Fins i tot un observador desapassionat haurà d’admetre que la Institució de les Lletres Catalanes té una relació tirant a dramàtica amb els autobusos. Si un matí de gener de 1939 els seus responsables i treballadors van fugir a l’exili dalt del bibliobús de la Generalitat de Catalunya (un servei gestionat per la Institució), ara sembla que serà un òmnibus (el nom de batalla donat a la llei de lleis que prepara el govern d’Artur Mas) el que s’endurà la Institució en aquest cas al llimb d’un despatxet del Departament de Cultura reordenat.
La Institució de les Lletres Catalanes (ILC), creada pel govern de Lluís Companys la tardor de 1937, va ser un dels organismes més actius i reconeguts de la Generalitat republicana. L’any 1987, un acord entre les associacions d’escriptors i el Parlament va tornar a establir-la com a entitat autònoma amb la funció de promoure i difondre la creació literària en llengua catalana. Punt de trobada, doncs, d’administració i sector. Però el debat sobre què han de promoure i què han de deixar estar els governs és tan antic com l’anar a peu, i quan arribem als intangibles l’assumpte s’embolica... Un excel·lent escriptor no català que ha escollit el català com a vehicle d’expressió (encara es donen aquestes paradoxes) em recordava l’altre dia que Convergència no ha sabut mai gaire què fer amb la cultura i el PSC no ha sabut mai gaire què fer amb la llengua: ara que a la conselleria i al Parlament sembla que es poden sumar les dues experteses devem ser en el moment històric idoni per donar un pas endavant i oblidar-nos de les iniciatives públiques que combinen llengua i cultura. Com ara la Institució. Per què, en un país com Catalunya, on llengua i literatura com tothom sap no han tingut ni tenen cap importància, ha d’haver-hi una ILC? Que potser tenim un Institut d’Estudis Antàrtics? Oi que no? Doncs si no tenim glaciars i pensem que art i llengua s’autoregulen, optem per ser normals com no sé gaire qui i avall que fa baixada.
Que no tremoli l’espasa
L’aposta del govern de la Generalitat és valenta i arriscada. Precisament per això els caldrà ajuda: en les properes setmanes serà bàsic el suport dels cent trenta-quatre parlamentaris que, al costat d’Artur Mas, i seguint el previsible entusiasme d’Albert Rivera, paladí de la desregulació lingüística, hauran de votar l’anomenada llei Òmnibus. Que no es deixin influir, si us plau! Els sentimentals de sempre evocaran la llarga història de la Institució i citaran noms com Carles Pi i Sunyer, Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió, Joan Oliver, Francesc Trabal, C.A. Jordana, Anna Murià, Mercè Rodoreda, Jordi Sarsanedas, Feliu Formosa, M. Antònia Oliver, Josep M. Benet i Jornet, Josep M. Castellet, Francesc Parcerisas. Que el talent no estovi els nostres parlamentaris! Els crítics els diran que la Institució és un dels pocs espais de trobada amb l’administració del món de la creació i les lletres. Hauran d’escoltar els raonament sibil·lins dels que no voldran entendre què té a veure la literatura amb una “Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat económica” (ni com és que la mateixa llei allibera les carreres de motos en espais naturals protegits i despenalitza la captura de caderneres). No defalliu, parlamentaris, no us els escolteu: esbandir la Institució pocs mesos abans que faci 75 anys és un bon gest simbòlic. Generarà sens dubte un rebrot de l’activitat econòmica en un país on les entitats i els programes de promoció de la lectura perjudiquen greument la indústria editorial. Que no us tremoli el pols! Us parlaran d’anades d’escriptors a les escoles, d’una base de dades única, de festivals de poesia amb un pressupost mínim... Ca! Vosaltres brandeu l’Excàlibur de l’aprimament i la reactivació sense debilitat socialdemòcrata, sense llagrimeta nacionalista. Fora la Institució. El pes de la història i el donar veu a la societat civil ja han fet massa mal al nostre país: la ILC va néixer precisament de la vocació d’articular escriptors i administració. Han calgut una guerra, una dictadura, una transició i diversos governs en democràcia perquè l’administració catalana actual arribi a la conclusió que ja no té sentit articular-se amb ningú, ni promoure institucionalment la literatura pròpia. Perquè la Generalitat entengui que és molt millor deixar que els artistes volin sols sense proteccions innecessàries, com les caderneres. Escapcem doncs sense dubtar-ne la Institució de les Lletres Catalanes. Però escapcem-la de veritat, persiana avall, sense mitges tintes oficialistes: així els escriptors i els lectors no haurem de patir durant anys un fantasma amb el seu nom, i la podrem potser refundar des de la societat civil quan la trobem a faltar. Potser hi convidarem i tot una administració futura que valori diàleg i patrimoni i que hagi recuperat el sentit d’estat. Si un país és una cultura, com ha dit algú, la llei Òmnibus és l’oportunitat perfecta per aclarir el panorama alliberant un organisme que la tardor de 1938, amb motiu de l’Exposició del Llibre Català organitzada a Londres, va fer escriure a la premsa: “entitats com la Institució de les Lletres Catalanes honoren elles soles un país i un govern”.
Publicat a El Periódico, 13-VI-2011
Aquí, en castellano
MÉS
Bloc Òmnibus de Cultura
Màrius Serra, "¿Ómnibus gratis?" (La Vanguardia)
Lluís-Anton Baulenas, "L'òmnibus i les lletres catalanes" (El Público)
Maria Barbal, "La ILC no pot desaparèixer" (Ara)
Miquel Àngel Llauger, "En defensa de la ILC" (Diari de Balears)
Josep M. Fonalleras, "Un dofí engabiat" (El Periódico)
Josep-Francesc Delgado, "Un cop a les campanyes de lectura pública" (El 9 Nou)
Jaume Cabré, "La ILC no pot desaparèixer" (Ara)
David Figueres, La ILC en perill (Els dies i les dones)
Toni Sala, "El meu article a favor de la Institució de les Lletres Catalanes" (El Punt)
"Una llei òmnibus amb càrrega ideològica" (El Periódico)
"Malestar entre la gent de cultura..." (VilaWeb)
"Manifiesto en defensa de la ILC" (La Vanguardia)
Entrades
