VOLAR

Avui fa noranta-set anys que va començar a volar el millor avió del món: el de la imaginació de tants barcelonins. 

[via @historiesdebcn. La fotografia és de Josep Brangulí]

 

LLEGENDES DEL TIBI DABO

Y hay más todavía. Ya la ciudad comienza a escalar el monte y a poblarlo de jardines, huertas y casas de campo. Pronto acabará por invadirlo. Por de pronto ya se apoderó de su cima, donde alzó un pabellón, que se llama de la Reina Regente, y ha mandado abrir anchas y espaciosas vías que cruzan el monte en varias direcciones, ofreciendo delicioso paseo a los amantes de sitios encantadores y soberbios puntos de vista. Allí los hay admirables, como en pocas partes.

El Tibi Dabo de mi juventud, el monte romántico de mis recuerdos y de mis huelgas de estudiante, va abandonando su carácter, y a medida que se civiliza, se pierde. Ya no es aquel monte fragoso y solitario de otras épocas. No tardarán en desaparecer sus encantos y misterios. Se irán estos, como tantas otras cosas se fueron. El mejor día, sus bosques centenarios y sombrosos se convertirán en jardines a la inglesa, llenos de luz y de sol, y se discutirán sus leyendas, aquellas sus hermosas y romancescas leyendas, para mejor burlarse de ellas y escarnecerlas.

  Víctor Balaguer, “La leyenda del Tibi Dabo”, La Vanguardia, 7-V-1896

MÉS
"Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada" (Biblioteca Collserola-Josep Miracle, 9-XI-16)
"Una ascensió al Tibidabo": fragment d'un text de Maria de Bell-lloc (F l u x, 8-XI-16)
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

UNA ASCENSIÓ AL TIBIDABO

Res hi ha al mon per artístich ni bell que sigue que pugui compararse á los sorprendents cops de vista que en aquell dia desplegá á nostres ulls la fertil naturalesa: ¡ahont pot jamay la má del home juntar aquella vivesa y capritxosa varietat de colors, aquella grandiositat que d’un sol cop captivá nostra ánima. Oh! jo’l recordo be aquell dia: lo fresch oreig, los dolsos alens del bosch plé de la aroma dels pins y sajolidas, de las floridas gatosas y flayrosos romanins, nos davan dalit pera pujar aquella costa tan penosa y nos la feyan apareixer suau y reposada; de tant en tant giravam la vista cap enrera, y cada volta que aixó feyam, un crit d’admiració y de goig fugia de nostres llavis: que hermós era tot! Trescant anavam com joyosas cabretas cap amunt ab la esperansa de gosar molt mes al serne á dalt.

¿Vos ne recordeu? despres d’una hermosa pineda, eixirem á un bosch de tall tot plé de cirerers d’ arbós; la hermosa cirereta era ja cayguda y la flor blanca en bellugadors penjoys, omplenava tota la brancada alta; nos enfilarem de dret á dret, y confesso que per poch nos faltá, dalit pera embestir la última estrevada; vostra esposa’ns digué: –Si vols arribar com á jove, puja com á vell, diu lo refrá–; mes nosaltres, no fentne cas, embestirem cap amunt, quan de sobte, fent l’ últim esfors, aparegué á nostra vista, la incomparable grandesa de tot un mon á nostres peus; ¿vos ne recordeu?

A sota mateix la populosa ciutat empori de las arts y ciencias, gran, plena de vida y sempre envejada de estranys y propis, ab tots sos pobles vehins que desd’allí nos pareixian donarli la má fent una sola casada; mes enllá la blava mar, per ahont forem árbitres un dia de tota la terra, besantla ab sas blancas onas que s’ estrellavan á sos peus, y las naus qu’ entrant y eixint la omplian de riquesa; veyam á un costat lo monastir de Sant Geroni en mitj de la gemada y fresca Vall d’Ebron, avuy sols runas y tristesa; lo castell de Montcada; lo de Montornés, enlayrats en sas puntxagudas cimas; mes enllá y envers tramontana, lo Montseny ab sa llarga vesta blanca, y al lluny, los Pirineus ab sa testa blanquinosa y altiva; á la esquerra y cap á mitj-dia veyam la cinta de plata del rich Llobregat ab sas bellas riberas y gemats camps y, per fi, girantnos enderrera, descubrirem quasi al nostre nivell, al Montserrat!

  Maria de Bell-lloc, “Una visita al Tibidabo” (aplegat a Llegendes catalanes, 1881)


MÉS
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).
"Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada" (Biblioteca Collserola-Josep Miracle, 9-XI-16)
"Llegendes del Tibi Dabo". Fragment d'un text de Víctor Balaguer (F l u x, 9-XI-16)
"¡Habrá para todas!". Fragment d'un text de Santiago Rusiñol (F l u x, 10-XI-16)

VISIONS LITERÀRIES

Si us ve de gust venir a fer un tomb visual i literari pel Collserola de començament del segle XX de la mà de dos fotògrafs pioners afeccionats i de Guimerà, Maragall, Rusiñol o Verdaguer, aquest dimecres a la tarda a la Biblioteca Collserola-Josep Miracle, a Vallvidrera, us espera "Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada", dins del cicle "Donde la ciudad cambia su nombre. Històries de la perifèria".

ENTORNS, ENCARA

Fins al dissabte 17 de maig encara sou a temps de visitar a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (pl. Pons i Clerch, a l'edifici on hi ha el Museu de la Xocolata) l'exposició "Entorn 1900", una esplèndida col·lecció d'imatges de Collserola i els barris que hi toquen (Horta, Penitents, Sant Gervasi, Sarrià) al tombant dels segles XIX i XX.

Per animar-vos a no perdre-us l'exposició, els responsables de l'AFB han preparat aquest passeig virtual en 3D per algunes de les imatges de la mostra.



Entorn 1900 from Barcelona Cultura on Vimeo.

UN TIBIDABO ROMÀNTIC

"Ya la ciudad comienza a escalar el monte y a poblarlo de jardines, huertas y casas de campo. Pronto acabará por invadirlo. Por de pronto ya se apoderó de su cima, donde alzó un pabellón, que se llama de la Reina Regente, y ha mandado abrir anchas y espaciosas vías que cruzan el monte en varias direcciones, ofreciendo delicioso paseo a los amantes de sitios encantadores y soberbios puntos de vista. Allí los hay admirables, como en pocas partes.

El Tibi Dabo de mi juventud, el monte romántico de mis recuerdos y de mis huelgas de estudiante, va abandonando su carácter, y a medida que se civiliza, se pierde. Ya no es aquel monte fragoso y solitario de otras épocas. No tardarán en desaparecer sus encantos y misterios. Se irán estos, como tantas otras cosas se fueron. El mejor día, sus bosques centenarios y sombrosos se convertirán en jardines a la inglesa, llenos de luz y de sol, y se discutirán sus leyendas, aquellas sus hermosas y romancescas leyendas, para mejor burlarse de ellas y escarnecerlas."

 Víctor Balaguer, "La leyenda del Tibi Dabo", La Vanguardia, 7-V-1896

Fons de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Si us ve de gust escoltar altres fragments com aquest i veure una selecció de les imatges de l'exposició "Entorn 1900", demà dimecres a les set de la tarda al Convent de Sant Agustí (c. Comerç, 36) en repassarem uns quants i unes quantes.

UNA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA

A l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona han programat un parell de conferències com a complements de l'exposició "Entorn 1900", oberta fins al mes de maig i que no deixaré de recomanar-vos per poc que us interessin Barcelona i Collserola i els seus espais i la seva memòria.

La primera conferència la farà dimecres vinent, dia 12, el fotògraf i investigador Ricard Martínez sobre "Il·lusió òptica i indústria. La fotografia estereoscòpica i l'origen de la cultura audiovisual". La segona, el dia 19, serà un repàs de les visions literàries de Collserola al voltant de 1900, amb projecció paral·lela d'algunes de les imatges de l'exposició, com es feia abans a les classes i xerrades amb diapositives.

ESTREPS

El que en castellà se'n diu estribación en català és un estrep, o un contrafort. Els de Collserola són petits turons pelats sense gaire gràcia, però amb nom propi. Ves: com nosaltres.

ENTORN 1900

Dimecres al vespre, a les set, s'inaugura a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB, un molt bon equipament diria que no gaire conegut ni prou valorat) l'exposició "Entorn 1900", amb una esplèndida selecció d'imatges recuperades d'un parell de fotògrafs amateurs de fa dos tombants de segle (entorn de 1900), fotografies fetes en excursions de cap de setmana a la serra de Collserola, amb corriols i turons i atzavares, masies, ermites, aplecs, nens afaitats de cap i parelles ballant a només uns centenars de metres d'allà on la ciutat acabava, d'allà on ara alguns compren el diari, van al metge, posen benzina o porten els nanos a escola.

Una mirada (moltes mirades) a la muntanya que encara hi és, si ens deixem mirar-la amb ulls de llavors.

PER SANT JOAN

El dia de la revetlla de Sant Joan de 1906 el crític d’art i escriptor alemany Julius Meier-Graefe (un dels pocs que havia de tenir el privilegi de ser inclòs pels nazis a la llista d'art "degenerat"), de viatge per Espanya, va pujar dalt del Tibidabo, on d'ençà de la inauguració del Parc d'atraccions i del restaurant adjunt ja arribava la carretera. I en deixà testimoni escrit a Spanische Reise (1910):

Barcelona és una barreja d’ornaments sublims i esgarrifosament grotescos. La vista que s’obté des del Tibidabo de muntanyes i valls, de la immensa massa de Montserrat i, cap a l’altra banda, de la ciutat, són absolutament inoblidables. Hi vam pujar en cotxe al vespre per contemplar les festes de Sant Joan. Entre la boira grisa les muntanyes només es distingien pels infinitesimals punts de foc que sortien arreu. Als nostres peus s’estenia la ciutat, una immensa estació de tren amb un milió de llums. Entremig, el pampallugueig de les flames roges. Tota la ciutat era dalt de la munyanya i centenars de nouvinguts arribaven a cada minut. Podeu imaginar que aquella nit Barcelona només estava habitada pels llums. Cap a mitjanit vam baixar a les festes populars del Parc Güell. La paraula parc sona innocent i dolça, et fa pensar en avingudes tranquil·les amb dones elegants i nadons vestits de blanc, i possiblement també en arbres verds. Quan vas al Parc Güell has de deixar de banda aquesta mena d’idees.

(extret de L. Permanyer, 1000 testimonis sobre Barcelona, La Campana/Ajuntament de Barcelona, 2007)

EGO DONUM

Fins a la fi del segle XIX el cim del Tibidabo era un lloc pelat i de difícil accés. Però l'any 1888, amb motiu d'una visita de la Reina regent, Maria Cristina (que era a Barcelona per a l'Exposició Universal), l'Ajuntament hi alça un pavelló d'estil neomossàrab provisional i construeix un tram de la carretera de l'Arrabassada.

Dos anys abans ja s'hi havia instal·lat una petita capella dedicada al Sagrat Cor amb motiu de l'ascensió, el 8 d'abril de 1886, de Don Bosco (el futur Sant Joan Bosco) perquè una autoanomenada Junta de Caballeros Católicos promoguda per la infatigable Dorotea de Chopitea (aquesta dona em té el cor robat) li fes ofrena dels terrenys del cim de la muntanya, que havien adquirit amb la intenció d'alçar-hi una església sembla que davant del rumor que s'hi volia obrir un restaurant-casino. L'església, encarregada a Enric Sagnier, serà el temple del Sagrat Cor que encara avui hi regna sobre la ciutat, òbviament inspirat (que ja són ganes d'inspirar-se) en el Sacré-Coeur parisenc.