dijous, 2 de novembre de 2017

CARNER, ENCARA

A la seva autobiografia, Bob Dylan explica que el dia que tornava del funeral de son pare al Midwest va trobar a sobre de la taula una carta d’Archibald MacLeish, un dels grans poetes nord-americans (els altre són, segons ell, Carl Sandburg i Robert Frost): "Aquests tres, els Yeats, Browning i Shelley del Nou Món, eren figures gegantines, havien definit el paisatge de l’Amèrica del segle XX. Ho havien posat tot en perspectiva. Fins i tot si no en coneixies els poemes, coneixies els seus noms". Això fan els clàssics literaris: donar la mesura, posar en perspectiva. I perviure entre nosaltres.

L’any 1970 un Josep Carner ja octogenari que vivia a l’exili, a Bèlgica (ves quines coses), i des d’allà simbolitzava tot un segle de cultura catalana, retornà fugaçment a Catalunya per, entre d’altres coses, recollir un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que finalment no se li va concedir. Carles Casajuana, escriptor i diplomàtic com Carner, acaba d’escollir aquell moment (que era també el del final del franquisme) i aquell personatge per construir la seva darrera novel·la, Retorn (Columna), elegant i tornassolada com un record o un mite, o com el record d’un mite. Alhora, aquests dies Quadern Crema distribueix Epístoles a Josep Carner, el darrer llibre del poeta i traductor Salvador Oliva, que ha escollit la figura de l’autor de Nabí per adreçar-hi tres poemes que són fines reflexions sobre poesia, català, crítica i literatura catalana. Assaig en vers. L’aposta és arriscada... i reeixida. Precisament el Nabí, publicat fa vuitanta anys, va ser l’any 2000 al centre d’una polèmica literària que aquí reapareix sense estalviar dards ni mordacitat.

Ens acostem al mig segle de la seva mort i Josep Carner segueix, doncs, sent present, sent productiu, donant forma i paraules a llibres i a debats. Ja ho deia Bob Dylan: defineix el paisatge i posa les coses en perspectiva. Fins i tot si no has llegit el Nabí coneixes el nom de Carner. I si l’has llegit, somrius i segueixes llegint. És el que passa amb els antecessors. Amb els clàssics.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-XI-17
Versión en castellano



               

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió