2017 O 1935

A principis de 1935, el dramaturg Josep Millàs-Raurell, secretari del PEN Català, escrivia a la seu central de Londres per avisar els delegats que havien de venir al Congrés internacional que se celebrà a Barcelona el maig d’aquell any: “La situació política del nostre país no és, malauradament, normal. La nostra acció cultural i política, que s’havia desenvolupat fins ara amb una llibertat gairebé absoluta, torna a ser greument limitada com a resultat dels esdeveniments revolucionaris del passat mes d’octubre”. El govern de la Generalitat i unes 3.000 persones (entre elles Pompeu Fabra, president del Patronat universitari i del PEN) estaven empresonats. Ai, els paral·lels.

L’altre dia discutíem amb un col·lega fins a quin punt la inversió pública en cultura afavoreix la creació de bon art, si una cosa no té res a veure amb l’altra o si podria fins i tot ser a l’inrevés: que justament el fet que vagin mal dades (sempre tinc al cap Mercè Rodoreda) esperoni la creativitat. Però no parlem només de creativitat: també de lucidesa, de capacitat per explicar allò complex, ambigu, dolorós. Hi ha l’inconvenient de la immediatesa, és clar (d’aquí que aquests llibres al sector se’n diguin instant books), però la millor crònica-retrat de la caiguda Jordi Pujol la va fer Toni Sala en una sèrie d’entrades al seu blog després recopilades a El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny (L’Altra), premi Ciutat de Barcelona 2014.

Avui tenim ja una primera collita de llibres parlant del Procés, de moment en format pamflet: n’acaben de publicar un informat observador intern, Jordi Amat (La confabulació dels irresponsables, Anagrama), un autor diguem-ne exiliat, Eduardo Mendoza (Qué está pasando en Catalunya, Seix Barral), i un extern amb encàrrec de Planeta, Fernando Savater (Contra el separatismo, “un golpe directo a la sinrazón de los separatismos”). Jo espero amb interès les relectures relligades dels vots, declaracions, empresonaments, banderes i cops de porra d’aquests últims mesos d’articulistes i bons escriptors com Josep M. Fonalleras, Antoni Puigverd, Marta Rojals o Francesc Serés.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-XII-17
Versión en castellano

SOM SALDOS

Algun dia, amb calma (si és que mai torna la calma a Konilòsia) haurem de recopilar i enfilar, contrastar i valorar, el gavadal de diàlegs creuats entre escriptors de pes que el Procés va generant.

Avui, per exemple, Josep M. Fonalleras replica a El Periódico ("Els rics i les veritats") l'afirmació de Javier Cercas, a partir d'unes dades del CEO, segons la qual els independentistes són els catalans rics. Un servidor és lector i admirador de tots dos, amb el defecte de viure a Barcelona. No sé si aquí les coses van diferents, però si l'autor de Soldados de Salamina ha passejat per Sarrià o Pedralbes, com explica l'estranya floració de banderes espanyoles? I com és que l'economia del país no es dispara amb el milió de rics aplegats dissabte al carrer Marina? Alguna cosa no lliga en certes frases ràpides, fulgurants com llampecs, que després hi ha mitjans i ciutadans que usen i repeteixen convertides en bales i destrals. I perdonin-me les imatges: faríem bé, tots plegats, de començar a abaixar el foc fent l'esforç de racionar les metàfores i els adjectius feridors. Com ara quan Cercas sostenia dies enrere a Libération ("En Catalogne, une dangereuse fiction narcissique") que a Catalunya ens hem encaparrat a suïcidar-nos o que en aquests moments les millors persones hi són capaces dels més grans errors, intoxicades per fantasies verinoses.

A mi, intoxicat per la literatura, tot plegat m'ha recordat el que l'any 1943 Josep Carner escrivia a Mèxic parlant d'Alfonso Reyes: "Los que se criaron dentro de un orbe cultural en auge, o siquiera dentro de una lengua que aún sostenía su fuerza imperial, por eso mismo han vivido limitados, dentro de ese orbe o de esa cultura. Nosotros, en cambio, hemos tenido que buscar la figura del universo juntando especies dispersas en todas las lenguas y en todos los países. Somos una raza de síntesis humana. Somos el verdadero saldo histórico".

N'hi ha que viuen en un orbe cultural en auge i altres que som saldos històrics. Ningú és més llest per la banda on ha caigut o on ha decidit instal·lar-se. Però estaria bé recuperar la perspectiva, i l'equanimitat. A més d'una certa solidaritat. Els catalanistes podem estar equivocats, Javier, però no som suïcides. En tot cas, som saldos.

MÉS
Josep M. Fonalleras, "Euforia y pánico" (El Periódico, 9-XI-17)
Javier Cercas, "Los independentistas son los catalanes ricos" (El Periódico, 11-XI-17)
Tom Harrington, "Catalonia and the Art of Differential Diagnosis" (CounterPunch, 14-XI-17)

RAÓ DE SER

M’agrada llegir, m’agrada escriure, m’agrada opinar i sento el món de les lletres (i això inclou els escriptors i escriptores, les editorials, les llibreries, les biblioteques, les fires, els premis, els suplements i revistes, Sant Jordi i les faltes d’ortografia) com un tros del meu món. Potser estava, doncs, fatalment condemnat a parlar de tot plegat i a acabar publicant un llibre com aquest. Un llibre que té un germà gran (Per a què serveix un escriptor?), de fa temps descatalogat, que també donava voltes a la societat literària catalana (en aquell cas, dels anys noranta del segle passat) vista amb curiositat i un punt de distància. El que La catalana lletra aplega ara és, com el seu subtítol indica, una dècada de societat literària, de 2006 a 2015, observada des del mirador efímer d’una columna de diari amb tota la llibertat que la modèstia i l’evanescència regalen a qui signa aquestes ratlles.

La catalana lletra. Una dècada de societat literària observada està escrit contra la queixa, aquest moviment bucal tan poc estratègic i segons com tan català. Està escrit a favor de la lectura i dels autors que ens la fan feliç i memorable. I està escrit, com en dèiem abans, per deixar testimoni, quoi que ce soit.

Aprofito per agrair des d’aquí la confiança sostinguda en les meves columnes estantisses primer de Carles Geli i després, durant anys i panys, d’Ernest Alós, principal responsable que aquest llibre pugui ara publicar-se. També la complicitat de molts dels que han llegit, discutit, agraït o criticat els articles, amb Xavier Folch, Josep Maria Fonalleras, Enric Gomà, Oriol Izquierdo i Carlota Torrents al capdavant, per diverses raons. I vull finalment dedicar el llibre a la memòria de Montserrat Abelló, Josep Maria Castellet, Gabriel Galmés, Albert Manent, Modest Prats, Emili Teixidor, Joan Triadú i Gerard Vergés, que malauradament ja no el podran llegir. Ars longa, vita brevis.

 Jaume Subirana, proemi a l'ebook La catalana lletra. Una dècada de societat literària observada (Núvol, 2016)

TRIES (DE LLIBRES)

Pels que dubteu quan entreu en una llibreria, i ja us temeu com haureu de resoldre alguns dels regals de Nadal i Reis, VilaWeb ha preparat aquesta molt bona proposta: la tria d'una pila d'editors (sembla mentida, que encara n'hi hagi tants) d'entre les novetats del seu catàleg... i dels d'altri.

Hi trobeu a faltar alguna cosa? Jo hi posaria també, dels llibres recents que tinc per sobre de la taula, La sala d'estar és un camp de futbol, de Josep M. Fonalleras (Ara Llibres), l'antologia de Francesc Fontanella que han preparat per a Empúries Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich (O he de morir o he d'amar), Sobre una neu invisible, dietari de Vicent Alonso (PUV) i la reedició (revisada per l'autora) de Pedra de tartera de Maria Barbal, a Columna, que duu a més de regal el volum Pedres de tartera amb una cinquantena de textos d'homenatge.

POTS PETITS

Fa poc els parlava de la campanya d’una cadena de llibreries anglesa que havia repescat com a “llibre del mes” Un mes al camp, de J.L. Carr, editat anys enrere en català per Columna i en castellà a Pre-textos però difícil de trobar a les llibreries: justament per a això tenim a Barcelona la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, oberta al Passeig de Gràcia (i van seixanta-quatre edicions) fins al 4 d’octubre. Els deia que el llibre és breu i intens, extraordinari, que amb el pas dels anys segueix a la meva memòria de lector, com alguns dels que publica Minúscula (em ve al cap L’illa, de Giani Stuparich). Des que signava aquella columna, com per un conjur, la tauleta de nit i les vacances se’m van omplir d’altres llibres breus i intensos, extraordinaris.

Primer va ser El nadador en el mar secreto, de William Kotzwinkle, vell relat llarg d’un guionista i autor de gènere repescat per Navona i que em va recomanar Josep Maria Fonalleras amb la vehemència que només posem per les coses que s’ho valen de veritat. El tema és de to greu (un home, una dona embarassada, una cabana aïllada al bosc), però alhora hi bateguen una sinceritat i una sobrietat difícils d’oblidar. Després vaig fer cas d’un article de Màrius Serra i em vaig comprar La venedora de paraules (RBA), del gallec Séchu Sende, i si el llibre no és tot ell tan rodó com els de Carr o Kotzwinkle, sí que hi ha contes (com el primer, “Parlar”, o com “Instruccions per començar a parlar gallec”) que saps que ja t’acompanyaran per sempre. Finalment, un regal em va posar a les mans La paraula contrària de l’italià Erri de Luca (en català a Sembra Llibres), assaig revoltat i alhora esperançat, malauradament d’actualitat aquests dies als diaris però escrit per anar molt més enllà del judici i la possible condemna de l’autor.

Com ja va dir Calvino a les seves propostes per al nou mil·lenni, escriure en prosa no hauria de ser gaire diferent d’escriure poesia: "en tots dos casos es busca una expressió necessària, única, densa, concisa, memorable". Bona confitura en pots petits. És el que trobaran en aquests llibres.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-IX-15
Versión en castellano

MAGISTER

 
DIES DE GIRONA
                                  «Dins la nostra fusta mesquina, ressonen homes i ciutats» Carles Riba, Estances

Acabem d’arribar. Baixem del tren que esbufega escandalosament. Som embolicats en una boira trista que bruteja. Veig les figures que es mouen sense deixar-se endevinar. La mare —endolada— es confon al bell mig del carrer, carregada amb un matalàs a coll. Cada vegada ens aturem més sovint per reposar. Ni ens adonem que travessem el Pont de Pedra. La pujada de Sant Martí se’ns fa costeruda. Entrem al Seminari i encara ens falten sis plantes partides pel pati. A dalt de tot hi ha la cel·la. La mare em fa el llit i m’arregla l’armari. Després l’acompanyo fins a la porta i em quedo sol. Vaig sentir que alguns jugaven al pati i hi vaig anar a tirar quatre xuts i a fer els primers companys. Era el dia 15 d’octubre de l’any 1946.

 Modest Prats, Homilies de Medinyà (Empúries, 2011)


Avui a les 12:30 l'Institut d'Estudis Catalans ha programat un acte acadèmic d'homenatge amb motiu del primer aniversari de la mort d'aquest home que seguia la seva mare amb un matalàs a coll, un dels més grans savis de la llengua catalana després de la guerra. Hi haurà Josep M. Nadal, de la Secció Filològica, Francesc Feliu, Xavier Folch, Josep M. Fonalleras, Mariàngela Vilallonga, Teresa Cabré i Narcís Comadira. Justament ahir corregia les proves d'un llibre en què es reprodueix la dedicatòria a Gabriel Ferrater, mort feia poc, amb què Comadira encapçalà Un passeig pels bulevards ardents: "Vita litterisque amico atque magistro. In memoriam". Doncs això.

MÉS
"Modest Prats, l'homenatge" (VilaWeb, 30-X-11)
Josep M. Fonalleras, "Necessari Modest" (El Periódico, 17-IV-09)

ANGELICATA

"Avui és un bon dia per parlar d'àngels. De l'àngel naïf del naixement, és clar, el de «terracota pessebrista» -escrivia Jordi Sarsanedas- que s'enlaira damunt la cova o que, a la berenada dels pastors, es dedica a fer de missatger del diví. D'aquells àngels que salven, com el vell Clarence de Capra, dels que ens acompanyen amb un vel imperceptible, que no veiem però que hi és i que eviten «caure en el daltabaix», com deia Vinyoli. El poeta també té un àngel, d'«inusitat ardor», amb qui lluita i perd i, en la derrota, contempla com l'esperit alat li cedeix «part del seu foc» perquè contempli «l'escala de la llum, / per on els cants davallen / al solitari cor». Àngel de la creació, també com el de Roselló-Pòrcel, que fa que ens atansem «a la llum que defineix les coses / que han estat donades als noms». O com el de Comadira, que clama perquè no s'apaguin les esperances, fruits de l'amor per una llengua. Àngels tristos i venjatius, poderosos combatents (no pas amb correus dels quals ignoren el significat sinó amb missatges que ells qüestionen), dubitatius com els de Baudelaire («Àngel ple d'alegria, ¿no sents desassossec?), amables o tirans. Àngels que són a l'antologia que han preparat, per a Ara Llibres, Jaume Subirana i Carles Torner: 50 poemes amb àngel. Àngels que parlen amb Déu i que s'adrecen als homes, ponts. Com un àngel de plata que duc a la cartera i que m'acompanya i em desconcerta i m'atueïx."

 Josep M. Fonalleras, "Àngels" (El Periódico, 25-XII-13)













MÉS
Miquel àngel Llauger, "Poemes amb àngel, i un d'Antònia Vicens" (al seu blog, 6-XII-13)
Carles Torner, "La figura de l'àngel és molt diversa" (Catalunya religió.cat, 23-XII-13)
Álvaro Valverde, "Desangelados" (27-XII-13)
"Àngels a cal barber", by Rimbaud (F l u x, 21-III-13)
"Té, diu", by Comadira (F l u x, 21-III-12)

LA GENT ES MOR

Que la gent es mor és una obvietat. Que de vegades mor algú proper pot ser una realitat ajornada, però també acaba essent evident. El que depassa la simple evidència és la capacitat per parlar de la mort amb paraules que no sonin buides, ni ensucrades, ni mentideres. Parlar-ne o escriure'n. Això és el que fa Josep M. Fonalleras a la seva darrera novel·la, Climent (Ara Llibres), amb un escriptor en potència que reprèn la feina encallada d'un altre escriptor abduït per la idea de l'agonia. Sona greu perquè ho és, però sap deixar-nos al cervell la intensitat de les coses certes. Que són a l'extrem oposat de les òbvies.

Just això venia a dir l'altre dia a un grapat de lectors atents Sergio del Molino, autor de la impressionant La hora violeta (Mondadori) sobre la malaltia d'un fill de pocs mesos. «L'he escrit contra el melodrama i contra l'asèpsia», deia. I reivindicava el seu dret a estar trist. Quin descans, vaig pensar, algú que no et ven una altra «cosa» «divertida» i «excitant». I quina tristesa tan de veritat, tan emocionant, tan ben escrita...

Jo avui els pensava parlar de la llum de juny, i recomanar-los l'exultant versió del Càntic dels càntics de Salomó que han fet per a Fragmenta un hebraista i un traductor poeta, Joan Ferrer i Narcís Comadira, però aquí em tenen lloant llibres sobre la mort. Per culpa de Baudelaire, que va escriure «Je sui­s la plaie et le couteau». Tots ens hem sentit ferida, en algun moment. I molts ens haurem vist també com un ganivet. Però va haver de ser un escriptor (un gran) qui digués que ell era alhora (i amb ell qui volgués llegir-lo) ferida i ganivet. L'escriptura no fa el món, no crea coses que no hi fossin abans, però quan és gran el refà d'una manera que ens permet viure-hi com si l'aire dugués més oxigen. La gent es mor i jo de fa dies no em trobo gaire bé, com deia aquell. Però per sort alguns ho saben contar, i en llegir-los em torno més persona (que ve del mot llatí de la màscara amb què els actors, parlant-hi a través, sonaven més fort): llegint sóc jo i un altre una mica millor. Gràcies, doncs, no a la mort sinó a la bona literatura. No al tema sinó a l'art.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-VI-13
Versión en castellano

ROMA

Com un homenatge al Climent del Josep Maria i amb el meu agraïment al Massimiliano, que me n'ha passat el cd, aquí teniu la "Roma" (tirant a gallega) d'en Vicente (Amigo).

Bon cap de setmana per a tothom, inclòs l'Ibra.

FONDAMENT SUPERFICIALS

"La felicitat absoluta es deu assemblar molt al que vam viure la nit de dissabte. Tots sabem que s'han d'afrontar el triomf i la derrota com si fossin impostors, és a dir, amb la serenitat de qui s'atreveix a controlar el destí. Ho va dir Kipling i, molt abans, també ho podem llegir a l'Eclesiastès. Hi ha un temps per a cada cosa. Però ara és el temps de la celebració i convé que ens hi aboquem amb la convicció de qui sap que existeix la tristesa i de qui s'imagina, encara que només sigui un miratge, que és possible viure un instant de claredat: la ceguesa irrenunciable davant l'esclat."

Permetin-me encara aquesta citació, com una darrera represa, sobre la final de dissabte. Ho escriu Josep Maria Fonalleras a El Periódico d'avui, en una peça on té l'amabilitat de citar-me (gastem el que no té sentit gastar enviant-nos sms durant els partits) sota el títol "Epidermis i absolut". Una columna que m'ha fet pensar en l'esplèndid "Mai no he dit que fos profund, però sóc fondament superficial" del gran Jarvis Cocker, de pas aquests dies per Barcelona. Des de la profunditat de la superfície, els Abidal, Guardiola, Mascherano, Messi, Puyol, Valdés, Villa o Xavi ens han fet feliços per unes hores, per un instant que se sosté vibrant en la memòria, i la claredat sempre s'ha d'agrair.

UN CRUYFF AMB GASOSA

La veritat és que som un país estupendo. En Fonalleras ho diu la mar de bé:

Ahir es va presentar el nou seleccionador del combinat nacional català, que és una manera una mica estrambòtica de parlar del grup de futbolistes nascuts a Catalunya que una vegada l’any, de forma habitual per Nadal, representen la possibilitat que una selecció catalana tingui presència en el panorama internacional. Això, com ja sabem, no passa de ser una funció teatral, i és per aquest motiu que dic representen. És a dir, ajuden a crear una ficció segons la qual aquest equip és viu i respira. Són 90 minuts de vodevil –a vegades d’alta comèdia, en funció del rival– que funcionen com a reclam turístic i folclòric i que tenen poc a veure amb el futbol. Són 90 minuts de miratge enfront dels reals 525.600 que té l’any, la majoria dels quals (si descomptem els entrenaments nadalencs) transcorren sense que la selecció catalana sigui res més que una samarreta penjada en l’habitació de joves independentistes.

Per fer front a aquest desert, la Federació ha decidit contractar Johan Cruyff com a director de la funció, una situació similar a la que es donaria si la Coordinadora de Pastorets de Catalunya decidís, amb tots els respectes, que Peter Brook fos l’encarregat del muntatge d’enguany. [+]











Un altre punt de vista raonable: el de Josep M. Terricabras.

SOTA UNA COL

Hi ha dies que per comptes d'escriure aquí només enllaçaries els articles que llegeixes i et decoren el matí o que directament t'hauria agradat haver sabut escriure. Avui, per exemple, em passa amb els de Manuel Rivas, Jordi Puntí, Josep M. Fonalleras o Jaume Reixach. I amb el teclat a les mans em torno, sense cap vergonya, vulgar pispa digital. O Robin Link, que ho faig pels altres.

De tota manera, com que és dissabte no me'n sé estar de passar-vos també el vídeo que toca, una mena d'esplèndid himne postDiada des d'una àrea de servei, acabat d'importar del bloc del cantant.

EL VERS DE NADAL

Els he de confessar que sóc un home que s'emociona. No es tracta d'una exageració que es pugui percebre amb facilitat perquè miro de controlar els impulsos, com diu que feia la Rodoreda, en una carta a Joan Sales: "No és que sigui massa sentimental, o potser ho sóc massa i perquè ho sóc molt no em permeto d'ésser-ho". És a dir, que ho sóc, però me n'abstinc. Hi ha moments, però, que la pulsió cap a la llàgrima és massa intensa, incontrolable. Em passa, per exemple, quan veig l'escena final de Dublinesos. També és cert que el dia que deixi de plorar, veient la neu com cau a tot Irlanda, sobre els vius i sobre els morts, aquell dia em començaré a preocupar de debò.

Hi ha un altre moment delicat. És el dia de Nadal, quan els nens pugen dalt de la cadira per dir el seu vers. No hi ha res a fer. Ploro. Miro de no permetre-m'ho, és clar, però la barreja d'innocència, de temor, d'il·lusió, de neguit per ser allà dalt, aquesta barreja que veig en els ulls dels infants, m'aboca de manera irremissible a la llàgrima. Em vénen al cap molts dies de Nadal i molts versos i moltes cadires. I em veig a mi mateix, o a persones que estimo i que ja no hi són, escoltant o dient que els àngels "passen a volades" o mirant de desitjar que "no ens falti l'essencial", com si aquest essencial fos un producte que es pot adquirir en un supermercat.

El poeta Jaume Subirana ha publicat a Ara Llibres un recull de 50 poemes de Nadal per dir justament dalt d'aquella cadira on tots hem pujat. Aquesta joia breu i intensa ens parla de sentiments i d'infantesa. De la pàtria on reposen les emocions, de la pàtria on la paraula és una singular, refulgent epifania.

Josep M. Fonalleras, El Periódico, 5-XII-08
Versión en castellano

QUE EL FUTBOL ÉS LITERATURA

Hi ha dies que m'agradaria ser un altre: el meu consemblant, el meu amic. I haver escrit, per exemple, això (bé, també haver vist el partit, ho reconec):

QUE VEINTE AÑOS NO ES NADA

Escric encara commocionat pel gol. L'he vist al bar de sota a casa meva, amb els meus fills. A hores d’ara, quan escric aquesta columna, ja l’he refet més de vint vegades. Me'l sé de memòria. Sé que hi ha personatges secundaris, en aquesta 'recorrida memorable', futbolistes figurants que entraran a l'enciclopèdia perquè eren allà, sobre la gespa, una nit del mes d'abril de l'any 2007, quan Leo Messi va demostrar –per si algú en dubtava– que el futbol és literatura, perquè la literatura és diàleg amb la història, narració que ens lliga al passat i que cedim al futur. Aquest és el mateix gol que va marcar Maradona sota la mirada de Burruchaga i Valdano un mes de juny de fa més de vint anys, el gol cantat pel gran Victor Hugo Morales i després convertit en mite gràcies a la ploma del mateix Valdano, que en va ser notari. No és un gol similar, és el mateix, és la vida recuperada, onze segons, sis contraris, és l'eternitat feta futbol, el temps sense temps, la bellesa que és veritat. No escric amb el cap, sinó a raig. Necessito escriure-ho. Messi, després del partit, declara el mateix que va declarar Maradona: 'te la volia passar, però vaig veure un forat...' Ara només falta que Xavi digui, com va dir a Mèxic Héctor Enrique, que tot va ser gràcies a la seva assistència. Estic transmudat, com el locutor argentí: 'Quiero llorar, viva el fútbol... ¿de qué planeta viniste?' Només hi ha dues diferències. Messi xuta a porteria amb la dreta i jo, fa vint anys, no tenia fills. D’aquí vint anys (potser ja no hi seré), ells diran als seus fills que una nit del mes d’abril van veure aquell gol de Messi en un bar, amb el seu pare.

Josep M. Fonalleras

[Per una vegada, fins i tot Alfredo Relaño fa l'onada a l'As. No com Schuster, a qui l'únic que se li acut dir és que no ha pogut veure el gol i que haurien d'haver 'caçat' el jugador. Les ganes, camarada...]

AMB QUI

S'aprèn de pressa, que val més no fer gaire cas a les suposades declaracions de la gent als diaris, però en aquest cas es veu que Juan Marsé va escriure's abans el que volia dir i ho va anar repetint a tots els mitjans que li telefonaven (també ho transcrivia in extenso El Mundo, per exemple). No diria el mateix del suposat comentari de Javier Tomeo en el sentit que a Catalunya hi ha dues llengües i tots els escriptors interessants escriuen en la seva (la d'ell, és clar). Déu n'hi do, la campanya de promoció que ens hem organitzat amb la història de l'anar a Frankfurt. En qualsevol cas, comentaris com el de Josep M. Fonalleras em semblen exemplars.




MARSÉ Y EL VUELO A FRANKFURT

Según Abc del sábado 28 de mayo, Juan Marsé "se encendía literalmente" al hablar de lo de Frankfurt. En cambio, según El País, "la polémica le había causado desazón". Son cosas distintas. Puede parecer que primero llamó El País y luego fue Abc quien habló con Marsé, porque en pura lógica narrativa a uno le entra primero la desazón y más tarde, sólo más tarde, es cuando llega uno a encenderse. Yo creo, sin embargo, que la película de los hechos fue distinta.

Tengo una hipótesis. Preguntado sobre su reacción ante lo de Frankfurt, Marsé afirmaba: "Aunquem ei nvitaran no aceptaría y diré por qué: la sola idea de verme sentado en el avión junto a Baltasar Porcel o Maria Mercè Roca...". Bueno, aquí ya entramos en las variantes. En Abc,"la sola idea me pone los pelos de punta". En cambio, para El País,"la sola idea me produce verdadera urticaria". ¿Qué fue primero, en la mente de Marsé, la urticaria o los pelos de punta? En ambos casos la reacción es instintiva, casi animal, pero si algo te pone los pelos de punta, más parece un pronto, un escalofrío momentáneo. Creo que tener los pelos de punta no dura mucho. No conozco a nadie que haya padecido el síndrome pelos de punta más allá de un par de minutos, a no ser que le esté acosando un pitbull, pero ni Porcel ni Roca lo son y, además, no estaban ante Marsé cuando a Marsé se le pusieron los pelos de punta pensando en ellos.

Una urticaria es algo más serio. Sigue siendo un reflejo incontrolado, una defensa corporal ante la agresión exterior. Suele durar más. A veces puede combatirse con antihistamínicos, pero el Zirtec no siempre surte efecto. Puede ser realmente molesta una urticaria, porque encima tienes que rascarte pero resulta que no te dejan, con lo cual llegamos a la conclusión de que Marsé se fue encabritando y pasó de un mínimo nivel de indignación a un nivel de indignación agudo, casi clínico.

Yo no me he sentado nunca en un avión con Porcel. Con Roca, tampoco. Con el primero viajé una vez en coche y también compartí mesa. Con la segunda, recuerdo haber estado justo a su lado en un Catalunya-Expres. A ver: no son, ni uno ni la otra, los seres humanos con los que sueño compartir cabaña en una isla desierta. El día que sueño eso, se me aparecen otras personas, casi siempre chicas y nunca escritoras. Pero puedo asegurar que ni Porcel ni Roca provocan excitación capilar ni erupciones cutáneas. Incluso son bastante afables y, en un avión, creo que pueden llegar a ser capaces de levantarse para permitir que uno vaya al lavabo, si es que uno tiene necesidad de ir, claro.

Además, no es necesario volar en el mismo avión. Si Marsé decidiera al fin ir a Frankfurt y quisiera despegar desde Barcelona, tiene como mínimo 12 opciones, vía Zurich, Milán, Madrid o París -o también un vuelo directo, si le apetece-, y podría viajar con Alitalia, Iberia, Air France o Swissair. Con Lufthansa, mejor no hacerlo porque tiene escala en Palma de Mallorca, y eso sí que podría llegar a ser urticante. Con Maria Mercè Roca, no hay por qué preocuparse. De ir a Frankfurt sacaría su billete en Ryanair. Te dejan a más de cien kilómetros del centro, pero tiene la ventaja de que sólo vale 60 euros. Esta opción (barata) tiene la ventaja añadida, para Marsé, de que no coincidiría con Roca ni tan siquiera en el aeropuerto, ni tan siquiera por casualidad.

Josep M. Fonalleras, La Vanguardia, 5 de juny de 2005

AL CAMP

(...)
la memòria la memòria la
memòria
que es cimenta en el cos abatut del perdedor que guanyarà
tant com en el guanyador que sap que la seva
futura derrota
no serà sinó una intuïció que és herència
per a un triomf que no serà mai definitiu
sinó pèndol
de derrotes i victòries
memòria homenatge pàtria compartida
en un calendari de l'any dos mil cinc
els aficionats del Torino han tornat a fotografiar
les instal·lacions de l'Estadi Filadèlfia que els va acollir abans de la desfeta
hi ha matolls herbes que tot ho han envaït gramínies salvatges el camp
encara hi és
existeix encara l'espai un porter
vestit com un porter dels anys cinquanta allunya
un xut fictici
en la fictícia reconstrucció d'aquest partit
etern infinit inabastable i poderós
el travesser enfonsat els pals lleugerament torçats descriuren la cal·ligrafia
d'una ema.

D'aquí a unes hores, onze escriptores i escriptors en català sortiran al Camp Nou a saludar els espectadors amb motiu de la propera diada de sant Jordi, dins les activitats de l'Any del Llibre i la Lectura. I els vuitanta mil espectadors tindran a les mans un opuscle blau amb onze peces inèdites sobre futbol i literatura d'on he extret aquest fragment final del magnífic text que hi ha escrit Josep M. Fonalleras.

MATAR PER UNA COMA

Mentre duri l'enllaç a La Vanguardia, us recomano que no us perdeu l'article del meu admirat Josep M. Fonalleras parlant del darrer best-seller en anglès: un llibre sobre puntuació, sobre comes i punts i punts i comes! Sóc dels que pensen que el món batega en els detalls, i pertanyo a la petita confraria que disfruta posant i traient comes, un dels patrons majors de la qual és a casa nostra sant Josep M. Pujol, però s'ha d'admetre que la coma (com les intencions, i tantes altres coses de matís) fa de mal explicar: jo recordo, a classe, haver omplert la pissarra amb llistes i llistes d'usos diversos, però la gent s'encaparra a demanar-te fórmules ràpides, unívoques i inapel·lables (que, no cal dir-ho, no existeixen), i a veure en allò que no és automàtic una pega, per comptes d'un instrument. Tothom riu, això sí, amb els exemples d'ambigüitats flagrants, però després... Al llibre de què parla en Fonalleras (Eats, shoots & leaves), un ós panda angloparlant es carrega un cambrer per una coma mal posada. A Catalunya, en canvi, encara no estem segurs si la famosa sentència de Torras i Bages relacionant el futur del país amb el cristianisme s'escriu amb coma o sense, i dormim molt tranquils. Molt, tranquils.