Aquí, tot esperant la neu, porto dies amb aquesta cançó de fons, en mode bucle. De l'ocell que a Nord-amèrica en diuen snowbird sembla que aquí n'hem de dir jonc fosc. De la interpretació de la canadenca Catherine MacLellan també en podem dir un bravo (la cançó és de son pare, Gene MacLellan).
Apa, doncs, obrim les ales minúscules i envolem-nos i si hi ha sort se'n emportarà un jonc fosc per damunt del blanc de la nevada.
En un article amable i irònic però prou contundent a l'Ara, la documentalista i periodista Maritza Garcia convida Isabel Díaz Ayuso a anar a Mèxic amb ella a celebrar (o no) el 12 d'octubre. El Día de la Hispanidad, que abans se'n deia d'una altra manera (Vázquez Montalbán ja va escriure un altre bon article sobre això el 1987), és una festa de les declaracions, les intencions, les identitats irresoltes i la fatxenderia, amb fons d'avions i banderetes pertot.
Fueron los años de la hegemonía del PSOE.
Se pensaba que el PSOE era socialista. La ficción de que en España existía el socialismo fue brutal. Cuando me dicen “¡Cuanto ha cambiado Felipe Gonzalez!”, me gusta recordar que en el 83, cuando llevaba sólo un año en el poder pactó los sillones de la ONU con las juntas militares de Videla. Cuando todo el mundo sabía quien era Videla y ningún mandatario internacional visitaba Argentina excepto el jefe de estado de España, Juan Carlos I, que fue allí a recibir una medalla. Felipe Gonzalez en aquellos años vendió armamento a Argentina y a Chile por valor de miles de millones. A varios cargos de las dictaduras argentina y chilena les condecoró y propuso a Pinochet como ejemplo del tránsito de la dictadura a la democracia. Como Adolfo Suarez, un franquista criminal al que le hemos puesto un aeropuerto. Pero también es cierto que, por otro lado, había personajes como Tierno Galván, ‘el Viejo Profesor’.
El periodista al novel·lista nicaragüenc Sergio Ramírez (nascut el 1942 a Masatepe, Mazartl-tepetl, terra de cérvols, en nàhuatl), Premio Cervantes 2017, parlant de l'alternança al guardó, un any per a un escriptor americà i un any per a un escriptor espanyol (en llengua espanyola, claro): "No és desproporcionat comparar la literatura d'un país amb la de vint?" I el guardonat respon, prudent: "Eso es una cosa que mejor no quisiera comentar".
El cuc i la força de la gran literatura: hi ha un fil estès entre Colom i Islàndia, i entre les sagues i la conquesta hispànica d'Amèrica. Així ho deixà escrit, si més no, el polític i periodista i futur heroi cubà José Martí en un article ("Un congreso antropológico en los Estados Unidos") publicat al diari La Nación el 2 d'agost de 1888:
Colón oyó en su viaje a Islandia, en 1477, las historias que en las épicas sagas se cuentan, como las del Cid en los romances españoles, de aquellos viajes a la Vinlandia de uvas rubias, que hicieron en sus dragones veleros, con las corazas blancas y rojas de los héroes colgadas a la borda como escamas, no sólo Bjarni y Leif, normandos hermosos, y Gudrid, de cabellos de fuego, sino Naddoord, Cardar, Hoki, Ekik, Jugoef, y tanto bravo del norte, sano y macizo como el roble en que tallaban sus vasos de beber.
Avui inauguren a Madrid (a la Fundación Telefónica i fins a l'onze de setembre) l'exposició "Torres-García. Un moderno en la Arcadia", que hi arriba de Nova York i de Málaga. Com que no vindrà a Barcelona per tot allò que ja sabem de memòria (la subalternitat que ens espera), la mostra del primer gran uruguasho i català, autor dels frescos del "Saló de San Jordi en el Palau de la Generalitat de Barcelona, la silla del poder soberano catalán", bé val un AVE i una tasseta de brou a Lhardy.
"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".
Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".
(via @FrancescFreixa)
Imatges i personatges i una cornamenta omnipresent en un documental sobre la celebració de la diada del patró Santiago a l'altra banda de tot: a les planes de Junín, al Perú.
Bon cap de setmana a tothom, i bon sant als que ens toqui.
Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!
Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alè en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençut per tant desig?
No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.
I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix no ho pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.
Santiago de Xile, 1947
Pere Quart, Refugi de versos
No sé si per a alleujament o mortificació dels amics nord-americans decebuts amb Obama, veient el bestiar que es baralla per obtenir la nominació republicana un diria que costa pensar que no tindrem segon mandat del president del "Yes, we can".
Aquests dies som precisament en una espiral de debats dels candidats republicans (amb un pes específic important de les esglésies i del Tea Party a l'hora de marcar-ne l'agenda), i qui diu que puja com la bromera a les enquestes i se situa a tocar de l'exgovernador de Massachusetts Mitt Romney és Herman Cain, empresari d'èxit sense experiència política que ho basa tot en una suposada fórmula miracle (9-9-9) i que ahir es va despenjar amb una idea de bombero que els seus contrincants deuen considerar que pot donar-li força vots, vista la tebior de les reaccions: diu que construiran una tanca electrificada que mati qui la toqui per protegir la frontera dels Estats Units (avui, davant de la pressió des mitjans, apunta que la forma en què ho va dir era un acudit, però que es ratifica en la idea). Se suposa que es deu referir a la frontera amb Mèxic, és clar, perquè un no s'imagina Puerto Rico o les illes Hawaii (ja no diguem els voltants de les catarates del Niàgara) amb la citada tanqueta tot al voltant.
A la llibreria de la universitat, quan vaig a pagar, s'inicia la conversa natural sobre si ets professor o no, ah, acabes d'arribar, d'on véns?, i llavors, quan dic la paraula màgica ("De Barcelona") a l'home (ganàpia, més gran que jo) se li estova la cara i apunta: "Llavors potser t'agrada el futbol..." Quan responc que sí fa una mena de somriure beatífic i em pregunta, baixet: "No hauràs vist mai jugar Leo Messi al camp?". I llavors ja està, ja enfilem la conversa i ja tinc un aliat per sempre a la caixa de la botiga, amb recomanació que no em perdi els partits de l'equip d'aquí, que l'any passat va guanyar l'Ivy League ("Juguen bé. Al seu nivell, vull dir", i somriu).
Com comentava ahir, avui a dos quarts de deu del vespre al CCCB, de la mà de Kosmopolis, Lou Reed ens tornarà a llegir Enric Casasses dient allò tan evident que Amèrica és al poble del costat...
xiquets tiren pedrades als gitanos,
la gent fa mala cara als forasters,
els negres són... són negres,
els pobres s'hi fan rics,
els joves fan fortuna
i a l'aire de les últimes casetes
comença el paradís
que val per tots. [...]
Arribada la democràcia i passada la postmodernitat, tots tenim dret als nostres petits moments d’epifania. El meu més recent va ser un any i mig enrere, al Baryshnikov Arts Center de Nova York, quan mal assegut en unes grades atapeïdes havia de fregar-me els ulls i els prejudicis escoltant Patti Smith convertida en l’Elionor de La fàbrica martipoliana, Lou Reed fent d’Al Brown amb versos de Blai Bonet i Laurie Anderson reactivant l’energia del “Manifest Groc” vuitanta anys més tard. Perquè una cosa és predicar la bona nova de l’homologabilitat de la literatura catalana i una altra ben diferent constatar-la en directe, en anglès i en ple Manhattan davant de la sorpresa, el silenci i la complicitat d’un públic llunyà de morro fi.
Una literatura fa la festa de la seva posada de llarg quan tradueix i es traduïda, quan convida i és convidada a la taula de les altres literatures del món. O a les taules: la dels clàssics i la de narrativa actual, la de poesia i la de l’assaig. Aquells dos vespres a Nova York van ser un avís perfecte del que després Frankfurt (l’any passat i ara fa només uns dies) confirma: que el corrent de les lletres també pot anar sense problemes del català cap a d’altres llengües i trobar-hi lectors còmplices. Si com jo estan d’enhorabona, el CCCB i l’editorial Empúries ens ho posen molt bé per celebrar-ho i tornar el favor. Perquè divendres a la nit al Kosmopolis Lou Reed i Laurie Anderson (ella, per satèl·lit) duen a Barcelona el “Made in CataluNYa” de Manhattan, amb versos d’aquí magníficament trasplantats a l’anglès. I Empúries acaba d’editar Travessa el foc, recull (recullàs: són prop de 600 pàgines) de lletres de les cançons de Lou Reed en anglès amb versions catalanes de Jordi Cussà. És en aquests moviments d’anada i tornada, en aquest alçurar-nos enllà dels murs que ens acoten, segons la imatge carneriana, que la nostra literatura s’oxigena i creix, que s’incendia i travessa les flames, com ho van saber fer Llull, Maragall o Ferrater. És amb moments així que podem dir de gust, com Patti Smith al final d’una de les lectures novaiorqueses: “Viva Catalan!”
Entrades
Comentaris
