En moments de crisi o de desànim en la feina d'ensenyar (i si pertanyeu al gremi, sabeu que al final de curs n'hi ha, d'aquests), torno un cop i un altre, de fa anys, a la cançó que Natalie Merchant canta amb el públic (o fa cantar al públic) a la National Public Radio en el seu Tiny Desk Concert, "Weeping Pilgrim": un pelegrí que plora, o gemega. Aneu al minut 18:56 i ho entendreu. Com pelegrins, camí de Canaan. Tots.
La nadala de Banksy de l'any passat. Però tant és: l'estampa continua sent actual. Com ara se suposa que fa dos mil i un grapat d'anys.
M'escriu un amic israelià, una persona sàvia i ponderada, enviant-me l'enllaç amb el solemne "Los socialistas nunca estaremos a favor de la autodeterminación" d'Alfredo Pérez Rubalcaba a La Vanguardia d'ahir. L'amic, ja prou granat, hi afegeix una simple pregunta, per a la qual no tinc resposta: "Com expliquen aquests 'socialistes' el seu suport a un estat palestí"?
Només se m'acut pensar que el famós NIMBY (Not in my back yard) pateix a Espanya un clar decantament cap a la dreta de les sigles: my back yard. El pati és meu, i jo a casa meva hi faig el que vull. A més, és un pati, no fotem. Molts catalans no independentistes (o no especialment motivats per l'independentisme) veiem de fa mesos amb tristesa i fatalisme com els mitjans serveixen cada dia ració doble o triple d'aquesta idea d'Espanya com a finca privada dels jerarques del PP-PSOE (i l'amiga Díez) i com a territori exempt de les lògiques que fora de casa es permeten el luxe d'acatar i fins de pregonar. Però la pròpia, a casa amb la pata quebrada. I gràcies que li dono la paga.
Entrades
Comentaris
