VIURE GRATIS

Terra germana, la mateixa gana.

XIMPLES IBÈRICS

Quin món tan absurd (o ximple, o idiota) que per ser-hi esclau has d'haver estudiat... Un col·lega i tanmateix amic atent i savi i amb arrels galaicoportugueses em passa l'enllaç a aquesta cançó dels Deolinda en la llengua d'Eugénio de Andrade, "Parva que sou". Podria servir com a himne de bona part dels fills, nebots i estudiants pels volts de la vintena que conec. Més avall en teniu la versió catalana.





XIMPLE QUE SÓC

Sóc de la generació sense remuneració
i no em molesta aquesta condició.
Que ximple que sóc!

Perquè això va malament i continuarà així,
ja és una sort que pugui fer pràctiques.
Que ximple que sóc!
I em poso a pensar,
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

Sóc de la generació de "a casa dels pares”,
si ja tinc de tot per què voler més?
Que ximple que sóc!
Fills, marit, sempre ho posposo
i encara em falta pagar el cotxe,
que ximple que sóc!
I em poso a pensar,
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

Sóc de la generació de "per què m’he de queixar?”
A la tele surt algú que està molt pitjor.
Que ximple que sóc!
Sóc de la generació de "jo ja no puc més",
que aquesta situació fa massa que dura
i jo no sóc ximple!
I em poso a pensar:
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

 Versió de Jaume Claret i JS


MÉS
La cançó versionada en català.
Al blog de Pol Bolíbar.

AU

Què més ens vendrem, quan les botigues de l'or ja ens l'hagin xarrupat tot?

SOCAVONES

El Roto fa avui amb la seva vinyeta un homenatge a un dels acudits històrics de La Codorniz dels Azcona, Chumy Chúmez, Gila, Mihura i d'altres. Qui sap si no vol que hi llegim, també, una reivindicació implícita de l'audàcia i intel·ligència de llavors davant dels sotracs del present.

PROSPECTIVA

El país i la cultura i les complicitats que el sostenien s'enfonsen. Lentament, potser inapreciablement, però s'enfonsen. Mentrestant, potser caldria anar fent llista dels recursos, les institucions i la gent a l'abast per poder remuntar-ho tot plegat (reconstruir-ho, segons com) d'aquí a un, dos, cinc, deu anys. I ves qui m'ho havia de dir, ara em sono mig pujolesc: al capdamunt de la llista del "què tenim" hi apunto "la feina ben feta".

LA P CON LA AH, ETA

Colau & PAH = Otegi = ETA = Inferno (de Dan Brown)

AJUSTAR PREUS

L'acudit de la setmana. No sabíem que fos tan catxonda...

Alicia Sánchez-Camacho: "Cobro lo que me corresponde".

TRES S'ESBARGEIXEN

Avui us connecto en directe amb tres que pensen i escriuen de primera. La veritat és que el que diuen no fa riure gaire, però la cosa a hores d'ara va així. Que els llegiu de gust. I fins demà.

Marta Rojals, "Viure sense por" (VilaWeb, 6-V-13)

Jordi Amat, "Vuelva, señor Lassalle" (El País, 6-V-13)

Noam Chomsky, "Un abril cruel no només a Boston" (Ara, 4-V-13)

ALLÀ AL DAVANT

M'agrada l'expressió i l'esperit que fa servir el cantaor Diego el Cigala, que als quaranta-cinc i ja avi s'ha hagut de reinventar empresarialment i ha decidit a més anar-se'n a viure a l'estranger "con todo el pasado por delante".

Que hi hagi sort, maestro.

PITONISO O PITO (DEL SERENO)

Per si no veieu bé la data del diari: hi diu 10 de gener de 2010. Per si voleu llegir el detall de les declaracions de l'aleshores candidat, aquí les teniu. I aquí, per postres, una tria d'unes quantes portades més dels darrers mesos en la mateixa línia futurista i endevinatòria.

PANEM O CIRCENSES?

El vot de dues iniciatives legislatives populars (ILP) emblemàtiques demà al Congrés dels Diputats (o Congreso de los Diputados, com deu preferir llegir el ministre Wert) serà un d'aquells moments il·luminats i il·luminants que els col·lectius humans viuen de tant en tant. Els representants electes dels espanyols han de dir en veu alta si s'estimen més saltar-se la llei d'un parlament autonòmic (i, doncs, espanyol) i reinstaurar per decret els toros a Catalunya o bé escoltar el prec de més d'un milió de signatures i fer alguna cosa decent i pràctica amb el tema dels desnonaments. És clar que també podria passar que diguessin que no (com ha passat sempre fins ara) o que sí a totes dues iniciatives, però ja veureu com el vot anirà per camins diferents: prou desnonaments o toros de tornada, doncs. Amb què ens quedem? Panem o circenses? La solució, demà. Les conseqüències, durant els propers anys.

TOTHOM HO SAP

Fa anys que ens n'avisa: l'acord està podrit.

Bon cap de setmana, i bon el que vingui.

PENITENTIATE!

Potser sí, que al final algun dia veurem coses que no esperàvem veure mai...

Bon cap de setmana, bona tria demà i paciència a partir de dilluns.

[I gràcies al Xavier per passar-me'n l'enllaç]

RESCAT

Vinc de passar per l'ull de l'agulla, diu el camell. I tampoc no n'hi havia per tant.

VOLATILITAT EXPLICADA

Ara fa quatre anys, arran de la crisi financera que va semblar que s'enduia per davant mig mercat mundial i que ens van prometre que no tornaria a donar-se, vaig enllaçar un vídeo que aconseguia explicar en dos minuts i mig el quid de la qüestió. Com que per una banda el van despenjar d'allà on estava i per l'altra la crisi contra el que ens havien promès no ha deixat d'anar tenint brots i rebrots, m'ha semblat que potser valdrà la pena tornar a escoltar les paraules del savi analista bancari. Do the opposite, do both or do neither...





Si ho preferiu originalment en castellà, els Luthiers també toquen finament el tema afegint-hi l'element transcendent amb aquesta pregària a San Dádivo.

ENCOFRATS

A Jot Down Cultural Magazine, el periodista i corresponsal Enric González enumera i contraargumenta deu coses que se suposa que han passat a Espanya amb l'adveniment de la democràcia però que ell no es creu. La tercera diu:

"Hubo un milagro económico. El supuesto milagro no fue otra cosa que un proceso de convergencia y unión monetaria con el resto de Europa, por el cual los tipos de interés quedaron por debajo de la inflación real y España se inundó de capital extranjero. Vendimos ladrillo, deuda y sol, lo cual equivale a plantar cizaña en el césped: las actividades especulativas desplazaron a las productivas. En realidad, sí hubo algo milagroso: que un mal encofrador ganara más que un buen médico. El gran problema de España es que carece de una economía realmente productiva y capaz de competir en el mundo, y por eso no crece, y por eso padece un desempleo endémico."

MEDICINA QUE CURA ENFERMEDADES

El que hem universalitzat de veritat és l'accés a ser ministre. Espanya, al capdavant de la modernitat.



"Vamos, hemos universalizado la sanidad para los españoles. Saben ustedes que la sanidad es universal y que estaba recogida en muchas leyes pero nunca se aplica hasta el final."

"Ahí estarían pues las prestaciones farmacéuticas, las terope.. tripe… teroperapéuticas, ehh… me he equivocado en la, en el nombre, y poner en valor lo que tiene mucho en valor, porque no hay cosa que tenga más valor que una medicina que cura enfermedades."

"Lo más importante que por primera vez los parados sin prestación parlamentaria, que… perdón sin presta sin… sin pre…"

"No es lo mismo una persona que no está enferma en su consumo de medicamentos que una persona que está enferma."

By Ana Mato, ministra de Sanidad, servicios sociales e igualdad

[Aquí, la transcripció completa de les seves declaracions en compareixença pública després del Consell de Ministres.]

SOS LLIBRERIA

Aquesta columna havia d’estar dedicada a un segell modest que fa les coses bé i, a poc a poc i amb bona lletra, ha aconseguit un lloc i un nom en el sector editorial català: la gent d’Adesiara, amb Jordi Raventós al capdavant, que publiquen El Renaixement de Walter Pater traduït per Marià Manent (recuperant l’edició auspiciada per la ILC el 1938, que devia quedar en algun magatzem barceloní amb l’entrada dels camions i els canons dels nacionals per la Diagonal) i ara a més anuncien la segona edició de la monumental Saviesa grega arcaica (monumental pel miler de pàgines i per la feinada que ha comportat) a càrrec de Jaume Pòrtulas i Sergi Grau.

Però per comptes d’ajudar a il·luminar-nos una mica el panorama, ve que llegeixo en aquest diari que la llibreria-cooperativa Robafaves de Mataró ha llançat un SOS (www.robafaves.com) per la seva delicada situació econòmica, que pot abocar-los al tancament. Jo no sóc de Mataró ni formo part de la cooperativa ni conec el cas en detall (sé que hi ha pel mig fortes inversions no rendibilitzades i una aventura amb uns altres socis que no va acabar bé), però segueixo de fa anys això que en diem el sistema cultural català i el paper dinamitzador (mirat en termes locals i nacionals) que la Robafaves hi ha jugat com a llibreria des dels anys setanta. I els puc assegurar que si en aquesta Gran Esbandida que vivim també ens hem d’acomiadar de la Robafaves el panorama per al món del llibre serà no només més trist: també serà més esquifit.

Aquest país i aquesta cultura han estat bons (i diria que continuen sent-ho) en el petit format, en l’esforç i la iniciativa de la gent. Va arribar el feixisme per la Diagonal i quaranta anys després d’alguna manera encara hi érem. Ara no vénen soldats i funcionaris saludant a la romana, sinó una crisi d’especulació globalitzada en un estat monògam. ¿Què quedarà i què es dirà de nosaltres (d’Adesiara, de Robafaves, dels Manent i els Fabra i Riba i Rodoreda d’avui) d’aquí a tres quarts de segle? La resposta potser també passa ara mateix per Mataró o per Martorell, per llibres i llibreries.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 11-VII-12
Versión en castellano


MÉS
Pep Duran: "Ens hem de fer petits i començar de nou" (VilaWeb)
Antoni Daura: La llibreria, un comerç tradicional i especialitzat... (Llibre i lectura en la SI)
Bernat Ruiz, "El (posible) cierre de la librería Robafaves i el papanatismo cultural" (Verba volant, scripta manent)
Ramon Bassas, "S.O.S Robafaves" (9-VII-12)
"La Robafaves no aconsegueix els diners i allarga..." (VilaWeb, 26-VII-12)

D'APARENCES

Sembla una roca, d'acord. Però les roques no es mouen.

102 LERÉS

En un esforç remarcable de transparència i perquè la gent no es faci falses idees després que Sa Majestat el rei Juan Carlos I rebés dos Ferrari valorats en mig milió d'euros d'un xeic dels Emirats Àrabs Units (els cotxes han estat cedits a Patrimonio Nacional), la Casa de S.M. el Rey (amb web en les llengües oficials del regne: castellà i anglès) ha fet pública la llista del parc mòbil que té a la seva disposició. El formen 72 vehicles:

- 12 per a la família reial
- 9 per a alts càrrecs
- 10 per als directors (no s'especifica de què)
- 34 per a incidències
- 7 per a serveis

A més d'això (sempre hi ha incidències enllà de les incidències ordinàries), la família reial disposa de 10 turismes, 8 motos, 3 cotxes elèctrics (per a la Reina), un de càrrega i dos remolcs per a gossos. I com que amb tot plegat s'entén que deuen anar justos, els Reis tenen en propietat (el que hem llegit fins ara és de tots els espanyols) 3 turismes i 5 motos. Com una família mitjana, més o menys. Esperem que no es maregin com al clàssic infantil:

El cocherito, leré
me dijo anoche, leré,
que si quería, leré
montar en coche, leré.

Y yo le dije, leré
con gran salero, leré,
no quiero coche, leré
que me mareo, leré.














MÉS
Jordi Puntí, "El rei, el xeic i un Ferrari, o dos" (El Periódico, 18-VI-12)