ELS POEMES DE JS

Aquí teniu l'enregistrament de la sessió de lectura de diumenge a la Nollegiu. Mitja hora de xerrera (lleu) i una vintena de poemes traduïts, apropiats i signats pel senyor Subirana. Alegria. Gràcies, Xavier!

VINYES

Josep Maria de Sagarra, Ester Formosa i Toti Soler, així en comboi. Per recomanació de la Teresa.

Vinyes verdes, dolç repòs

vora la vela que passa...

Torna la música dels dissabtes. I bon cap de setmana.

 

EL NOSTRE CAMP LITERARI

Què més pot demanar el filòleg internacionalista? Jordi Llovet citant Bourdieu i argumentant que la idea de camp literari s'aplica de primera al cas i el moment de Carles Riba, i que això ho mostra molt bé el llibre recent del benaurat Carles-Jordi Guardiola, Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (Edicions 3i4). Se'l comprin.

(...) Quan aquest camp ha quedat prou aclarit i dibuixat, llavors encaixa tot, o gairebé tot, més enllà del geni dels uns o la capacitat migrada d’uns altres; llavors s’eleva, en el panorama de la història, no solament un període d’aquells que agraden tant als historiadors de la literatura formats en l’escola molinera, sinó una geografia global: política, econòmica, cultural, educativa i religiosa (almenys tot això), en què es creuen les vides i les fidelitats, els exilis i les connivències, el catalanisme i l’estètica literària, les aficions dels públics i els seus desdenys. (Per exemple: Sagarra i Riba no van tenir una relació difícil solament a causa de la seva diferent actitud davant el franquisme, ni tan sols pel fet que l’un fos petit esquifit i lleig —m’ho va dir en Riquer—, i l’altre gros, expandit i simpàtic —m’ho va dir el seu fill—, sinó també perquè Riba tirava a l’obra intel·ligent i perfecta —com Valéry— i l’altre es delia per l’èxit popular i la solvència econòmica.)

  Jordi Llovet, "El camp literari de Riba" (El País, Quadern, 21-V-17)

SAGARRA I NEWMAN A CAL BARÓ

Jo no m'ho perdria. Avui a les set al palau del Baró de Quadras, a la ciutat que el llibre retrata.
















MÉS
Sobre la traducció al web de l'IRL.
Esteve Miralles, "Qui té por de Mary Ann Newman?" (Núvol, 1-II-16)
Jordi Puntí, "Sagarra i el seu temps" (El Periódico, 5-II-16)

TOTI

Si no vau veure el documental "Toti Soler. D'una manera silenciosa", presentat al festival In-Edit d'enguany i emès fa uns dies al programa Sputnik, ara el podeu recuperar aquí, i no us en penedireu. Hi surten, a més del protagonista i la seva filla, Jeanette (sí, Jeanette), Om, Jordi Sabatés, Pau Riba, Diego del Gastor, Bach, Ovidi Montllor, un Empordà omnipresent...

Com aperitiu de cap de setmana (què seria el cap de setmana, sense aperitius?), us deixo amb la guitarra de Toti Soler i la veu de Sílvia Pérez Cruz interpretant la "Cançó de suburbi" de Josep Maria de Sagarra (amb una variació menor, ai, a la darrera estrofa), datada l'estiu d'ara fa com qui diu cent anys, l'agost de 1917.





    CANÇÓ DE SUBURBI

    M'estimo l'horta escanyolida
    que de la fàbrica es ressent,
    i em plau voltar la meva vida
    d'aquest paisatge indiferent.

    I em plau l'estona virolada:
    gent d'amanida i berenar.
    Una donzella espitregada
    i una cançó que fa plorar.

    I l'home humil que a l'aire ensenya
    un front valent i un ull esclau,
    i va amb la gorra i l'espardenya
    i el farcellet i el vestit blau.

    Aquí jo veig que el món se m'obre
    fred i terrible com la mort.
    I és tan mesquina i és tan pobra
    la campaneta del meu cor!

    Dels llagoters fuig la corrua
    i en el meu rostre no hi ha vel
    i em puc mirar l'ànima nua
    sense cap mica de recel.

    Estimo l'horta desolada;
    el presseguer ensopit que es mor,
    i l'arengada platejada,
    porró de sang, tomàquet d'or.

    Jo vaig seguint la vostra dèria,
    homes estranys de bones dents,
    que tornareu a la misèria
    una miqueta més contents!

    Durin els mals, durin les penes,
    llàgrima, rosa, perla i bes.
    Duri aquest cor i aquestes venes,
    duri aquest ull que no veu res.

    Vestit encès que el goig estripa,
    dansa per mi! Home lleial,
    vine, fumem la nostra pipa
    damunt de l'herba virginal.

    Digue'm les vives meravelles
    del teu treball, del teu turment.
    Sota el concert de les estrelles
    anem fumant tranquil·lament.

       Josep M. de Sagarra

UN CARTELL AIXÍ

Quan arriba, ineluctable, un altre any algunes coses ens compensen del mal humor i la melangia. Estripar les restes del calendari antic i penjar al seu lloc el nou, per exemple, si tens la sort de conèixer el Víctor Oliva i que te n'enviï un dels que de fa temps prepara i fa estampar, cada vegada amb un motiu gràfic nou, sempre sorprenent. Enguany a la coberta hi diu "Le Tumulte Noir 2013", i el calendari s'obre amb un text de Santi Barjau, historiador de l'art, sobre "Paul Colin i Barcelona", que ens duu a la ciutat l'any màgic de l'Exposició, de la mà de Mirador i Sagarra:

"L'any 1929 l'escriptor Josep Maria de Sagarra veu un cartell de Colin pels carrers de Barcelona –el cartell que anuncia els jazzmen Wiener & Doucet, que versionaven a dos pianos els estàndards de Gershwin i altres músics– i, a les pàgines de la revista Mirador, descriu així l'efecte que li produeix: 'Un cartell així en un aparet barcelonina canvia per un moment l'aire, sembla que a les dents se us enganxi com un estrip de boira confitada, i que els automòbils multipliquin per deu la natural olor de la gasolina'. Dos anys abans Paul Colin havia editat per subscripció els 520 exemplars de la seva obra més arriscada i personal, la carpeta La Tumulte Noir, formada per vint-i-set làmines estampades en litografia i acolorides au pochoir, és a dir amb trepes. Un total de quaranta-quatre il·lustracions protagonitzades per homes i dones que ballen, sols o en parelles, al so de la big band. Entre tots ells, la gran Josephine Baker, musa i amant de Colin, ballant nua amb una faldilla de plàtans o transfigurada en una figureta d'art africà, esdevé motiu i excusa per a un exercici d'experimentació gràfica que beu del cubisme i de l'expressionisme però que sobretot vol ser una celebració de la vida bohèmia. (...)"

CARLES RIBA &

"Carles Riba, de tots els homes de la meva generació, ha estat un cas a part. A part en el sentit d'una moralitat literària estricta; ningú com ell no ha provat aquella mena de tortura de la responsabilitat de la lletra que s'escriu. D'aquesta responsabilitat, Carles Riba n'ha fet un culte ferocíssim, implacable. És curiós, perquè Carles Riba, com jo mateix, vàrem començar a treballar en un moment una mica desgavellat, ple d'improvisacions, en el qual el bagatge acadèmic que dúiem els escriptors catalans era gairebé nul. A ell, com a mi, com a tots plegats, ens va influir d'una manera decisiva Josep Carner. Carner tenia deu anys més que nosaltres, havia estat el gran estassabarders —que dirien a l'Empordà— de tota la carrincloneria, de tota la imbecil·litat indocumentada en forma de prosa i de poesia que s'estilava a Catalunya. Carner va dotar la literatura catalana d'un coll net i d'una camisa neta, per a poder presentar-se entre gent civil; li va ensenyar una manera de saludar les senyores, de menjar els espàrrecs, d'anar a missa i de pagar un taxi. Després de Carner, els escriptors que volguessin tenir una mica de cara i ulls no es podien permetre certes modalitats rupestres ni certes ganyotes de seminari. Carner era un home de punch i al mateix temps un home de gràcia i de barrila. Tota la seva obra anava fluint d'una manera despreocupada, amb aquella tombarella genial d'un saltimbanqui que fa equilibris sense donar-los gota d'importància."

 Josep M. de Sagarra, "Carles Riba", Mirador, 21-V-1931 (aplegat a L'aperitiu)

UBI CARITAS

Ara que tothom està tan indignat, que ens mirem amb lupa els sous i sobresous del veí, que barregem ètica i retribucions com potser s'hauria de barrejar sempre però de fet no es fa mai (bé, gairebé mai), trobo curiós que la patrulla habitual de menjacapellans no hagi donat senyals de vida a tertúlies radiofòniques, columnes periodístiques i comentaris digitals subratllant el gest del bisbe de Solsona, Xavier Novell, d'abaixar-se el sou un 25 per cent. Essent com és aquesta una retallada significativa, a mi el que em sembla més destacable, però, és que ens permet conèixer el sou mensual del directiu eclesial: 1.200€ fins ara, 900€ d'ara endavant. És cert que té la casa pagada, però el mateix es pot dir de molts futbolistes, dels presidents nacionals i autonòmics i de bona part dels militars que lluiten perquè no ens envaeixi el Marroc. I si comparem el nombre de zeros del sou del bisbe Novell no ja amb el dels pocavergonyes que fan veure que dirigeixen alguns bancs, sinó amb el dels ciutadans que seuen a una pila de despatxets públics i privats, què volen que els digui, trobo que la propera vegada que algú es cagui en Déu i en l'Església parlant de rics i pobres em permetré un lleu somriure i diré fluixet per a mi aquells versos de Sagarra:

Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.











MÉS
Ramon Bassas, "Reflexió a mig menjar capellans"

FOIX NO ESTÀ SOL

Diumenge 29 de gener va fer vint-i-cinc anys de la mort de Josep Vicenç Foix, un clàssic de la literatura catalana, i inevitablement vam sentir algunes veus parlant d’oblit institucional. Tots els escriptors a totes les literatures passen després de morts uns anys d’incertesa en la seva memòria pública, fins que el temps va emetent el seu judici (i sempre a l’espera d’eclipsis o resurreccions segles després). Però nosaltres hem afegit a la dieta del nostre ecosistema literari el celebracionisme, i aquesta substància crea addicció.

La discreta remembrança del poeta de Sol, i de dol (bàsicament, a Internet i als mitjans) contrasta amb el recent desplegament oficial pels cinquanta anys de la mort de Josep M. de Sagarra. És clar que no tots els escriptors tenen la sort de tenir un fill contumaç amb columna en un mitjà de primer rengle. No el té òbviament mossèn Antoni M. Alcover, l’iniciador del Diccionari català valencià balear, que va néixer fa cent-cinquanta anys; no té fills tampoc Gabriel Ferrater, ara que es compliran noranta anys del seu naixement i els quaranta de la seva mort; ni en té Salvador Espriu, el centenari del qual ja escalfa motors de cara a 2013. Sí que va tenir fills en canvi Pere Calders, i no hem vist que cap surti a tocar la campana del greuge en el centenari –enguany– del naixement de son pare. Cal doncs concloure que els escriptors depenen dels fills, per passar a la posteritat? Jo més aviat apostaria pel fet que els calen hereus, en el sentit més ampli possible del mot. El poeta de Sarrià té al darrere la Fundació J.V. Foix, que enguany ha dut a les llibreries un preciós Cada poeta és ell amb dinou poemes, un cd amb recitats, traduccions al castellà i estudi introductori de Ramon Salvo. A més, hi som els lectors (els que després fem classes i els que simplement llegeixen i recomanen).

És donant suport a les entitats privades, promovent edicions ben fetes i ben distribuïdes i apostant pels lectors que les institucions públiques fan la seva feina amb la memòria dels escriptors. Si no, si hem de tenir un Any i hem de llogar el Palau per cada xifra rodona a partir d’ara, donat que la literatura catalana floreix a principis del segle XX ja cal que a Cultura fitxin un guàrdia urbà i li facin fer un curset d’Excel.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-II-12
Versión en castellano









MÉS
Conversa amb Jaume Vallcorba (VilaWeb, 29-I-12)
Jordi Galves, "L'aventura de J.V. Foix" (Un dia en les carreres)

SAGARRA AL SEU CARRIL

Ahir va fer cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra, un dels noms de primera fila de les lletres catalanes del segle XX. Però la primera fila d’un segle en què coincideixen Maragall, Carner, Riba, Foix, Pla, Rodoreda, Villalonga, Fuster i d’altres és una fila llarga llarga, i la sala en què celebrem la literatura catalana té una estranya forma d’embut, amb mala visibilitat per les bandes. Vull dir que malgrat la seva quarantena d’obres de teatre, la dotzena de llibres de poesia, les extraordinàries versions de la Divina Comèdia i de gairebé tot Shakespeare, malgrat les seves impressionants i divertides Memòries, malgrat Vida privada i els centenars d’articles periodístics ara aplegats en diversos reculls, Sagarra continua sent una mica un “sí però no” a la llista dels indiscutibles. Hom li retreu ara la lleugeresa, ara que fos aristòcrata; ara la felicitat, ara que no fes política. De fet, sovint tens la impressió que el que no se li acaba de perdonar són més aviat dues virtuts que la gent d’aquesta terra sabem molt bé com coure perquè acabin resultant amargues: la facilitat i l’èxit. Sagarra es llegeix, és cert, amb una aparent facilitat (en art, però, res fàcil no és senzill), i podem dir sens dubte que forma part (amb Verdaguer, Maragall, Espriu o més recentment Martí i Pol) de la curta llista d’escriptors enormement populars en vida. Passat mig segle, però, llegeixin “Cançó de pluja”, “La balada de Luard el mariner” o “Aiguamarina” i veuran que de vegades el públic no s’equivoca.

Ara que a Catalunya hem convertit gairebé totes les carreteres (les que calia i algunes que no) en vies de dos i tres carrils, aniria bé que deixéssim tranquil un temps el quitrà i apliquéssim el criteri de les obres públiques a la literatura: que així com camions, 4x4, descapotables, híbrids i familiars comparteixen carretera sense fer-se fora del camí, de la mateixa manera autors diferents i divergents poguessin anar fent tranquils i en la mateixa direcció la ruta blava de la història de la literatura, sense invasions de carril, embussos ni peatges.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 28-IX-11
Versión en castellano











MÉS
Esplèndida entrevista (inèdita) amb el fill de Sagarra sobre son pare, per gentilesa de Jordi Galves (Un dia en les carreres).
Narcís Comadira, "El poeta Sagarra" (Ara, 25-IX-11).
"Reivindicant el teatre de Josep M. de Sagarra" (VilaWeb).
Saragatona, "Record i reivindicació de Sagarra en el cinquantenari de la seva mort".
Bereshit, "50 anys sense Josep M. de Sagarra" (amb "extres" de La Publicitat i Joan Solà).

STORNI, SAGARRA I EL MAR

                       En memòria, avui, de la Negra Sosa











Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
una constelación, la que te guste;
todas son buenas: bájala un poquito.

Quan algú (o alguna) se’m queixa del poc pes de les dones en el cànon poètic, li explico que si faig la meva antologia universal particular bona part dels noms que se m’acuden són femenins: Akhmàtova, Dickinson, Hébert, Lewis, Marçal, Mistral, Moore, Sexton, Södergran, Storni, Szymborska, Tsvetàieva, Uguay... L’altre dia al Palau de la Música, al final dels bisos, la Lídia Pujol va cantar magníficament "Alfonsina y el mar", i va passar allò que et penses que no pot passar: un dels amics amb qui anàvem no l’havia sentida mai, no sabia res d’aquella cançó. Vaig intentar fer-li cinc cèntims sobre el tema i la poetessa a qui està dedicat, en una d’aquelles maniobres ràpides i de memòria, a peu dret, que et fan dir per exemple que la cançó és de Mercedes Sosa (i no ho és: Sosa l’ha cantada, com tants altres, però la música és d’Ariel Ramírez i la lletra de Félix Luna, que hi reprèn els versos del darrer poema de la Storni que he citat més amunt), maniobres que et fan comentar sense poder dir d’on ho has tret que et sembla que la Storni havia passat per Barcelona en aquells increïbles anys trenta en què, vist ara amb perspectiva, sembla que vam estar a punt d’agafar el tren de la història...

Després no hi vaig tornar a pensar, com passa amb tantes coses, fins que uns dies després vaig trobar al diari la ressenya d’una recent biografia d'Alfonsina Storni, Mi casa es el mar, escrita per la salvadorenca Tania Pleitez. Llavors vaig anar als prestatges, vaig posar-me a remenar i al final, aclofat al sofà amb L’aperitiu de Josep M. de Sagarra a les mans, vaig poder somriure: el 16 de gener de 1930 (uns dies abans de la dimissió de Primo de Rivera), Sagarra signà a Mirador l’article “Alfonsina Storni”, que no em sé estar de reproduir in extenso:

"(...) Jo no sé grans coses de la història d’aquesta dama, i conec un nombre reduïdíssim de les seves poesies; m’ha semblat, però, que la seva vida no s’ha presentat d’una manera fàcil ni pomposa. Ha hagut de fer servir els nervis per a la lluita, i les seves dents blanques i perfectes no s’han entretingut sempre amb la polpa excessivament dolça dels fruits dels tròpics, sinó que han hagut de barallar-se amb un aire carregat a estones de gasos asfixiants. Això s’endevina perfectament en el rostre d’Alfonsina, d’una gran potència muscular, músculs petits, afinats i disfressats per una pell massa de clar de lluna, però vibrants en la galta, en el nas, en el front.

Alfonsina fa pensar en alguna rebel femella d’un déu de les costes del Pacífic. Aquells déus que tenen les galtes de coco i uns llavis fets amb plomes metàl·liques d’ocell del paradís. Però no ens enganyem: aquesta dama és d’extracció europea, té tot el cansament, tot el blau corrosiu, tota la sensualitat profunda i tota la tristesa agra d’aquestes cales tan aparentment delicades que tant es poden trobar a Almeria, com a Sant Remo, com en un país de grecs infames, xerraires i pescadors de corall.

Alfonsina és menuda i seca i té el cabell pintat d’un ros de music-hall. El seu vestit és del verd d’aquelles persianes que pintaven l’any 1860, ‘...les persiennes, abri des secrètes luxures’...

En el coll d’Alfonsina hi ha un collaret de grans cristalls opacs, opacs com el gris blanc que tenen les vidrieres de les cambres dels hotels equívocs. Del centre del collaret penja una gran pedra gravada; jo no sóc prou indiscret per a examinar què és el que hi ha representat en la pedra; podria ésser –jo m’ho imagino– una d’aquelles històries que feia gravar l’emperador Calígula, o un altre sapastre com ell, per regalar a les amistats.

De la veu d’Alfonsina, en el meu carnet de ruta, hi ha un ressò de corda de violoncel tocat per un virtuós, malcarat i exigent amb el públic. Aquests virtuosos acostumen a tenir moments inefables d’imprevist, inefables com la veu d’Alfonsina Storni.

He conegut molta mel avariada d’importació americana. De Buenos Aires no en tinc precisament una idea pura pintada en gris i negre. He olorat moltes flors pèssimes i he vist molta literatura que no era res més que literatura, i venia precisament de les costes de l’Amèrica llatina. De tant en tant, però, m’ha caigut a flor de mirada una madrèpora rasposa de la millor sal. De tant en tant he conegut alguns cosa sud-americana que es pot qualificar de ‘excel·lent’.

Res, però, com aquest cabell, com aquesta cara muscular, com aquesta veu i aquesta poesia d’Alfonsina Storni.

Des d’un dia –ja fa molt temps d’això– que vaig estrènyer la mà ‘desfeta’ de Rubén Darío, una mà que anava camí del cementiri, no he pogut apuntar en el meu carnet de ruta un nom tan autèntic com el d’Alfonsina Storni, no he pogut estrènyer una mà tan fina, tan ateranyinada de nervis, tan vibrant de simpatia..."

Oh mar, dame tu cólera tremenda,
yo me pasé la vida perdonando,
porque entendía, mar, yo me fui dando:
“Piedad, piedad para el que más ofenda”.
Dame tu sal, tu yodo, tu fiereza,
¡Aire de mar!... ¡Oh tempestad, oh enojo!
Desdichada de mí, soy un abrojo
y muero, mar, sucumbo en mi pobreza.

Vuit anys després del sopar barceloní i l’article a Mirador, a l’inici del bon temps austral, les mans d’Alfonsina Storni s’endinsaven per sempre al Mar del Plata havent enviat per correu a La Nación el poema “Voy a dormir”, després d’escriure una darrera carta al fill. I a París, el Sagarra dels aperitius, de Baudelaire i del music-hall vivia la tardor a l’exili, retornat de mesos de navegació per aquell oceà Pacífic d’illes, cocoters i déus de pedra en què una nit, temps enrere, l’havia fet pensar la poetessa.

[JS, Adrada (Edicions 62, 2005)]

TEMPS DE GUERRA

Llegir junts, en paral·lel, La ruta blava de Sagarra (TV3 i MOM Produccions n'acaben de rodar un interessant documental, amb el fill de protagonista, que es pot veure sencer aquí), el Nabí de Carner, El vel de Maia de Manent i els papers de Pla i de Foix del moment, si tinguéssim clar quins són. Sobre l'escriure en temps de guerra (gairebé) sense guerra.

PAÍS, PREMIS, LLOR

Si avui és diumenge, jo llegeixo Joan de Sagarra. I en una terraza macedònica explica, entre d'altres coses, l'anada a veure Les tres germanes de Txèkhov al TNC. M'hi fa gràcia un comentari que relaciona el teatre i el públic d'avui, mediatitzats per la televisió:

En la fila de atrás, unas señoras con abrigos de visón se excitan como gallinas a medida que aparecen los intérpretes, los pollos del drama. Los identifican con tal o cual personaje de un serial televisivo catalán, muy popular. La televisión se está cargando el teatro. Me ha gustado mucho Nora Navas en el personaje de Irina, la hermana pequeña: será una buena, una notable actriz. Y Ramon Madaula en el personaje del teniente coronel Vershinin. Madaula se está convirtiendo en un gran actor: es la primera vez que Vershinin me hace sonreír, y eso es bueno, bueno para Chéjov y bueno para el teatro. La traducción de Comadira es de una gran dignidad y se escucha –cuando se escucha– con agrado. No es un espectáculo redondo, pero sirve para tomar el pulso al teatro catalán y al TNC. Mi diagnóstico es positivo: todo es mejorable, pero vamos por el buen camino.

La menció del versionador em serveix per felicitar des d'aquí Narcís Comadira, que acaba d'obtenir amb pocs dies de diferència els premis Ciutat de Barcelona i Cavall Verd per la traducció al català dels Cants de Giacomo Leopardi, apareguda mesos enrere a Edicions 62. Comadira, qui com Sagarra honora la cultura d'aquest país. I Leopardi, qui també comença o acabava sovint parlant (com tants de nosaltres) del terra de sota els seus peus, de cendra i pedres i ressons i un llorer imaginat també per Lorenzo Lotto:

Pàtria meva, veig els murs i els arcs,
columnes, simulacres i les ermes
torres dels nostres avis,
però no veig la glòria,
no veig el llor i el ferro que pesava
sobre els pares antics. Ara, sense armes,
nu el teu front i nu el pit ens mostres.
(...)