2017 O 1935

A principis de 1935, el dramaturg Josep Millàs-Raurell, secretari del PEN Català, escrivia a la seu central de Londres per avisar els delegats que havien de venir al Congrés internacional que se celebrà a Barcelona el maig d’aquell any: “La situació política del nostre país no és, malauradament, normal. La nostra acció cultural i política, que s’havia desenvolupat fins ara amb una llibertat gairebé absoluta, torna a ser greument limitada com a resultat dels esdeveniments revolucionaris del passat mes d’octubre”. El govern de la Generalitat i unes 3.000 persones (entre elles Pompeu Fabra, president del Patronat universitari i del PEN) estaven empresonats. Ai, els paral·lels.

L’altre dia discutíem amb un col·lega fins a quin punt la inversió pública en cultura afavoreix la creació de bon art, si una cosa no té res a veure amb l’altra o si podria fins i tot ser a l’inrevés: que justament el fet que vagin mal dades (sempre tinc al cap Mercè Rodoreda) esperoni la creativitat. Però no parlem només de creativitat: també de lucidesa, de capacitat per explicar allò complex, ambigu, dolorós. Hi ha l’inconvenient de la immediatesa, és clar (d’aquí que aquests llibres al sector se’n diguin instant books), però la millor crònica-retrat de la caiguda Jordi Pujol la va fer Toni Sala en una sèrie d’entrades al seu blog després recopilades a El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny (L’Altra), premi Ciutat de Barcelona 2014.

Avui tenim ja una primera collita de llibres parlant del Procés, de moment en format pamflet: n’acaben de publicar un informat observador intern, Jordi Amat (La confabulació dels irresponsables, Anagrama), un autor diguem-ne exiliat, Eduardo Mendoza (Qué está pasando en Catalunya, Seix Barral), i un extern amb encàrrec de Planeta, Fernando Savater (Contra el separatismo, “un golpe directo a la sinrazón de los separatismos”). Jo espero amb interès les relectures relligades dels vots, declaracions, empresonaments, banderes i cops de porra d’aquests últims mesos d’articulistes i bons escriptors com Josep M. Fonalleras, Antoni Puigverd, Marta Rojals o Francesc Serés.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-XII-17
Versión en castellano

1 & 12

1 any, 12 relats: molt bona proposta del diari Ara a l'apartat d'Interactius, amb 12 fotografies escollides de l'any 2015 a partir de les quals dotze escriptors (tots canviaríem noms de la llista, però alguns dels millors sens dubte hi són) han escrit un relat inèdit. Com una antologia en prosa del dia (bé, de l'any), amb sants.

EMPATIA ZERO

Les columnes de Francesc Serés a El País solen ser esplèndides (i descarnades). Amb la d'avui només dissenteixo de la frase conclusiva, jo sóc més pessimista: el que es va fent sola és la campanya per a l'aïllament, afebliment i desballestament del país. Però en fi, potser m'equivoco. Llegim en Serés, que s'hi aprèn a mirar:

"Hasta que el presentador cambia de tercio y aparece en pantalla la imagen de Felipe González y Artur Mas, frente a frente. Hasta ese momento mágico. En cuanto ve a Artur Mas, la tertuliana pone cara de verdadero fastidio: qué pena que tengamos que perder el tiempo con estas cosas y con esta gente tal como está el país. Compara la actitud a su juicio constructiva de González (sic) con la cerrazón de Mas. Desaparecen de la mesa la legitimidad democrática, el derecho a decidir o, qué ironía, la necesidad de mirar hacia la Gran Bretaña a la hora de pensar cuál es la actitud del Gobierno español. Parece la misma persona, pero no es así, la tertuliana de izquierdas se ha cospedalizado. Le sale mantellina. La coincidencia con los tertulianos que cinco minutos antes justificaban la reforma Gallardón es casi absoluta. Ni un reproche a González por haber puesto encima de la mesa los muertos de la guerra de la antigua Yugoslavia [+]"

 Francesc Serés, "Wally nunca estuvo allí" (El País, 19-II-14)

LLEVATAQUES

"Era qüestió de temps i finalment el Gobierno de Aragón ha derogat la Llei de Llengües, que era l’únic paraigua que tenien els catalanoparlants de la Franja per protegir-se de la intempèrie i de les intemperàncies. Era un paraigua fràgil, petit, que s’havia obert tard i malament, però era alguna cosa, una oportunitat, un punt de partida. El Partido Popular ho sabia i sabia que no ho podia permetre. Els estudiants que triaven el català començaven a ser massa nombrosos i molta gent percebia que entre Albelda, Seròs i Morella no hi havia cap discontinuïtat lingüística. Per a vostè, lector, pot ser natural, però per a ells és inacceptable. Per això, cal ser realista, el veritable problema és que la derogació no està deslligada de la realitat social de l’Aragó. De Jaca a Terol, el català és percebut per amplíssims sectors com una nosa, un error, una vergonya, una taca que s’ha de rentar. [+]"

 Francesc Serés, "Les males llengües" (El País, "Quadern", 21-VI-12)

PARAR L'ORELLA AL BATEC

Davant de segons quin dramatisme i segons quins setciències sempre recordo que hi ha sons que els humans no podem sentir i que certs animals, en canvi, perceben bé: fets que hi són encara que alguns no ens n’assabentem. Com passa amb els adolescents que s’entretenen, enriolats, a fer sonar als seus mòbils un so prou aguda perquè els adults no el puguem sentir. O com crítics i programadors que continuen repetint la cantarella que a la literatura catalana no hi passa res. Que hi hagi qui no ho senti no significa que el so no hi sigui.

Ho dic, per exemple, per Francesc Serés, que divendres estrena al SAT No som res, una roadmovie teatral. O per Lolita Bosch, que ha imprès un esplèndid acte de confiança (molt d’ella, poc del país) en forma d’antologia: Veus de la nova narrativa catalana (a Empúries i Anagrama). I per Jordi Puntí, que durant mesos ha instal·lat les seves Maletes perdudes dalt de la llista de vendes, i ara hi ha estat substituït pel darrer Sergi Pàmies. Ho dic per Vicenç Pagès, que té a punt d’aparèixer en castellà a Juntando Palabras Els jugadors de whist, amb pròleg d’Eloy Fernández Porta (un català que escriu en castellà i llegeix i aposta pels que usen la llengua de Rodoreda: toquem campanes!). O per Jordi Galceran, que reestrena a Barcelona i presenta a més Sis comèdies (Edicions 62), per Eva Piquer i La feina o la vida (Columna), per Marc Pastor amb L’any de la plaga (La Magrana), per Màrius Serra reeditant deu anys després Verbàlia 2.0, ara al costat d’un joc de tauler a càrrec de Devir, els editors de Catan en català.

Vull dir que la literatura catalana passa una quarantena (per l’edat dels protagonistes, no per cap aïllament) més que benigna en el mateix moment en què triomfen els Manel però també hi ha lloc per a Mishima i Els Amics de les Arts, en què s’ha estrenat amb bona acollida de públic Pa negre. Les nostres lletres viuen un relleu tranquil amb una tendència a l’alça en diversitat, qualitat i bon humor. Però no es refiïn de mi, si no volen: els poetes solem exagerar. Val més que ho comprovin vostès mateixos. Trobaran aquests noms i d’altres a llibreries, biblioteques i clubs de lectura. Parin l’orella: el batec és constant. I creix.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-XI-10
Versión en castellano

INFILTRACIÓ RUSSA

A l'espera que la Casa Rússia obri les portes al palau del Marquès d'Alfarràs, allà on fins fa uns mesos el Síndic de Greuges s'escarrassava a fer entendre a una catalana (filla de feixista, és cert) que mentre no es declari el contrari Catalunya també és Espanya i doncs també hauria de ser defensada pels alts funcionaris estatals, a l'espera d'això, dèiem, de moment podem celebrar que Biblioteques de Barcelona és a punt de posar en marxa un cicle titulat "Catalunya-Rússia: viatge d'anada i tornada" que comença dijous dia 7 amb el traductor i poeta Jaume Creus parlant d'Osip Mandelstam i Anna Akhmàtova i es clourà el 2 de novembre amb les "Visions de Rússia" d'Olga Merino i Francesc Serés. Entremig, una mica de tot (lectures, traduccions, testimonis) i amb molt bona pinta.

La cosa russa s'escampa entre nosaltres... Que la senyora Cava de Llano ens agafi confessats!

CINC BONES

Al cinquè dia, cinc bones noves amb cognom de bons escriptors: Grossman, Khayyam, Sampere (i Camí), Serés, Transtörmer.

PARLA SERÉS

Avui a "La paraula viva", la darrera peça de la sèrie: l'entrevista amb Francesc Serés.

TRES O QUATRE DIUMENGES

Nostre Senyor va fer els diumenges per badar i celebrar. Tres nous racons per perdre's i fer-hi el que s'ha de fer, doncs:

— Blocs de lletres, una excel·lent iniciativa de sindicació a càrrec de Josep Porcar (Salms) que fa molt més fàcil el seguiment alhora dels diversos blocs de i sobre literatura.

— A llunÀtic, una llarga entrevista de David Madueño amb Francesc Serés. Coincideixo amb en David que Serés és un dels joves narradors amb més talent (poseu-hi al costat Bosch, Fonalleras, Guixà, Ibarz, Lluís, Márquez, Moliner, Pagès, Pàmies, Perelló, Puntí, Sala, Serra o Zabala i ja em direu si la distància curta no promet). Dissenteixo de tots dos només quan diuen que La matèria primera no és ficció: jo hi he llegit un dels millors reculls de relats dels darrers anys. M'és ben igual si l'autor ho transcriu o s'ho inventa.

— Finalment, si parleu italià, portuguès, rus o suec, o teniu algun/a col·lega que llegeixi en aquestes llengües a qui vulgueu impressionar, ja hi ha en funcionament les onze versions lingüístiques de l'exposició "800 anys de literatura catalana".

— I de propina un vídeo superb de BDB, per constatar una vegada més que no tan sols els escriptors saben jugar amb la veu i el punt de vista. Qui m'ho havia de dir a mi, que algun dia duria la Joan Collins a casa...

NOMS SÓN MONS

Lletra acaba d'obrir pàgina dedicada a Mercè Ibarz (amb un text d'Enric Sòria sobre A la ciutat en obres), a Jordi Puntí (amb una peça feta a mida per Jordi Galves) i a Joan-Lluís Lluís (amb un text també escrit expressament per Julià Guillamon). I jo espero el proper Sala i la propera Moliner i el proper Guixà i el proper Fonalleras i el proper Galceran i el proper Pons i la propera Monsó i el proper Bezsonoff i la propera Castells i el proper Pairolí i la propera Bosch i el proper Pedrals i el proper Casasses i la propera Gorga (són només exemples!) assaborint pàgina a pàgina La força de la gravetat de Francesc Serés, i amb la novel·la del Màrius Serra, els articles d'en Sòria a l'edició valenciana d'El País i els Hostes d'Isidre Martínez Marzo ja apuntats a la llista de sant Jordi... Quan m'embranco a parlar de literatura catalana d'ara amb entusiasme i ja veig que el meu interlocutor somriu condescendent i em demana si l'optimisme em ve de família o és professional, darrerament miro m'abstenir-me d'enfilar gaires arguments, més aviat recomano una volta desimbolta pels taulells de novetats de les llibreries, unes hores de lectura, una mica més de curiositat, una mica menys de prejudici...