LITERATURA I POSTERITAT

A la feina fem això (i estarà molt bé). Entrada lliure:

CONSTRUIR AL NÚVOL

Llarga entrevista a partir de Construir con palabras, gentilesa d'Esteve Miralles, avui al Núvol. N'hi ha que ens costa tenir la boca tancada.

EN EL LLARG ESFORÇ

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Bon cap de setmana, miradors.

DESPRÉS DEL DESPRÉS

A can Punctum acaben d'estampar (i de difondre en línia) el número 10 de la revista Indesinenter, anuari Espriu coeditat amb el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d'Arenys de Mar sota la direcció dels professors Gavagnin i Martínez-Gil. Aquest número conté bona part del material del II Simposi Internacional Salvador Espriu "Després de La pell de brau" de 2013, amb la conferència de D. Gareth Walters al capdavant ("Salvador Espriu: l'art de sanar") i, abans, una interessant entrevista amb Enrique Badosa.

FILOLOQUÈ?

Potser els sonarà a boutade, però una pila de grans escriptors no escrivien llibres, i bona part de tot el que s’ha escrit no ho tenim sencer, ni ordenat. Dit això, sempre he pensat que a la llista de coses que segons l’adagi és millor no saber com han estat fetes, al costat de les salsitxes i les llistes electorals, s’hi hauria d’afegir les edicions de textos. Pensin per exemple en Homer, Ausiàs March, Emily Dickinson o Kafka; la seva obra no seria avui a les llibreries si no hi hagués hagut pel mig la feina (la mediació) de gent experta a llegir, destriar i organitzar les paraules: els filòlegs. La filologia, nascuda de combinar les arrels gregues d’amor (philos) i paraula (logos), permet donar forma de text actual i tancat (o si més no llegible) a allò que en molts casos l’autor no considerava acabat o literari, que no va ser pensat per a un llibre o que no estem del tot segurs de com era en origen. El filòleg és un reconstructor documentat.

En aquesta columna ja vam parlar fa poc de la represa de Jaume Coll i les Edicions de la Universitat de Barcelona, cent anys després de la seva aparició, de La paraula en el vent carneriana. Aquests dies arriba a les llibreries el volum 9 de les Obres Completes-Edició Crítica de Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna, publicat originalment el 1949 i ara editat per Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil, amb introducció i notes de Rosa Delor. Les obres completes i les edicions crítiques costen de vendre (pel preu) i espanten els no iniciats (per l’aparat): cal doncs agrair a Edicions 62 el compromís dilatat amb aquest projecte, segurament el més important que té en curs la filologia catalana contemporània. Això, com publicar la recent antologia de Francesc Fontanella a càrrec dels professors Valsalobre, Miralles i Rossich, són estructures de país reals: cada text ben editat és aparentment només un totxo, una rajola, del gran edifici de la cultura i la identitat col·lectives, però les coses grans es fan posant un totxo damunt d’un altre, una rajola al costat d’una altra.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-I-16
Versión en castellano

TIMOR MORTIS

VI

Sota la llum rogenca
de la lluna andarejo
pels carrers.

Damunt la vella esquena
sento les bastonades
d'aquest vent.

A poc a poc m'entrava
el ferro de la llança
del meu temps.

Dintre la nit cremada
de tremolor de ciris
em vaig dient:
–Com fugiria ara,
on aniré,
quina clau m'obriria
cap recer?
Timor mortis conturbat me.

 Salvador Espriu, Setmana Santa (1971)


MÉS
Versión en castellano de Orlando Guillén.
Jordi Cerdà, "Setmana Santa (1971)" (Visat, 12, 2011)

POESIA PÚBLICA

Sóc a Palma al congrés internacional "La poesia en la contemporaneïtat: reptes genèrics, identitat i incidència pública", organitzat pel grup LiCETC i les universitat de les Illes Balears, de Santiago de Compostela i de Vigo, i dirigit per Margalida Pons.

Demà, tot parlant sobre "El retorn dels versos. Presència pública i reinstitucionalització de la poesia i els poetes catalans al darrer terç del segle XX", hi comentaré imatges com aquestes:

ELS DOS THOMAS

Al País de Gal·les durant 2013 s'ha celebrat el centenari del naixement de R.S. Thomas (rsthomas.org), el poeta que va escriure: "He mirat aquesta terra llargament / intentant entendre / el lloc que hi tinc". Bé, hi ha qui creu que dir "celebrar" és dir molt, perquè les autoritats gal·leses no han dedicat cap partida a la commemoració. A banda de qüestions estètiques i vagament ideològiques (R.S. Thomas escrivia en anglès però és considerat un nacionalista aferrissat), la raó oficial és que guardaven el pressupost per al 2014, en què es compleix un segle del naixement de Dylan Thomas. Per a ell sí que el govern gal·lès (amb l'ajut del British Council, l'ajuntament de Swansea i altres organismes regionals) té un pressupost de 750.000 lliures que la gent de la cultura considera significatiu. Quan els he dit que l'Any Espriu havia tingut un pressupost d'un milió d'euros comissari a banda a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat m'han fet repetir la xifra, educadament insegurs del meu anglès.

En el nostre cas sembla que la dotació de l'Any Espriu de 2013 ha deixat sense pressupost l'Any Vinyoli de 2014. Talment com el Tricentenari i els seus fastos multiformes han drenat la celebració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, una de les primeres estructures d'estat de què vam ser capaços de dotar-nos els catalans. Dylan Thomas és un personatge famós arreu del món mentre que R.S. Thomas era un capellà esquerp... Què tenia Espriu que no tingui Vinyoli? Què té el 1714 que no tingui el 1914?

Oriol Izquierdo va escriure fa temps advertint del risc que, com passa amb els eucaliptus, l'esplendor dels premis literaris no acabés desertitzant el sòl de la literatura catalana. Ara potser hem de patir que el "celebracionisme" fora d'escala just amb els pressupostos més migrats no enfosqueixi la riquesa i la diversitat del sector i no acabi justificant les retallades en un grapat de petits i mitjans projectes arrelats al territori i duradors enllà de les celebracions. Som en un moment que potser caldria posar-se a parlar de dimensions i direccions, a més de gustos literaris, impactes de premsa i calendaris electorals.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-I-14
Versión en castellano

ANYS FENT D'EUCALIPTUS

Narcís Comadira fa avui al diari Ara una anàlisi gens pietosa i a grans trets ben afinada de l'Any Espriu, amb una coda sobre l'Any Vinyoli (i, a la resta de l'article, sobre el Tricentenari) que tot just s'inicia:

"Hem enterrat, finalment, l'Any Espriu, que, tot s'ha de dir, ha estat d'una absoluta inanitat. Ens hem gastat més d'un milió d'euros, a més de la generosíssima paga del comissari, i no recordo que s'hagi fet res realment sòlid i seriós. Potser només l'exposició i encara, perquè, no ho hauríem d'amagar, Espriu és un escriptor que no dóna per a gaire. Però, en fi, el país, això que en diem el país, les forces vives que remenen les cireres, tallen el bacallà i tenen la paella pel mànec, han decidit que Espriu és una mena de pare fundador de la pàtria i no han volgut estalviar res. I així hem tingut una frase diària que, treta de context, molts dies no era altra cosa que una sobirana ximpleria. Pobre Espriu! Quina imatge donava! I quin avorriment. ¿No hi havia algú capaç de trobar alguna cosa més substanciosa i plena de sentit? Es veu que no. Això sí, hem tingut un concert a Sinera, un concert on tothom, excepte Marina Rossell, desafinava estrepitosament. Més val oblidar-ho. I actes i actets i lectures i lecturetes. ¿Per què no s'ha fet un muntatge amb tots els ets i uts de Primera història d'Esther, segurament el millor llibre d'Espriu? No em diran que no hi havia diners... I tants com n'hi havia! Tants que l'Any Espriu ha deixat sense ni un euro tots els altres desgraciats que van néixer el 1913. I no solament els nascuts el 1913, sinó també els nascuts el 1914, com ara Joan Vinyoli. Vinyoli, poeta de debò, tindrà el seu any del centenari amb un pressupost zero. Les coses que es facin es faran gràcies a la bona voluntat d'escoles i ajuntaments. I gràcies a alguna institució privada. [...]"

 Narcís Comadira, "Comença l'any" (Ara, 11-I-14)

SALVADOR

Noms d'agost al F l u x: Salvador Espriu.

SALVEM ESPRIU

Em consta que no sóc l’unic lector de Salvador Espriu que un dia s’ha llevat de bon matí i després de sentir-ne a la ràdio un vers tret de context convertit en pseudoaforisme perdut entre melodies promotores s’ha demanat si allò era Espriu.

Em consta que no sóc l’únic admirador de la figura cívica, complexa i matisada, d’Espriu que va sentir vergonya aliena per la desmesura, la simplificació i les banderes a l’acte inaugural de l’Any celebrat al Palau de la Música Catalana el mateix dia que el Parlament aprovava la Declaració de sobirania.

Em consta que, en aquest any negre, no sóc l’únic soci d’una entitat literària en números vermells ni l’únic subscriptor d’una revista cultural a punt de tancar que ha llegit amb perplexitat les xifres dedicades al centenari espriuà i els seus satèl·lits.

Em consta que a més d’un i de dos consells de redacció o de direcció el nom d’Espriu ja ha estat descartat a l’hora de preparar un dossier o un acte públic perquè el gest no es llegeixi com un posicionament a favor de l’independentisme.

Podríem discutir si ara que començarem a tenir mitja dotzena de “centenariables” per any ens calen centenaris (sobretot convertits en aquesta mena de Citius, Altius, Fortius monògam), però en tot cas em sembla que estarem d’acord que convertir un poeta en oracle, un iberista en independentista, un independent en veu orgànica no sembla una estratègia cultural ni celebrativa gaire refinada. “Ens mantindrem fidels”, diu el lema oficial de l’Any Espriu. Fidels a què? No pas a la seva obra rica, irònica, anticomplaent. I qui? Perquè molts de nosaltres, admiradors de l’escriptor, veiem en bona part del que s’ha programat i en com es comunica una trista, pobra i dissortada rèplica del que hauria de ser un any literari: rèplica perquè enfosqueix i empetiteix el nom que se suposa que celebra. Potser s’hauria de crear, com una mena de vacuna, una Associació per a la Defensa dels Centenariats, que no en tenen cap culpa que els presidents, els publicistes i els patrons de torn confonguin l’alegria i l’encens, una vela amb una pala.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-IV-13
Versión en castellano



MÉS
Xavier Bru de Sala: "L'Any Espriu tindrà un caràcter cívic i ètic, no pas polític" (VilaWeb, 24-VII-12)
Xavier Bru de Sala: 'Gràcies a Espriu, la cultura tornarà a vertebrar la nació" (El Temps, 19-II-13)
Enric Casasses: "Espriu és el poeta de la Catalunya morta" (VilaWeb, 14-II-13)
Bernat Dedéu, "Ens deus 123.000 euros" (El Punt-Avui, 19-III-13)
Jordi Galves, "El partit dels 123.000€ i la resta" (Un dia en les carreres)
Jordi Puntí, "Diners caiguts del cel" (El Periódico, 11-III-13)
Manuel Cuyàs, "Trist Espriu" (El Punt/Avui, 1-VI-13)

ALTRES CONSIDERACIONS ESPRIUANES

Jordi Amat, "Otro Espriu, si us plau, en su centenario" (Ambos mundos, 23-I-13)

Jordi Galves, "Salvador Espriu, el monstre" (Un dia en les carreres)

Bernat Puigtobella, "De què serveix l'Any Espriu" (Núvol, 23-I-13)

Joan Todó, "Espriu" (Núvol, 23-I-13)

Dossier "Un altre Espriu, doncs", de la revista L'Avenç, 283 (oct. 2003), coordinat per Glòria Casals

IMITADOR DEL FOC

Des del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu anuncien la inauguració dimarts vinent de l'exposició "Imitador del foc. Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la Residència d’'Estudiants de Catalunya". Rosselló, mort joveníssim de tuberculosi, alumne de Gabriel Alomar, és una peça brillant i poc coneguda (una prova més: les esquifides referències digitals que se'n troben) de la poesia catalana de preguerra. Va escriure (i no va poder veure publicat) un sol llibre, Imitació del foc, però amb un grapat de poemes antològics. Jo posaria "A Mallorca, durant la guerra civil" a la meva tria de predilectes (de fet, figura a 50 poemes per saber de memòria,), i "Inici de campana" em sembla un joiell solar, mínim i intens alhora, carregat com pocs de poder d'evocació.

L'exposició, si ho he entès bé, serà al Col·legi Major Universitari Ramon Llull (Urgell), pel fet que el poeta va ser estudiant de la Universitat de Barcelona i bibliotecari resident del Col·legi.

QUATRE PECES D'ABRIL

Jordi Llavina ens fa arribar a uns quants corresponsals aquestes quatre peces d'abril (un poema de Setmana Santa, un fragment del Quadern de la Selva de Garcés, uns versos de A la deriva de Cardarelli en traducció de Miquel Desclot i un poema de Rente ao dizer, d'Eugénio de Andrade), que em sembla que s'ajusten de ple a l'aire d'aquest  F l u x.














IX

Són primes volves
fonedisses, molt lentes.
A mig camí de l'aire
paren de caure.
La freda nit tremola
en la cremor dels ciris.

Salvador Espriu



Ja és fora el divendres sant. Vestit blau i palmó. L'infant no canta, enguany. Una veu més plena ho fa per ell, el "dobla". Ell s'està dret a la cadira. Mentrestant les figures del drama giren i giren, tornen i fugen. Diríeu que són les mateixes, i quant de temps fa que me les miro? ¿He vist alçar-se, pedra a pedra, la torre de guaita que ara cau a bocins? Les figures giren, i passen, i tornen. Com en els vells rellotges opulents de Berna o de Venècia.

Tomàs Garcés



ABRIL

Quantes paraules lasses
em vénen a la ment
en aquest dia plugisser d'abril
que l'aire és com un núvol que es deixata
o una flor que s'esflora.
A dins un vel de pluja
tot estrena vestit.
La terra humida i cara
em desfibra i em puny.
Si els teus ulls són negrosos i enfangats
com un infern,
el meu dolor és fresc
com un torrent.

Vincenzo Cardarelli (traducció de Miquel Desclot)



EM ABRIL CANTAM

Em abril as crianças cantam
com a chuva.
Trepam os ramos matinais
das cerejeiras
e cantam à espera do sol.
Quando o sol demora
entram a cantar pelos olhos de deus.
À noite citilam

Eugénio de Andrade

VOLEM ESTÀTUES O CANÇONS?

Tornen les commemoracions. Enguany, ens proposem recordar d’alguna manera el centenari del naixement de Rosa Leveroni i Màrius Torres, els 25 anys de la mort de Salvador Espriu, els 10 de la d’Enric Valor (també podria ser la de Tísner) i la doble data dels 150 anys del naixement i els 100 (l’any vinent) de la mort de Joan Maragall. Aquest darrer ja té en marxa un Any Joan Maragall 2010-2011 a càrrec de la Generalitat de Catalunya, Espriu va comptar amb una modesta campanya 2.0 als blocs, Màrius Torres sembla que s’haurà de conformar amb un to més local i pel que fa a Leveroni, Valor o Tísner, si no els hagués posat a la llista vostès potser ni sabrien que hi són.

Sembla que la literatura catalana va instal·lant-se en el commemoratisme. Francament, no sé si això és bo o dolent, però sí que em sembla que val la pena pensar una estona en el que representa, en els perquès i les conseqüències del fet. Sabem que les llistes de noms a commemorar són relatives (no arbitràries, sí discutibles), que reforcen la falsa equivalència «literatura igual a escriptors», que funcionen bé si són curtes i, doncs, descarten, i que no funcionen si per quota o incapacitat de posar-nos d’acord les allarguem ad infinitum, que sol voler dir ad nauseam... Però malgrat tot aquest és un dels pocs camins que es manté desbrossat per a la presència pública de les lletres enllà del cercle dels lletraferits en un país que encara concedeix una alta visibilitat a la literatura (digui el que digui algun jeremiaire de guàrdia), però que avança, com la resta del primer món, cap a l’imperi de la imatge i l’espectacle.

Els aniversaris són recordatoris –i reivindicacions– comunals. Però, ¿quin sentit té evocar vides de poetes traspassats si no fem ús (a l’escola, en antologies, en converses, als mitjans) de la seva obra? Aquesta és la feina de veritat, i és a l’abast de qualsevol ciutadà, de cada lector. Un cop morts, els escriptors poden tornar-se segells i estàtues o bé infiltrar-se als discursos públics i privats per desenrigidir-los, per enriquir-los. Som vostè i jo, que decidim si s’han de convertir en estàtues o en cançons Espriu, Maragall, Torres o el nom que vulguem afegir a la llista.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 31-III-10
Versión en castellano

ASSAIG D'HOMENATGE A ALFARANJA *

* Publicat a El Periódico el 25-II-2000, amb motiu dels quinze anys de la mort de l'escriptor.

Als anys setanta, en aquest país més aviat escarransit que ell convertí en Alfaranja i que altres anomenen el País de l’u (una ciutat, un club, un diari, una oda, un president), Salvador Espriu va ser l’escriptor indiscutit, malgrat la seva fama de solitari antipàtic, el seu hieratisme en públic i el tòpic d’hermetica de bona part de la seva obra. Però Espriu venia del temps mític d’abans de la Guerra, havia travessat amb dignitat el desert de la postguerra, havia tingut l’encert als seixanta de proposar un diàleg civil en vers que el convertí en referent peninsular i multiplicà les seves traduccions i, sobretot, representava una aposta de solidesa en els anys enterbolits de la Transició. I aquest seu paper tutelar damunt de la cultura literària catalana va mantenir-se durant anys, fins al punt que en la seva mort, l’any 1985, vam assistir a un impressionant dol col·lectiu en què polítics, actrius, professors d’universitat, mestres i lectors de bona fe competien per inflar una mica més el globus d’una fama que, afortunadament, tenia ja (i té) prou aire per volar ben amunt i per molts anys tot sol.

Però així com la figura d’Espriu serveix per parlar de l’escriptor públic que durant uns anys ho va arribar a ser tot, també serveix per il·lustrar el purgatori que han de passar els grans noms abans d’assolir el seu espai més o menys definitiu al panteó corresponent. Així, els poemes d’Espriu van desaparèixer de seguida de les citacions públiques, els seus llibres ara costen tant de trobar com els de qualsevol altre i l’edició crítica de les seves obres completes (sota la direcció de Rosa M. Delor) avança amb el pas atortugat de les grans obres filològiques en petits països amb llengua impròpia. Però potser tot plegat no l’hauria estranyat gaire, a ell, gran satíric, un gran amonestador i, alhora, gran elegíac.

Nascut el 1913 a Santa Coloma de Farners, on el seu pare exercia de notari, Espriu fou a tots els efectes un escriptor de l’Eixample (la família es traslladà de seguida a Barcelona) amb una pàtria mítica ideal a Arenys de Mar, d’on venia la família paterna i on les estades puntuals de l’infant esdevenen territori literari amb temps suspès i nom transposat: Sinera. Nen de pis amb mala salut que arrossegarà tota la vida, escolaritzat en castellà durant la dictadura de Primo de Rivera, el seu primer llibre (en edició pagada pel pare de 110 exemplars dels quals no se’n va vendre ni un) són de fet unes proses bíbliques en castellà, Israel. Després fou alumne de la mítica Universitat Autònoma dels anys trenta, on conegué entre d’altres el seu caríssim Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i aparegueren Laia (1932) i la primera edició de Les hores (1934), fins al cop de la Guerra Civil: hi ha el jove Espriu que abans del trenta-sis ja és un notable prosista (autor dels extraordinaris contes d’Ariadna al laberint grotesc) i el Salvador Espriu esqueixat que, immediatament després del conflicte, perd el pare, entra a treballar per sempre en una notaria i es concentra en la producció dramàtica (amb la significativa Antígona de 1939 i amb el monument a la llengua catalana que representa, el 1948, la Primera història d’Esther) i poètica (amb Cementiri de Sinera, de 1946). De fet l’obra d’Espriu, com ha remarcat Víctor Martínez-Gil, creix en el diàleg entre recerca de la diversitat (de gèneres, de tècniques, de veus) i aspiració a la unitat. De l’intimisme metafísic de bona part dels seus versos, per exemple, a la clau patriòtica i civil en què serà sobretot llegida la seva poesia durant els seixanta, Espriu és una bona mostra de com els grans escriptors poden “dir” coses distintes i complementàries a diferents públics al llarg del temps. Artesà de la llengua pròpia fins a l’extrem de consagrar-s’hi, lector culte i tenaç que guarní de transcendència el seu diàleg amb la cultura, escriptor ambiciós que no renuncià al projecte ni a l’intel·lecte, Salvador Espriu senyoreja en la literatura catalana del segle XX, a l’espera del veredicte de la roda del temps.

© Jaume Subirana, 2000

i 170 més...

TAMBÉ

Article del pintor Joan-Pere Viladecans.

L'esplèndida entrevista amb Espriu de Joaquín Soler Serrano ("A fondo", 1976), sencera.

E SORRÍANOS

"La poesia s'ha de llegir en la llengua original, i si no es coneix la llengua original també".

La frase és de Salvador Espriu, però qui l'adduïa ahir amb la seva vèrbola emocionada, fascinant, era Basilio Losada. Ell, que ha traduït més de cent cinquanta llibres de vuit llengües diferents, va deixar-ho estar davant de La pell de brau. Les cartes entre Losada i Espriu (a més d'altres articles i materials diversos dins el "Dossier Salvador Esrpiu i Galícia" i d'una interessant conversa inicial amb Joaquim Marco) són al número dos d'Indesinenter, l'"Anuari Espriu" dirigit pels professors Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil i pulcrament editat per Punctum i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

Durant la presentació m'escoltava el gallec de Basilio Losada, mirava les formes pures, blau fosc sobre blanc, als vasos de Sargadelos, repassava la implicació amb una cultura literària pacient, treballada i entusiasta de molts dels presents a la sala i em temo que somreia per dins. Jo vaig intentar explicar-hi (no sé si me'n vaig sortir gaire) que, en un món comú hipertrofiat i accelerat però essencialment banal (a banda de venal), només des de la perifèria, des de nínxols o espais petits i especialitzats, es pot aportar un contingut i una reflexió essencials i (paradoxa) enyorats, reclamats. Una publicació d'aquesta mena va en aquesta direcció, i en el cas de l'espriuanisme se suma a l'edició crítica de les obres completes en curs, a reedicions habituals i traduccions no inhabituals, a la vinculació al territori i a l'imaginari via Arenys/Sinera, a la mateixa existència del CDESE... Al final, havent pres nota de l'admonició amb què he obert l'apunt, no vaig gosar llegir la versió gallega de "Les roses recordades" de Salvador Espriu traduïda per Losada per a una targeta de Nadal de 1968. Però després, tornant cap a casa, vaig pensar que sempre em quedava aquest bloc, i que segurament els Espriu, Losada, Sargadelos i tants d'altres que tiben la vela de la relació literària entre el gallec i el català, d'una banda a l'altra de la península, m'ho sabrien perdonar...

AS ROSAS LEMBRADAS

¿Lembras como traguíannos
aquelas mans as rosas
de Sant Jordi, a vella
craridade de abril?
Chovía manseniño.
Nosoutros, enfastiados,
trala fiestra ollábamos,
doentes quizais, a vida
da rúa. E naquel intre
ela chegaba, sempre
recendente, mainiña,
cas frores, e pechaba
fora, moi lonxe, a coita
do dragón, e decía
moi docemente os nosos
nomiños, e sorríanos.

A DALT I A BAIX

S’han fet servir diverses imatges i metàfores per descriure una cultura, una literatura. I és curiós que se sol anar a parar no pas a idees o ens abstractes sinó més aviat a cossos o masses (figures geomètriques, un arbre, un edifici) on inevitablement acaba havent-hi el que queda per sobre o per sota d’un altre. Sense pensar-hi gaire, molts respondríem que els elements acadèmics i la feina dels especialistes formen part de l’alta cultura i, en canvi, que les propostes de divulgació i la cultura popular són a la base, als peus, a baix, per entendre’ns. I ja sabem fins a quin punt el dalt i el baix jerarquitzen.

Darrerament, la cultura literària catalana (sotmesa durant dècades a un règim ric d’exquisideses i migrat en productes bàsics) ha assistit a la confirmació internacional de l’èxit de La pell freda i al manteniment durant mesos de més d’un programa de llibres alhora a les televisions, ha vist passejar-se als autobusos metropolitans la notícia de l’aparició d’una aposta decidida per escampar el llibre de butxaca en català per llibreries i grans superfícies, i ha viscut la inundació mediàtica de la invitació a la Fira de Frankfurt, un aiguat que no ha deixat ningú indemne en una generalització de la marca "literatura catalana" només comparable a un sant Jordi que durés mesos. Al costat d’aquests bons senyals per a la confrontació de les lletres amb el gran públic, també se’n van produint d’altres més especialitzats i, doncs, amb molta menys repercussió, com ara l’aparició d’Indesinenter, anuari dedicat a Salvador Espriu, o la bona feina callada de Galaxia Gutenberg-Cercle de Lectors amb volums d’obra completa com els de Palau i Fabre o Salvat-Papasseit. Hi ha qui veu uns senyals i els altres com fenòmens separats, i hi ha qui fa veure que no veu la part de la lluna que el sol no il·lumina. Però d’aquí a dir que la lluna no és rodona hi ha un bon tros: podem discutir què de tot plegat és a dalt o a baix, però en qualsevol cas el gran públic i l’edició erudita pertanyen al mateix cos, a la mateixa figura, a un edifici comú que sense finestres no té llum i sense porta no s’hi entra.

 Publicat a El Periódico (Èxit), 18-X-07

LES ROSES RECORDADES

Recordes con ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

                  Salvador Espriu

[Aquí també parlen de roses (o no roses) recordades, amb gràcia i coneixement de causa.]

TEMPS SUSPÈS

La "Cançó d'albada" de Salvador Espriu acaba amb uns versos cantelluts que són dels pocs que sé repetir de memòria:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Anys després de llegir-ho i aprendre-ho de cor, vaig encapçalar una mena de dietari poètic fictici que es deia Agenda (havent guanyat a Perpinyà el premi Carles Riba, va ser publicat com Final de festa) amb un ressò descarat de la profecia espriuana, com una mena d'homenatge:

Vénen cada matí les formes i la llum
i cada nit més formes i la fosca vénen,
i tot fuig en la nit i fugen en ple dia
amb la proclama silenciosa que l'excés
dels mesos, les setmanes i l'abans i l'ara
ens ha estat atorgat, mercè d'un rei magnànim
i terrible. Que tot ens serà pres.

Ara, des del bar HOriginal, Josep Pedrals ens convida a celebrar els vint anys (vint anys!?) del Riba de Carles Torner amb Als límits de la sal i de Pel viure extrem, que va ser un dels finalistes aquell 1984 i gràcies a això (a això i a l'aposta del llavors director d'Edicions Proa, Xavier Bru de Sala, com són les coses) es va convertir en el meu primer llibre publicat.

Repasso Pel viure extrem i Final de festa buscant-hi coses dignes de ser rellegides en públic, i m'aturo al "Que tot ens serà pres". Què he llegit, recentment, que m'hi va fer pensar?... I remeno llibres i vaig a parar a la joia del que he comprat a Mèxic, els tres volums de Poesía Náhuatl editats per la UNAM, i al segon volum, a la pàgina 16, hi trobo marcat amb llapis:

In moch oncan nimacoc in necacehuac Huiya
in noquetzal in poyoma in ye nochicuacol
in amoxcalla imanca
tlauhcalli imanca in

Que ve a dir:

Tot em va ser donat, aquí:
el meu ventall, el meu plomatge de quetzal, els perfums,
el meu càvec corbat, el meu floró de paper,
a la casa de la molsa aquàtica,
a la casa de la llum.

Vull dir que tot ens serà pres, segurament, però tot ens ha estat també donat. I fa cinc segles a l'Amèrica Central, als palaus de Mèxic, Acolhuacan i Tlalhuacpan, cantaven uns versos que parlen amb els d'Espriu, i quan jo em pensava que parlava amb Espriu responia igualment, de fet, als "Poemes de Yoyontzin", com als poemes de Tshang-Iang Guiamtso ressona un Petrarca que no havia arribat al Tibet del segle XVII, però que era, d'alguna manera, en el temps suspès d'allò que pensem i diem les dones i els homes, el temps suspès del que sabem i oblidem ara i, en l'ara, sempre, del que perdem i guanyem, del que ens ha estat atorgat. En el temps suspès.