MUNDSTOCK

Un altre DEP. Un altre que mai no hauríem volgut posar aquí.

FUTBOL I LLIBRES

"Como decía Borges respecto a la literatura, el fútbol también es orden y aventura."
  César Luis Menotti, Sport, 2-I-18

(Sí, Borges, aquell que sostenia que el futbol era popular perquè l'estupidesa era popular. Qué grande sos, Menotti)

SOM GOSSOS?

Avui és Tots Sants, el dia dels morts. De la mort viva, dels avantpassats pervivint en nosaltres. I la Montse, desorientada com tants, m'envia l'àudio d'un text d'Hernán Casciari ("Una canción de cuna") parlant sobre "Pare" de Serrat i sobre Catalunya. Jo li menciono la peça extraordinària de Casciari sobre Messi, que em va guanyar per sempre més com a lector seu. Li envio l'enllaç al text i, és clar, el rellegeixo, i busco el vídeo amb les imatges que hi lliguen. I escoltant i mirant i llegint m'adono que "Messi es un perro" està molt bé però que encara no l'havia entès del tot, que Casciari no hi parla només sobre Messi ni sobre futbol. Hi parlava també, molts anys abans, d'això que està passant ara mateix a Catalunya. Si Messi és un gos, o un home-gos, Catalunya deu ser un país-gos. Sempre mirant la pilota. Ni especialment intel·ligents ni especialment hàbils per a la vida fora del rectangle. Sembla que no entenguem res, sobre política ni sobre l'oportunitat. I té sentit que no entenguem bé les regles i les lògiques, perquè no sabem treure els ulls de la bimba. Passa el que passa i seguim. Rebem i seguim. Diries que hem perdut i seguim. Ens enganyen i seguim. Ja ens donen per morts, i seguim aquí (no sé ben bé a on, però en alguna banda). Com en trànsit, hipnotitzats, seguim. Amb tot això, l'àudio i el text s'acaben...

[...] Soy hincha fanático de este lugar en el mundo y de este tiempo histórico. Porque, me parece a mí, en el Juicio Final estaremos todos los humanos que han sido y seremos, y se formará un corro para hablar de fútbol, y uno dirá: yo estudié en Amsterdam en el 73, otro dirá: yo era arquitecto en São Paulo en el 62, y otro: yo ya era adolescente en Nápoles en el 87, y mi padre dirá: yo viajé a Montevideo en el 67, y uno más atrás: yo escuché el silencio del Maracaná en el 50. Todos contarán sus batallas con orgullo hasta altas horas. Y cuando ya no quede nadie por hablar, me pondré de pie y diré despacio: yo vivía en Barcelona en los tiempos del hombre perro. Y no volará una mosca. Se hará silencio. Todos los demás bajarán la cabeza. Y aparecerá Dios, vestido de Juicio Final, y señalándome dirá: tú, el gordito, estás salvado. Todos los demás, a las duchas.

Omnia Sanctorum. Gràcies, Hernán.

DIVIDIU PER CATORZE

"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".

Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".



(via @FrancescFreixa)

"NO LISTEN THE ASK"

Una alcaldessa i un president de Comunitat Autònoma no escollits pels ciutadans i un president del Comité Olímpico Español plagiari visiten la capital d'una antiga colònia i hi protagonitzen una roda de premsa multinacional al·lucinatòria.

Demà sabrem si Madrid hostatja o no els Jocs Olímpics de 2020, però veient aquest vídeo ja es pot avançar que si aquesta és finalment la candidatura escollida l'assumpte haurà tingut molt de mèrit.

SARMIENTO O MÉRIMÉE

Al novembre de 1846 coincideixen a Barcelona (i probablement hi són presentats a casa del cònsol de França, Ferdinand de Lesseps) l'escriptor argentí –i futur president de la República– Domingo Faustino Sarmiento, de viatge per Espanya "para fundar una acusación (...) ante el tribunal de la opinión de América", i Prosper Mérimée, el llibretista de Carmen. Sarmiento troba que l'única ciutat civilitzada de la península és Barcelona (quan hi arriba escriu "Estoy, por fin, fuera de la España"); a Merimée en canvi (que ha vingut a documentar-se a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on l'ajuda Pròsper de Bofarull) Barcelona li sembla horrible, una "bruta ciutat que es vanta de tenir aires de capital i que s'assembla, com dues gotes d'aigua, a una ciutat de províncies d'un departament industrial". La dualitat de mirades, doncs, no ve d'ara.

ROSARIO I BARCELONA

Si sou dels que us penseu que l'única relació entre Rosario, a l'Argentina, i la cultura catalana es diu Lionel Messi, us proposo que feu un cop d'ull a l'article que amb el professor Thomas Harrington, de Trinity College, investigador de la petja dels catalans al Mar del Plata, hem publicat al número d'octubre de L'Avenç.

Per a molts no argentins el país de Borges i de Perón només té una ciutat, Buenos Aires, i fins i tot més d’un arriba a confondre porteños i argentins... per a desesperació dels ciutadans de la resta del país, que sovint insisteixen que ells no són d’aquella manera. El fet és que, tot i que a l’àrea de Buenos Aires hi visqui un terç de la població del país, ni l’Argentina ni les ciutats argentines no s’acaben allà: per damunt de la ratlla del milió d’habitants després de la capital federal hi ha Córdoba (1,4 milions) i Rosario, a la província de Santa Fe, amb 1,2 milions d’habitants. Rosario, a la riba del Paranà, al nord-est del país, forma avui part de l’imaginari de molts catalans (i de ciutadans de mig món) perquè un dia de 1987 hi va néixer Lionel Messi (anys enrere era coneguda perquè hi havia nascut el Che Guevara: eren altres temps), però enllà d’això és una ciutat amb uns vincles amb Catalunya que van més enllà d’aquest fet circumstancial.

Rosario, l’anarquista
A Rosario hi ha en ple funcionament un Centre Català fundat el 1902 (un dels més antics del món), i això no és pas una dada menor. A la fi del segle XIX la ciutat, capital agroindustrial ubicada en una cruïlla de camins, experimenta un important creixement que la farà doblar la seva població (la Central Argentine Land Company, subsidiària dels ferrocarrils, hi durà molts colons agrícoles europeus). El creixement econòmic també va fer que s’hi concentrés un incipient moviment obrer i que hi tinguin lloc la primera vaga parcial del país (el 1877) i més tard la primera vaga general (hi ha un intent el 1896 i llavors, el 1901, la de la Refinería de Azúcar, que donava feina a un miler de treballadors), així com la primera mort d’un treballador a mans de la policia amb l’assassinat de l’austríac Cosme Budislavich l’octubre de 1901. Parlem doncs d’una ciutat amb una alta conflictivitat social però també amb una creixent organització dels treballadors, i una organització bàsicament anarquista. No és pas per casualitat que a principis del segle XX Rosario serà anomenada “la Barcelona del Río de la Plata” o “la Barcelona argentina” (també en deien “el Chicago argentino”). [...]

Thomas S. Harrington, Jaume Subirana, "Rosario, la Barcelona argentina" 
L'Avenç, núm. 383, octubre 2012

POR TANTOS

De vegades desconcerten, aquests liberals celtibèrics. Crítics reconcentrats del nacionalisme petit i tan tranquil·lament i obertament nacionalistes ells. Ahir vam veure la presidenta Fernández de Kirchner expropiar la part espanyola d'YPF i deixar indemne el percentatge nord-americà per interessos de l'Argentina (que deu tenir la glàndula de l'interès només en un continent), llavors vam sentir el president Rajoy dir que "Allí donde haya una empresa española, allí estará el Gobierno defendiendo como propios sus intereses" com si les empreses multinacionals tinguessin pàtria i els diners dels països els haguessin de fer el passadís, i llavors encara un seu ministre enfilant un encadenat de por tanto dalt del núvol del propios de Rajoy (empresa amb seu madrilenya por tanto espanyola por tanto el govern por tanto etcètera) d'aquells que poden acabar iniciant una guerra sense despentinar-se. Sort que avui hem sabut que el reglament lingüístic de l'Ajuntament de Barcelona ha quedat en suspens a instàncies del PP encara que ningú no l'hagi denunciat i que per tant el català deixa de tenir tracte preferent a la ciutat i de discriminar el pobre castellà, en un clar exemple ara sí d'amor a la llibertat no pueblerino ni patotero. Por tanto, un poco liberals sí que són.

MÉS
Juan Cruz, "Argentinos"
Forges avui a El País

LA TARA ÉS HUMANA

Per descans (amb sort etern, en algun cas) de tants que ara fa tres anys es van afartar d'estripar-se les vestidures en tertúlies i articles periodístics parlant sobre la desviació identitària dels catalans i la terriible barreja de cultura i política, em plau subratllar que a l'exposició de l'Argentina com a país convidat a la Fira de Frankfurt d'enguany hi ha nou fotos (9) de la presidenta Kirchner per una de Jorge Luis Borges, una de Julio Cortázar i una d'Ernesto Sábato. Sí, ja sé que els argentins són argentins, però val a dir també que Borges és Borges... Ara mateix, no recordo cap foto del president Montilla (ni de Jordi Pujol, ni tan sols de Lluís Companys) a l'exposició de la cultura catalana l'octubre de 2007, quinze anys després que Espanya hi muntés una plaça de toros. I tan malament que diu que ho vam fer.