc (1938)


I em fa pensar, apagada la llum del sol, en un dels poemes que més m'agraden del Jardí de versos d'un nen de Stevenson:

NITS DE VENT

Quan surten els estels i surt la lluna,
   quan el vent bufa fort,
tot al llarg de la nit molla i obscura,
   ell cavalca al galop.
Tard en la nit, amb els focs apagats,
per què galopa amb cavall desbridat?

Quan els arbres gemeguen i es barallen
   i el mar mou els vaixells,
enllà pel camí ral, soroll i tralla,
   enllà galopa més.
Enllà galopa i galopa i llavors
gira i se’n torna altre cop al galop.

 Robert Louis Stevenson, dins A Child's Garden of Verses (1885)

IMITADOR DEL FOC

Des del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu anuncien la inauguració dimarts vinent de l'exposició "Imitador del foc. Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la Residència d’'Estudiants de Catalunya". Rosselló, mort joveníssim de tuberculosi, alumne de Gabriel Alomar, és una peça brillant i poc coneguda (una prova més: les esquifides referències digitals que se'n troben) de la poesia catalana de preguerra. Va escriure (i no va poder veure publicat) un sol llibre, Imitació del foc, però amb un grapat de poemes antològics. Jo posaria "A Mallorca, durant la guerra civil" a la meva tria de predilectes (de fet, figura a 50 poemes per saber de memòria,), i "Inici de campana" em sembla un joiell solar, mínim i intens alhora, carregat com pocs de poder d'evocació.

L'exposició, si ho he entès bé, serà al Col·legi Major Universitari Ramon Llull (Urgell), pel fet que el poeta va ser estudiant de la Universitat de Barcelona i bibliotecari resident del Col·legi.

PÀTRIES DISCRETES

"[...] Sempre 50. Sempre imprescindibles. Jaume Subirana no para d’imaginar espais i conceptes on encabir poemes que coneixem de manera dispersa i que ell concentra en aquests volums deliciosos i útils. Poemes que són molt bons o poemes que són molt adients. O poemes que són totes dues coses. Ara és el torn de la pàtria. El meu país és el nom del recull d’odes que arriba en un moment especialment adequat perquè torni a ser una bona aventura editorial. El que succeeix, perquè Subirana és savi i és irònic, i és generós i efervescent, però no pas naïf, és que, més enllà del que tothom espera trobar en una antologia patriòtica, més enllà de les necessàries i conegudes cançons, himnes i proclames, més enllà del Cant de la Senyera, Els Segadors o Les tombes flamejants, més enllà, hi ha la pàtria senzilla i no gens encarcarada d’Enric Casasses amb “Les cases del meu carrer”, la ironia de Brossa o la tristesa profunda i meditada de Verdaguer amb els campanars germans del Canigó. O l’evocació nostàlgica de Rosselló-Pòrcel amb aquell magnífic vers final de “A Mallorca, durant la guerra civil”: “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”. O la remembrança que Ponç Pons fa de l’exili, des d’on recorda la terra i la dona que ha deixat: “La meva set només beu als teus pits”. Pàtries enceses i pàtries en captivitat; pàtries que provoquen el plor ardent o l’encoratjament bèl·lic. Pàtries que no són sinó els límits d’una vida discreta i amable, singular, quotidiana."

Josep M. Fonalleras, "Pàtries" (El Punt/Avui, 16-IX-2011)