NI RENAN NI PLEBISCIT, PORRAS

Joan B. Culla descriu molt bé a "La sedició i el plebiscti quotidià" (Ara, 7-XI-22) el panorama madrileny pel que fa a la reforma jurídica del delicte de sedició que mira de fer el PSOE  i a la reacció de la dreta espanyola. Per això no me n'estic de citar-lo in extenso: 

"Si ja va quedar verificat que Alberto Núñez Feijóo no sap qui va ser George Orwell, és evident que tampoc no ha sentit a parlar mai d’Ernest Renan. Les nacions modernes, a l’Occident liberal, s’han construït sobre la base del consens. Un consens no espontani, esperonat per polítiques d’assimilació i aculturació de les minories, però alimentat sobretot per l’existència d’un projecte nacional/estatal atractiu i generós en oportunitats per als que s’hi adherissin, de tal manera que l’estat/nació guanyés de manera còmoda i repetida aquell “plebiscit quotidià” a què s’havia referit Renan. 

   L’estat francès no convertí els occitans o els catalans del nord en francesos a punta de baioneta o a cops de porra, ni tancant els que dissentissin dues dècades en un presidi. Ho va aconseguir per la via de la seducció, dels avantatges: oferint-los una educació eficient –en francès, per descomptat, no en patois–, carreres professionals o funcionarials brillants, plataformes de projecció internacional per a llur creativitat, etcètera. Josep Joffre (Rivesaltes, 1852) no va seguir el camí de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859) perquè a ell França sí que li va oferir una carrera militar brillant i exitosa, un patriotisme reeixit. 

   Si l’estat espanyol no ha estat ni és capaç d’oferir res d’això, sinó tan sols collonades com ara la Marca España, España Global, etcètera; si, en lloc de guanyar a Catalunya el “plebiscit quotidià”, el sentiment nacional espanyol hi topa amb el rebuig frontal d’una gran part de la ciutadania –la qual en voldria un altre, de plebiscit–; si, en resum, Espanya ha renunciat per complet a seduir els catalans que volen deixar de ser espanyols, ¿el PP creu que la solució és l’enduriment de l’amenaça repressiva, el "Si ho torneu a intentar, us podrireu a la presó"? Ja em disculparà el senyor Feijóo, però aquesta és una recepta pròpia dels règims més reaccionaris del segle XIX europeu; així era com pretenien mantenir la seva unitat aquell imperi otomà o aquella Rússia tsarista que eren descrits com a “presons de pobles”... i que van acabar implosionant. Aviat començarà el 2023, i no som a Rússia ni a Turquia."

SOBRE EL PSOE, PER EXEMPLE

Fueron los años de la hegemonía del PSOE.

Se pensaba que el PSOE era socialista. La ficción de que en España existía el socialismo fue brutal. Cuando me dicen “¡Cuanto ha cambiado Felipe Gonzalez!”, me gusta recordar que en el 83, cuando llevaba sólo un año en el poder pactó los sillones de la ONU con las juntas militares de Videla. Cuando todo el mundo sabía quien era Videla y ningún mandatario internacional visitaba Argentina excepto el jefe de estado de España, Juan Carlos I, que fue allí a recibir una medalla. Felipe Gonzalez en aquellos años vendió armamento a Argentina y a Chile por valor de miles de millones. A varios cargos de las dictaduras argentina y chilena les condecoró y propuso a Pinochet como ejemplo del tránsito de la dictadura a la democracia. Como Adolfo Suarez, un franquista criminal al que le hemos puesto un aeropuerto. Pero también es cierto que, por otro lado, había personajes como Tierno Galván, ‘el Viejo Profesor’.

A tall d'exemple, aquí teniu un dels apunts d'interès a l'entrevista (“El feminismo tiene que ser anticapitalista, antirracista y antirreligioso”) que Antoni Lluís Trobat Alemany (@antonitrobat) ha fet a Cristina Fallarás per a Crític. I no us perdeu el que l'entrevistada explica sobre el franquisme com un règim basat en el robatori, i el pòsit d'això en la dreta espanyola actual.

Y UN CAÑONAZO

"Himno nacional completo, con arma presentada, una descarga de fusilería y la salva de cañonazos que corresponda". Ja coneixem les demandes dels néts de Franco per al trasllat de les restes del Generalísimo.

Però no diuen cap a on, el cañonazo. A mi se m'acuden coses.

AD KALENDAS PSOE

TALLAR O DESFER

Que l'alternativa al ministre García Margallo sigui José Borrell és un excel·lent avís que, si més no pel que fa a un tema que als catalans ens importa bastant, la diferència entre PSOE i PP remet al "Tanto monta" de l'escut dels Reis Catòlics i a l'apòleg d'Alexandre el Gran davant del nus gordià: tant és tallar com desfer. O, per posar-nos literals i humanístics: Tanto monta cortar como desatar.

NO A UN EXMINISTRE

Ahir Empar Moliner, que per cert acaba d'endur-se'n el premi Rodoreda, la clavava (o el clavava) a la seva columna periodística parlant d'ell, d'en Borrell (que havia dit que Junqueras li recordava "el mossèn del meu poble, rodonet"):

"(...) Sí, és cert. També li diu mossèn. Perquè l’esquerra teòrica (l’esquerra que, si de cas ha de repartir, ho farà des del cim) encara troba que anomenar algú mossèn és despectiu. No dirien d’un barbut de pell fosca que els recorda l’imam del seu poble, perquè això faria enfadar els imams. Amb l’Església catòlica, en canvi, tenen barra lliure. Probablement, els que reben aquests qualificatius (la fondona o el rodonet) s’ho tiren a l’esquena, perquè són persones grans. El que em mata és que aquestes afirmacions, que surten per la tele i les llegim als diaris, les sentin els nens. Els nens han après que no hem de dir-li a cap company rodonet o fondona perquè el podríem fer patir. I perquè nosaltres tampoc no som Antínous. I perquè burlar-se de l’aspecte físic és molt desesperat, insegur i ridícul. Esclar que això se li pot explicar a un nen. No a un exministre."

 Empar Moliner, "Quin nivell, Borrell" (Ara, 14-XII-15) 

EL CONCURS

"S’està desenvolupant a Espanya un concurs, una mena d’Operación Triunfo informal per veure qui la diu més grossa contra el 'procés' català; qui formula l’analogia més insultant, la desqualificació més recargolada, la metàfora més despectiva. Significativament, en aquest certamen hi despunten noms que figuraven ser d’esquerra, dirigents molt destacats del PSOE felipista. Per exemple, un Joaquín Leguina que, reconvertit en tertulià d’extrema dreta, deia fa un parell de setmanes sobre els independentistes catalans: 'La diferencia de ETA con esta situación es que aquellos mataban, y éstos todavía no'. Potser gelós del seu confrare, l’altre divendres qui va decidir postular-se a un premi d’aquest joc dels disbarats va ser Alfonso Guerra. En compareixença pública a Madrid, va explicar que 'la rebelión contra la ley o golpe de estado civil' engegat a Catalunya 'no es algo nuevo'; va comparar l’escenari actual amb el Sis d’Octubre i va concloure expressant el desig que 'ahora salga igual que en 1934', quan la República 'contestó muy bien' (...) Que Alfonso Guerra, militant socialista des de fa 53 anys i vicesecretari general del PSOE del 1979 al 1997, ignori o fingeixi desconèixer això és molt greu, perquè l’octubre de 1934 el principal impulsor de la 'protesta general contra el feixisme' a què va al·ludir Companys va ser... el PSOE. Aquest i la UGT (encapçalats per Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto) havien cridat a la vaga general revolucionària des de la mitjanit del 4 al 5 d’octubre —un dia i mig abans que la Generalitat mogués fitxa—, de manera que, el 6 al vespre, ja hi havia duríssims combats entre insurrectes i forces de l’ordre a Cantàbria, Biscaia, Guipúscoa i, sobretot, a Astúries. Qui sap si, sense aquests fets, Companys hauria restat en wait and see." [+]

 Joan B. Culla, "Ni memòria ni vergonya" (Ara, 14-XI-15)













MÉS
Cadascú per on l'enfila: segons Fernando Savater, al PSOE "Se han entregado al nacionalismo y a los pequeños reinos de taifa de las autonomías".

NACIÓN ALZHEIMER

Donde dije digo, dije digo (pero digo que dije diego, o lo niego).





Aquí podeu veure el vídeo on González diu que no va dir el que va dir.

I aquí, l'aclariment publicat avui per La Vanguardia i l'enregistrament de la pregunta i de la resposta a l'entrevista ("Absolutamente. Absolutamente. Es que no tengo la menor duda").

PREPARAR-SE O NO

«El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols" (...) Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.»

 Suso de Toro, "Catalunya? Derrotada" (Ara, 20-III-15)

AUTODETERMINACIÓ VARIABLE

M'escriu un amic israelià, una persona sàvia i ponderada, enviant-me l'enllaç amb el solemne "Los socialistas nunca estaremos a favor de la autodeterminación" d'Alfredo Pérez Rubalcaba a La Vanguardia d'ahir. L'amic, ja prou granat, hi afegeix una simple pregunta, per a la qual no tinc resposta: "Com expliquen aquests 'socialistes' el seu suport a un estat palestí"?

Només se m'acut pensar que el famós NIMBY (Not in my back yard) pateix a Espanya un clar decantament cap a la dreta de les sigles: my back yard. El pati és meu, i jo a casa meva hi faig el que vull. A més, és un pati, no fotem. Molts catalans no independentistes (o no especialment motivats per l'independentisme) veiem de fa mesos amb tristesa i fatalisme com els mitjans serveixen cada dia ració doble o triple d'aquesta idea d'Espanya com a finca privada dels jerarques del PP-PSOE (i l'amiga Díez) i com a territori exempt de les lògiques que fora de casa es permeten el luxe d'acatar i fins de pregonar. Però la pròpia, a casa amb la pata quebrada. I gràcies que li dono la paga.