LLUM I PINTURA (I BELLINI I VENÈCIA)

"La luz fue la pasión de Bellini a lo largo de toda su existencia. No es de sorprender cuando se piensa que trabajó en Venecia y sobre Venecia. Claro está que sin luz no tendríamos pintura alguna; sin luz no vemos. Sin embargo, lo que atraía a Bellini no era la luz, que, al destruir la oscuridad, nos permite distinguir los objetos; lo que le atraía era la manera en la que la luz, cuando es difusa, crea una unidad de todos los objetos sobre los que se derrama. Esta es la razón, por ejemplo, por la que una estancia o un paisaje son tan distintos vistos a las tres de la tarde y a las once de la mañana. Quizá para ser más precisos habría que decir que el interés real de Bellini era la luz del día. En este sentido, la luz implica espacio. No es solo una chispa o una llama; es un día entero. Y así, luchó toda su vida por crear en sus cuadros el espacio que pudiera mantener y contener todo aquello que encierra para nosotros la luz natural."

  John Berger, Sobre los artistas (vol. 1, 66-67)

G. Bellini, Madona i infant 
(The Metropolitan Museum of Art)

PREPARANT VENÈCIA

"Cap altre artista no s'acosta tant a fer-nos creure en la vida palpitant d'allò que pinta", Katya Andreadakis Berger en una carta al seu pare, John Berger

Ticià, "L'Assumpció de la Mare de Déu"
(1516-1518, S. Maria Gloriosa dei Frari, Venècia)

POLTRES

Moltes parets que haurien sigut aptes per ser pintades estan intactes. Els més de quatre-cents animals que hi ha representats estan distribuïts tan discretament com en la natura. No hi ha exhibicions pictòriques com a Lascaux i Altamira. Hi ha més buidor, més sigil, potser més complicitat amb la foscor. Però tot i que aquestes pintures són de quinze mil anys abans, la majoria són tan hàbils, tan observadores i tan gràcils com qualsevol de les pintures posteriors. Podríem dir que l'art va néixer com un poltre que de seguida es posa dret i camina. O, per explicar-ho menys vívidament (en la foscor tot és vívid): el talent per fer art acompanya la necessitat de l'art; arriben junts.

                                    John Berger, "Le Pont d'Arc" (Sobre el dibuix, Viena, 2016, p. 92. Trad. de Marta Pera Cucurella)

UNA LLEBRE

No sé si queda bé o malament dir-ho (ni m'importa, francament), però a hores d'ara John Berger s'assembla bastant a la mena d'escriptor que m'agradaria arribar a ser. M'agradaria.

Fa uns anys per aquestes dates vaig traduir-ne a rajaploma aquí al F l u x un fragment ("Once upon a time") que us recomano: una de les coses més fines que he llegit sobre fronteres i migracions al nostre món, sense un sol gram de nyonyeria.

Descansi en pau.

A ON VA?

El primer va ser una llebre. En un pas de muntanya a dos mil metres. A on va?, em demanava l'oficial de fronteres francès. A Itàlia, li vaig dir. Per què no s'ha aturat?, va preguntar-me. Em pensava que em feia el gest que passés, vaig respondre. I en aquell moment tot quedà oblidat perquè una llebre va travessar corrents la carretera a deu metres de nosaltres. Era una llebre prima amb taques de fum marró a les puntes de les orelles. I tot i que corria amb calma, corria per salvar la vida. De vegades això pot passar.

Una mica després la llebre va tornar a travessar la carretera en direcció contrària, ara perseguida per mitja dotzena d'homes que de tota manera corrien força més a poc a poc que ella, amb tot l'aire d'acabar d'alçar-se de taula. La llebre va esmunyir-se amunt cap al cingle i cap al primer tou de neu. L'oficial de fronteres cridava instruccions sobre com havien de fer-s'ho per capturar la llebre, i jo vaig tirar endavant amb el cotxe, travessant la frontera.

  John Berger, and our faces, my heart, brief as photos (1984).  Versió de JS