Una conversa llarga amb Enric Casasses sempre és un assumpte que cal llegir. Aquí, a més, se les heu (en el bon sentit de la paraula) entre d'altres amb Antoni Gaudí, en un “enamorament gaudienc i gaudiós”. Tot plegat aparegut al digital Núvol, de la mà de Bernat Puigtobella.
 |
| Foto: Laia Serch |
Feia temps que no llegia una imatge tan acurada de la tradició literària, i de la manera d'ubicar-s'hi un mateix:
"Sóc el cap esbullat d'una corda ben trenada que m'arriba del passat", Enric Casasses
("Tal tal", a De la nota del preu del sopar del mosso, citat al blog de Ramon Bassas)
El mateix dia m’arriben a les mans el nou llibre de poemes d’Enric Casasses i una llastimosa peça periodística que vol ser un panorama de la poesia catalana actual plena d’obvietats adverbialitzades i de llargues llistes de noms on se’l redueix a un simple dinamitzador de recitals.
El nou llibre de Casasses es diu T’hi sé, i el publica Edicions de 1984 a la seva sèrie de Poesia, allà on recentment van aparèixer els Poemes escollits de Joseph Brodsky traduïts per Judit Díaz Barneda (una joia que tota sola justificaria la col·lecció). Suposo que hem d’entendre que el Casasses poeta (descobert i divulgat per Empúries) ja no interessa al Grup 62, o que la deriva editorial del Grup 62 pel que fa a la poesia i a d’altres gèneres ja no interessa a Casasses: totes dues coses són ben comprensibles.
I el cas és que obres T’hi sé i tornes a trobar-te de cara amb el do de la llengua en estat pur. El do de la llengua, sí: allò que alguns (pocs) tenen, altres percacem i molts ni saben que existeix, o es pensen que és un joc banal o un simple peatge antropològic. Hi ha qui parla de Casasses i només hi veu un hippy sènior, qui no sap no evocar el copalta, la cullera de fusta. Però jo he estat en un recital seu amb un dels millors narradors del país, que no l’havia escoltat mai en directe, i l’he vist quedar literalment (i envejosament) trasbalsat. Perquè el copalta d’Enric Casasses és com la barretina de mossèn Cinto als Jocs Florals de 1865, i la seva cullera de fusta remena les paraules a l’olla barrejada del català com molt pocs escriptors vius ho saben fer. Casasses té alguna cosa nostra que ve de fa temps i que ningú no pot retenir, alguna cosa que també té Roger Mas cantant els poemes de Verdaguer i que tenien Ovidi Montllor dient Vicent Andrés Estellés i Joan Manuel Serrat cantant Salvat-Papasseit, o Joan Maragall donant veu al Comte Arnau: parla amb la veu de la llengua que es diu a ella mateixa, el català es diu en ell. Potser ni n’és conscient (tot i que jo crec que sí), però en qualsevol cas Casasses ens hi sap, i això reconforta. I ens honora.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-XI-13
Versión en castellano
MÉS
Una entrevista amb Enric Casasses sobre T'hi sé (VilaWeb, 19-XI-13)
"[...] Sempre 50. Sempre imprescindibles. Jaume Subirana no para d’imaginar espais i conceptes on encabir poemes que coneixem de manera dispersa i que ell concentra en aquests volums deliciosos i útils. Poemes que són molt bons o poemes que són molt adients. O poemes que són totes dues coses. Ara és el torn de la pàtria. El meu país és el nom del recull d’odes que arriba en un moment especialment adequat perquè torni a ser una bona aventura editorial. El que succeeix, perquè Subirana és savi i és irònic, i és generós i efervescent, però no pas naïf, és que, més enllà del que tothom espera trobar en una antologia patriòtica, més enllà de les necessàries i conegudes cançons, himnes i proclames, més enllà del Cant de la Senyera, Els Segadors o Les tombes flamejants, més enllà, hi ha la pàtria senzilla i no gens encarcarada d’Enric Casasses amb “Les cases del meu carrer”, la ironia de Brossa o la tristesa profunda i meditada de Verdaguer amb els campanars germans del Canigó. O l’evocació nostàlgica de Rosselló-Pòrcel amb aquell magnífic vers final de “A Mallorca, durant la guerra civil”: “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”. O la remembrança que Ponç Pons fa de l’exili, des d’on recorda la terra i la dona que ha deixat: “La meva set només beu als teus pits”. Pàtries enceses i pàtries en captivitat; pàtries que provoquen el plor ardent o l’encoratjament bèl·lic. Pàtries que no són sinó els límits d’una vida discreta i amable, singular, quotidiana."
Josep M. Fonalleras, "Pàtries" (El Punt/Avui, 16-IX-2011)
Com comentava ahir, avui a dos quarts de deu del vespre al CCCB, de la mà de Kosmopolis, Lou Reed ens tornarà a llegir Enric Casasses dient allò tan evident que Amèrica és al poble del costat...
xiquets tiren pedrades als gitanos,
la gent fa mala cara als forasters,
els negres són... són negres,
els pobres s'hi fan rics,
els joves fan fortuna
i a l'aire de les últimes casetes
comença el paradís
que val per tots. [...]
El programa del festival Taca d'Oli de poesia (que, dirigit per Isabel Olesti, es clou avui a Reus) conté una interessant proposta consistent a demanar a un poeta destacat que faci la seva tria dels quinze millors poemes de la llengua catalana (la idea era després publicar-ho, però veig que això encara està pendent). L'any passat el convidat va ser Pere Gimferrer, i enguany ho han demanat a Enric Casasses. La tria de l'autor d'Uh coincideix amb la de Gimferrer en els noms de March, Roís de Corella, Verdaguer, Maragall, Carner i Brossa, però en un sol poema, la "Balada de la garsa i l'esmerla" de Joan Roís de Corella que en el seu dia ja musicà esplèndidament Raimon:
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".
A MI TAMBÉ
Llegeixo a cal Biel Mesquida aquest apunt sobre l'últim llibre de Toni Sala. Jo el vaig llegir lluny d'aquí i, a la tornada, amb ganes de veure quina reacció i quin diàleg havia generat, quanta gent li demanava a l'autor que iniciés una sèrie de neohomenots, m'adono que a ell també li passa que els llibres passats pocs mesos és com si s'haguessin fos. Com que coincideixo de ple amb el Biel, incorporo les seves paraules al Flux...
TRES AMICS DE TONI SALA. Som un fa de Toni Sala des que vaig llegir Pere Marin (Edicions 62), una novel·la inquietant d’adolescents amb una escriptura seductora, nova i uns ambients extraordinaris. Des de llavors he seguit la trajectòria d’aquest autor jove i puc recomanar la Petita crònica d’un escriptor de secundària, Goril·la blanc (Edicions 62) i Rodalies (Edicions 62). Aquesta darrera novel·la, que val l’alegria per un català fred i dúctil, novellíssim, va guanyar el premi Sant Joan i el premi Nacional de Literatura. Ara acab de fruir el llibre Comelade, Casasses, Perejaume (Edicions 62), que vol ser un homenatge a tres artistes catalans que segons diu: «els seus seguidors fruïm directament, immediatament, perquè encara no han estat gaire popularitzats pels mitjans ni massa baquetejats pels estudiosos.» Des d’un bon principi m’encanta el seu llenguatge que penetra el músic, el poeta i el pintor-poeta. Ens temem que ha passat molt de temps amb ells: ha acompanyar a Comelade a un concert a Figueres; a Perejaume a una excursió pel Monegros i a Casassas en un trip empordanés. En aquest viure plegats, Sala no s’atura de contar-nos, amb un llenguatge descriptiu i amable, la intimitat d’aquests artistes amb els quals parla, menja, viatja, camina, riu i plora. L’esforç de cadascun pel seu mester, les mancances econòmiques, la situació de la cultura catalana, etc. formen l’entrunyellat d’un llibre que es llegeix com una narració. Gustós.
[Aquí, un comentari inesperat sobre el llibre; aquí, la crítica de Joaquim Noguero a l'Avui, i aquí un apunt d'en David sobre el recital conjunt de Casasses i Comelade al Grec.]
Dijous a la nit escoltava Enric Casasses amb un narrador català de primera que no l'havia vist mai en directe i que va quedar literalment trasbalsat. Divendres a la nit, assegut a tocar del monument musical que es diu Maria del Mar Bonet, mentre Miguel Poveda desgranava les seves impressionants versions de Comadira, Ferrater o Marçal, a més d'un tema inèdit a partir d'un poema de Montserrat Abelló, Biel Mesquida em mormolava a l'orella, enriolat, que algú havia deixat escrit en un comentari anònim al seu bloc que "els Manzanos, Subiranes, Mesquides i tutti quanti" no som sinó uns mediocres amb data de caducitat. A la nit, a casa, entro a llegir l'anònim i per comptes d'enfadar-me penso que potser hi estic d'acord i tot: és clar que som mediocres, al costat dels Casasses, Bonets, Povedes, Comadires, Ferraters o Marçals en acció. El final del missatge em sembla entranyable: "Temps nous amb gent nova. S'ha acabat la mediocritat!". No sé de què em sona, aquest titanisme perdonavides de pati de batxillerat. L'endemà, encara, al CCCB, Adam Zagajewski m'acotxava, em confirmava en la meva daurada vulgaritat de lector, d'espectador admirat. Tots som mediocres, benvolgut Antes Muerta, segons cap a on mirem. I sort que en tenim. Passa només que alguns encara no se n'han assabentat, segurament perquè no miren enlloc que no sigui al mirall. Però això no és nou: és tan vell com l'enveja.
Lletra acaba d'obrir pàgina dedicada a Mercè Ibarz (amb un text d'Enric Sòria sobre A la ciutat en obres), a Jordi Puntí (amb una peça feta a mida per Jordi Galves) i a Joan-Lluís Lluís (amb un text també escrit expressament per Julià Guillamon). I jo espero el proper Sala i la propera Moliner i el proper Guixà i el proper Fonalleras i el proper Galceran i el proper Pons i la propera Monsó i el proper Bezsonoff i la propera Castells i el proper Pairolí i la propera Bosch i el proper Pedrals i el proper Casasses i la propera Gorga (són només exemples!) assaborint pàgina a pàgina La força de la gravetat de Francesc Serés, i amb la novel·la del Màrius Serra, els articles d'en Sòria a l'edició valenciana d'El País i els Hostes d'Isidre Martínez Marzo ja apuntats a la llista de sant Jordi... Quan m'embranco a parlar de literatura catalana d'ara amb entusiasme i ja veig que el meu interlocutor somriu condescendent i em demana si l'optimisme em ve de família o és professional, darrerament miro m'abstenir-me d'enfilar gaires arguments, més aviat recomano una volta desimbolta pels taulells de novetats de les llibreries, unes hores de lectura, una mica més de curiositat, una mica menys de prejudici...
No·m fall recort del temps tan delitos
qu’es ja passat; pens que tal no venrra.
Si·l conseguesch, merce no·m fallira,
car piatat fet aura pau ab vos.
Preareu mi qui ’n temps antich preaveu,
e confessant que us dolieu de mi.
Ara que us am plus que james ami,
tornau vos lla on de primer estaveu.
Plus que dabans me trobe desijos,
e lo desig en mi james morra,
car per sa part mon cors lo sostendra,
l’enteniment no·m sera despitos.
Vos desijau a mi, qui desijaveu
per tal voler del qual yo·m contenti.
Ara que us am plus que james ami,
tornau vos lla hon de primer estaveu.
(...)
Aquest vespre, a les vuit, a l'Ateneu Barcelonès, Enric Casasses tria i llegeix Ausiàs March al cicle "Antologies" del Col·legi de Doctors i Llicenciats. Encara em dura el bon gust de boca de fa un parell d'anys, quan va fer el mateix amb un suposadament carrincló Jacint Verdaguer que a les seves mans esclatava com focs artificials, amb la sala plena a vessar. I encara n'hi ha que diu que s'avorreixen...
Entrades
Comentaris
