2017

ERA AIXÒ?

Aquells grups o projectes que no saps per què però, mira, sempre acaben sent per'lla... Potser tampoc no és mala manera d'acabar un any i escollir-ne la darrera cançó, preguntar-se si era això el que esperàvem, el que volíem, el que ens havíem arribat a imaginar. I a més m'agraden, aquests vídeos d'enregistrament en directe...

Total, que bon cap de setmana a tothom; avui sí, a tothom: Baby, it's a never-ending spiral.

HEANEY I EL TERRORISME

"Abans de morir, al 2013, les darreres paraules que Heaney va escriure a la seva esposa van ser noli timere (no tinguis por). Pensant en el nou any, seria dolent no recordar-les. Perquè com més temem, més guanyen ells". Així es clou una bona peça del periodista Xavier Greenwood ("My family escaped the Manchester attack. Seamus Heaney’s words kept fear at bay") al Guardian sobre com Seamus Heaney (és a dir, la poesia) el va ajudar després d'un atemptat, i ens pot ajudar a nosaltres, a posar paraules a la por i a la vergonya. Per exemple.

PD. Quan tornarà a haver-hi un editor disposat a publicar Heaney en català?

LLIBRES RECOMANATS

Aquests són dies de demanar i comprar regals i haurien de ser-ho també de parlar de llibres, de fullejar-ne, de recomanar-ne, de regalar-ne. Tot i que fa poc ja us vaig apuntar els meus dos favorits indiscutibles al millor llibre de tots els llibres que s'han fet i desfet en aquest 2017, també he participat, com cada any, en la selecció a El Periódico dels millors (ja ens entenem) llibres de l'any. Aquí en teniu la tria, resultat de sumar i organitzar les opinions de cinquanta-dues persones implicades en el sector. I aquí els deu recomanats de literatura catalana. Trieu i remeneu. I regaleu-ne.

NADAL SEGONS GIOTTO

Cappella degli Scrovegni

Hi ha el bou i hi ha la mula
i hi ha la menjadora
i sant Josep, que pensa,
cara a l’espectador;
i un ramadet d’ovelles
i una cabreta bruna
i dos pastors d’esquena
que miren l’enrenou
que fan, sobre la cova
—la cova que no és cova—,
cinc àngels voleiant.
Cinc àngels que voleien
fent clares ballmanetes
davant d’un cel de fosca
que va perdent el blau.

I, al fons de tot de tot,
hi ha unes muntanyes grises,
fetes de roca dura,
tallades com cristalls.
I davant les muntanyes,
a un relleix de la penya,
estricte, hi ha el portal
—que no és un portal—.
És un sopluig de fusta,
precís, clar d’estructura,
senzilla arquitectura
per confegir un cobert.
I en el seu àmbit pobre,
hi ha la Verge Maria
i el Nen, que és la Paraula,
i que ara no diu res.

I treu el cap, sol·lícita,
en un racó, una dona,
i tot està aturat
en un moment etern.
I els nostres ulls sorpresos
s’ho miren, i una llàgrima
va congriant-se, càlida,
al cor del nostre hivern.

Narcís Comadira, Llast (2007)


MÉS
Comadira recita el poema, i versió en alemany.
Website de la Cappella degli Scrovegni.
Antologia de Narcís Comadira a Cátedra, El arte de la fuga.

TORNEM-HI

Un altre glop de vi, un cigarret i anem, que ja torna a ser hora de baixar a ballar a l'embús de cada dia. Els mestres bé ho saben:

So come, my friends, be not afraid
We are so lightly here
It is in love that we are made
In love we disappear
Tho' all the maps of blood and flesh
Are posted on the door
There's no one who has told us yet
What boogie street is for

AMANECE, QUE NO ES POCO

JORNADA DE REFLEXIÓ

La immersió lingüística també pot provocar hipòxia cerebral, i problemes aguts de puntuació.

via @QuimMonzo

ELS MILLORS LLIBRES DE L'ANY

No us deixeu enganyar, en això La Vanguardia i la resta de diaris també s'equivoquen. Fent servir l'estilisme après de Joan Oliver, els quatre millors llibres d'aquest 2017 que ja s'acaba són tres: Cafarnaüm i L'ocell matiner i altres poemes. 

TESTES A L'ESCAPARATA

Pregunta:
"SSS: ¿Quién ha hecho que hoy poy hoy ERC y el resto de los independentistas no tengan líderes porque están descabezados?"

Resposta:

MARIANO, MESTRE PERRUQUER

Antonio,
mestre perruquer,
ha sorprès a la seva muller
en amorosa baralla
amb un tercer,
i el cap li talla,
amb la navalla
tot cridant:
Traïdora! Infidel!
i tot pensant:
Bonica i barata
obtinc així
una testa model
per a l'escaparata.

        Pere Quart, Les decapitacions (1934)

MARMOTA CASTIZA

Busqueu la pancarta eterna...

2017

1934

2017

JOVENTUT EVAPORADA

Ahir a la reunió del patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana veient imatges dels participants al que serà el documental (esplèndid) sobre el CCC, dies enrere al seminari "Politics of the Spirit" repassant els noms, les edats i els rostres dels impulsors del PEN Català, de la Institució de les Lletres Catalanes i de tantes altres iniciatives culturals abans de la guerra civil, dies enrere mirant-me la fotografia redifosa en què apareixen tres responsables de la Crida a la Solidaritat (Colom, Sànchez i Riera) joves i barbuts...

Cada vegada la mateixa impressió comparant-ho amb les imatges de Brussel·les, dels darrers 11 de setembre, de bona part de la mobilització associada al Procés: que la joventut hi ha perdut protagonisme. O Catalunya era més jove al 1920 i al 1975 i el país s'ha fet gran (que també) o el pòndol de moure les coses s'ha desplaçat dues, tres, quatre dècades endavant, deixant els joves d'avui, la gent de vint anys, fora d'un aspecte més de les nostres (i de les seves) vides. Potser la CUP n'és l'excepció, però en general és com si els que són a la vintena (entesos com a subjectes i agents principals, no com a decorat de fons) haguessin deixat de jugar aquesta partida.

BUZZ BUZZ BUZZ

Els que van fer els llums nadalencs de la Gran Via barcelonina deuen ser admiradors de Vincente Minnelli i Judy Garland. O de Stacey Kent, que juntament amb Al Jonson fa una versió esplèndida (pel meu gust millor que la pel·liculera) de la cançó i l'escena del tramvia.

Apa, bon trajecte a tots plegats.

PARTITS I SILENCI

"Sempre s'ha de prendre partit. La neutralitat ajuda l'opressor, mai la víctima. El silenci encoratja qui turmenta, mai qui és turmentat.”

                                Elie Wiesel, al discurs d'acceptació del premi Nobel de la Pau de 1986








(via @brainpicker)

PARAULES

Chez moi, tout part des mots, je suis amoureux des mots.

                                                     Georges Brassens

EL GALL CANTA A BARCELONA

Divendres vinent, dia 15, a dos quarts de vuit del vespre, cinc poetes i traductors de versos impresos als darrers mesos per El Gall Editor ens hem posat d'acord (sí, els poetes i traductors podríem donar exemple) per llegir plegats una mostra dels nostres llibres al nou Espai Mallorca, al Raval.

Dyakonova, Pàvlova, Homar, Llauger, un servidor, Kooser i Riera us hi esperem, doncs. Si veniu a acompanyar-nos sereu més que benvinguts.

2017 O 1935

A principis de 1935, el dramaturg Josep Millàs-Raurell, secretari del PEN Català, escrivia a la seu central de Londres per avisar els delegats que havien de venir al Congrés internacional que se celebrà a Barcelona el maig d’aquell any: “La situació política del nostre país no és, malauradament, normal. La nostra acció cultural i política, que s’havia desenvolupat fins ara amb una llibertat gairebé absoluta, torna a ser greument limitada com a resultat dels esdeveniments revolucionaris del passat mes d’octubre”. El govern de la Generalitat i unes 3.000 persones (entre elles Pompeu Fabra, president del Patronat universitari i del PEN) estaven empresonats. Ai, els paral·lels.

L’altre dia discutíem amb un col·lega fins a quin punt la inversió pública en cultura afavoreix la creació de bon art, si una cosa no té res a veure amb l’altra o si podria fins i tot ser a l’inrevés: que justament el fet que vagin mal dades (sempre tinc al cap Mercè Rodoreda) esperoni la creativitat. Però no parlem només de creativitat: també de lucidesa, de capacitat per explicar allò complex, ambigu, dolorós. Hi ha l’inconvenient de la immediatesa, és clar (d’aquí que aquests llibres al sector se’n diguin instant books), però la millor crònica-retrat de la caiguda Jordi Pujol la va fer Toni Sala en una sèrie d’entrades al seu blog després recopilades a El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny (L’Altra), premi Ciutat de Barcelona 2014.

Avui tenim ja una primera collita de llibres parlant del Procés, de moment en format pamflet: n’acaben de publicar un informat observador intern, Jordi Amat (La confabulació dels irresponsables, Anagrama), un autor diguem-ne exiliat, Eduardo Mendoza (Qué está pasando en Catalunya, Seix Barral), i un extern amb encàrrec de Planeta, Fernando Savater (Contra el separatismo, “un golpe directo a la sinrazón de los separatismos”). Jo espero amb interès les relectures relligades dels vots, declaracions, empresonaments, banderes i cops de porra d’aquests últims mesos d’articulistes i bons escriptors com Josep M. Fonalleras, Antoni Puigverd, Marta Rojals o Francesc Serés.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-XII-17
Versión en castellano

GUGLIE

Grup de turistes americans joves acabats de descarregar:

—Oh, a bridge!

—There's gonna be a lot of bridges, today.

BROMA D'AVIÓ

Fasten seat belt while sealed.

A BRUSSEL·LES

"També hi vaig per tornar a veure un quadre meravellós que es conserva al Musée des Beaux Arts. Fins fa poc, el quadre era de Brueghel. Ara els savis, sempre hi ha d’haver savis esgarriacries, diuen que no ho és. Que, en tot cas, és una còpia d’un de desaparegut d’aquest pintor. Aquest pintor que deia: jo pinto la vida dels homes. Si és una còpia, és una còpia meravellosa. El quadre representa la caiguda d’Ícar, ja ho saben, aquella vella història del noiet, fill de Dèdal, que, tot volant, es va acostar massa al sol i l’escalfor va fondre la cera que soldava les plomes a les ales que li havia fet el seu pare. De fet, el quadre en qüestió porta per títol Paisatge amb la caiguda d’Ícar, i és que a Ícar gairebé no se’l veu. Unes cametes d’un cos que cau a l’aigua, tot molt petit, al fons, a la dreta. En primer pla, un llaurador que llaura. En segon pla, un pastor amb un ramadet de xais que pasturen. I al fons, el mar, amb un vaixell solemne que deixa a popa el xaf del noiet que cau del cel.

El quadre és famós per un poema de W.H. Auden que es titula Musée des Beaux Arts. El poeta anglès hi reflexiona, precisament, sobre el mirar cap a una altra banda. I sobre el sofriment que aquest mirar cap a una altra banda no deixa veure. Diu Auden que el llaurador havia d’haver vist una cosa mai vista, un noiet caient del cel, i que algú des d’aquell ric i delicat vaixell havia d’haver sentit el xaf. Però tots dos tenien coses a fer. El llaurador havia de llaurar i va continuar llaurant. I el vaixell tenia un lloc on anar i va continuar navegant calmosament. Els vells mestres mai van anar equivocats sobre el sofriment, diu Auden, i així, sempre hi ha qui no en fa cas. Mentre es martiritza algú, el cavall del botxí refrega el seu darrere innocent contra el tronc d’un arbre. I fins i tot, mentre el món espera el naixement miraculós (es refereix al de Jesús), sempre, diu, ha d’haver-hi nens que patinen en una bassa glaçada. La història, amb el seu sofriment, passa i molts no gosem veure-la. I altres no volen. (...)"

   Narcís Comadira, "La caiguda d'Ícar" (Ara, 2-XII-17)

MÉS
"Brasseurs" (F l u x, 21-X-14)

RITORNELLO

"La situation politique de notre pays n’est pas, malheureusement, normale. Notre action culturale et politique, qui s’était developpée jusqu’ici avec une liberté presque absolue, est à nouveau très serieusement limitée comme résultat des évènements révolutionnaires du mois d’octobre dernier. Malgré les difficultés de l’instant, bien qu’il ne nous sera peut être pas possible de vous offrir le programme que nous avions preparé, nous tâcherons de faire de notre mieux pour suivre l’exemple des douze magnifiques réunions précèdentes."

És un fragment de la carta adreçada pel PEN Català als escriptors d'arreu del món que havien d'assistir al Congrés internacional del PEN que va tenir lloc a Barcelona al mes de maig de 1935, amb consellers de la Generalitat empresonats i el president del PEN Català, Pompeu Fabra, acabat d'alliberar d'un vaixell al port.

Avui, vuitanta-dos anys després, arriben a Barcelona experts en organitzacions culturals i literàries internacionals per al seminari acadèmic "Polítiques de l’esperit: internacionalització de la modernitat hispànica a la primera meitat del segle xx" i em fa gràcia (per dir-ho d'alguna manera) constatar que els podríem donar la benvinguda llegint-los el vell text escrit pels Millàs-Raurell, Carles Riba, Marià Manent i companyia. Anem i tornem, i tornem i tornem.

IVA I VIDA

Tot el que tenim, ho tenim només fins que al Ministerio corresponent se li acudi reclamar-ho.








MÉS
Josep M. Fonalleras, "El que tenim" (El Periódico, 29-XI-17)

ALLÀ, AQUÍ I PERTOT

Això és de fa un any. Hi parlava de Turquia i d'Asli Erdogan, però ara podríem canviar-ne data i lloc i noms propis i seguiria podent-se llegir. Avui allà (o a Islàndia o a Anglaterra) parlant d'aquí.

Som no un bucle sinó un ressò. Una continuïtat, una comunitat, un brotar de fulles en diferents arbres però sempre fulles.

EL QUE DIUEN

Everything is free now, that's what they say... Coneixeu la Gillian Welch de "Time (The Revelator)" i "Tennessee"?

Apa, bon cap de setmana. I a seguir pagant com sempre.

AI

Mires la propaganda que reps, aquests dies com una intensa pluja negra, i penses: "Molts algoritmes i molta intel·ligència artificial, però que poc que em coneixeu".

CALLA, DICTADOR

S'ha de reprimir i deixar sense veu la minoria perquè és nazi i discrimina. La minoria. Resumint, el punt de vista del Poder avui a Espanya ve a ser aquest. I així de sofisticat.

DE AMICITIA

Fardin altres de mèrits o de foto palpant famós, jo gallejo de bons amics:

• Oriol Comas i Coma: "Juga cada dia: seràs més feliç i allargaràs la teva vida" (La Vanguardia, 22-XI-17)

• Fernando Beltrán: "L'home que bateja les empreses" (Diari de Girona, 4-XI-17)

• Núria Iceta: "Més en menys" (El Periódico, 9-X-17)

• Carme Arenas: "En aquest país els creadors es moren de gana, i no tan sols els escriptors" (VilaWeb, 23-V-17)

EN MANS DE QUI ESTEM

Nivellàs institucional, a partir de 1:45, i aquest to de ròlex i gomina: "Pues nada, ya l'he dao los datos"; "Esto de la memoria está muy bien, de verdad, lo digo sinceramente, me parece que es algo muy útil"; "Pero me va a permitir señoría que yo le pida que no haga memoria selectiva"; "Condenar el bombardeo de Guernica es una cosa estupenda que yo desde luego hago"... Agustín Conde Bajén, Secretario de Estado de Defensa de España. Secretario de Estado.

PINTAR, ESCRIURE

Fet amb pinzell mil anys enrere, sobre l'escriure i la identitat. D'un llibre senzillament extraordinari que aquests dies fullejo per fer-ne llibres nous, mil anys després.


QUAN YU KE PINTA BAMBÚS

Quan Yu Ke pinta bambús
veu els bambús, no veu la gent.
I no és tan sols que no vegi la gent:
tampoc es veu a si mateix.
Ell mateix es torna bambú
que creix fresc i sense límits.
Zhuangzi ja no és en aquest món.
¿Qui podrà doncs arribar a preuar
aquesta mirada tan fonda i tan singular?

                               Su Shi / Su Dongpo
                               Versió de Manel Ollé

CAPVESPRE

De Gregori, Dylan i nosaltres. Així en família. Bon cap de setmana.

E credo di sentire una preghiera
e mi potrei sbagliare e oppure non lo so.
E non è buio ancora, ma lo sarà fra un po'

ADMISSIÓ

Jo també vaig néixer amb un retard. En el meu cas, de deu minuts.

CARRER, XARXA, LLIBRERIA

Tantes coses que no sabíem. Cada dia. Dia rere dia. Tantes.

ÀLBUM

La mort té vida pròpia.
Fixa't en el seu àlbum,
com canvia en un any:
com s'ha difuminat
aquella taca fina,
i en aquesta foto
allò altre darrere
del cirerer florit
bé podrien ser ombres.
De fet no pots
provar que no
ho siguin.

                    Kay Ryan
                    versió de JS



MÉS
"Escriure un poema és com teixir una xarxa de pesca". Poètica de Kay Ryan

SOM SALDOS

Algun dia, amb calma (si és que mai torna la calma a Konilòsia) haurem de recopilar i enfilar, contrastar i valorar, el gavadal de diàlegs creuats entre escriptors de pes que el Procés va generant.

Avui, per exemple, Josep M. Fonalleras replica a El Periódico ("Els rics i les veritats") l'afirmació de Javier Cercas, a partir d'unes dades del CEO, segons la qual els independentistes són els catalans rics. Un servidor és lector i admirador de tots dos, amb el defecte de viure a Barcelona. No sé si aquí les coses van diferents, però si l'autor de Soldados de Salamina ha passejat per Sarrià o Pedralbes, com explica l'estranya floració de banderes espanyoles? I com és que l'economia del país no es dispara amb el milió de rics aplegats dissabte al carrer Marina? Alguna cosa no lliga en certes frases ràpides, fulgurants com llampecs, que després hi ha mitjans i ciutadans que usen i repeteixen convertides en bales i destrals. I perdonin-me les imatges: faríem bé, tots plegats, de començar a abaixar el foc fent l'esforç de racionar les metàfores i els adjectius feridors. Com ara quan Cercas sostenia dies enrere a Libération ("En Catalogne, une dangereuse fiction narcissique") que a Catalunya ens hem encaparrat a suïcidar-nos o que en aquests moments les millors persones hi són capaces dels més grans errors, intoxicades per fantasies verinoses.

A mi, intoxicat per la literatura, tot plegat m'ha recordat el que l'any 1943 Josep Carner escrivia a Mèxic parlant d'Alfonso Reyes: "Los que se criaron dentro de un orbe cultural en auge, o siquiera dentro de una lengua que aún sostenía su fuerza imperial, por eso mismo han vivido limitados, dentro de ese orbe o de esa cultura. Nosotros, en cambio, hemos tenido que buscar la figura del universo juntando especies dispersas en todas las lenguas y en todos los países. Somos una raza de síntesis humana. Somos el verdadero saldo histórico".

N'hi ha que viuen en un orbe cultural en auge i altres que som saldos històrics. Ningú és més llest per la banda on ha caigut o on ha decidit instal·lar-se. Però estaria bé recuperar la perspectiva, i l'equanimitat. A més d'una certa solidaritat. Els catalanistes podem estar equivocats, Javier, però no som suïcides. En tot cas, som saldos.

MÉS
Josep M. Fonalleras, "Euforia y pánico" (El Periódico, 9-XI-17)
Javier Cercas, "Los independentistas son los catalanes ricos" (El Periódico, 11-XI-17)
Tom Harrington, "Catalonia and the Art of Differential Diagnosis" (CounterPunch, 14-XI-17)

SALVAGUARDIA

"Cuenta hoy Cataluña con un gran poeta lírico que sólo puede parangonarse en la historia de las letras catalanas con Verdaguer y con Maragall. Tal es José Carner. Como los dos insignes poetas citados, es católico, apostólico, romano, y tan ferviente catalanista que hasta el anticatalanismo de algunos catalanes parécele un catalanismo sui generis. Para Carner, fuera de Cataluña nada hay en España; la España interior, dice, no opone al espíritu colectivo de Cataluña más que el privilegio y el instinto de su salvaguardia. (...) Carner es rico y casticísimo en su catalán, de los que rebuscan vocablos en los autores de la edad media y en el habla campesina, y los adapta científicamente para enriquecer la prosa; no se hace obscuro sin embargo, o, al menos, en el grado que otros de sus contemporáneos, por su tendencia a lo popular y su fino instinto de verdadero poeta. Es clásico por la medida, templanza y reflexión de su musa, con algo de melancolía y otro algo de humorismo a la inglesa."

   Ángel Salcedo Ruiz, La literatura española. Resumen de historia crítica, vol. IV (Madrid, Ed. Calleja, 1917)

TAMBORINANT

Cauen governs legítims, governen els corruptes, perdem el poc que teníem, dormim malament i Dembelé segueix de baixa. Però Joe Henry treu disc nou.

Apa, bon cap de setmana a tothom. Tret dels que aplaudeixen que s'empresoni la gent.

DRETS HUMANS

(via @elgranPerich)

TARD

Escoltes Bill Evans o Chet Baker i no te n'aniries. Mai.

POLTRES

Moltes parets que haurien sigut aptes per ser pintades estan intactes. Els més de quatre-cents animals que hi ha representats estan distribuïts tan discretament com en la natura. No hi ha exhibicions pictòriques com a Lascaux i Altamira. Hi ha més buidor, més sigil, potser més complicitat amb la foscor. Però tot i que aquestes pintures són de quinze mil anys abans, la majoria són tan hàbils, tan observadores i tan gràcils com qualsevol de les pintures posteriors. Podríem dir que l'art va néixer com un poltre que de seguida es posa dret i camina. O, per explicar-ho menys vívidament (en la foscor tot és vívid): el talent per fer art acompanya la necessitat de l'art; arriben junts.

                                    John Berger, "Le Pont d'Arc" (Sobre el dibuix, Viena, 2016, p. 92. Trad. de Marta Pera Cucurella)

EN EL LLARG ESFORÇ

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Bon cap de setmana, miradors.

NOVEMBRE

Posar gent a la presó per les seves idees i il·legalitzar partits en una democràcia europea al segle XXI. Què podria sortir malament?

CARNER, ENCARA

A la seva autobiografia, Bob Dylan explica que el dia que tornava del funeral de son pare al Midwest va trobar a sobre de la taula una carta d’Archibald MacLeish, un dels grans poetes nord-americans (els altre són, segons ell, Carl Sandburg i Robert Frost): "Aquests tres, els Yeats, Browning i Shelley del Nou Món, eren figures gegantines, havien definit el paisatge de l’Amèrica del segle XX. Ho havien posat tot en perspectiva. Fins i tot si no en coneixies els poemes, coneixies els seus noms". Això fan els clàssics literaris: donar la mesura, posar en perspectiva. I perviure entre nosaltres.

L’any 1970 un Josep Carner ja octogenari que vivia a l’exili, a Bèlgica (ves quines coses), i des d’allà simbolitzava tot un segle de cultura catalana, retornà fugaçment a Catalunya per, entre d’altres coses, recollir un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que finalment no se li va concedir. Carles Casajuana, escriptor i diplomàtic com Carner, acaba d’escollir aquell moment (que era també el del final del franquisme) i aquell personatge per construir la seva darrera novel·la, Retorn (Columna), elegant i tornassolada com un record o un mite, o com el record d’un mite. Alhora, aquests dies Quadern Crema distribueix Epístoles a Josep Carner, el darrer llibre del poeta i traductor Salvador Oliva, que ha escollit la figura de l’autor de Nabí per adreçar-hi tres poemes que són fines reflexions sobre poesia, català, crítica i literatura catalana. Assaig en vers. L’aposta és arriscada... i reeixida. Precisament el Nabí, publicat fa vuitanta anys, va ser l’any 2000 al centre d’una polèmica literària que aquí reapareix sense estalviar dards ni mordacitat.

Ens acostem al mig segle de la seva mort i Josep Carner segueix, doncs, sent present, sent productiu, donant forma i paraules a llibres i a debats. Ja ho deia Bob Dylan: defineix el paisatge i posa les coses en perspectiva. Fins i tot si no has llegit el Nabí coneixes el nom de Carner. I si l’has llegit, somrius i segueixes llegint. És el que passa amb els antecessors. Amb els clàssics.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-XI-17
Versión en castellano


               

SOM GOSSOS?

Avui és Tots Sants, el dia dels morts. De la mort viva, dels avantpassats pervivint en nosaltres. I la Montse, desorientada com tants, m'envia l'àudio d'un text d'Hernán Casciari ("Una canción de cuna") parlant sobre "Pare" de Serrat i sobre Catalunya. Jo li menciono la peça extraordinària de Casciari sobre Messi, que em va guanyar per sempre més com a lector seu. Li envio l'enllaç al text i, és clar, el rellegeixo, i busco el vídeo amb les imatges que hi lliguen. I escoltant i mirant i llegint m'adono que "Messi es un perro" està molt bé però que encara no l'havia entès del tot, que Casciari no hi parla només sobre Messi ni sobre futbol. Hi parlava també, molts anys abans, d'això que està passant ara mateix a Catalunya. Si Messi és un gos, o un home-gos, Catalunya deu ser un país-gos. Sempre mirant la pilota. Ni especialment intel·ligents ni especialment hàbils per a la vida fora del rectangle. Sembla que no entenguem res, sobre política ni sobre l'oportunitat. I té sentit que no entenguem bé les regles i les lògiques, perquè no sabem treure els ulls de la bimba. Passa el que passa i seguim. Rebem i seguim. Diries que hem perdut i seguim. Ens enganyen i seguim. Ja ens donen per morts, i seguim aquí (no sé ben bé a on, però en alguna banda). Com en trànsit, hipnotitzats, seguim. Amb tot això, l'àudio i el text s'acaben...

[...] Soy hincha fanático de este lugar en el mundo y de este tiempo histórico. Porque, me parece a mí, en el Juicio Final estaremos todos los humanos que han sido y seremos, y se formará un corro para hablar de fútbol, y uno dirá: yo estudié en Amsterdam en el 73, otro dirá: yo era arquitecto en São Paulo en el 62, y otro: yo ya era adolescente en Nápoles en el 87, y mi padre dirá: yo viajé a Montevideo en el 67, y uno más atrás: yo escuché el silencio del Maracaná en el 50. Todos contarán sus batallas con orgullo hasta altas horas. Y cuando ya no quede nadie por hablar, me pondré de pie y diré despacio: yo vivía en Barcelona en los tiempos del hombre perro. Y no volará una mosca. Se hará silencio. Todos los demás bajarán la cabeza. Y aparecerá Dios, vestido de Juicio Final, y señalándome dirá: tú, el gordito, estás salvado. Todos los demás, a las duchas.

Omnia Sanctorum. Gràcies, Hernán.

RESTAURAR

Al 1938 també prometien pa blanc.

DONCS AIXÒ

Bon cap de setmana a tothom. I que ens duri.

RES PUBLICA

Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.

                     Raimon

FURTHER READING

No, I don't know what will happen in Catalonia. But reading this pieces might help to gain a better perspective:

- Christian Caryl, "The great Catalonian cyberwar of 2017" (The Washington Post, 18-X-17)

- Suso de Toro, "No, Spain is not a democracy" (Ara, 19-X-17) > versió en català

- José Buscaglia, "King Felipe should abdicate to solve Spain's Constitutional crisis"(Newsweek,20-X-17)

- Craig Murray, "Banning Democracy in Catalonia" (21-X-17)

- Paul Mason, "Catalonia, Lombardy, Scotland … why the fight for self-determination now?" (The Guardian, 23-X-17)

- Josep M. Fradera, Xosé Manuel Núñez Seixas, José Mª Portillo, "El futuro se conquista cada día" (El País, 23-X-17)

- "Un centenar de intelectuales andaluces se desmarcan de Díaz y piden referéndum en Catalunya" (Público, 24-X-17)

And please: before accepting we Catalans like to "fabricate" fake news, have a look at this database with 132 videos showing how police acted on the first of October.

IBI PATRIA

Ubi bene, ibi patria. (Ciceró)

Ubi em diguin bon dia, ibi patria. (Josep Pla, aprox.)

Ubi panis, ibi patria.

Ubi hi hagi els meus, ibi patria.

Ubi no m'insultin, ibi patria.

Ubi hi hagi minories, ibi patria.

Ubi no m'obliguin, ibi patria.

Ubi em llegeixin, ibi patria.

Ubi no em vigili un helicòpter, ibi patria.

Ubi vi bo, ibi patria.

Ubi no calguin disculpes, ibi patria.

Ubi Vivaldi, ibi patria.

Ubi Messi, ibi patria.

SALTIRONS

Tot acaba anant a parar a un dia més tard del que et pensaves. I, llavors, a l'endemà.

VIGÍLIA

Els bens s'escapen
dels roncs de l'helicòpter.
Adéu la llana.
                           JS










MÉS
Feliu Formosa, "Una muralla..."
W.E. Henley, "Invictus" (versió de Miquel Àngel Llauger)
J.N. Santaeulàlia, "Caurà el cíclop"
Lluís Serrahima, "Què volen aquesta gent?"

FELIPE, PEDRO Y MARIANO DE LA MANO

"La razón y el derecho están con nosotros,

y tenemos la voluntad inquebrantable de hacerlos triunfar", 

Cánovas del Castillo sobre Cuba (1896)

EL XOC

Posats a buscar himnes i banda sonora per a aquests temps processals, un troba a faltar els New Pornographers i els seus "Crash Years" (no em digueu que el vídeo no sona a 11-S) per entre tanta Estaca, Sabina, Pitingo i Manolo Escobar: "The skirts go up / Before the war / Among the madding crowds / They're ruined like the rest of us ruined".

Apa, bon cap de setmana a tothom, menys als que duguin el 155 al dni.

The ruins were wild, The ruins were wild...

TREBALLO EN EL LLIBRE

Anar pentinant la muntanya.

TREBALLO EN EL LLIBRE

Anar pentinant la muntanya.

TREBALLO EN EL LLIBRE

Anar pentinant la muntanya.

PEARL

Un vespre d'aquest estiu, cap a la banda de llevant de Mallorca, a Son Vives, a casa de la Maria i el Jaume, vam fer una de les coses més boniques de ma vida de traductor: una lectura de les versions catalanes del poemes de Ted Kooser que hem escrit amb en Miquel Àngel Llauger, publicades per El Gall Editor. Com a cloenda de la festa (festassa, en va dir ell) vam convidar-hi Biel Mesquida a llegir "Pearl", un llarg poema narratiu no inclòs al llibre que havíem traduït de més a més, com a fermall de la convocatòria. Algú ho va enregistrar en vídeo, i ara els amics d'Hores Extraordinàries n'han fet un senzill muntatge i l'han penjat a Vimeo, perquè tothom el pugui veure i compartir.
 


Pearl from Hores extraordinàries on Vimeo.

(...)

i vaig retirar la mà d’entre les seves mans i vaig fer adéu
i la porta es va tancar, i darrere la blonda
els altres van sortir d’entre les franges de claror
i van reprendre l’inventari, tocant
la cullereta que jo havia fet servir i restant-la
del nombre de culleretes al calaix de la cuina.

Des d'aqui, els traductors donem les gràcies a Jaume Capó, Carlos Ortega i Hores Extraordinàries pel muntatge, a Biel Mesquida per la seva veu i la seva complicitat, a Maria Oliver i Jaume Claret per acollir-nos i a tots els assistents aquella tarda del mes d'agost. I a Ted Kooser, és clar, per la seva obra, que ara els que parlem i llegim la llengua de Blai Bonet, de Josep Sebastià Pons o de Maria-Mercè Marçal tenim més a la vora.


MÉS 
No us perdeu el poema "Pearl" convertit en curtmetratge, dirigit per Dan Butler i produït per Richard Waterhouse.
La millor presentació de l'autor: "Passing Through: Ted Kooser" (The Nebraska Project)
"Un dinar a Dwight amb Ted Kooser" (Núvol, 25-IV-17)
L'autor llegint el seu poema a Chautauqua.
Més sobre Kooser al blog de Miquel Àngel Llauger.

SELLOUT

Sabeu que en anglès exitàs i traïció poden dir-se amb la mateixa paraula?

Vull dir que tranquils i bon cap de setmana, que no és pas senzill que la incògnita i la ambiguïtat ens abandonin.

QUÈ SOM

Lo que el suave murmullo otoñal de los grillos
es para nosotros,
lo somos nosotros para los árboles

como ellos lo son

para las colinas y las rocas.

                        Gary Snyder
                        versió de Nacho Fernández

COLOM I ISLÀNDIA

El cuc i la força de la gran literatura: hi ha un fil estès entre Colom i Islàndia, i entre les sagues i la conquesta hispànica d'Amèrica. Així ho deixà escrit, si més no, el polític i periodista i futur heroi cubà José Martí en un article ("Un congreso antropológico en los Estados Unidos") publicat al diari La Nación el 2 d'agost de 1888:

Colón oyó en su viaje a Islandia, en 1477, las historias que en las épicas sagas se cuentan, como las del Cid en los romances españoles, de aquellos viajes a la Vinlandia de uvas rubias, que hicieron en sus dragones veleros, con las corazas blancas y rojas de los héroes colgadas a la borda como escamas, no sólo Bjarni y Leif, normandos hermosos, y Gudrid, de cabellos de fuego, sino Naddoord, Cardar, Hoki, Ekik, Jugoef, y tanto bravo del norte, sano y macizo como el roble en que tallaban sus vasos de beber.

ISPS

Ja sé que potser no n'heu de fer res, però entremig de tanta bestiesa retòrica, de tant minifundisme mental, de tant pal de bandera i del bany de parenostres legalistes, a mi deixeu-me l'orgull dels savis amics retrobats.

REMEIERS

Si és cert que abans d'enviar-nos a l'estratosfera ens pensen muntar "un Ulster que os vais a cagar" (Cañas dixit), que no hi falti si us plau el Lleó de Belfast. Ara, passats els setanta treu disc nou, encara amb aquesta corda...

Apa, bon cap de setmana del Remei. O no.

TE TE TE

Dels creadors de "Te robo para salvar tu dinero" i "Te pego para proteger tus derechos", ara arriba "Te quito la autonomía para así defenderla". Properament a totes les pantalles de Catalunya.