JOVENTUT EVAPORADA
Ahir a la reunió del patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana veient imatges dels participants al que serà el documental (esplèndid) sobre el CCC, dies enrere al seminari "Politics of the Spirit" repassant els noms, les edats i els rostres dels impulsors del PEN Català, de la Institució de les Lletres Catalanes i de tantes altres iniciatives culturals abans de la guerra civil, dies enrere mirant-me la fotografia redifosa en què apareixen tres responsables de la Crida a la Solidaritat (Colom, Sànchez i Riera) joves i barbuts...
Cada vegada la mateixa impressió comparant-ho amb les imatges de Brussel·les, dels darrers 11 de setembre, de bona part de la mobilització associada al Procés: que la joventut hi ha perdut protagonisme. O Catalunya era més jove al 1920 i al 1975 i el país s'ha fet gran (que també) o el pòndol de moure les coses s'ha desplaçat dues, tres, quatre dècades endavant, deixant els joves d'avui, la gent de vint anys, fora d'un aspecte més de les nostres (i de les seves) vides. Potser la CUP n'és l'excepció, però en general és com si els que són a la vintena (entesos com a subjectes i agents principals, no com a decorat de fons) haguessin deixat de jugar aquesta partida.
Entrades
MOlt interessant la teva reflexió, Jaume. Jo, que treballo encara en l'àmbit de la joventut, no tinc resposta certa, però sí algunes intuïcions. NO crec que hi hagi ara menys participació dels joves en projectes, diguem-ne, per amor a l'art. Els joves continuen implicats amb la mateixa generositat en projectes que transcendeixen la seva esfera individual. Però són, en termes generals, de naturalesa diferent. Per una banda, diria que la decepció o l'escepticisme respecte a allò públic està sent substituït per una concepció diferent de la col·lectivitat, que potser (i només dic "potser") s'expressa a través d'això que ara en dien el "comú". Allò comú en contraposicio a allò públic. Autoorganització, autogestió i independència de criteri per incidir en l'entorn immediat, perceptible i tangible, i desinterès per la governança del conjunt de la comunitat. I, segona intuïció: els que ja som a la ratlla de la cinquantena som probablement les primeres generacions de pares i adults que hem allargat comportaments i actituds que en altre temps identificavem com a pròpies dels joves, i continuem en bregues que en altre temps engegaven només o sobretot els joves. Si això fos cert, a més de ser una bona notícia per als que som part d'aquestes generacions de "nous adults", certificaria també que ens podem convertir en un tap per als que pugen. Ei, però només són intuïcions.
ResponElimina