Pregunta:
"SSS: ¿Quién ha hecho que hoy poy hoy ERC y el resto de los independentistas no tengan líderes porque están descabezados?"
Què fa que certs escriptors segueixin vius després de morts, o d’haver deixat d’escriure? Com és que alguns noms, alguns només de la massa immensa d’escriptors i escriptores que omplen llibreries, biblioteques i catàlegs, se salten la barrera de l’oblit i continuen a la vora nostra anys, dècades després?
De tots els noms possibles, la gent que promou el manifest “SOS. Literatura a l’ensenyament” per denunciar el lent però fins ara implacable bandejament de la literatura dels plans d’estudis de secundària (bandejament que té també noms i cognoms, ben nacionalistes per cert) van escollir batejar-se com “Col·lectiu Pere Quart”. Aquest era el pseudònim que usava en poesia Joan Oliver, nascut a Sabadell un any abans que acabés el segle XIX i mort el 1986: Oliver era un home i un escriptor a favor del compromís, dels compromisos, i contra les convencions, un activista escèptic però perseverant, llenguallarg i rebec, un inconformista amb bona part d’allò que li tocà viure i algú que no va dubtar a prendre partit, de vegades amb crues conseqüències, una de les quals fou l’exili. Però tot té dues cares: molts lectors mai no li agrairem prou les “Corrandes d’exili” publicades des de Xile.
Ara fa trenta anys de la mort d’Oliver, i els que fugen a l’exili tenen colors de pell diferents, qui ens governa ja no és el general Franco, com quan ell va tornar, sinó un Felip VI. Gira la roda del temps i anem afegint numerals a certs noms. Però les paraules resisteixen. El proper dimarts 29 de novembre, dins de l’Any Joan Oliver, la Biblioteca de Catalunya i el PEN Català preparen un homenatge a l’escriptor, i amb aquest motiu el PEN ha editat un esplèndid àlbum ple d’imatges i textos en força casos inèdits que val la pena que no es perdin. El llibret s’obre dient: “Per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules”. En aquesta trinxera eterna que és la vida, vista des d’uns mínims principis, les paraules i els organitzadors de paraules ens hi fan una bella companyia. Repetim-ho amb Pere Quart: “Temps era temps hi hagué una vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet”.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-XI-16
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats
Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!
Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alè en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençut per tant desig?
No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.
I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix no ho pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.
Santiago de Xile, 1947
Pere Quart, Refugi de versos
VACA SUÏSSA
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.
Pere Quart
El 18 de març de 1984, Sándor Márai evoca al seu dietari un vespre de quaranta anys enrere, "un sopar al pis del carrer Mikó, a Buda. Tot és encara al seu lloc, les dues serventes, el pis espaiós. La taula parada com en temps de pau, la plata, la porcellana, tot tal com ha de ser. Al voltant de la taula, la família; dels que van participar en la celebració del meu sant, han desaparegut la tia Julie, el meu cunyat Gyuszi, la meva cunyada Tuci i Alice Madách. Els meus germans encara són vius. Jo també i L. també, però amb prou feines. Aquella nit, les tropes nazis van envair Budapest. Tot es va esquinçar: la vida, la feina, Hongria, el vell ordre i el desordre. Una ruptura total. Tenia quaranta-quatre anys i acabava de superar una greu malaltia. Dues setmanes més tard, vam marxar cap a Leányfalu, a l'exili, amb el gos i les serventes. Comencen els bombardeigs a Budapest; l'últim dia del setge, la nostra casa rep trenta-sis impactes de bombes i artilleria. Tot queda destruït. La meitat de la meva vida es va quedar allà. L'altra meitat va emprendre l'èxode a través dels continents"...
Ostres, jo això ja ho he llegit en una altra banda. Hi diu:
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Ben poc abans ho havia escrit amb paraules tan semblants un Pere Quart també de quaranta anys després de tramuntar la carena (aquí teniu tres versions cantades precioses i diferents de les seves corrandes). Bombes, invasions, exili. Vida esquinçada: una meitat que se'n va, l'altra meitat resta condormida. Pàtries grans o petites que algun dia vam somniar completes, a Budapest i a Sabadell.
Entrades
Comentaris
