EL PRIMER MATÍ

[F l u x d'estiu, #i20. Deu anys de versions]

Izumi Shikibu, "Avui, diria..."   

el món no sembla...

POEMES ANTERIORS

W.B. Yeats, "Política"

Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"

R.S. Thomas, "El prat il·luminat"

Wislawa Szymborska, "Possibilitats"

Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"

William Shakespeare, sonet CXXX

Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"
Wendell Berry, "Du Fu"  
Gary Snyder, "L'altra cara de cada moneda"

Billy Collins, "Palermo"  

Sasha Dugdale, "El cor de l'albada"

Wendy Cope, "Al tren"  
W.S. Merwin, "La cançó nova"

Kay Ryan, "Àlbum"

Su Dongpo, "Quan Yu Ke pinta bambús"

Eavan Boland, "Aquest moment"

Emily Dickinson, "Que mor el mot" 

 

AQUELL JAZZ

Avui un editor i un traductor (Albert Nolla) m'han fet feliç. 

 

EL PRIMER MATÍ

He fet una variació a partir d'una versió d'un poema d'Izumi Shikibu de mil anys enrere:

 

   Avui, diria,
   el món no sembla
   el món de cada dia:
   el d'ara, aquí,
   és el primer matí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SOL DE DESEMBRE

 

DIVIDIU PER CATORZE

"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".

Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".



(via @FrancescFreixa)

SUGI

Del temps de la República. Però gravat en fusta i al Japó, per Hiroshi Yoshida.
(via @artepictorico)

AKEGATA (ALBA)

Va amaneciendo:
se oye cómo resbala
por la hiedra el rocío.

   Akutagawa Ryunosuke, En la ceniza escribo (Satori, 2015)
   Traducció de Fernando Rodríguez-Izquierdo

POSTMODERNIQUÈ?

"¿Com transmetre a les èpoques futures, com dur a la consciència dels germans llunyans separats de nosaltres per milers de llocs l'esperit i l'aparença de tota la joia i la vitalitat que omplen l'univers? Només l'art pot perpetuar la realitat vivent de les coses d'aquest món, i l'únic art capaç d'un benefici com aquest és l'art veritable que resideix en el regne de la genialitat."

 Katsushika Hokusai (1760-1849)














MÉS
"Chikudo" (F l u x, 2-X-13)

CHIKUDO

Un cirerer florit. Dues branques d'un cirerer florit. Fulles i flors (marró i blanc) de dues branques d'un cirerer florit. Cada flor, una per una. Cada fulla. I totes alhora. Fa dos-cents anys al Japó. Ara, aquí.

DE L'ACTUALITAT

L'altre dia, una persona que en sap un niu de comunicació em deia en un acte sobre política i poesia que li costa trobar la gràcia als haikus. A mi, en canvi, en llegir-los (quan en llegeixo de bons) cada vegada em sembla més que són una esplèndida manera d'explicar certes coses que passen ara mateix al nostre voltant. Cada vegada em sembla més que de fet parlen de l'actualitat. Però amb elegància, amb distància i amb serenitat. No és pas un mal programa.

Llegim-ne junts tres de clàssics?


Dins la gàbia, l'ocell
mira la papallona,
amb quina enveja.

 Issa










A la campana
s'ha aturat i s'adorm
la papallona.

 Buson











Serres d'estiu.
D'un gran arbre abatut
ressona l'eco.

 Meisetsu


Extrets de Marea baixa. Haikús de primavera i estiu (La Magrana, 1997)
Traducció de Jordi Pagès i J.N. Santaeulàlia

RESSONÀNCIA DEL NO DIR

Leer un haiku, por todo ello, es igualmente un ejercicio de despertar. Si los versos son aparentemente banales, anodinos, si rehuyen la abstracción, el juicio y la altisonancia de los términos transcendentes es precisamente porque todo ello encubre lo que hay, aquello que puede procurarnos un despertar, la conciencia de aquello en lo que estamos y lo que somos. 'Que fácil es hacer un haiku...', dice el poeta de occidente versado, lo justo, en lo oriental porque se estila, 'Basta decir lo que hago, lo que oigo, basta una feliz metáfora, apenas dos o tres versos... poesía de la apariencia, al fin y al cabo, pero minimizada y con ínfulas de disfrazada trancendencia!' Pero se olvida, el necio, de lo más importante, y es que en un haiku, como en el jazz, los silencios o los espacios en blanco no sólo han de ser puestos y bien puestos, sino que han de decir lo que deben decir y que, para ello, es preciso conocer aquello a lo que se apunta hasta el punto de que esté perfectamente trazado, en su invisibilidad, lo que no se apunta, porque el apunte no es sino la punta que indica una trayectoria. El que escribe un haiku conoce esa trayectoria porque está en ella, o ha estado.

Así pues, el lector del haiku ha de sostener la palabra en su no-decir, como siguiendo la flecha por el aire hasta que dé en el blanco, que es su propio corazón. Ahí se confunden entonces la palabra y el silencio, el trazo y la trayectoria, y se asientan dando lugar –y espacio– a una resonancia. [...]

 Chantal Maillard, "Orinar en la nieve"
 pròleg a La poesía zen de Santôka, trad. de Vicente Haya i Hiroko Tsuji (Málaga, 2002)

TRES CONTINENTS

JAPÓ

Avui passo el temps llegint
un haiku que m’agrada,
dient-ne i dient-ne les paraules.

És com menjar-se
el mateix gra petit, perfecte de raïm
un cop i un altre.

Camino per la casa recitant-lo
i en deixo caure les lletres
a l’aire de cada habitació.

M’aturo al costat del gran silenci del piano i el dic.
El dic al davant del mar en una pintura.
En tamborinejo el ritme en una petxina.

M’escolto dient-lo,
llavors el dic sense escoltar-lo,
llavors l’escolto sense dir-lo.

I quan el gos em mira
m’agenollo davant seu
i l’hi mormolo a les orelles blanques i llargues.

És aquell sobre la pesant campana
del temple
amb la papallona adormida al damunt,

i cada vegada que el dic sento la pressió
enorme de la papallona
sobre el ferro colat de la campana.

Quan el dic a la finestra,
la campana és el món
i jo la papallona que s’hi ha aturat.

Quan el dic al mirall,
sóc la pesant campana
i, la papallona, la vida amb les seves ales de paper.

I més tard, quan te’l dic a les fosques,
tu ets la campana
i jo en sóc el batall, tocant-te,

i la papallona s’ha envolat
del seu vers
i es mou com una frontissa damunt del nostre llit.

  Billy Collins, “Japan” (de Picnic, Lightning, 1998)
  Versió de JS

QUAN JO ME'N VAGI

Haiku de Kobayashi Issa (adaptació de JS).
F l u x, 28 de maig de 2004

DOLS

Per què plorem? Què ens fa estar-hi ja predisposats? Em pregunto, mirant-me'n una allargassar-se a la galta d'un home gran, què ho fa que les llàgrimes s'encomanin.

Se sent el lent soroll sord, menut, acompassat, de les quatre rodes grises de goma girant sobre els rajols de terra mentre porten la caixa fins al peu de l'altar. En aturar-la, més fort, el silenci.

Fills i filles del dolor, no sabem (i no voldríem) ser pares de més dolor.

A casa, me'n vaig a buscar Poemas japoneses a la muerte, una extraordinària tria de peces breus escrites per monjos zen i poetes a prop de la mort que va editar DVD Poesía l'any 2000 i que des d'aleshores no ha deixat de reeditar-se. Me'n transcric, com qui posa al compacte Cererols o Morales o el "Quid sum miser" del rèquiem de Verdi, quatre peces de quatre autors diferents...



Banzan (mort al 1730)

Adéu-siau.
Jo passo com les coses:
rosada a l'herba.


Outsin (mort al 1807)

A les arrels de l'herba
amagat sento
cucut, cucut.


Kanga (mort al 1812)

Esgarrifança:
la meva ànima es torna
una icona.


Saiba (mort al 1858)

Acosto
el meu coixí
a la lluna plena.