Del disc recent de versions de Kathleen Edwards, feliçment i generosament retornada al món de la música. "Crawling Back to You": una cançó un pèl llangorosa de Tom Petty (de Wildflowers, 1994). Val a dir que no és la primera versió d'ell que fa. (No m'havia adonat mai que els que també canten "crawling back to you", tot i que amb un estil bastant diferent, són els Arctic Monkeys a "Do I Wanna Know?". Les voltes que fan les frases fetes!)
Apa, versionadors tots, bon cap de setmana.
L'única manera de superar la bona notícia que Kathleen Edwards estigui de tornada (amb l'EP Sweetness Follows) era que ho fes amb una cançó com "Hello in There", versionant John Prine. Per què? Perquè a banda que sigui una balada de primera, és un dels meus trios predilectes de fa molts, molts anys (del 1990), amb Billy Bragg, Natalie Merchant i Michael Stipe compartint barcassa a Glasgow. Hello in there...
Tot plegat, rodó com un bon cap de setmana. Enjoy.
Aquí, tot esperant la neu, porto dies amb aquesta cançó de fons, en mode bucle. De l'ocell que a Nord-amèrica en diuen snowbird sembla que aquí n'hem de dir jonc fosc. De la interpretació de la canadenca Catherine MacLellan també en podem dir un bravo (la cançó és de son pare, Gene MacLellan).
Apa, doncs, obrim les ales minúscules i envolem-nos i si hi ha sort se'n emportarà un jonc fosc per damunt del blanc de la nevada.
No comptis les plomes, compta les ales.
Dan Mangan, "About As Helpful As You Can Be Without Being Any Help At All"
 |
| Robert Clark/National Geographic |
"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".
Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".
(via @FrancescFreixa)
Quan em presenten algú amb qui aparentment no lliguem gaire, penso en aquests dos. El vídeo l'acaben de penjar a youtube; l'assumpte és de fa quaranta anys, llavors que encara no ens havia canviat la veu.
Molt bon cap de setmana.
MÉS
Sobre el disc.
M'agrada la Kathleen Edwards i m'agraden aquests concerts en petitíssim format.
Bon cap de setmana ben acompanyats, doncs.
MÉS
La darrera cançó, "Change the sheets", produïda d'estudi.
Em sap greu pels que no, però jo avui començo uns dies de vacances. I aquesta cançó de Dan Mangan sobre un que canta i quan ho comença a fer ja sent les celles alçar-se al voltant, Mr. Charming sense el charming, m'hi posa el to escaient. Bon cap de setmana i tot el que en pengi.
She says the point of this is not to date the future
So just focus on the task at hand
Try to break up with your pride
And start to flirt with satisfied
Aquest tornado passa demà per Barcelona, a quarts de deu de la nit a la Sala Apolo, a presentar-hi el seu nou disc "The Worse Things Get, The Harder I Fight, The Harder I Fight, The More I Love You" (ho sé, sembla catalana, la noia). Si no hi podeu anar, feu-ho servir d'excusa per repescar-ne els discos (el meu preferit és "Fox Confessor Brings the Flood"), amb o sense els New Pornographers.
I en tot cas, passeu com sempre un bon cap de setmana.
Si passeu per aquí de tant en tant potser ja sabreu que li tinc una flaca, a la senyora Edwards (una flaca canadenca, però no només). Per això espero que no us importi compartir una cançó més del seu darrer disc, Voyageur. En homenatge també a uns dels darrers venedors de discos (i cds) de Barcelona, la gent de Gong, que finalment tanquen i ens deixen una mica més sols als que encara ens agrada remenar certes coses tocant-les amb els dits.
Bon cap de setmana allargassat i bona revetlla, malgrat tot.
Kathleen Edwards ha tret disc nou, Voyageur, i aquest n'és un dels temes. Oh, Canadà...
Que passeu un bon cap de setmana.
Kathleen Edwards - "ChangeTheSheets" [OFFICIAL VIDEO] from Rounder Records on Vimeo.
Ara que tothom parla d'independència, ella va escollir deixar de banda el destí automàtic amb els Pornographers i anar a la seva (sense acabar de partir peres). Ara que tants es pregunten quin és el camí, ella se n'ha inventat un de nou enmig de l'estepa de ser no del tot comercial però sí una mica coneguda. I es dedica a recollir pianos rebutjats. Com Catalunya?
Que passeu un bon cap de setmana amb el cap en remull escoltant Dan Mangan (a qui ja us vaig presentar fa un temps, us en recordeu?) i el so del pas d'aquests dies per entre les fulles i els arbres i els boscos...
Sembla que val més que anem assajant les variants dialectals del concepte i les seves declinacions (algunes d'un atractiu plàstic indiscutible) segons la funció gramatical de cadascú.
Light a candle's end
You are a light turned low
And like the rest of us
You got those old eternity blues
Eternity blues
Your fingers raised, you're looking for the word
Us presento en Dan Mangan, una troballa vancouveriana que dec al Jon Beasley-Murray.
Bon cap de setmana entre cafès i música comprada i esperes i mirades.
Al sud del nord i mirant al Pacífic, Vancouver és una joia d’equilibri
Hasson & Wong
Un dels problemes amb les ciutats de què tothom et parla tan i tan bé és que anar-hi acaba fent una mica de respecte. I si després resulta que no n’hi ha per tant? M’havia passat amb París i amb Venècia, i em va passar quan feia les maletes per instal·lar-me a Vancouver: la gent que conec que hi ha estat posava els ulls en blanc evocant-la, i això em feia patir. Ara sóc un altre dels que posa els ulls en blanc: a pocs llocs del planeta hi ha un entorn tan privilegiat per a una ciutat i, alhora, una ciutat tan ajustada al seu entorn.
Amb un parell de milions d’habitants en l’àrea urbana, Vancouver és la gran ciutat de la costa pacífica del Canadà, però no del país. Situada entre l’oceà Pacífic (i el seu corrent atemperador) i la gran cadena de les Rocalloses, el paisatge al voltant de la ciutat és la unió infinita de la costa i l’alta muntanya, del mar i les altes (altíssimes, per a nosaltres) coníferes. Però parlo d’uns voltants visibles des de gairebé qualsevol punt de la ciutat: tot és a no res d’alguna platja, i a l’hivern, sortint de classe, la canalla agafa l’autobús i el telefèric fins dalt de Grouse Mountain per tirar-se i tirar-se amb surf de neu per les pistes il·luminades com nosaltres pujaríem al Tibidabo o anem a l’estiu a la Barceloneta...
Vidre i barris
Douglas Coupland (sí, el de la generació X) ha escrit un llibre sobre la ciutat on va créixer titulat City of Glass, ciutat de vidre, i així és com molts es refereixen avui a Vancouver, però l’apel·latiu és tan bonic com relatiu. Aquesta és només una ciutat de vidre (pel gran nombre de gratacels que no paren d’alçar-s’hi) al downtown, i l’especulació immobiliària imparable d’ençà de finals dels noranta (quan la fi de la independència de Hong Kong va dur una quantitat ingent de capital de l’excolònia britànica) és més un maldecap que no un motiu d’orgull per als vancouverites. Enllà del centre (amb botigues, oficines, hotels, petits apartaments, la biblioteca i el moll dels creuers) la ciutat s’estén ordenada amb barris residencials de cases unifamiliars i carrers rectilinis (un dels quals és de tant en tant comercial) com el West Side (amb el més informal Kitsilano). Hi ha també Gastown, la petita part vella (vella del segle XIX, entenguem-nos) i Chinatown (tot i que els xinesos ara viuen a Richmond), Yaletown... Aquesta és una ciutat dilatada en l’horitzó amb un excel·lent transport públic (no us perdeu l’Skytrain, el metro elevat sense conductor, i mireu de seure al seient de davant de tot) i amb un tranquil aire de convivència que ha integrat sense problemes fins a un 40 per cent d’habitants nascuts fora del Canadà, dels quals la meitat d’origen asiàtic. Perquè el Canadà és un país d’immigrants, amb una essència nacional prou recent i en elaboració permanent: els canadencs alhora són i no són com els seus veïns del sud, i es pregunten i fan broma sense parar sobre què els fa diferents (en això, un s’hi sent com a casa). D’altra banda, la gent de la Colúmbia Britància en general i els de Vancouver en particular es veuen com quelcom divers de la resta del país, i val a dir que la història i la geografia els ajuden.
Viure bé
Coupland explica un fet curiós: mentre que a Seattle (ciutat dels Estats Units fins a cert punt germana, just a l’altra banda de la frontera) es venen de cara a la resta dels EUA com la porta d’Alaska i el gran Nord i el lloc de la neu i el fred, a Vancouver, més al nord, se senten el sud del Canadà i parlen del bon temps i no desaprofiten cap oportunitat per llançar-se a l’exterior. Vull dir que tot és ben relatiu, també el temps. Relatiu i idiosincràtic. En el meu cas, no vaig parar de rebre excuses per una pluja (a l’hivern no para de ploure mansament) que jo trobava prou simpàtica, renecs per la mica de neu habitual que em perjuraven que era tan rara, i promeses de quedar-me parat amb l’arribada de la primavera que van ser finalment confirmades per un dels esclats més radiants de flors i plantes que he vist mai, amb el rerefons de les muntanyes nevades. A més, així que el temps ho va permetre, va desplegar-se una altra de les cares de la Colúmbia: aquí sou al paradís de les activitats d’exterior, “al regne dels ing” (i de seguida m’entendreu): cycling, fishing, hiking, kayaking, rafting, rock climbing, running, sailing, skateboarding, skiing, scuba diving, snowboarding, swimming, trekking, windsurfing (també del clubbing, el drinking i el shopping, però això ja correspon a un altre capítol).
Vancouver no és una ciutat de monuments. Posem que cal no perdre’s el vell rellotge de vapor, el Museu d’Antropologia (amb la millor col·lecció mundial de tòtems i escultura de fusta indis), la colossal biblioteca de Moshe Safdie i el BC Place Stadium (on juguen a hoquei gel els Canucks) amb la seva coberta neumàtica. Però, enllà d’això, l’atractiu essencial de la ciutat és al panorama, als milions d’arbres de Stanley Park, als hidroavions alçant-se i ameritzant contra les muntanyes de sofre del port, al petit mercat de Granville Island, a carrers tranquil·lament animats el cap de setmana com Commercial Drive i, sobretot, en una societat organitzada i tolerant en un entorn on es viu bé i es deixa viure. El vidre de l’equilibri: aquest sí que és el que dóna forma a Vancouver.
QUATRE RACONS
- Una sortida a prop: havent travessat Stanley Park i després de passar l’impressionant pont de Lions Gate, si tireu a l’esquerra podreu fer la bonica i ondulant Marine Drive fins a Horseshoe Bay. Si tireu a la dreta, arribeu-vos fins al portet de Deep Cove, amb una parada a Cates Park, on hi havia la cabana des d’on Malcolm Lowry (que hi va viure catorze anys) va escriure Sota el volcà.
- És un dels millors de la ciutat, però segur que recordareu especialment el brunch de l'Elbow Room, a Davie Street, per la divertida carta i perquè en aquesta cafeteria es fiquen sempre tant com poden (amb molta gràcia, això sí) amb els clients.
- Si sou pescadors, a The Pacific Angler hi teniu el vostre paradís en forma de botiga amb tots els complements imaginables (i algun altre que mai no hauríeu imaginat), a més de cursos, sortides guiades i consell professional.
- I finalment, un racó digital que proposa cada dia locals, activitats o notícies de la ciutat poc convencionals, descrits amb criteri i acompanyats de magnífiques fotografies: el blog Beyond Robson, mantingut per un grup de ciutadans inquiets i elegants.
DOBLATGE — Creu que manté una conversa en la llengua del lloc, quan de fet parla en italià amb totes les paraules (això sí) angleses.
CATALANS A NOVA YORK — Volia aigua sense gel, per això va demanar, pronunciant-ho amb cura: "Water with no glass, please". El cambrer va fer: "You sure?"
DEBAT ACADÈMIC EN CASTELLÀ — Quin llarg ball d'esdrúixols!
NUU-CHAH-NULTH — No els agrada gens que en anglès se'n digui nootka. En català ens els hem descuidat: el que és llunyà i petit no importa.
Que jo fos bona fins i tot si no feia res
Que fos bona fins i tot si els polzes apunten avall
Que fos bona si queia malalta i no em guaria
Que fos bona fins i tot si m'engreixava uns quilos
Que estigués bé fins i tot si m'arruïnava
Que fos bona si perdés els cabells i la joventut
Que fos magnífica si ja no fos la reina
Que fos fantàstica si ja no ho sabés tot
Que fos estimada fins i tot quan sóc insensible
Que fos bona fins i tot quan la vida em depassa
Que fos estimada fins i tot quan m'enfureixo
Que fos bona fins i tot si depenia massa
Que fos bona fins i tot si perdia el seny
Que fos bona
tant amb tu com sense tu
"That I would be good"... Pot semblar banal fins que ho escoltes amb la guitarra i de seguida la veu i t'hi enganxes. Cantat per la canadenca Alanis Morissette, que potser acaba cridant un pèl massa, o en una cover que ve de l'Argentina, no sé si millor i tot que l'original. I com que la cançó s'ha fet famosa, n'hi ha versions i reversions per a tots els gustos. També amb estil gala televisiva, lletra per a karaoke inclosa.
Entrades
Comentaris
