La realitat i cert periodisme mantenen la broma sobre si Espanya forma o no forma part d'Europa: "Puede que el caso de Josep Miquel Arenas, el rapero mallorquín conocido como Valtònyc, se estudie algún día en las escuelas jurídicas de Bélgica y de Europa" (la redacció és del corresponsal d'El País a Brussel·les, el dia que la justícia belga tanca la porta per tercer cop a l'extradicció demanada per l'Audiencia Nacional espanyola).
M'ha convençut: som els dolents, i ens fan pudor els peus.
"Hay un catalán que quiere estudiar y a estudiar empieza. Ese niño de Canet es nuestra Rosa Parks, nuestro Mandela, David frente a Goliat, Roma frente a los bárbaros, la Ilustración frente al fanatismo, la civilización frente a la oscuridad, el bien contra el mal y, es más, todo el bien frente a todo el mal, sin matices, a lo bestia, la ley frente a la jungla, la democracia frente al fascismo, los derechos frente al ‘bullying’ institucional, la buena gente contra la gente mala, que es la que no siente, la enferma de odio, la que se ahoga en su bilis y enferma cada día en el olor a pies y fuet de su propia tragedia. (...)"
--José F. Peláez, "Nuestra Rosa Parks" (ABC, 10-XI-21)
T'adones que potser escrius en va, o que el temps passa i res no canvia, o que et comences a repetir com els iaios: "a molts no ens preocupa l’exili d’un raper o l’empresonament d’escriptors i dirigents de la societat civil perquè compartim les seves idees o el gust pel rap: ens preocupen perquè qüestionen l’essència de la democràcia, que té a veure amb el respecte a la diferència i amb la llibertat d’expressió. Aquí hi ha, des de 1922, un dels nuclis fonamentals de l’activitat del PEN arreu del món, i això és el que hauria de preocupar –l’única cosa que hauria de preocupar– al país de Cervantes i al de Mercè Rodoreda tant els militants del legalisme estatal (que a més en aquest cas tenen tots els ressorts del poder) i els del processisme irredempt".
Ho vaig escriure i ho vaig publicar a El Periódico aviat farà dos anys. Ho signaria avui. I suposo que també d'aquí a dos anys més.
"(...) Ahora, lo peor de todo no es lo que escribió Vargas Llosa en su carta al PEN. Fue lo que dijo unos días antes en la convención anual del Partido Popular que preside el baby Trump español, Pablo Casado. Primero, se rebaja a meterse con Quim Torra, el presidente accidental de la Generalitat. ¿No entiende Vargas Llosa que una figura mundial como él pierde dignidad, daña su ilustre reputación, al dignificar a semejante mediocre con su patricia mirada?
Parece que no, porque no sólo repitió la banalidad de siempre, que el pobre Torra era “racista”, “discriminatorio” y bla bla bla, sino que agregó que Torra “no oculta que considera a los españoles perros rabiosos”. En el mismo acto recordó a sus nuevos correligionarios, aliados de Vox, que su enfado proviene, como leemos en sus columnas en El País hasta el aburrimiento, de su gran obsesión y objeto de ira, el nacionalismo. Está bien. A muchos tampoco nos gusta. El problema es que a Vargas Llosa le disgusta demasiado. Quiere acabar con el nacionalismo, lo quiere erradicar. El odio le ciega. No parece haber entendido (como tampoco lo entendió otra de sus bestias negras, Karl Marx) que el nacionalismo es como el invierno: debemos aprender a convivir con él y, si no nos gusta, a limitar sus daños. Como la envidia o la vanidad, es una constante en la sociedad humana desde nuestros comienzos tribales.
Lo que resulta casi cómico es que si Vargas Llosa y los devotos de la derecha española se miraran honestamente en el espejo verían que ellos son nacionalistas también. En este caso, nacionalistas españoles que desprecian y detestan tanto a los nacionalistas catalanes como los nacionalistas catalanes los detestan y desprecian a ellos. Quizá más.
Para ser justos, Vargas Llosa tuvo un momento de lucidez durante su gloriosa intervención en el acto del PP. Dijo que para combatir el independentismo catalán, “enemigo de nuestra democracia y nuestra libertad”, lo mejor es “derrotarlo en la batalla electoral”. Cien por cien de acuerdo. Cambien el tono, cambien las formas, no actúen como perros rabiosos y denles un referéndum real a todos los catalanes (...)"
John Carlin, "El españolito cabreado" (La Vanguardia, 27-I-19)
Això és de fa un any. Hi parlava de Turquia i d'Asli Erdogan, però ara podríem canviar-ne data i lloc i noms propis i seguiria podent-se llegir. Avui allà (o a Islàndia o a Anglaterra) parlant d'aquí.
Som no un bucle sinó un ressò. Una continuïtat, una comunitat, un brotar de fulles en diferents arbres però sempre fulles.
"Fuera de la ley solo existe negación de la libertad", Felipe VI de España. 2017.
Coneixeu el blog Veu Lliure, del PEN Català? Hi acaben de penjar una entrevista (que si tinguéssim diaris de referència obriria secció) amb Carles Torner, director executiu del PEN Internacional i membre de la delegació que l'organització d'escriptors ha enviat fa pocs dies a Turquia. Hi podreu llegir coses com aquestes:
Per què aquesta atenció singular a la situació de Turquia?
Això ens ho han demanat alguns periodistes: “Per què Turquia, i no altres països on hi ha molts de problemes de llibertat d’expressió?” Primer de tot, diem que aquesta visita no l’hem pogut fer abans a la Xina o a Iran. A Turquia, per tant, encara hi queda prou democràcia per poder fer aquest viatge i per poder mirar d’intercedir davant les autoritats.
També expliquem que no hi ha hagut una decisió formal de fer una delegació de vint-i-tres membres, sinó que hi ha hagut una crida que ha tingut una extraordinària resposta per part de la comunitat internacional del PEN.
Llavors caldria preguntar per l’especial sensibilitat de la comunitat internacional del PEN cap a la situació turca.
Turquia ha passat, de manera molt ràpida, en els sis mesos des de l’intent de cop d’estat de juliol fins ara, a ser la presó d’escriptors i periodistes més gran del món, per davant de la Xina. I això ha creat, ja des del primer moment, una resposta molt viva. És molt significatiu, per exemple, el fet que hi hagués, en un moment molt inicial, una declaració del Cercle d’Editors del PEN protestant pel tancament de vint-i-nou editorials, i que dos editors internacionals molt destacats, com Ronald Blunden (del grup Hachette) i l’editora sueca Eva Bonnier, hagin participat en la delegació. Això parla de l’impacte de la situació turca en la comunitat literària global.
Ara sí, explica’ns coses de la delegació. Vau poder fer la feina?
Sí, tot ha sortit molt bé. Ha estat una missió amb moltes mesures de seguretat. Per exemple, no vam fer actes públics, només actes als quals s’accedia per invitació. Però, dins d’aquests límits, el que s’ha fet ha estat molt important. Vam fer una reunió amb més de cinquanta escriptors i periodistes. Vam fer una reunió amb editors. I vam fer una reunió amb dirigents de la comunitat kurda, a la qual va assistir Samî Tan, president de l’Institut de la Llengua Kurda d’Istanbul, una entitat que havia estat tancada quinze dies abans. També vam fer una reunió amb ONGs que treballen el tema de la llibertat d’expressió, directors de diari i organitzacions de defensa dels drets humans.
Hi ha un acte que voldria destacar de forma especial. Va ser un acte literari, a Istambul, en què se succeïen les intervencions més pròpiament literàries i les de testimoni. Hi vam posar dues cadires buides: una per a Tahir Elçi, un advocat defensor dels kurds que va ser assassinat a Diyarbakir, al sud-est de Turquia, el novembre de 2015, i una per a Hrant Dink, el periodista d’origen armeni assassinat el 2007. L’acte el va obrir Per Wätsberg amb una frase de Heinrich Böll, que deia, citada de memòria, que la literatura no necessita llibertat, que la literatura és llibertat. També hi va intervenir Asli Erdogan. I Peter Schneider. Va ser un dels actes de més densitat moral i literària que jo he viscut al PEN.
I la part de contactes amb les autoritats?
La vam fer els primers dies a Ankara, mentre que tota la part amb escriptors i activistes va ser després a Istanbul. Havíem cursat moltes peticions i finalment ens vam reunir amb un dels assessors del president (i en un règim autocràtic, els homes del cercle del president poden ser més importants que els ministres) i amb el ministre de Cultura. Van ser converses llargues i crec que els vam poder explicar la nostra posició i fer arribar al govern la llista dels cent cinquanta-un periodistes empresonats que demanem que siguin alliberats immediatament i sense condicions.
Llegiu aquí l'entrevista sencera.
La valenta cançó de Cohen que molts alguna vegada hem taral·lejat o citat (I love the country, but I can't stand the scene) versionada per Amanda Palmer al piano i Neil Gaiman dient-ne la lletra, amb l'afegit d'un esplèndid vídeo de David Mack i Olga Nunes. Tot plegat, cedit al PEN America per promoure la seva tasca de defensa de la llibertat d'expressió. Chapeau, senyores i senyors.
I bon cap de setmana a tothom.
MÉS
L'espai on donar-se d'alta o fer donacions al PEN America.
Blog "Veu Lliure" del PEN Català, coordinat per Miquel Àngel Llauger.
Vídeo de Leonard Cohen cantant el tema, el 1992.
No sé si ens n'acabem de fer el cas: a Turquia ahir, abans d'ahir, avui estan empresonant, sense altra acusació que pensar o llegir o escriure de forma incorrecta, periodistes com el que acabes de llegir mentre esmorzaves, rectors i vicerectors i catedràtics d'universitat com els que saludes al menjador de la UOC, novel·listes com les dues que tens a la tauleta de nit, mestres com els dels teus fills, activistes com els responsables de l'associació de veïns del barri o d'Òmnium o d'Amnistia. Només ens ens separa el mateix mar.
MÉS
Margaret Atwood escriu a la novel·lista turca Asli Erdogan, empresonada (The Guardian, 15-XI-16)
Al web del PEN Internacional, sobre Turquia
Martin Niemöller (no Bertolt Brecht), "Vaig guardar silenci": Quan els nazis van venir a buscar els comunistes...
Va posem-nos de peus a l'esbarzer... Després de la pluja lenta de brometes i criticisme més i menys acadèmic, dels apunts de demagògia i la conya diversa, avui he anat per primera vegada al Fòrum a l'obertura d'un dels "Diàlegs", hores abans de veure CSI però ja armat amb un arsenal de detectors de brins de banalitat, petges de parctematisme o epitelials de buidor. I m'hi he trobat un Conseller en Cap que donava la benvinguda en la meva llengua al meu país a algun centenar d'escriptors de tot el món, amb una presidenta del PEN Català que parlava de la llengua com a element constitutiu de la identitat, amb un txec president del PEN Internacional que va ser expulsat pels comunistes del país que avui representa com a diplomàtic, amb un poeta i director del diàleg que ha obert la seva dissertació sobre la victòria moral dels exiliats damunt de totes les violències amb uns versos de "Bèlgica" i les ha clos amb el "Sí, puc fer-ho" d'Anna Akhmàtova, i, al final, la conferència que em temia protocolària de Salman Rushdie ha estat impressionant com feia temps que no m'impressionava un pessebre literari. Jo hi buscava tonteria de disseny, en tot plegat, i n'he sortit amb el cap ple d'històries per viure-hi, d'abusos, de noms, d'amenaces i renúncies, de manipulació, d'empresonament i de l'única tossuderia possible per als que escrivim, segons Saul Bellow i segons Rushdie i segons els que l'hem acabat aplaudint estona i més estona: obrir una mica més l'univers. Això i prou, però tot això. I ara no sé si queda gaire bé que ho expliqui, que no m'hi he avorrit ni m'hi he sentit enredat com a ciutadà. Potser val més que dissimuli?
Entrades
Comentaris
